La política que la gent no veu

Consell Comarcal del Barcelonès - Foto: El Punt Avui

Dimecres vam tenir Junta de Portaveus al Consell Comarcal del Barcelonès. Una d’aquelles reunions on, si tot va bé, duren 20 ó 30 minuts. I és que, ateses les competències que té aquest Consell Comarcal, òrgans com la Junta de Portaveus, la Junta de Govern, o els mateixos Plens del Consell, esdevenen tràmits amb poc debat polític.

Haurien de ser reunions de tràmit, però darrerament no ho són. La incorporació d’un nou secretari que, Llei en ma, qüestiona l’estructura del Consell i moltes de les decisions (expedients) que s’han de dur a votació, ha afegit un plus d’interès i treball en aquest òrgan i això fa que, de tant en tant, es coneguin pràctiques que podrien no ajustar-se ben bé a la Llei. No penseu malament, no estic parlant que hi hagi irregularitats volgudes o que cap membre s’hi embutxaqui diners. No és això. Més aviat es tracta que, probablement, no sempre s’han seguit els procediments amb el rigor que cal. I vull insistir en el “probablement” perquè també hi ha informes contradictoris. Ja se sap que la interpretació jurídica sovint té diversos camins.

Precisament en aquesta darrera Junta de Portaveus, un informe negatiu de Secretari i Interventora, obligaven a suspendre un punt de l’ordre del dia que s’havia de votar en la Junta de Govern que se celebrava immediatament a continuació. Una ampliació de contracte de transport escolar a Santa Coloma de Gramenet que, sembla ser, es va contractar en el seu moment a 25 anys quan, per la tipologia de servei, el termini hauria de ser com a màxim de 4+2 anys. 

Vist així un pot pensar... cap problema, suspenem el punt i licitem una contractació per la via recomanada des de la intervenció. Però es clar, si se suspèn el punt, l’ampliació de contracte no es fa efectiva i alguns nois i noies no podran gaudir del servei de transport escolar al qual hi tenen dret.

Si heu arribat fins aquí llegint, no patiu. En la mateixa Junta de Portaveus, a petició de diversos grups inclòs el meu (ERC), el Secretari va proposar una solució per resoldre la situació en el Ple del Consell d’aquest mateix mes i vam prendre la decisió per unanimitat. És a dir, que amb voluntat de treballar i arribar a acords es poden resoldre els petits problemes que afecten a persones concretes. Per contra, si la voluntat és la d’enfrontar-se els uns amb els altres i encallar-se en els conflictes, les persones que han de rebre serveis públics acostumen a sortir perjudicades. Petits problemes per a l’administració i grans problemes per a les persones usuàries.

La responsabilitat i l’ètica dels servidors públics han de ser el cavall de batalla d’això que avui en dia anomenen “nova política”, però que en realitat és “bona política” (ni nova, ni vella). I per servidors públics entenc tant els representants polítics com el funcionariat. Els polítics d’aquests consells podem optar per resignar-nos a perjudicar la ciutadania per problemes burocràtics i cobrar la dieta corresponent, o bé cercar solucions que gairebé sempre són possibles i, fins i tot en alguns casos com el meu en particular, renunciar a cobrar-la.

Decòrum: ètica o estètica

En les darreres setmanes el decòrum és un dels temes de discussió a l’ajuntament de Barcelona. Alguns fets que s’han produït en els espais institucionals han provocat un debat sobre l’actitud i les formes dels representants, regidors i regidores, així com les formes d’expressió de públic assistent als plenaris municipals.

En el saló de plens s’han produït fets rellevants, alguns protagonitzats per la CUP i d’altres des del públic assistent. També se n’ha parlat molt del balcó de l’ajuntament el dia de la Mercè. Jo mateix vaig ser un dels protagonistes i reconec que ens vam equivocar i així ho va expressar el president del grup d’ERC, Alfred Bosch, en una carta de disculpa. No van tenir la mateixa actitud els representants del PP.

Tot això ha fet que, des d’altres partits com ara CiU, PSC, Cs i PP s’hagi fet una crida a conservar el decòrum institucional. La pregunta que em faig és: aquest decòrum que reivindiquen es deu a raons ètiques o estètiques.

Hi ha però fets i comportament d’aquests partits, al marge d’una actitud certament estètica en els espais institucionals, que em porta a pensar que l’ètica no és precisament la raó per la qual apel·len a aquest decòrum.

Em centraré en el PP. Un partit que te molts casos de corrupció confirmats, que ha fet campanya amb un eslògan que diu clarament que volen “netejar” una ciutat, que decreta lleis com la “Llei Mordassa” com a forma de repressió, que incrementa el pressupost de defensa en detriment de fer polítiques socials, que recorre lleis catalanes com ara la de Pobresa Energètica, que junt amb Ciutadans pretén crear una fractura social ara inexistent a Catalunya o que carreguen contra els manters, amb una visió policial i repressiva, sense proposar cap mesura social. Tot això és decorós?

Cobrar un bon salari a l’ajuntament i a més percebre dietes per assistència a òrgans supramunicipals i consells enlloc de renunciar-hi, és decorós?

Utilitzar majories al Congrés dels Diputats o al Senat per fer que tota la claca es posi a donar cops a les bancades per a fer soroll, fet que passa dia sí i dia també, és decorós?

Sincerament penso que el decòrum ha d’anar estretament vinculat a l’ètica. Si es reivindica només pel fet de conservar les aparences no te cap sentit. Per aquest motiu, des del grup municipal d’ERC demanem que l’ajuntament de Barcelona aprovi un Codi Ètic que tots els representants municipals haurem d’assumir. Amb renúncia a dietes complementàries al sou, amb uns criteris de contractació objectius, amb la justificació en la dedicació i amb una actitud responsable que posi el servei a la ciutadania al davant de les prioritats.

Per acabar, també crec que el que no podem fer, en nom del decòrum, és coartar la llibertat d’expressió. Sempre que no s’utilitzin símbols o llenguatge feixista, homòfob o insultant cap alguna persona o col·lectiu, ha de prevaldre la lliure expressió.

La força d’una plaça

Fotografia extreta de la pàgina teinteresa.es

Dissabte passat vaig tenir el privilegi de ser investit regidor en la sessió plenària de l’Ajuntament de Barcelona, celebrada al Saló del Consell de Cent. Va ser una jornada amb una alta càrrega emocional per a tots els que hi érem presents i també un moment per a reflexionar sobre la responsabilitat que ens ha encomanat la ciutadania. Ser regidor a Barcelona, en el grup municipal d’ERC i en el moment polític i social actual, és senzillament apassionant.

Hi ha molts moments de dissabte que han passat al racó dels grans records. El moment d’entrar al Saló del consell de Cent, la promesa “Tot treballant per assolir la República Catalana i la justícia social, prometo per imperatiu legal”, els discursos dels nostres representants i, sobretot, el moment de creuar la plaça en direcció al Palau de la Generalitat.

No sabria descriure ben bé el que estava passant a la plaça Sant Jaume. El protocol es va trencar, no hi havia distància entre els electes i la ciutadania, sense tanques, amb abraçades i salutacions sense parar. Potser els responsables de seguretat van patir més del que és desitjable, però la sensació d’escalf va durar tot el recorregut d’anada i de tornada.

És evident que el canvi que la ciutadania ha demanat amb el seu vot, ha generat una il·lusió que només és comparable a les grans manifestacions dels darrers 11 de setembre que s’han viscut al nostre país. I penso que és bo no separar ambdues formes d’expressió. Totes conformen un desig de canvi viscut des de perspectives diferents, però amb un objectiu comú.

