dilluns, 28 de desembre del 2009

Balanç

Quan l’any s’acaba sempre és un bon moment per fer balanç. Enguany resulta complicat perquè el 2009 ens ha deixat a molts amb aquell regust agredolç que fa que l’ampolla es pugui veure mig plena o mig buida i per a algunes de les coses que han endegat el 2010 serà un any important.

En l’àmbit internacional vam començar l’any amb grans expectatives pel que fa al nou president dels Estats Units d’Amèrica. Barack Obama ens ha aportat un alè d’esperança a tots els que pensem que el nou ordre mundial gestat en els darrers anys no ens durà a bon port. El problema és que l’expectativa és tan gran que tot i apreciar-se un canvi substancial en les formes i en l’impuls polític, al final els interessos econòmics acaben imposant-se a les il•lusions. No obstant, val a dir que tot i haver heretat dos conflictes bèl•lics de difícil solució encara manté bona part del seu crèdit intacte passat aquest any. El premi Nobel de la Pau rebut (massa precoç al meu parer) li afegirà pressió, però la victòria (a mitges) que ha aconseguit en l’àmbit domèstic, pel que fa a la cobertura sanitària universal ha estat un punt a favor dels importants.

Mirant a l’altre costat del globus cal fixar-se en l’Iran. En aquest país s’està gestant l’inici d’un procés que potser tan important o més que els canvis polítics als Estats Units. Una nova generació està demanant canvis profunds en els fonaments de l’estat dels Aiatol•làs. El país ha anat a dos ritmes ben diferents. D’un costat un govern que pretén mantenir el poder religiós a tota costa i de l’altre una generació d’iranians i iranianes que s’ha format, que té ideals i que vol prosperar.

El 2009 ha estat un any de grans crisi: crisi econòmica, crisi alimentària, crisi energètica i a més hem rematatl'any amb un gran desencís a la reunió sobre el canvi climàtic de Copenhagen, on els líders mundials no han estat capaços de tancar cap acord satisfactori.

En l’àmbit nacional es barreja el sentiment de desafecció amb un punt de rebeldia. Desafecció per la manca d’idees per a sortir d’una crisi que, tot i ser global, ens provoca molts problemes domèstics. El nombre de persones a l’atur ha crescut sense parar durant tot l’any i cada cop hi ha més famílies que no poden arribar a final de mes.

Desafecció pels casos de corrupció que han sortit a la llum i desafecció perquè el procés de l’Estatut ens ha desgastat a tots i a hores d’ara encara estem pendents d’una sentència del Constitucional que s’antoja arbitrària en funció dels interessos polítics del moment.

I un punt de rebeldia perquè enmig de tot això una part de la societat civil ha optat per convocar consultes ciutadanes sobre la independència, tot i haver de lluitar contra tots els elements; i de moment estan sortint endavant. També el 2010 servirà per a comprovar l’abast d’aquestes consultes i quin recorregut tindran, tot esperant les properes per als mesos de febrer i abril i també el procés de gestació d’una consulta a Barcelona que es podria acabar produint, potser, al mes de setembre.

La política nacional és la que ens deixa un regust més agredolç. S’ha resolt el tema del finançament amb el màxim resultat possible per als interessos de Catalunya en el marc actual, s’ha aprovat la Llei d’Educació de Catalunya que blinda l’ensenyament en català a les aules, s’ha acceptat a tràmit la ILP contra les corrides de toros, s’ha signat el Pacte Nacional per a la Immigració, s’ha reformat l’impost de successions,… però malgrat tot el sentiment de desafecció continua creixent. Com a nota positiva l’independentisme també creix i ho fa de forma racional i democràtica, lluny d’un radicalisme que li faria més mal que bé.

Em deixo moltes coses al tinter, però és evident que per a fer un balanç extens del 2009 hi ha llocs molt més adequats que aquest bloc. No vull passar per alt però el que crec ha donat de sí la política al districte d’Horta-Guinardó.

Un dels temes estrella ha estat la Modificació de PGM a l’àmbit del Carmel i entorns. L’aprovació d’aquest planejament es preveia complicada per la manca de consens polític i veïnal, però finalment es va arribar a un consens veïnal prou ampli per aprovar-lo amb garanties de poder desenvolupar-lo de forma eficient i sense crear cap conflicte. A títol personal em sento molt feliç per la forma en que s’ha assolit aquest consens i també per la bona feina que hem fet des del grup municipal d’Esquerra i que, en bona part, ha facilitat que això sigui possible. Més encara si tenim en compte que un any abans la crispació era evident.

A banda d’això moltes altres coses, com el desplegament de la Barcelona 2.0 que ha de permetre posar en marxa els Consells de Barri i que, malauradament, es quedarà molt lluny de ser l’eina de participació ciutadana que havia de ser.

