diumenge, 16 de novembre del 2014

7 dies després del 9N

Fotografia de Diari de Girona
Ja han passat 7 dies des del 9N i, contrastant la meva opinió amb la de la gent del meu entorn, penso que sóc de les poques persones que no ens hem emocionat en excés amb el resultat obtingut, més enllà de l’emoció de veure com la ciutadania que va decidir anar a votar va fer-ho amb tota la il·lusió del món.

Des d’un punt de vista numèric, pel que fa la participació podem considerar que es tracta d’un èxit important. A hores d’ara el web www.participa2014.cat, ens diu que han participat un total de 2.305.290 ciutadans, dels quals han votat Sí-Sí  un 80,76%, és a dir 1.861.752 vots netament independentistes. Si tenim en compte que el cens era d’aproximadament 6.300.000 persones tenim una participació del 35,6%.

Per tant la valoració podem fer-la des de dos punts de vista diferents. El primer és que com a mobilització ciutadana tenim un resultat sense precedents en el nostra país. Però no passa de ser això, una gran mobilització ciutadana que, això sí, manté la línia ascendent de les grans mobilitzacions que s’han produït en el nostre país des de l’11S de 2012. Però no, no tenim el mandat democràtic que el món espera de nosaltres.

El segon és que, si fem un referèndum autèntic amb una participació (suposem) del 75%, votarien uns 4.700.000 ciutadans. I aquesta xifra de participació situaria el 51% en gairebé 2.400.000 vots favorables a la independència.

La primera reflexió que em faig és si l’opció independentista compta a hores d’ara amb 550.000 vots més dels que s’han obtingut el 9N. I la segona és que allà on punxem més és al cinturó metropolità de Barcelona. Per tant, ja sabem on cal fer més i millor feina. En aquest sentit, i a curt termini, des d’ara sóc pro plebiscitari, ja que penso que la Llei Electoral afavoreix el vot independentista en unes eleccions plebiscitàries que ens permetin fer una Declaració d’Independència al Parlament.

Pel que fa a la valoració política del 9N i després d’escoltar el full de ruta que té el president Mas, crec que cal anar el més ràpid possible. La resposta al diàleg des de Madrid ha estat clara. Una vegada més s’ha dit que no hi ha res a fer i que mai hi haurà un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Atesos els números que he plantejat abans, aquest és un error per part de l’estat que afavoreix un procés d’independència, al revés del que va fer el Regne Unit amb el cas escocès. Afortunadament per a l’independentisme català l’actitud de reiterar les negatives a la negociació deixa només oberta la porta a la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries i, a més, segueix generant més independentistes al nostre país.

En clau catalana, el full de ruta a seguir ha de ser clar. D’acord amb el que es planteja des de la societat civil cal convocar eleccions a primers de 2015. La gran pregunta és: ha d’haver una llista unitària? El primer que cal tenir en compte és que la Llei d’Hondt no afavoreix expressament aquesta opció tal com s’insisteix des de determinats sectors polítics i socials. Aquest article de Jordi Regincós ens fa 5 cèntims. 

Per tant, aquesta crida a la llista unitària a què respon? A una voluntat real de guanyar la independència des del Parlament? O a mantenir el president com a cap de llista sí o sí?


En aquest sentit, la meva opinió personal és que les eleccions plebiscitàries es poden fer amb llistes separades però amb un punt clar i concís al programa sobre el posicionament de vot al Parlament d’una Declaració d’Independència. I de passada, que siguin els ciutadans qui decideixin qui ha de ser la persona que ha de liderar aquest procés. Més democràcia no es pot demanar.