És cert que a la plaça el crit predominant era el de “Sí, se puede”. I és cert que van predominar les persones per damunt de les banderes. Personalment vaig veure una bandera espanyola republicana i 3 estelades. Però l’esperit era el mateix: necessitem un canvi i volem lluitar per aquest canvi. L’energia que hi havia a la Plaça de Sant Jaume respon a la diversitat de les bones persones del nostre país. I també he de dir que m’he sentit molest per comentaris rebuts en el sentit d’ubicar la gent d’aquest país entre unionistes i independentistes. Entre els que s’expressen en castellà i els que s’expressen en català. Els electes representem a tota la gent d’aquesta ciutat, parlin la llengua que parlin, visquin al barri on hi visquin, pensin com pensin respecte a la independència del nostre país. I tenim la responsabilitat d’ajudar a conduir aquest desig de canvi cap a la llibertat d’expressió i el dret a decidir.

Tal com preveu el full de ruta signat per ERC, CiU i diverses entitats del nostre país, si el mandat de la ciutadania el 27S és clar, haurem de fer un procés constituent. I en aquest procés hi volem a tothom, sense excloure ningú. En el procés cap a la independència hi volem a tothom. No volem que ningú es quedi despenjat i, si això passa, haurem de saber esperar, estendre la ma i acompanyar-lo cap aquest procés constituent. Actuar d’una altra manera només faria que donar la raó a persones com Sánchez Camacho o Albert Rivera. Qui vulgui un país fraccionat entre uns i altres a mi no m’hi trobarà pas. No ho vull de cap manera.

Per acabar, dir-vos que em sento orgullós del vot favorable d’ERC a l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau. Els gestos que s’han fet des de Barcelona en Comú en favor del procés són superiors als que han fet altres formacions com, per exemple, Unió. I malgrat m'hauria agradat que s'haguessin adherit al Full de Ruta, també hi ha altres formacions com les CUP que no ho han fet. També és cert que no han estat els gestos suficients per a generar la complicitat necessària de compartir govern amb ells. El més important ara és que, si el 27S aconseguim un mandat democràtic clar, Barcelona en Comú i tota la gent que omplia la plaça de Sant Jaume no quedi despenjada del procés més important que haurà viscut aquest país. L’autèntica revolució passa per la llibertat nacional i per la justícia social. Ambdues són indestriables.

7 dies després del 9N

Fotografia de Diari de Girona

Ja han passat 7 dies des del 9N i, contrastant la meva opinió amb la de la gent del meu entorn, penso que sóc de les poques persones que no ens hem emocionat en excés amb el resultat obtingut, més enllà de l’emoció de veure com la ciutadania que va decidir anar a votar va fer-ho amb tota la il·lusió del món.

Des d’un punt de vista numèric, pel que fa la participació podem considerar que es tracta d’un èxit important. A hores d’ara el web www.participa2014.cat, ens diu que han participat un total de 2.305.290 ciutadans, dels quals han votat Sí-Sí  un 80,76%, és a dir 1.861.752 vots netament independentistes. Si tenim en compte que el cens era d’aproximadament 6.300.000 persones tenim una participació del 35,6%.

Per tant la valoració podem fer-la des de dos punts de vista diferents. El primer és que com a mobilització ciutadana tenim un resultat sense precedents en el nostra país. Però no passa de ser això, una gran mobilització ciutadana que, això sí, manté la línia ascendent de les grans mobilitzacions que s’han produït en el nostre país des de l’11S de 2012. Però no, no tenim el mandat democràtic que el món espera de nosaltres.

El segon és que, si fem un referèndum autèntic amb una participació (suposem) del 75%, votarien uns 4.700.000 ciutadans. I aquesta xifra de participació situaria el 51% en gairebé 2.400.000 vots favorables a la independència.

La primera reflexió que em faig és si l’opció independentista compta a hores d’ara amb 550.000 vots més dels que s’han obtingut el 9N. I la segona és que allà on punxem més és al cinturó metropolità de Barcelona. Per tant, ja sabem on cal fer més i millor feina. En aquest sentit, i a curt termini, des d’ara sóc pro plebiscitari, ja que penso que la Llei Electoral afavoreix el vot independentista en unes eleccions plebiscitàries que ens permetin fer una Declaració d’Independència al Parlament.

Pel que fa a la valoració política del 9N i després d’escoltar el full de ruta que té el president Mas, crec que cal anar el més ràpid possible. La resposta al diàleg des de Madrid ha estat clara. Una vegada més s’ha dit que no hi ha res a fer i que mai hi haurà un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Atesos els números que he plantejat abans, aquest és un error per part de l’estat que afavoreix un procés d’independència, al revés del que va fer el Regne Unit amb el cas escocès. Afortunadament per a l’independentisme català l’actitud de reiterar les negatives a la negociació deixa només oberta la porta a la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries i, a més, segueix generant més independentistes al nostre país.

En clau catalana, el full de ruta a seguir ha de ser clar. D’acord amb el que es planteja des de la societat civil cal convocar eleccions a primers de 2015. La gran pregunta és: ha d’haver una llista unitària? El primer que cal tenir en compte és que la Llei d’Hondt no afavoreix expressament aquesta opció tal com s’insisteix des de determinats sectors polítics i socials. Aquest article de Jordi Regincós ens fa 5 cèntims. 

Per tant, aquesta crida a la llista unitària a què respon? A una voluntat real de guanyar la independència des del Parlament? O a mantenir el president com a cap de llista sí o sí?

En aquest sentit, la meva opinió personal és que les eleccions plebiscitàries es poden fer amb llistes separades però amb un punt clar i concís al programa sobre el posicionament de vot al Parlament d’una Declaració d’Independència. I de passada, que siguin els ciutadans qui decideixin qui ha de ser la persona que ha de liderar aquest procés. Més democràcia no es pot demanar.

Can Vies. Mala peça al teler.

Portem 4 dies d’aldarulls amb l’excusa del desallotjament de Can Vies al barri de Sants. Quedi ben clar, abans de seguir amb aquest article d’opinió, que considero que la violència mai està justificada, vingui d’on vingui. No hi ha mai cap excusa que la justifiqui en el moment actual i en aquest país.

Hi ha situacions que requereixen un tacte especial i aquest és el cas de Can Vies. Durant els darrers mesos la tensió ha anat creixent; la corda s’ha anat tibant. És cert que hi ha una sentència judicial que requereix el desallotjament, però també és cert que l’activitat que es duia a terme a l’espai de Can Vies no representava cap risc per als veïns i veïnes. És cert que determinades persones que prenien la paraula en nom de Can Vies han portat la seva protesta massa enllà, però també és cert que des del govern de la ciutat ha actuat amb la determinació de deixar clar que ”això no ho deixarem passar així com així”.

En qualsevol cas, cadascuna de les parts és responsable d’allò que fa. Però en el cas de l’ajuntament és molt evident que fa o deixa de fer, mentre en el cas dels aldarulls no queda clar qui els provoca i per a què, malgrat s’utilitza com a excusa el desallotjament.