A títol personal el 2009 representava un repte. Era el moment de consolidar la feina del grup municipal d’Esquerra al districte, ara com a conseller de plena dedicació a mitja jornada i alhora posar en marxa projectes de la Federació de Barcelona, com el programa “l’Esquerra t’escolta”. Crec que en línies generals em puc donar per satisfet, però tot el que s’ha iniciat ha de seguir el seu curs durant el 2010. Un any que ve carregat de reptes; uns reptes que repassaré en un proper article. Mentrestant desitjar-vos a tots i totes que el 2010 sigui un bon any i que espero que ens apropi als nostres objectius personals i nacionals.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Breu anàlisi d’un 13-D històric

Avui s’ha fet una nova passa cap a l’objectiu d’assolir la fita de fer un referèndum vinculat jurídicament sobre la independència de Catalunya. I dic jurídicament perquè hom que tingui una mica de criteri se n’adona que la consulta d’avui i les que es faran en els propers mesos són i seran vinculants des d’una òptica social i política.

Igual que va passar després de la consulta feta a Arenys de Munt, l’endemà uns veuran el got ben ple i els altres ben buit. L’índex de participació de més del 30% serà vist com un objectiu assolit per als organitzadors, mentre els detractors es recolzaran en el prop del 70% d’electors que no han anat a votar. La veritat és que 1 de cada 3 persones que avui podien anar a votar ho han fet, malgrat la consulta no té cap valor jurídic. També s'ha pogut veure com l'índex de participació baixa quan la població és més gran i també que aquest índex de participació augmenta allà on s'hi han abocat més recursos.

Evidentment el Sí guanyarà per majoria aclaparadora i contundent, com era de preveure, perquè els qui es motiven per anar a votar una consulta d’aquesta mena són aquells que estan convençuts que la independència és el camí. Els qui estan en contra no hi van a votar, com tampoc hi van a votar molts que tenen dubtes sobre la fórmula a triar, però tenen clar que la relació amb l’estat espanyol no ha de ser com ara. Conec força persones que ens els darrers dos o tres anys han passat de tenir clar que no volien la independència a considerar-la una opció no descartable, i això no és casual.

A més hem de tenir en compte un altre gran triomf aconseguit amb el procés de consultes sobre la independència: el ressò internacional que estan agafant. Le Monde, Le Figaro, la BBC, el New York Times, mitjans del Quebec, Escòcia, Itàlia, Alemanya, observadors internacionals de molts països han parat atenció a Catalunya en la jornada d’avui. I no hi ha dubte que ho han fet perquè és el primer cop que succeïx una cosa com aquesta. Que la societat civil d’un país tiri pel dret i, tot i comptar amb les traves legals i administratives de l’estat, convoqui una consulta ciutadana sobre un tema com la independència no ha passat enlloc més i òbviament no ha passat inadvertit. D’això se’n parlarà cada vegada més fora dels límits de l’estat espanyol.

Avui he viscut la jornada electoral a Manlleu, acompanyat per companys i companyes d’Horta-Guinardó i el que hem pogut observar és una consulta feta amb molt de rigor, amb molta seriositat i amb un sistema que dona credibilitat als resultats. El respecte i la llibertat d’elecció han estat presents en una jornada d’expressió democràtica exemplar. Aquells que pretenien associar l’independentisme a un perfil radical, sectari i gairebé delictiu han quedat sense arguments i el més important és que el món ho ha vist i demà la premsa internacional parlarà d’això, sense cap mena de dubte.

A Manlleu hem tingut oportunitat de parlar amb un corresponsal del Quebec i allà estan seguint el nostre procés amb molta expectació. Ens ha preguntat per quan farem una consulta a Barcelona i li hem fet cinc cèntims del punt en què ens trobem. També hem compartit una estona amb en Pere Prat, alcalde de la població i hem coincidit amb en Joan Puigcercós.

Avui, en veure com ha funcionat el procés a Manlleu i a la comarca d’Osona en general, he agafat molta confiança en comprovar que el sistema informàtic utilitzat és fiable. Això facilita molt la part tècnica en una futura consulta a Barcelona. Ara el que toca és treballar la part prèvia: aconseguir prou voluntaris i voluntàries i involucrar el teixit associatiu de la ciutat en un moviment d’expressió democràtica sense precedents. Un moviment que ha de veure culminat el procés a la capital del país, Barcelona.

