dilluns, 23 d’agost del 2010

Saldes o el paradigma de l’escola rural en perill

L’escola d’educació infantil i primària de Saldes tanca enguany i, segons les fonts a les quals s’adreça el Departament d’Educació de la Generalitat, ho farà per un o dos anys. Aquesta ha estat la decisió presa unilateralment pels responsables d’Educació al ZER del Berguedà basant-se en que l’escola només tenia 3 alumnes matriculats. Això es deu a un error tècnic doncs, tot i que el curs 2009-2010 el van iniciar amb 3 alumnes, el mes de gener de 2010 van matricular-se 3 alumnes més, totalitzant-ne 6 nens i nenes al CEIP. Cal tenir en compte que el mes de novembre de 2009, l’ajuntament va rebre una trucada de la Delegació Territorial d’Ensenyament de la Catalunya Central, exigint un mínim de 2 alumnes més per a no iniciar el procés de tancament de l’escola.

A partir d’aquí, la directora de la ZER tira pel dret i decideix continuar el procés de tancament de l’escola, a esquenes dels pares i mares i també a esquenes de l’ajuntament de Saldes. Un cop pares, mares i alcaldessa se n’assabenten per una altra via, l’alcaldessa de Saldes acudeix a la Delegació Territorial on només tenen constància de 3 nens matriculats. Malgrat l’alcaldessa aporta els 6 fulls de matriculació vigents, l’inspector de zona mai va fer la gestió de comprovar-ho, tot i que en aquella reunió la directora de la ZER va dir que aquest era un tràmit necessari per a corregir la situació. 6 dies més tard, el DOGC publica el tancament de l’escola.

Seguint la cronologia dels fets, l’11 de juny, aprofitant la visita de l’honorable conseller Ernest Maragall a la seu del PSC de Berga, l’alcaldessa i dues representants de l’AMPA de l’escola van exposar-li el problema; el conseller es va comprometre a parlar amb elles i objectivar el tema en qüestió. A data d’avui, res de res encara.

El 22 de juny, 4 persones de la delegació territorial es desplacen fins a Saldes per informar personalment a les famílies del tancament de l’escola. Atès el desacord de les famílies, proposen cessar temporalment l’activitat a l’escola, fent desplaçar els alumnes de Saldes fins a Gósol en primera instància i finalment a Vallcebre. Per a reobrir el CEIP a Saldes van demanar un mínim de 8 alumnes matriculats, que posteriorment van ser 10 i després més de 10. Els pares i mares accepten la proposta ja que l’alternativa és el tancament definitiu de l’escola.

Finalment, el 29 de juny, sense avís previ a l’ajuntament, uns operaris retiren el material de l’escola –sense fer un inventari prèviament- per dur-lo a Vallcebre. Davant del seguit de fets, l’ajuntament de Saldes presenta un recurs contenciós administratiu amb mesures cautelars urgents.

Aquests són els fets fins ara i que també han estat notícia a TV3 (minut 15 del vídeo), al Diari de Berguedà i al Regió 7; i els podeu contrastar en un comunicat de l’AMPA de l’escola.

Després de conéixer tot això, em venen al cap un seguit de coses, com per exemple el fet que l’administració desa en mans de persones ineptes o inconnexes amb la realitat, decisions que afecten tan directament a la vida de les persones.

Una escola d’educació infantil i primària és, per a un poble com Saldes, molt més que una simple escola. Els nens i nenes als quals s'educa tenen entre 3 i 11 anys. Uns nens i nenes que s’hauran de desplaçar 10 quilòmetres per carretera de muntanya, amb gelades des de novembre fins a l’abril i que també hauran de llevar-se mitja hora abans i tornaran a casa mitja hora més tard.

Però per a un poble com Saldes, una escola de primària és garantia que les famílies amb fills petits optaran per una vida estable a la població. Aquest punt, el de la inestabilitat, també ha estat utilitzat pels responsables d’educació a l’hora de justificar el tancament. Segons diuen les famílies que porten els nens i nenes a l’escola de Saldes són inestables, però la veritat és que la inestabilitat la generen decisions com tancar l’escola on aniran els seus fills i filles més petits.

El problema rau, una vegada més, en les persones i no en les institucions. A una persona determinada, amb un càrrec entremig a l’administració, se li fica a la closca que ha de tancar una escola i s’ho pren com un fet personal; ara ja no és una decisió administrativa, és un fet personal. I malauradament, aquells que haurien de vetllar perquè determinades decisions es prenguessin partint d’uns procediments establerts o amb consens amb els afectats –com per exemple el conseller d’educació o algun director general- senzillament passen del tema. Potser creuen que tenen qüestions més importants a atendre, però tancar una escola en un poble com Saldes és una qüestió realment important.

I aleshores també em ve al cap que en la passada legislatura es va aprovar el Pacte Nacional per a l’Educació que ha permès l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya i, al marge de blindar la immersió lingüística o incloure la sisena hora lectiva també parla de proximitat: “Un dels eixos principals de la Llei és el de la proximitat, en tant que confereix a les administracions locals la categoria d'Administració educativa en l'exercici de les competències en educació, de manera coresponsable amb el Govern de la Generalitat. Les administracions locals podran participar en la presa de decisions a propòsit de l'educació en el seu àmbit territorial. També es creen unitats de planificació, les zones educatives, en les quals es podrà fer planificació de processos d'escolarització o de recursos humans, tenint en compte tots els recursos dels quals disposa el servei d'educació de Catalunya en aquella zona concreta, que prèviament haurà de ser definida.
En aquest aspecte, la Llei fa també referència explícita a la participació dels ajuntaments i les entitats cíviques dels municipis per a l'organització d'activitats extraescolars que afavoreixin la integració dels alumnes dels diferents centres educatius.”