El diàleg és l’única manera d’afrontar conflictes d’aquest calibre. Diàleg i negociació i ningú no s’aixeca de la taula de negociació fins que hi ha un acord. Les amenaces es deixen de banda, per part de tothom. L’actitud de determinats membres de l’Assemblea de Can Vies no ha de servir d’excusa per a deixar de parlar i donar pas a accions que generen confrontació. Hi ha molts exemples als quals podríem recórrer com a exemple per a poder fer les coses millor com ara Can Batlló o Can Masdeu. És evident que hi ha un sentiment creixent de voluntat ciutadana d’autogestionar espais i això no és negatiu, ans al contrari, aquests projectes enforteixen la societat i cohesionen.

Com a govern, cal tenir la voluntat política de resoldre el problema. No s’hi val a dir que vols negociar quan has posat l’excavadora dins de Can Vies i has començat l’enderroc, com tampoc s’hi val a cremar contenidors i provocar aldarulls i destrosses que acabem pagant entre tots, amb l’excusa que l’excavadora hi és allà.

A més, a la manca de voluntat política cal afegir la manca de visió de l’escenari actual. En aquest moment el país està donant un exemple al món en utilitzar els instruments democràtics, i només els instruments democràtics, per afrontar un repte tan important com l’assoliment de la independència. Aquesta imatge de crema de contenidors, trencadisses a les oficines bancàries i al mobiliari urbà, aldarulls, no ens beneficia en res. És una imatge que confon i que, els contraris al procés d’emancipació que està duent a terme el nostre país, aprofitaran per a fer créixer els arguments de la por.

No m’agrada gens que determinats col·lectius aprofitin els conflictes per a justificar i exercir el vandalisme. Però tampoc m’agrada gens veure la manca de responsabilitat i voluntat del govern municipal davant una negociació difícil. L’exercici de la força és una mostra de violència, vingui d’on vingui. Hi ha però massa preguntes sense resposta en tot el que està passant i també caldrà fer un esforç per conèixer tots els detalls.

On són els arguments contra la independència?

Passen els dies i els arguments contra la independència de Catalunya no evolucionen. Més enllà del discurs de la por no hi ha res. Encara és l’hora que escolti a algú intentar-me convèncer que anar del bracet amb Espanya ajudarà a millorar la meva vida, la dels pensionistes, la de les persones aturades, la de la petita i mitjana empresa d’aquest país.

Els arguments que repeteixen constantment, amb independència de l’interlocutor i de l’adscripció política que representa sempre són els mateixos, escassos i fàcilment rebatibles.

Quedarem fora de la Unió Europea?. D’entrada això no es pot assegurar de cap manera, ni en un sentit, ni en l’altre.  No hi ha cap document jurídic que ho asseguri, de fet això no està contemplat.  I difícilment Europa retallarà drets adquirits pels 7,5 milions de ciutadans i ciutadanes europeus que vivim a Catalunya. Però suposant que així fos, només hi ha una Europa? Hi ha l’Europa de la unió monetària on hi ha estats, com ara Andorra, que utilitzen l’Euro sense formar part de la Unió. L’espai Schengen que permet la lliura circulació de  béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. Aquest vídeo del Col·lectiu Wilson ho explica de forma clara.

No podrem pagar les pensions? Els diners que les persones treballadores han cotitzat no estan guardats en una capsa forta. Les pensions es paguen a partir dels diners que es recapten en l’actualitat. I si tenim la certesa d’alguna cosa és que un estat amb un índex del 27% d’aturats i un deute que supera el 100% del PIB difícilment podrà mantenir les pensions en el model actual. De fet s’ha aprovat a l’estat una reforma de les pensions que fixarà la cotització en funció de l’esperança de vida i que es revisarà cada 5 anys, de manera que les pensions podrien retallar-se un 5% nominal cada 10 anys per aquest factor de sostenibilitat que s’ha introduït. Per contra, una Catalunya independent disposarà d’un pressupost molt superior que garantiria el pagament de les pensions.

La consulta és il·legal? Si agafem la Constitució Espanyola com si fos la Bíblia segurament pensaríem que sí. Però si el govern de l’estat tingués la voluntat de deixar opinar la ciutadania a Catalunya podria traspassar el dret competencial per a fer un referèndum en el marc de la Constitució. No obstant hi ha molts altres marcs legals als quals Catalunya pot acollir-se per a fer la consulta. La Llei de Consultes que s’impulsarà a Catalunya mateix o el Dret Internacional que, en la Declaració Universal dels Drets Humans, preveu el dret a l’autodeterminació dels pobles, com han fet la majoria dels estats que conformen avui en dia el mapa polític d’Europa en els darrers 100 anys.

Catalunya no és econòmicament viable? Un país amb un increment constant de les seves exportacions, amb la riquesa empresarial, patrimonial, territorial i cultural de Catalunya te tot a favor seu per a poder prosperar econòmicament. A més, disposaríem de 16.000 milions d’euros que ara marxen en forma d’impostos a l’estat espanyol i no retornen en forma d’inversions, el que representa més de 2.000 euros per persona, 8.000 en una família de 4 membres.

La societat es fracturarà? Pensar que Catalunya viurà una fractura social per aquest motiu és ridícul. Els lligams emocionals i de parentesc amb Espanya són evidents. Per contra, una societat amb 800.000 persones aturades, on les diferències entre les classes socials cada cop són més acusades, sí representen una fractura social i d’oportunitats que no ens podem permetre com a país. Amb la independència tindrem l’opció de construir un nou país que atorgui nous drets a les persones enlloc de retallar-los. La dobla nacionalitat està garantida, la cooficialitat de la llengua castellana, també.

En resum, faig meu un argument que va oferir Jose Rodriguez, ex company al consell de districte d’Horta-Guinardó i militant socialista. Qui està al costat del dret a decidir més enllà dels partits? Sindicats, agents de la societat civil i entitats que habitualment són els que lluiten pels drets de les persones. I qui està en contra? l’establishment; grans empreses i corporacions amb interessos econòmics basats en la retallada constant de drets ciutadans. Curiosament aquells que es beneficien i molt de la fractura social.

Fem via. Anem pel bon camí

El 10A és una d’aquelles dates que sempre recordaré. Un país que havia despertat després de molts anys d’haver de lluitar, massa, per poder-se reconèixer com a tal. Els processos polítics de la darrera dècada han fet obrir els ulls de moltes i molts conciutadans. L’encaix en un estat de mentalitat imperialista, és impossible per a un país que te personalitat pròpia.

Davant d’aquest panorama polític, la societat civil, la gent de molts pobles i ciutats va prendre la iniciativa. I des d’Arenys de Munt fins a Barcelona es van succeir riuades d’emocions compartides. Les consultes van ser un revulsiu per a despertar-nos. Vam comprovar que, si ens ho proposem, tot està per fer i tot és possible.

Les consultes han estat el bressol de la nova ANC. Un ens indispensable per mantenir la societat civil mobilitzada. L’èxit de l’ANC rau en la seva gent, en la capacitat de convocatòria i la seva transversalitat. I també en l’encert de convocar la ciutadania en els moments claus del procés.

El país té molta pressa però ara cal paciència; no  una paciència infinita, però estem fent les coses bé perquè el món ens prengui seriosament. 2 milions de persones demanant la independència l’11S de 2012, unes eleccions on guanyen per majoria absoluta els partits que aposten pel dret a decidir, la Declaració de Sobirania i, enguany, la Via Catalana que creuarà el país de punta a punta, són motius suficients perquè el món ens escolti i vegi que aquest país sap el què vol i creu en la seva capacitat per aconseguir-ho.

