dijous, 17 de desembre de 2015

D'aquelles pasteres, aquestes mantes

Publicat el 17-12 2015 a diario.es 

Què és un manter? Per a algunes persones un manter és algú a qui comprar productes de baixa qualitat i amb qui regatejar el preu, per a d’altres és una amenaça i un perjudici per al comerç de la ciutat, o bé un aprofitat, un supervivent o una persona amb necessitats socials. I en el pitjor dels casos és algú que hauríem de fer fora del país perquè s’aprofita d’una sèrie de drets en detriment de les persones “d’aquí”.

Se’n parla molt dels manters a Barcelona, massa. Des d’aquest estiu han estat instrument per desgastar el govern de la ciutat i també la Guàrdia Urbana. Al final però tothom s’ha desgastat amb aquest ús instrumentalitzat d’una problemàtica social que afecta tant a comerciants, com manters, com la guàrdia urbana i els veïns.

Hem de ser conscients del recorregut que fan aquestes persones que venen de l’Àfrica subsahariana fugint de la misèria del seu país. Sovint ho fan en pasteres, deixant el seu destí en mans de les màfies que gestionen el tràfic de persones. El que és evident és que gairebé ningú marxa del seu país tret que sigui per necessitat. Alguns ho fan fugint de la guerra i d’altres de la probresa.

Malauradament, en arribar a la terra promesa les oportunitats no venen soles i el fet de no disposar d’una situació regularitzada els impedeix poder accedir a un contracte de treball. Les mantes al carrer no beneficien ningú. Perjudiquen el comerç de la nostra ciutat, que paga els seus impostos, pateix la crisi com gairebé tothom i no entén el missatge que s’ha emès des de l’Ajuntament, equivocadament, de ser permissius. Perjudiquen la Guàrdia Urbana perquè treballen sota pressió mediàtica. Perjudiquen la ciutat i el bon ús de l’espai públic, un espai que és de la ciutadania i que ningú ha d’ocupar per a realitzar activitats il·lícites. Però tampoc beneficien els manters, doncs aquesta activitat que realitzen els exposa a les sancions, les penes i fins i tot l’expulsió alhora que els impedeix desenvolupar-se professionalment.

Malgrat haver-hi insistit des de l’estiu, finalment l’Ajuntament ha constituït una Taula de ciutat –a proposta d'ERC– per abordar aquesta problemàtica. Una Taula a la qual són convidats tots els agents implicats. Una experiència pionera per abordar la qüestió de la venda ambulant irregular com no s’ha fet fins ara malgrat aquesta problemàtica existeix des dels anys 80. Els enfocaments nous aixequen polèmiques de vegades i és cert que no tothom que ha estat convidat hi ha assistit. Però com a president de la taula em comprometo a mantenir el diàleg amb tothom, fins i tot amb els que legítimament han pres la decisió de no ser-hi d’entrada.

Cal prioritzar el diàleg, la seriositat i el rigor per abordar aquesta qüestió. De la primera reunió ja en podem extreure tres conclusions. En primer lloc l’Ajuntament de Barcelona no pot ser permissiu amb les pràctiques il·legals a l’espai públic. No es pot legalitzar allò que és il·legal, entre d’altres coses, perquè tampoc és competència d’aquest Ajuntament. En segon lloc calen solucions socials per a resoldre els problemes dels manters i l’Ajuntament disposa d’algunes eines per a poder-hi fer front, a més d’experiències prèvies que han tingut un cert èxit com ara la cooperativa de ferrovellers. I finalment cal lluitar contra els majoristes de productes falsificats, màfies que actuen amb impunitat en grans magatzems de l’àrea metropolitana i també contra l’entrada d’aquests productes a través del port de Barcelona. Com? Exigint coresponsabilitat a totes les administracions. Mentrestant, nosaltres seguirem dialogant per trobar una solució de consens. La ciutat s'ho mereix.

divendres, 4 de desembre de 2015

La Barcelona planejada i oblidada


En la darrera comissió d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona vaig proposar, com a grup d’ERC, que es fes un llistat de figures de planejament pendents a la ciutat i que aquests planejaments pendents es tinguessin en compte en el proper Pla d’Actuació Municipal per al mandat actual.

Aquesta qüestió que hauria de resultar òbvia d’entrada, va rebre una resposta si més no sorprenent. Segons la tinent d’alcalde d’Ecologia Urbana i Urbanisme, Janet Sanz, això representa una feina impossible d’assumir pels serveis municipals. És a dir, no existeix un registre de seguiment dels planejaments urbanístics aprovats i previstos a la ciutat. No tenim tota aquesta informació disponible i a l’abast per a comprovar l’estat d’execució i el compliment o no dels terminis previstos. Fa de mal dir que això passi en una Smart City com Barcelona, però és així.