En qualsevol cas, el procés avança i és obert. Potser encara han de venir sorpreses pel camí i espero que siguin agradables.

dijous, 10 de desembre del 2009

Barcelona decidirà

Ahir dimecres es va presentar la plataforma que vol impulsar la consulta ciutadana sobre la independència de Catalunya a Barcelona. Aquesta era una opció que tard o d’hora havia de veure la llum i al final ha estat més d’hora que tard.

Per un costat aquesta iniciativa implica una il•lusió per a tot un col•lectiu de persones que volen, per damunt de tot, dir la seva i dipositar una papereta on expressin el seu desig de veure una Catalunya independent, o no. Per un altre costat, amb una visió més pragmàtica de la situació, suposa un repte d’una magnitud tan gran que cal mesurar-la per tal d’assegurar que la iniciativa es dugui a terme amb molta seriositat i amb tots els mitjans necessaris per garantir la credibilitat de la consulta.

Esquerra Barcelona ja s’ha situat del costat de la iniciativa; no podia ser de cap altra manera. L’organització independentista més important de la ciutat no pot quedar al marge en una qüestió com aquesta. La independència és el pal de paller d’Esquerra i tot allò que ens acosti a l’objectiu esdevé cabdal. I avui mateix el president del grup municipal d’Esquerra ha afirmat la intenció de dur al plenari de l’ajuntament una moció de suport a la consulta proposada per Barcelona Decideix.

Si entrem a analitzar la proposta crec que hi ha algunes coses que cal tenir en compte. Primer de tot caldrà tenir en compte que la consulta s’haurà de realitzar sense el suport de l’ajuntament. Esquerra portarà la moció de suport al plenari però si no hi ha sorpreses aquesta serà rebutjada amb els vots en contra de PSC i PP i l’abstenció d’ICV-EUiA. Això vol dir que l’organització (locals, logística, mitjans, personal, etc…) anirà a càrrec de les entitats que formin part d’aquesta. Uns primers càlculs indiquen per per poder fer la consulta amb garanties caldran prop de 10.000 voluntaris i voluntàries.

En segon lloc, la data proposada inicialment per al 25 d’abril coincideix amb dos esdeveniments que, al meu parer, no convé fer coincidir en el temps. Per un costat en aquestes dates es farà la consulta ciutadana sobre la reforma de la Diagonal i, més enllà d’evitar comparacions que podrien resultar odioses, demanar a la ciutadania que vagi a votar una consulta no vinculant des del punt de vista legal quan en el mateix període de temps estarà cridada a votar sobre la reforma de la Diagonal, no ho trobo encertat. A més també coincidiria en el temps amb la “Feria de Abril” i tampoc seria afortunat propiciar un debat sobre dues Catalunyes ben diferents. Un context que afavoreixi el sectarisme faria molt de mal en una qüestió que està molt per damunt de les diferències lògiques i quotidianes del nostre país.

Ara el que cal és posar-se a treballar i a treballar molt dur per garantir una quota de participació que sigui acceptable a la ciutat de Barcelona i alhora perquè l’organització de la consulta sigui exemplar. Amb tots els respectes per als municipis que aquest cap de setmana organitzen les seves consultes, no és el mateix fer una consulta a Barcelona que fer-la a Sant Jaume de Frontanyà, amb 21 electors ni tampoc el mateix que fer-la a Sant Cugat del Vallès, amb 60.000. Per fer-nos una idea en les darreres eleccions europees el cens a Horta-Guinardó era de 128.622 electors i a Barcelona el total era de 1.161.894 electors.

Evidentment s’ha de comptar amb la complicitat del major nombre possible d’entitats i cal implicar a tothom. No m’imagino aquesta consulta sense la participació de, per exemple, Omnium o la Plataforma per la Llengua o la Plataforma pel Dret de Decidir, ni tampoc me l’imagino sense aquelles entitats que a nivell de barri vertebren els districtes i la ciutat amb la seva tasca, des d’associacions de veïns i veïnes a coordinadores d’entitats, entitats culturals, etc, etc.

Una consulta ciutadana sobre la independència a Barcelona tindria una repercussió mediàtica excepcional. Podeu estar segurs que la CNN, la BBC i molts mitjans internacionals se’n farien ressò, potser més i tot que alguns mitjans de casa nostra, i això és prou motiu per a fer les coses bé i no quedar-nos a mig camí. No es pot frivolitzar, no es pot fer el ridícul, no podem fer les coses amb una sabata i una espardenya. Cal abocar recursos humans, tècnics i econòmics. El repte és majúscul i tot just comença ara.

Per anar fent boca, Esquerra Horta-Guinardó anirem aquest diumenge a Manlleu a col·laborar i observar el desenvolupament de la jornada. Cal recordar que aquest cap de setmana més de 700.000 catalans i catalanes estan convocats a votar per la independència arreu del país i això no és poc.