Ens en sortirem segur. I això ens obliga a tenir la immensa responsabilitat de dibuixar un nou país que ha de ser molt millor del que és ara. Un país on la igualtat d’oportunitats, la transparència i la llibertat siguin el pal de paller d’una societat justa i socialment avançada. Un país de tothom i per a tothom, perquè és només d’aquesta manera que aconseguirem un país cohesionat i fort. I posats a somiar, un país que sigui un model a seguir per a una vella Europa que també necessita reinventar-se.

Tenim molt a fer i ho tenim tot per guanyar. Fem via!!!!

Nazisme? Feixisme? Compte amb la terminologia que usem

Darrerament tothom se sent amb dret d’etiquetar altres persones o col·lectius en funció de les idees que defensen. Nacionalistes espanyols titllant de “Nazis” als independentistes catalans o independentistes catalans titllant de “Feixistes” a nacionalistes espanyols, és un fet massa habitual en aquests dies.

Potser caldria fer una mica de memòria. El Nazisme va ser l’artífex d’un holocaust amb prop de 6 milions de jueus assassinats i el Feixisme (Franquisme o Nacionalcatolicisme en el cas d’Espanya) va dur a terme una dictadura molt repressiva i va assassinar més de 300.000 persones un cop va finalitzar la guerra civil.

Per tant, si ens atenem a les dades, queden en evidència totes les acusacions de Nazis o Feixistes a banda i banda de la discussió. No negaré que en ambdós casos hi ha persones que tenen un pensament proper a l’adjectiu, però per norma general penso que les coses no van per aquí. I això ha de ser motiu per no actuar en funció del que diguin alguns elements que fan molt de soroll.

El govern espanyol vol negar als ciutadans de Catalunya el dret a fer una consulta. Això és cert i també és cert que això es deu a una transició cap a la democràcia incompleta i feta a gust dels protagonistes de l’antic règim. També és cert que molts membres d’aquest govern són descendents d’aquells que ostentaven el poder entre 1939 i 1975 i que en la seva acció de govern atempten contra les llibertats del nostre país.

I sí, també és cert que hi ha alguns energumens que diuen bestieses de l’alçada d’un campanar a les xarxes socials. Però això últim, malauradament, també passa a l’inrevés. Alguns dels perfils que es veuen a les xarxes socials i que demanen a crits la independència de Catalunya en nom de la llibertat, també llencen proclames racistes. Son la majoria? No, afortunadament són una minoria.

El primer que hem d'acceptar i entendre és que estar en contra de la independència de Catalunya no és una actitud feixista. M'han sorprès les dues editorials de Vicent Partal amb el títol "Per què el PSC bascula cap al feixisme". No crec que aquesta sigui la manera d'afrontar el què està passant en un PSC que bascula cap a l'espanyolisme, això sí. Potser en traurem molt més d'incorporar a aquelles persones del PSC que han obert els ulls i són conscients que dos no és federen si un no vol; i a Espanya, ara per ara, el federalisme és una entelèquia.

En conclusió, crec que els termes “nazi” o “feixista” s’utilitzen molt a la lleugera per desacreditar a qui pensa de manera diferent. I això és un argument propi de qui no té arguments millors. Fem via, seguim el camí que hem encetat, però no caiguem en la provocació d’entrar en una discussió que no ens du enlloc i que, a més, donarà ales a aquells que sí actuen i pensen com a feixistes. Perquè la veritat és que feixistes hi ha arreu i sempre n’hi haurà. El que cal és no donar-los el protagonisme al qual aspiren. Construïm un país nou sense deixar ningú enrere. L’Oriol Junqueras va dir en la seva visita al barri d’Horta que “la gent no ens entendrà si no els estimem”. No puc estar més d’acord.

No hi ha bona política sense ètica personal

Acabo de llegir “Descalç sobre la terra vermella”, una biografia de Pere Casaldàliga escrita per Francesc Escribano. La veritat és que, tot i haver llegit algunes coses sobre ell i haver conegut en part la seva història, llegint aquest llibre m’he adonat de la importància que hi hagi bones persones, amb les idees clares i amb la determinació i la valentia necessàries per a dur-les a terme.

Lluitar contra el poder establert no és fàcil. No ho va ser per Casaldàliga al Brasil ni per a moltes altres persones del món catòlic a Amèrica Llatina, com l’arquebisbe Romero. Defensar els drets de les persones més febles enfront els interessos i l’ambició dels més poderosos sempre ha estat una batalla èpica.

Hi ha una frase de Casaldàliga en aquest llibre, en un moment en que parla de la revolució sandinista a Nicaragua, que em sembla especialment remarcable i diu així: “Hi ha hagut alguns líders sandinistes, i això també és aplicable a altres líders revolucionaris i figures polítiques importants de l’esquerra d’altres països, que han pensat només a respectar l’ètica del partit, l’ètica de la revolució, però que s’han oblidat de l’ètica personal. Jo crec que aquell que no és ètic en tot no és ètic en res”.

És pot dir més alt, però no es pot dir més clar. La partitocràcia com a eina al servei de determinades persones i/o col·lectius dins un partit és un mal força generalitzat. I això pot succeir de diferents maneres. En clau interna, per exemple, amb la promoció de determinades persones per a dirigir els partits o per a encapçalar les candidatures a les eleccions. La mala praxi i la escassa o inexistent ètica per arraconar persones considerades rivals és un fet quotidià.

També, en clau d’obra o acció de govern, s’acostuma a valorar constantment els sondejos i enquestes que apareixen de forma regular. El CEO, el baròmetre municipal, els sondejos encarregats per la premsa, tot això fa que els partits decideixin si han d’arriscar o no. Si la valoració és bona s’acostuma a optar per una tàctica conservadora i si la valoració és dolenta s’intenta fer visible la intenció de canvis, que normalment tampoc es duen a la pràctica més enllà de fer una declaració d’intencions. És només quan les coses van francament malament que alguns partits, no tots, enceten un procés de transformació i relleus que afavoreix un canvi de imatge i de línia política.

Al final es dona una importància excessiva a les persones que lideren els partits molt per damunt del projecte polític que representen, si és que en tenen. Perquè actualment hi ha molts partits polítics, massa, que no en tenen de projecte polític. Alguns van a la deriva i altres senzillament fan política reactiva o en contra de, però gens propositiva.

Llegir aquest llibre m’ ha servit per a reflexionar en el fet que, independentment del partit en que hi militis, o si hi milites a través de la societat civil o d’un ens religiós, el més important és mantenir els ideals intactes i lluitar per allò que consideres que és just, sempre amb l’ètica personal per davant de totes les coses. Discrepar en alguns àmbits no té perquè significar lliurar una batalla per demostrar que es té raó. Només hem de lliurar batalles amb aquells que no tenen intenció de canviar el rol en aquesta societat de capitalisme desbocat. Cal equilibrar les coses. Redistribució de la riquesa no ha de ser un concepte buit de contingut. Ha de ser un objectiu prioritari. Perquè el que no té sentit és que mentre la majoria de la població al nostre país, com passa i ha passat en molts d’altres, perd poder adquisitiu i frega o sobrepassa el llindar de la pobresa, els que controlen l’economia incrementin beneficis any rere any.

Jo sóc dels que penso que tenim l’oportunitat de construir un nou país i aquesta oportunitat hem d’aprofitar-la per fer que aquest país sigui en realitat més lliure, més just i socialment avançat. Però per aconseguir assolir la fita i, el més difícil, fer-ho bé, cal posar l’ètica per davant dels interessos personals.