Bé, sembla evident que en el cas de Saldes el tema de coresponsabilització i participació en la presa de decisions per part de les administracions locals, ha estat clarament obviada. Una llàstima perquè sonava prou bé.

Hi ha però, una cosa que em preocupa. I és, com gairebé sempre passa en la presa de decisions de l’administració, la barreja d’elements polítics a l'entorn. Això és rellevant en una administració que durant 23 anys va anar col•locant càrrecs entremitjos en els diferents departaments i que, 7 anys més tard, continuen ocupant aquestes places. A ningú se li escapa que CiU va perdre l’alcaldia de Saldes a mans d’una alcaldessa del PSC i per a CiU recuperar l’alcaldia de Saldes és una prioritat tal i com va citar el president comarcal d’Unió i alcalde de Cercs, Ferran Civil. M’agradaria pensar que aquest fet no té res a veure amb el tancament de l’escola però, digueu-me mal pensat, alguna cosa fa ferum aquí. En qualsevol cas, l’honorable conseller d’educació, el sr. Ernest Maragall, també és del PSC, però sembla que tant se l’enfot el que passi amb l’escola de Saldes.

A qui realment l’importa el futur de la seva escola és als ciutadans i ciutadanes de Saldes, que no han parat de lluitar des del primer moment per no dejar-se trepitjar. Ho podeu comprovar afegint-vos al seu grup de Facebook, que ja compta amb més de 1.400 adherits. Saldencs i saldenques, endavant les atxes i que no decaigui.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Corrides i correbous

Amb la prohibició de les corrides de toros aquest país ha fet una gran passa endavant, en reconèixer i eradicar la mort d’un animal lligat a qualsevol forma d’expressió cultural, vingui d’on vingui. Això és innegable.

El procediment emprat per a fer-ho possible ha estat absolutament transparent i democràtic. Diverses entitats de la societat civil van endegar un procés de recollida de signatures i després d’aconseguir-ne més de 180.000 van presentar una ILP al Parlament de Catalunya. En aquest punt, i després de comprovar que la ILP s’ajusta a la legalitat vigent, la Mesa del Parlament admet a tràmit la iniciativa. Després d’escoltar i valorar les intervencions de diversos ponents (antitaurins i protaurins), la ILP passa a ser votada al Ple del Parlament amb el resultat conegut. Les corrides es prohibeixen gràcies a la voluntat de la ciutadania expressada a través de les signatures de la ILP i dels seus representants al Parlament de Catalunya.

On és per tant la revenja per la retallada de l’Estatut? Quan els defensors de les corrides es recolzen en l’excusa de la identitat nacional és perquè no en tenen més d’arguments i això encara reforça més la decisió presa al Parlament. El món sencer ha valorat positivament la prohibició de les corrides a Catalunya i això és el que els fa més mal. Hem estat notícia de portada internacional i, a més, hem estat els bons de la pel•lícula.

Més enllà de la decisió és de lamentar i molt el posicionament del PP que vol, una vegada més, utilitzar vies alternatives per contrarestar les decisions del Parlament. Pretendre desautoritzar el Parlament de Catalunya és una via que qualsevol grup polític que en forma part no hauria de valorar mai. Es clar que parlem d’un grup, el PP, que no respecta les decisions de la ciutadania emeses a través del sufragi universal. Per què hauria de respectar aleshores les decisions d’un Parlament? I tot seguit em faig la pregunta següent: si com a grup polític no respecten les decisions de la ciutadania ni del seu Parlament, per què es presenten a les eleccions a Catalunya?

Tornant al fil dels toros, hi ha qui creu que no s’ha arribat a assolir l’èxit complet perquè, d’entrada, els correbous en les seves formes diverses no han estat prohibits ni regulats. En certa manera tenen una part de raó, però segurament el resultat no hagués estat el mateix que votant únicament sobre les corrides i, a més, hi ha un tret diferencial que per a mi és essencial. En les corrides de toros es produeix la mort de forma cruel, després de torturar l’animal durant una bona estona cobrant una entrada per a veure aquest “espectacle cultural”, com qui va al teatre. Per contra en els correbous no es produeix la mort de l’animal. És cert que el bou pateix molt i s’ho passa malament, però la mort no és l’objectiu.

En qualsevol cas, el debat és viu i ara es vol tirar endavant una Llei per a regular els actes on es fan correbous. Si em pregunteu a mi, us diria que qualsevol forma de patiment de persones o animals no s’ha d’acceptar mai i encara menys en nom de la cultura, però no tothom en fa la mateixa valoració. En qualsevol cas, després de fer una gran passa endavant amb la prohibició de les corrides, ara no ens podem quedar amb els braços encreuats amb els correbous. La Llei que es vol tirar endavant s’ha d’acabar de perfilar. No m’agrada, per exemple, la possibilitat d’ampliar les dates en què es poden celebrar. Si volem vincular els correbous a les festes patrimonials, no podem acceptar per Llei, que qualsevol acte esporàdic compti amb aquesta activitat. I després cal posar el llistó en el lloc adequat perquè, una cosa és fer un correbou i una de ben diferent és posar-hi foc a les banyes o dur-lo lligat amb una soga.

Ghandi va dir que "un país, una civilització es pot jutjar per la forma que tracta als seus animals” i, en aquest sentit, Catalunya ha demostrat estar a l’alçada d’una civilització del segle XXI. Llàstima que haurem d’esperar al 2012 per deixar de veure la tortura animal a la Monumental.