L’envelliment de la població a Barcelona: reptes i oportunitats

 

Article publicat al totbarcelona.cat
el 9/5/2025

Segons les projeccions, s’estima que l’any 2050, a Barcelona, 1 de cada 3 persones tindrà més de 65 anys. Aquesta dada reflecteix l’envelliment demogràfic que afecta moltes ciutats europees i Barcelona no n’és l’excepció. Aquest és un canvi de gran abast que planteja reptes molt importants en àmbits com la sanitat, les cures, la sostenibilitat de les pensions, el disseny urbà, però també podem fer d’això una oportunitat per fomentar una societat més inclusiva i adaptada a les necessitats de les persones grans. L’envelliment de la població és un fenomen demogràfic d’escala global i això crearà noves dinàmiques socials, econòmiques i urbanes.

Una de les principals causes d’aquest fenomen és l’increment de l’esperança de vida gràcies als avenços mèdics i la millora de la qualitat de vida. A això cal afegir, el baix índex de natalitat, característic de molts països desenvolupats, que ha reduït progressivament el nombre de joves en relació amb els adults grans, provocant la inversió en la piràmide d’edat. Aquest desequilibri es reflecteix en una societat on cada cop més persones grans viuen soles, amb necessitats específiques d’atenció i serveis socials.

Els reptes són diversos. En primer lloc, el sistema sanitari haurà d’adaptar-se per atendre un augment en les demandes associades a malalties cròniques i l’assistència geriàtrica. Això implicarà molts més recursos, però també caldrà canviar l’enfocament cap a la prevenció i la promoció de la salut. En segon lloc, el mercat laboral haurà de gestionar la necessitat de treballadors més joves alhora que es plantegen mecanismes per integrar les persones grans actives, oferint noves opcions de feina i formació contínua; i en l’àmbit laboral, sense dubte serà clau el fenomen de la immigració i com garantim oportunitats laborals i formatives també a les persones nouvingudes; perquè això també formarà part de la sostenibilitat del sistema de pensions.

Pel que fa al disseny urbà de Barcelona, haurem de fer passes endavant per garantir una ciutat plenament accessible i amigable amb les persones grans. Si bé és cert que Barcelona ha anat fent bé els deures en aquesta qüestió, caldrà oferir una mirada metropolitana i continuar avançant en transport públic accessible i en la generació d’espais públics que fomentin la socialització i l’activitat física.

Però sobretot on tenim més feina a fer és en l’àmbit de l’habitatge. Tenim un parc d’habitatge que també ha envellit i necessita un impuls molt important pel que fa a la rehabilitació, pensant en termes d’habitabilitat i eficiència energètica, però també en accessibilitat. Serà imprescindible que els edificis disposin d’ascensor, que els habitatges siguin practicables a peu pla, que tinguin cuines i banys adaptats i que puguin acollir serveis de cures a domicili i també serveis compartits en l’àmbit comunitari. El repte en rehabilitació d’habitatges és enorme i costós. La sostenibilitat econòmica també juga un paper fonamental i, si l’administració pública ha de fer un gran esforç, es podrien plantejar fórmules com la hipoteca invertida per tal que aquest esforç es pugui compensar en poder disposar durant uns anys de l’ús dels habitatges quan aquests quedin lliures. D’aquesta manera també es podria ampliar el parc públic d’habitatges per atendre l’emergència habitacional.

Més enllà de l’habitatge també caldrà dissenyar un model d’atenció i cures a les persones grans que sigui sostenible econòmicament. Per tant, caldrà formar i incorporar molts professionals en les cures i un sistema d’atenció domiciliària eficient. La tecnologia pot ajudar sense dubte, però ens hauríem d’esforçar a mantenir el factor humà en l’àmbit afectiu i relacional. Si som capaços de dissenyar un model basat en l’atenció domiciliària, les persones grans tindran l’oportunitat de continuar vivint a casa seva i això també pot eliminar càrregues econòmiques per a elles i les seves famílies.

En definitiva, tenim un repte majúscul davant nostre pels canvis socials que comportarà l’envelliment de la població, amb un impacte molt gran en l’àmbit social i també econòmic. Ara bé, l’envelliment no és només un desafiament, sinó també una oportunitat per valorar l’experiència i la saviesa de les generacions que ens han precedit i això vol dir que serà necessària la incorporació d’una visió d’intercanvi intergeneracional, que passa també per repensar alguns equipaments públics, promovent una cohesió social que beneficiï a tota la població.

No podem pensar en la Barcelona de 2050, sense tenir en compte l’envelliment de la població. Aquest és un factor clau per dissenyar i modelar el futur de la ciutat. Mitjançant la planificació i la col·laboració, es poden afrontar els reptes i aprofitar les oportunitats per crear una societat més justa i que no deixi ningú enrere.

Hem de vetllar per evitar l’aïllament social amb un percentatge més alt de persones grans, especialment aquelles que viuran soles, perquè això pot tenir conseqüències greus per a la seva salut mental i física. Cal evitar que les necessitats de les persones grans, com les pensions i l’atenció sanitària, impliquin una redistribució de recursos que afecti les prioritats de les més joves.

Serà també molt necessari tenir en compte la pressió sobre els sistemes de salut i serveis socials: L’increment de patologies cròniques associades a l’edat avançada, així com la necessitat de serveis d’assistència a domicili, suposarà un gran repte per al sistema sanitari i social. La planificació a llarg termini serà essencial per evitar el col·lapse.

Aquests reptes, tot i que tenen una gran complexitat, amb una planificació adequada i sobretot amb compromís social i polític, Barcelona pot convertir l’envelliment demogràfic en una oportunitat per construir una ciutat més inclusiva i cohesionada.

Hem de dissenyar la Barcelona del futur pensant en aquesta clau i tenint en compte l’habitatge, la mobilitat, la salut física i mental, les cures i dimensionant els serveis i el seu finançament. I tot això cal començar a fer-ho avui.