De Soló a Pau Casals. El meu somni per al dia després

El somni de la independència del nostre país el tenim a tocar. La majoria social a favor de l’emancipació de Catalunya fa que, tret que es cometin errors polítics, el procés sigui irreversible. Ja sigui via referèndum o via eleccions plebisicitàries prèvies a una Declaració d’Independència, veig que ara és possible arribar-hi.

S’han esgrimit molts arguments per justificar aquest posicionament d’una majoria de la ciutadania de Catalunya. Arguments de caire econòmic, social, cultural, de relació amb l’estat... I tots ells tenen prou de pes per a convèncer molta gent, però no tothom.

El somni, el meu somni sobre com vull que sigui el meu país comença just el dia després. I és per això que hem de començar a pensar-hi. Crear un estat de bell nou és una oportunitat única i no l’hem de deixar escapar. Al llarg de la història hi ha hagut molts moments clau, moments de canvi; i ara ens trobem en un d’aquests moments clau.

Volem crear un estat nou que vetlli per totes les persones? O volem perpetuar un model que vetlla pels interessos econòmics d’una minoria? Sí, ja sé que el meu raonament pot semblar més propi de les CUP que no pas d’algú que milita en un partit com ara ERC. Però això és precisament perquè aquest malestar social no troba resposta en els partits que el representen. Rectifico: no troben una resposta suficientment decidida a canviar les coses de soca-rel.

En l’antiga Grècia, quan els camperols no podien viure dignament perquè la pressió en forma d’impostos era excessiva i no se’ls garantia de cap manera la subsistència (si hi havia sequera o una mala collita, ja t’espavilaràs) va haver una reforma institucional molt important. Les Polis o ciutats estat van néixer amb la idea d’estructurar la societat i garantir uns drets bàsics. Res era perfecte però un dels objectius era evitar les desigualtats socials. Soló (Atenes, s.VI i V ac) va ser un governant que va implantar reformes importants quan els coses pintaven malament. Entre d’altres reformes va suprimir els impostos excessius, va cancel·lar les hipoteques, va abolir l’esclavitud per endeutament i va alliberar als camperols que havien fet esclaus pels seus deutes. També va imposar modificar les institucions polítiques de la ciutat i va establir noves lleis per a tots els ciutadans. En certa manera, Soló va ser un estadista revolucionari.

Una cita de la Constitució d’Atenes feia aquesta referència “
"... hi havia conflicte entre els nobles i la gent corrent. Per la Constitució estaven per sota de l'oligarquia en tots els respectes, i sobretot els pobres, juntament amb les seves dones i fills, que eren esclaus dels rics... Tota la terra estava en mans d'uns pocs. I si un home no pagava les rendes, ells mateixos i els seus fills podien ser venuts com esclaus. La seguretat de tots els préstecs era la pròpia persona del deutor fins a època de Soló. Ell va ser el primer campió del poble”

Doncs ara que hem de fer un nou país, tenim l’oportunitat de canviar les regles del joc, és a dir, les lleis per fer que aquestes siguin iguals per a tothom, per evitar les desigualtats socials, per garantir la igualtat d’oportunitats, per fer un país més just i més transparent. Un nou país que ajudi als que més ho necessiten i que s’escolti la seva gent. Un nou país que garanteixi una educació pública de qualitat per a tothom i que garanteixi el dret universal a la sanitat.

Tenim l’ocasió de ser un estat pioner en les reformes socials que necessita urgentment la vella Europa. Un lloc on el poder sigui en mans de la ciutadania i no dels que controlen els mercats. Un estat que articuli uns òrgans de representació ciutadana que complementin les institucions en tots els àmbits. En definitiva el país que sempre hem volgut ser. Com ho vam ser en el passat.

Aquest és el meu somni. Que un dia, passats uns anys, algú pugui parlar del nostre país com ho va fer Pau Casals l’any 71 a les Nacions Unides. Que puguem ser la primera pedra de la construcció d’un sistema social més just a Europa i, perquè no, arreu del món.

I per agafar la inspiració, us deixo el discurs, breu però intens que va fer Pau Casals.

La pobresa infantil: una realitat propera

Ahir diumenge el diari El Punt Avui va publicar un reportatge sobre la pobresa infantil a Catalunya. Alguna de les històries que hi apareixen em semblen especialment colpidores com la de “l’entrepà màgic” que una mare prepara a una nena de P5 on no es veu el contingut però diu que està molt bó.

En el darrer consell escolar de districte, aquest va ser un dels temes tractats. La persona que va fer l’exposició ens va dir que hi ha mestres que apadrinen nens i els paguen alguns àpats. I en el reportatge d’El Punt Avui també es comenta com alguns docents porten plats preparats o entrepans, o tenen galetes a ma perquè saben que fan falta.

No estem parlant d’un país del que anomenem tercer món. Parlem de Catalunya. L’informe de la FEDAIA sobre la Pobresa Infantil a Catalunya és esfereïdor. 1 de cada 4 nens i nenes al nostre país viu per sota el llindar de la pobresa. Una xifra que només és superada per Romania i Bulgària en la Unió Europea. I en el marc de l’estat espanyol, Catalunya ha incrementat l’índex de pobresa infantil molt per sobre de la mitjana estatal.

Aquest fet es manifesta de diverses maneres: Malnutrició o desnutrició, mancances de vestuari i de material escolar, manca d’higiene i d’espai propi a l’habitatge, problemes de salut dental, problemes de creixement, dificultats d’aprenentatge, baix rendiment i absentisme escolar, major risc de fracàs escolar i abandó dels estudis, problemes per accedir a reforç escolar, problemes per accedir a activitats extraescolars, menys possibilitats per accedir a les noves tecnologies, problemes de relació amb l’entorn, etc... A més se suma la reducció de recursos a les escoles a conseqüència de les retallades en el pressupost.

La FEDAIA planteja un seguit d’accions per a minimitzar el problema però totes elles passen per un increment en el pressupost en forma d’ajuts per a incrementar beques de menjador, crear espais d’acollida, ajuts per alimentació i vestuari, salut, inclusió i prevenció. Però l’estat espanyol està a la cua en inversió en família i infància amb només un 0,7% del PIB, en contraposició a Dinamarca que inverteix un 5,5% o Bulgària que ho fa amb un 2,60%. A més, és l’únic estat que no ha incrementat el pressupost en aquest àmbit malgrat les xifres parlen per sí soles.

Hi ha famílies que no poden pagar el servei de menjador a les escoles perquè, malgrat tenir subvencionada una part, no poden pagar la resta. Alguns mestres plantegen que, en aquests casos, almenys es podrien subvencionar plenament un parell de dies a la setmana. Això seria més efectiu que no poder accedir a cap dia de servei de menjador.

El que és evident és que aquest problema l’hem d’afrontar amb urgència perquè les xifres incrementen i el mal cada cop serà més difícil de reparar. Un estat ha de vetllar per les persones més vulnerables i, entre la retallada en la llei de dependència que afecta a les persones més grans i la manca d’inversió per combatre la pobresa infantil que afecta directament als més petits de la casa, és evident que l’estat espanyol no compleix amb els mínims exigibles.  

