diumenge, 25 de novembre del 2012

Aquell noi del barri del Carmel. Reflexions post campanya

Ha acabat ja jornada de reflexió. Sovint em pregunto per què s’anomena així. Des que existeixen les xarxes socials i el 2.0, això de la reflexió esdevé un clam d’intencions per al dia següent. De fet, als Estats Units els candidats poden fins i tot trucar per telèfon als electors durant la jornada electoral. Però bé, si més no, com m’ha dit avui un company a Facebook, els que hem fet campanya tenim l’oportunitat de descansar un dia abans de fer el servei d’apoderats.

I posats a reflexionar, jo que estic totalment convençut i no he de rumiar gens a qui li donaré el meu vot, he optat per reflexionar sobre les persones amb qui he tingut ocasió de parlar, a peu de carrer, durant la campanya. I és que en aquesta campanya, a diferència de les anteriors, he notat que la gent estava més receptiva. Però no només això, també ens han explicat moltes coses.

Us explicaré una d’elles. Un dissabte al matí érem a la plaça de Salvador Allende, entre els barris del Coll i el Carmel. Una d’aquelles parades que fem en els barris on tradicionalment no obtenim grans resultats pel que fa als vots. Vaig allargar la ma amb un opuscle de l’Oriol Junqueras per donar-li a un jove que passava davant la parada. De vegades ens el rebutgen, en altres ocasions els accepten amb un somriure. En aquest cast el jove va agafar el fulletó amb un somriure i es va aturar. Em va explicar que ell necessitava feina. Ell era de Guissona i havia tingut que venir a Barcelona a cuidar la seva mare que estava malalta. No tenia amics aquí, tots eren a Guissona i estava molt enyorat. El jove tenia algunes dificultats per explicar-se però el que deia ho feia de forma honesta, amb molt de sentiment. Necessitava explicar-li a algú el que sentia i, efectivament, no  es sentia bé. Es trobava sòl amb la seva mare, sense amics i sense feina.

Aquesta campanya ha servit per adonar-nos que hi ha molta gent que s’ho passa malament. Que les més de 800.000 persones aturades que tenim a Catalunya pateixen, que les seves famílies pateixen i que no hi ha una resposta contundent contra aquesta situació. Tot segueix, si fa o no fa, igual.

Per tant, avui que ja és diumenge, hem de votar pensant en tot això. Hem de votar pensant quina és l’opció que ens ofereix més garanties per sortir d’una situació que comença a ser desesperada. Fem-ho pensant si la independència ens ajudaria o no a sortir-nos-en. Fem-ho pensant en quin candidat ens sembla més honest i té més en compte els valors personals. Aquells que em coneixeu sabeu que votaré per l’Oriol Junqueras. Els que no em coneixeu prou pensareu que el meu vot és un vot militant. Els que em coneixeu més sabeu que ho faré perquè crec que és una de les poques persones amb capacitat per canviar les regles de la política en aquest país i perquè en els seus discursos no parla d’ell i el seu melic, sinó que ho fa de la gent d’aquest país i de valors personals.

Si estàs llegint aquest escrit avui diumenge, jo estaré fent d’apoderat en un col·legi electoral del barri d’Horta i, probablement ja hauré votat. Ho hauré fet per l’Oriol Junqueras i, en el moment de votar, ho hauré fet pensant en aquell noi que vaig trobar-me al barri del Carmel i em va parlar del seu poble, Guissona, de la seva mare i el seu enyorament d’uns dies que van ser millors. Tant de bo pugui tornar ben aviat al seu poble amb els seus amics.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Sense sostre i sense futur


Ja estem en plena campanya electoral i els missatges polítics cauen un rere l’altre sobre tots nosaltres. Alguns més interessants i positius que altres, tot sigui dit. No obstant hi ha moltes persones que són alienes a tot això i, per contra, haurien de ser protagonistes principals de la temàtica electoral.
L’altre dia volia entrar en un caixer automàtic i, com en altres ocasions, no vaig poder fer-ho perquè hi havia un home dormint a l’interior amb la porta tancada. Aquest cop, potser pel fet que estem en campanya electoral, m’ha fet reflexionar sobre aquestes persones que viuen sense sostre a la nostra ciutat.
Perquè ens fem una idea de la magnitud del problema, ara fa un any, al novembre de 2011 es va fer un recompte de persones sense sostre a Barcelona. El resultat va ser de 2.791 persones comptabilitzades. Aquesta quantificació incloïa 838 persones que els equips  de voluntaris i voluntàries van recomptar als carrers de la ciutat, més 695 persones instal·lades  en assentaments comptades pel Servei d’Inserció Social de l’Ajuntament i 1.258 que aquella nit s’allotjaven en algun dels equipaments de les entitats de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar (dades extretes d’aquest informe de diagnosi de la Xarxa d’Atenció a Persones SenseLlar de Barcelona). I alguna cosa em fa pensar que, un any després, les coses han empitjorat més encara.
Però això, dit així són números i prou. Sovint ens oblidem o no tenim en compte que no es tracta de números sinó de persones. Que 3.000 persones o més no tinguin una llar on tornar cada dia és una dada que ens ha de preocupar molt. També és cert que els motius pels quals aquestes persones són al carrer són molt diversos, però moltes d’aquestes persones es troben en edat de treballar i en un estat de salut que també els hi permetria fer-ho.
En aquesta reflexió he intentat posar-me en la pell de les persones sense sostre. Com em sentiria jo si em trobés en aquesta situació? Sense ningú amb qui parlar durant hores i hores, sense afecte, amb una gran sensació d’inseguretat perquè estaria exposat a qualsevol cosa. Amb por, amb molta por i amb una sensació de sentir-me rebutjat per la majoria de la gent. No és gens estrany doncs que hi hagi persones que optin per suïcidar-se quan estan a punt de trobar-se en aquesta situació a causa d’un desnonament hipotecari.
I de sobte em ve al cap l’article 47 de la Constitució que diu “Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación”.  Doncs francament, em fa l’efecte que aquestes gairebé 3.000 persones sense sostre no tenen reconegut aquest dret i, a més, moltes d’elles han estat víctimes de l’especulació.
Reflexionem-hi sobre això i fem-ho ràpid. Cal actuar des de les administracions. Cal posar aquest problema amb l’etiqueta d’urgent en l’agenda política, perquè cada cop més persones es troben en risc de quedar-se sense llar i un país que vol apostar per la justícia social no pot permetre aquesta situació.
Els que em coneixeu o m’heu llegit alguna vegada ja sabeu que tinc l’esperança de viure ben aviat en una Catalunya independent, però una de les coses que no vull que hi hagi en aquesta Catalunya independent són persones sense sostre i sense futur.