No dependència

La darrera tisorada del govern del PP deixarà tocada de mort la Llei de la Dependència. 1.108 milions d’euros menys destinarà l’estat a les aportacions per ajudar les persones que més ho necessiten. La Llei de la Dependència s’havia de pagar a parts iguals entre Generalitat de Catalunya i govern de l’estat, però com passa sovint amb allò que ha de venir del govern central, l’aportació estatal ha estat del 20%. Per tant, l’administració catalana, ha hagut de fer-se càrrec del 80% del total per tal de no deixar sense suport més de la meitat de les persones dependents a Catalunya.

A qui perjudica aquesta retallada? En primer lloc a les persones dependents. En molts casos es tracta de persones que depenen d’aquest ajut per a poder contractar personal de suport. En d’altres casos són persones que han d’assistir a algun centre especial de pagament o bé en residències que també tenen que pagar.

En segon lloc a les famílies de persones dependents. Aquestes famílies veuran com incrementa la seva despesa corrent, de manera que s’empobriran de forma substancial.

En tercer lloc als treballadors i treballadores del tercer sector. Si no hi ha diners per a pagar-los es perdran molts llocs de treball que se sumaran als més de 900.000 que hi ha en aquests moments a Catalunya.

Però aquesta retallada no només és econòmica, també és una retallada de drets perquè es privarà a moltes persones al dret de viure dignament si els seus ingressos no els hi permeten. Aquesta retallada és, directament, un atemptat contra les persones més desvalgudes.

Mentre la despesa en defensa ha superat en un 150% la quantitat pressupostada, el govern de l’estat retalla allà on fa més mal. I ho fa per a justificar el compliment del sostre de dèficit; el que ve a ser més o menys com justificar les 70.000 morts que va provocar la bomba atòmica per tal d’acabar amb la segona guerra mundial.

L’import de la retallada en Llei de Dependència equival a 25 dies de pressupost del Ministeri de Defensa. És evident on te fixades les prioritats aquest govern espanyol. Un motiu més per triar Independència: la No dependència.

La Casa del Marroc al Palau del Laberint? No, gràcies

El Palau Desvalls, també anomenat del Marquès d’Alfarràs, ubicat en el Parc del Laberint d’Horta, és una joia arquitectònica de la ciutat que s’està caient a trossos i el seu estat lamentable obliga a fer una inversió molt elevada per a la seva rehabilitació.

Malgrat les múltiples peticions perquè el govern del districte impulsi la seva rehabilitació, sempre s’ha argumentat que per a fer una inversió d’aquesta magnitud cal trobar un ús adequat per al Palau. Una entitat que es faci càrrec d’aquesta inversió podria obtenir una cessió per al seu ús. Dels 4.000 metres quadrats, la meitat es troben en molt mal estat i la inversió podria oscil·lar entre els 2 i els 4 milions d'euros.

Sembla que el govern de la ciutat ha ofert l’ús d’aquest espai per a la Casa del Marroc, segons ha informat La Vanguardia. Un oferiment que s’ha fet d’esquenes a la xarxa d’entitats del barri d’Horta, que fa anys que reinvindica la restauració del Palau i sense tenir en compte diversos precedents en el nostre districte com, per exemple, l’agermanament amb la Daira de Bucraá, al Sàhara Occidental.

El govern del Marroc incompleix sistemàticament la Carta Internacional dels Drets Humans al Sàhara Occidental i també amb el poble Amazigh. I tampoc compleix amb la resolució de l’ONU perquè el Sàhara Occidental celebri un referèndum per l’autodeterminació. La repressió militar i policial que el Marroc exerceix sobre el poble sahrauí ratlla la línia del genocidi. Milers de sahrauís malviuen en camps de refugiats emmig del desert. Més de 5 milions de mines antipersona divideixen el país en dos i provoquen moltes víctimes.

No obstant, el govern de Catalunya sembla posar per davant els interessos econòmics en les relacions amb el govern del Marroc i obviar totes aquestes qüestions. Penso que no podem reivindicar el dret a decidir en el nostre país i no defensar alhora el compliment d’aquest dret a decidir en el Sàhara Occidental. La defensa de la llibertat i dels valors s’ha de dur a terme en tots els nivells.

Davant de tot això no em sembla pertinent que el Palau Desvalls sigui cedit al govern del Marroc. Sense dubte el més adequat seria que, abans de prendre una decisió sobre aquesta qüestió, s’obrís el diàleg amb les entitats del barri d’Horta sobre quin ús seria el més adequat.

La política sense diàleg està abocada al fracàs

El model actual de relació entre la política i la ciutadania ha caducat. El descrèdit d’aquest model ve avalat pel fet que, principalment els grans partits, venen fum abans de qualsevol contesa electoral per després fer i desfer a plaer si obtenen una majoria suficient.

El que ens mostra, per exemple, el govern del PP a l’estat  és fruit de la majoria absoluta, sí. Però sobretot és fruit d’una manca de cultura democràtica que l’aboca a criticar i penalitzar tot allò que es fa en oposició a la seva acció de govern i a la defensa dels interessos als quals representa. Prova d’això és l’intent de criminalització d’Ada Colau i la PAH a qui intenten vincular amb ETA. Sona surrealista però és així.

Aquesta manera de fer que ara practica el PP de forma desacomplexada no és exclusiva d’ells. Malauradament podem trobar exemples similars a l’hora d’aplicar polítiques en base a passar el rodet sobre l’opinió de la ciutadania en altres àmbits administratius com, per exemple, els ajuntaments. I tot això és el que provoca la desafecció entre la ciutadania i la política.

La política del faristol ja no es porta perquè no és creïble. Ara és moment de fer les coses d’una altra manera. Si volem recuperar els vincles de confiança des de la política hem de fer-ho a partir d’un acostament real. La comunicació ha de ser bidireccional. Els òrgans de participació tal com estan plantejats no serveixen. Per posar un exemple: els consells de barri, 4 anys després de la seva implantació ja han quedat obsolets. És un model que no funciona perquè se’l pretén omplir d’informacions que no interessen massa als oients. Per altra banda, moltes persones venen a parlar d’allò que els afecta de manera particular i no pas a fer aportacions sobre allò que pot revertir en una millora col·lectiva. També falta cultura participativa per la vessant ciutadana.

En aquest punt cal establir el diàleg de manera més propera, en grups reduïts, en trobades on es pugui conversar (parlar, escoltar i debatre). On els polítics siguin capaços de baixar a la mateixa alçada dels ciutadans, sense tarimes ni faristols. I, sobretot, on la voluntat d’escoltar sigui sincera. Cal dotar els projectes polítics de visió de futur i cal enriquir-los aprofitant l’opinió ciutadana i el talent. És en trobades com la de la fotografia, en una conversa entre els polítics i la gent gran de Can Baró, que es produeix un entorn de diàleg que afavoreix i enforteix les relacions entre polítics i ciutadania. Les xarxes socials també són una oportunitat per afavorir el diàleg si hi ha una voluntat manifesta.

Omplir una sala amb una audiència atenta és només a l’abast de poques persones amb capacitat d’exercir lideratge. Especialment  si el que vols és omplir una sala amb alguna cosa més que militants del partit. I si aquest lideratge s’ha construït amb la feina prèvia d’haver realitzat l’escolta en àmbits més reduïts, aleshores serà un lideratge encara més sòlid.

Hem de deixar de banda els valors a la baixa: prepotència, arrogància, exercici del poder, seguidisme... I hem de pujar-nos al carro dels valors a l’alça: respecte, transparència, lideratges compartits, diàleg, igualtat...

Els trasplantaments com a moneda de canvi

Fa alguns anys, un dels meus fills va haver de passar uns dies a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Una otitis que es va complicar i va esdevenir una infecció més greu va ser la causa quan només tenia un any i mig. En tan sols un parell de dies vam compartir experiències amb altres pares que tenien un fill o una filla ingressats allà. Recordo especialment el cas d’un nen al qual s’havia trasplantat el fetge per segona vegada. No ho va superar. En aquest cas el trasplantament no va ser suficient. Quan ets en un lloc així, ni que sigui unes hores valores molt més algunes coses i, per descomptat, te n’adones de la necessitat de la sanitat pública. Moltes persones, en molts casos nens, tenen l’oportunitat de viure gràcies als trasplantaments.

En conèixer ahir la mesura que el president de l’estat espanyol, Mariano Rajoy, va anunciar respecte que les comunitats autònomes que no compleixin amb el sostre de dèficit deixarien de rebre l’ajut estatal per als trasplantaments, em van venir al cap moltes coses; em van venir al cap aquells nens de la UCI de la Vall d’Hebron i les seves famílies. La indignació em va superar.

El càstig per no complir els objectius és especialment greu en aquest cas. Qui és el president del govern per jugar d’aquesta manera amb la vida i la mort? Quina diferència hi ha entre un segrestador que anuncia la mort d’un hostatge cada mitja hora si no es compleixen les seves condicions i l’amenaça del president del govern? Potser resulta que estem en guerra i els civils són l’objectiu com quan es va bombardejar indiscriminadament la ciutat de Barcelona?

Francament em costa molt de pair una actitud així. S’ha de ser molt roí i menyspreable per proposar una mesura com aquesta. Potser el president Rajoy no ha tingut mai una experiència que el sensibilitzi amb aquesta qüestió. Potser es pensa que els trasplantaments mèdics són una cosa irreal. Potser és el president qui necessita un trasplantament, el problema és que no tinc molt clar si hauria de ser un trasplantament de cor, per veure si és capaç de tenir sentiments, o potser seria millor un trasplantament de cervell per evitar que li passin pel cap idees com aquestes.

I tu, què estàs disposat a fer pel teu país?

Catalunya viu un moment molt difícil. L’estat espanyol ha decidit aplicar de forma cruel un ofec econòmic que ens obliga a fer un pressupost que és injust i inadmissible. L’estat ens deu més de 8.000 milions d’euros que no està disposat a pagar. Catalunya aporta a l’estat 16.000 milions d’euros que no tornen mai. A més, l’estat ens obliga a un sostre de dèficit del 0,7%.

Amb el panorama imposat de forma injusta per l’estat, Catalunya ha d’aplicar 4.500 milions d’euros en retallades. Si tanquem la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals sencera, totes les universitats i els 6 hospitals més grans del país, encara no arribem a retallar els 4.500 milions. És evident que el que Espanya ens exigeix és un impossible.

Si Espanya ens pagués la meitat dels 8.000 milions d’euros que ens deu, o ens retornés una quarta part del que ens espolia en un any o ens permetés arribar al 2,3% de dèficit no caldria fer cap retallada a Catalunya. Però el govern espanyol no està disposat a afluixar i produirà un ofec econòmic que patirem tots, però molt especialment el patirà la gent que més ho necessita.

El 80% del pressupost de la Generalitat es destina a Sanitat, Educació i Acció Social. On penseu doncs que es notaran els efectes de les retallades? I davant d’aquest panorama en que farmàcies o entitats cooperatives del tercer sector tenen problemes per cobrar, no s’hi val a exigir que no hi hagi retallades sense presentar una alternativa de la magnitud de 4.500 milions d’euros. Demagògia no, gràcies. Senyores i senyors del PSC i d'ICV ofereixin una alternativa viable, si us plau i si no facin un exercici de responsabilitat.

Ahir es va acordar, una vegada més, retallar una paga extraordinària a les persones funcionàries. És injust? Sí. És imprescindible? Segurament també. Però la mesura ha d’anar acompanyada d’altres compensatòries. ERC, per exemple, demana establir retribucions màximes, suprimir les dietes dels consells d’administració, els complements de dedicació i les hores extres, millorar la flexibilitat horària i no retallar als que cobrin menys del doble del salari mínim interprofessional. Però amb tot això, encara no n’hi ha ni per pipes. A més començant per casa. Cap diputat ni diputada d’ERC cobrarà tampoc la paga extra perquè hi renunciaran.

Per tant, s’acosta l’hora de saber què està disposat a fer cadascun de nosaltres per ajudar al nostre país. Que ve a ser el mateix que ajudar a la gent que s’ha quedat sense feina; a la gent que desnonen de casa seva perquè no pot pagar la hipoteca, a les persones grans que han d’anar a menjadors socials per arribar a final de mes.

Què estan disposades a fer aquelles persones que acumulen ingressos? Aquelles pesones que gaudeixen de segones o fins i tot terceres residències? Perquè a l’hora de dir que sí, que volem ser independents molts ens apugem al carro, però si cal fer algun sacrifici per assolir-la això resulta més difícil. Que els sacrificis els facin els altres és necessari, però un mateix... home tot no s’hi val.

Hi ha molta gent que no podrà fer més sacrificis. La majoria no podrà. Però d’aquelles persones que tenen una situació de confort econòmic, quantes estaran disposades a renunciar a una part d’aquest confort? Perquè no fer-ho seria un gest d’egoíssme impropi d’un país que es considera generós a si mateix.

Les lliçons de Sanchez Camacho

Ja és habitual escoltar declaracions de la presidenta del PP a Catalunya (que no de Catalunya), Alícia Sánchez Camacho, on fa un exercici de demagògia populista digne d’una dirigent del PP.

No és d’estranyar que escoltem a la presidenta del PP intentar donar lliçons d’ètica i transparència quan parla de corrupció. Sovint s’oblida que el seu partit té el rècord d’expedients oberts, imputats i encausats per casos de corrupció arreu de l’estat. Sovint s’oblida dels casos Gurtel, Bárcenas, de la corrupció del PP balear.

El que no s’esperava és que resultaria caçada amb tàctiques d’espionatge en un dinar amb l’exparella de Jordi Pujol Ferrussola al restaurant La Camarga. La jutge ha prohibit difondre la gravació de la conversa malgrat ja s’han filtrat alguns detalls que parlen de la seva passió per les bosses fins al punt de gastar-se 900 euros en una bossa de cocodril. Imagino que deu fer-li pànic la possibilitat que es filtri el contingut d’aquesta conversa i exposar-se així a projectar una imatge de frivolitat.

L’última va fer-la ahir quan va demanar renunciar a l’escolta dels Mossos d’Esquadra per demanar-la a la Policia Nacional. Sembla evident que la sra. Sanchez Camacho és preocupa molt més d’ella mateixa que no pas de la ciutadania i els seus problemes.

Sanchez Camacho esdevé la punta de llança del PP a Catalunya en contra de tot el que formi part de les institucions de Catalunya. Doncs, ja posats a prescindir de la policia de Catalunya, potser convé que s’animi també a prescindir dels  mitjans públics de Catalunya i que l’entrevistin només els mitjans de l’estat. I fins i tot podria prescindir del Parlament de Catalunya ja que, segurament, considera també que no serveix per res.

La partitocràcia: el mal de la política

Ens trobem de ple en el segle XXI. La societat ha canviat. Han canviat les formes de comunicar-nos, canvien les maneres de treballar, avancem cap a entorns més col·laboratius i més oberts. Les empreses que sempre han viscut d’esquenes a la col·laboració perquè s’ha practicat la competitivitat de forma ferotge, amb un alt nivell de desconfiança, ara se n’adonen que la col·laboració amb altres és una bona eina per lluitar contra la crisi.

Per contra, els partits polítics han evolucionat poc o gens comparat amb el moviment social que s’està produint. La partitocràcia és, en gran part, la causant d’aquest distanciament cada cop més evident entre la societat i els partits polítics.

La corrupció és, sense cap mena de dubte, el mal que més degrada la política en aquest país. Cada cop que afloren nous casos de corrupció resulta més difícil defensar aquelles persones que es dediquen a la política de forma honesta, quan n’hi ha moltes. La corrupció és la forma més abominable d’entre les que tenen el seu origen en la partitocràcia. Si existeix corrupció és perquè els sistemes de poder permeten generar dinàmiques d’opacitat gairebé infranquejables. I, cal tenir en compte també, que la corrupció permet comprar la voluntat de les persones.

Però la partitocràcia es practica a molts nivells i l’objectiu d’aquest escrit no és associar-la a la corrupció. No és aquest el cas. La partitocràcia és allò que és practica en els partits polítics i que va radicalment en contra del què prediquen. Resulta molt fàcil dir que vols un partit obert a la ciutadania, que no visqui d’esquenes als seus problemes, que practica la meritocràcia per davant dels favors personals. Però resulta molt difícil canviar les formes de lideratge per aconseguir que això sigui possible. Els lideratges basats en el manteniment d’un establishment i en rodejar-se d'un grup influent al seu entorn no afavoreixen l’obertura de la política.

Amb aquesta manera d’interpretar la política i el lideratge, sovint es talla l’herba que comença a créixer, enlloc de regar-la i cuidar-la per fer el jardí més gran i més vistós. Hi ha líders que prefereixen que hi hagi poca herba i tota sota la seva ombra. Un partit que va deixant tirades pel camí persones amb idees és un partit que es fa petit i mediocre.

Els grans partits perden la confiança de la ciutadania i penso que això és a conseqüència de la partitocràcia. El PP perd confiança a l’estat perquè prefereix defensar l’indefensable a donar la cara. El PSC perd confiança a Catalunya perquè la seva direcció prefereix tenir un partit petit i controlat abans que adaptar-se a la nova realitat del país i obrir-se a la seva gent.

No cal anar massa enrere per recordar com ERC va perdre la confiança de la ciutadania, en gran part per motius associats a aquesta manera de fer. La partitocràcia fa que els partits polítics projectin una mala imatge d’ells mateixos de portes enfora i, a més, fa que prenguin decisions que no van en la línia del que la ciutadania demana. Es genera una mena d’autisme polític.

Penso que, en aquest sentit, ERC parteix amb un avantatge clar. Tenim una segona oportunitat. Els darrers resultats electorals i la projecció que ens donen les enquestes així ens ho demostren. Però cal que aprofitem aquesta oportunitat. Si volem ser un partit gran hem d’actuar com un partit gran però amb les regles del segle XXI. Amb noves formes de lideratge, basades en la confiança i els mèrits i no pas en la compra de voluntats. Amb una manera més sensible i propera d'entendre els problemes dels nostres conciutadans. Un polític pot fer bé la seva feina quan no està lligat de mans i peus i quan no té la sensació de ser en deure amb ningú que no siguin els seus conciutadans.

Penso que a ERC hem fet un canvi important en aquest sentit i tinc la confiança que sabrem estar a l’alçada. Tenim un líder que convenç i que ens demostra tenir les idees clares. Penso que, en clau interna, ens transmet el fet que vol exercir un lideratge més propi del segle XXI. Res no és fàcil quan es tracta de canviar les coses, però per això estem aquí no? És el que la gent espera de nosaltres i, si volem ser el referent de l’esquerra nacional del nostre país, ens haurem d’esforçar per fer-nos grans. Perquè si ens fem grans tenim l’èxit assegurat, però si no ho fem l’èxit ens pot devorar sense pietat. 

Del mirall escocès al mirall islandès

Durant mesos hem observat amb una certa enveja el procés escocès cap al referèndum sobre la seva independència. L’estil d’Àlex Salmond al front de l’Scotish National Party ha estat un exemple en el qual ens agradava emmirallar-nos. No obstant hi ha un fet diferencial que és molt important. El govern del Regne Unit ha acceptat la celebració del referèndum i, per tant, aquest es celebrarà dins el marc legal de l’estat.

És evident que aquest no serà el marc legal en el qual els catalans i catalanes podrem celebrar el nostre referèndum. Espanya s’hi oposarà i posarà tots els pals a les rodes possibles i fins i tot algun més. Per tant, haurem de buscar un marc legal diferent del de l’estat i aquest passarà necessàriament per un marc legal internacional.

Catalunya, en aquest sentit, pot significar un cas excepcional i podem provocar un precedent que impliqui canvis en la legislació internacional i en la manera de fer les coses, des d’un punt de partida totalment democràtic.

El cas és que hem passat de mirar els processos independentistes que hi ha en altres indrets del món (Escòcia, Flandes, Euskadi,...) a ser nosaltres el centre d’atenció. Farem la consulta i, probablement, guanyarà el Sí. Aquest canvi d’status en el procés independentista català ha de significar també un canvi de referent per a la continuació del procés.

Hi ha un cas recent a Europa que hauria de ser exemple per a qualsevol nou país que vulgui començar a caminar. Us parlo d’Islàndia. Un estat que ha estat capaç d’afrontar la crisi amb valentia, processant i condemnant els banquers que van causar l’esfondrament de l’economia i ajudant les persones que van patir les conseqüències.

A més, Islàndia ha fet un procés de reforma de la Constitució exemplar, amb un procés de participació complet i a través de mitjans diversos, incloent-hi el crowdsourcing via xarxes socials com ara Facebook o Twitter amb una web per anar explicant tot el procés.

Islàndia ha apostat per la transparència i el diàleg i aquest model és perfectament importable a Catalunya, amb els matisos que calguin atesa la diferència poblacional entre ambdós països, tant pel que fa al nombre com als trets característics. Però si volem tenir èxit, hem de fixar-nos en els casos d’èxit i el cas d’Islàndia ho és.

La millor manera de guanyar adeptes i no perdre’n pel camí és explicar quin model de país volem construir. I per fer-ho primer hem d’escoltar de la ciutadania què és el que espera d’aquest nou país. Realment hem de ser un estat dins de la Unió Europea? Quin model productiu hem de desenvolupar? Quina mena de llei electoral volem? Quin model legislatiu volem i de quins instruments ens hem de proveir per garantir que tot funcioni correctament?

És evident que la creació d’un nou estat necessita una normativa legal bàsica com ha de ser una constitució. Com volem que sigui la Constitució Catalana? Perquè el model de país que volem construir dependrà en bona part del marc legal que definim a partir d'aquesta Constitució.

Tot això que vull plantejar entenc que hauria de ser feina per al “Consell Català pera a la Transició Nacional” que l’acord de governabilitat entre CiU i ERC inclou. Però és molt important fer-ho de manera que impliquem la ciutadania i que aquesta, a més d’implicar-se, pugui resoldre els molts, moltíssims dubtes que tindrà. El procés en que ens trobem és el fet polític més difícil i transcendent al qual ens enfrontem en els darrers 3 segles. Cal que estiguem a l’alçada i no ens deixem ningú enrere.