Sabent que l’ajuntament no disposa d’aquesta eina tan necessària, no em sorprèn que els diferents governs de la ciutat passin per alt, mandat rere mandat, els compromisos polítics assumits a Barcelona per a millorar les condicions de l’espai públic, deixant abandonades moltes persones que pateixen les afectacions urbanístiques derivades d’aquest planejament. És a dir, no hi ha manera de fer les actuacions que l’ajuntament s’ha compromès a fer amb pressupost i terminis independentment que siguin actuacions públiques o privades.

Això implica no poder complir amb altres planificacions previstes com els Plans d’Equipaments o les previsions de consolidar zones verdes a la ciutat, entre d’altres. Aquest fet és molt rellevant perquè atempta contra la planificació prevista i obre la porta a poder fer actuacions puntuals no previstes a cop de modificació de planejament. Per fer-nos una idea em centraré en el districte d’Horta-Guinardó. Hi ha planejaments previstos de gran abast com MPGM Carmel, MPGP Tres turons, PMU La Clota-Reordenació, PMU La Clota-Conservació, PMU Teixonera I i II, afectació del barri de la Font del Gos, entre d’altres. També hi ha moltes afectacions puntuals com per exemple d’alineació de carrers, aquestes darreres potser no tan urgents.

Tots aquests planejaments urbanístics afecten habitatges on, evidentment, hi viuen persones. I aquestes persones que viuen en una propietat afectada urbanísticament són esclaus de la seva propietat. No poden vendre, no poden marxar, no poden rehabilitar. No poden fer res d’això, en alguns casos des de fa més de 50 anys. Són part de la Barcelona oblidada i són els beneficiaris directes d’una política d’urbanisme social que és molt necessària.

Enlloc d’això anem llençant nous compromisos com el que ha fet públic el nou govern de fer 1 metre quadrat més per habitant de zona verda. Això venen a ser aproximadament 1.600.000 metres quadrats o, per fer-ho més entenedor, la superfície de 160 camps de futbol. No és que em sembli malament, la música és molt bonica, però ens oblidem un altre cop dels compromisos pendents.

El pressupost de tots els planejaments previstos no podria executar-se en 50 anys probablement. Aleshores em pregunto per què no revisem els planejaments impossibles? Per què no fixem unes prioritats? Per què no estudiem a fons el moment en que es troben tots ells? La resposta que ens han donat és que tardaríem mesos a poder reunir tota aquesta informació. Doncs què, ens hi posem ja?

Podeu veure les intervencions en aquest vídeo a partir de 4h 1m

dilluns, 5 d’octubre de 2015

Decòrum: ètica o estètica


En les darreres setmanes el decòrum és un dels temes de discussió a l’ajuntament de Barcelona. Alguns fets que s’han produït en els espais institucionals han provocat un debat sobre l’actitud i les formes dels representants, regidors i regidores, així com les formes d’expressió de públic assistent als plenaris municipals.

En el saló de plens s’han produït fets rellevants, alguns protagonitzats per la CUP i d’altres des del públic assistent. També se n’ha parlat molt del balcó de l’ajuntament el dia de la Mercè. Jo mateix vaig ser un dels protagonistes i reconec que ens vam equivocar i així ho va expressar el president del grup d’ERC, Alfred Bosch, en una carta de disculpa. No van tenir la mateixa actitud els representants del PP.

Tot això ha fet que, des d’altres partits com ara CiU, PSC, Cs i PP s’hagi fet una crida a conservar el decòrum institucional. La pregunta que em faig és: aquest decòrum que reivindiquen es deu a raons ètiques o estètiques.

Hi ha però fets i comportament d’aquests partits, al marge d’una actitud certament estètica en els espais institucionals, que em porta a pensar que l’ètica no és precisament la raó per la qual apel·len a aquest decòrum.

Em centraré en el PP. Un partit que te molts casos de corrupció confirmats, que ha fet campanya amb un eslògan que diu clarament que volen “netejar” una ciutat, que decreta lleis com la “Llei Mordassa” com a forma de repressió, que incrementa el pressupost de defensa en detriment de fer polítiques socials, que recorre lleis catalanes com ara la de Pobresa Energètica, que junt amb Ciutadans pretén crear una fractura social ara inexistent a Catalunya o que carreguen contra els manters, amb una visió policial i repressiva, sense proposar cap mesura social. Tot això és decorós?

Cobrar un bon salari a l’ajuntament i a més percebre dietes per assistència a òrgans supramunicipals i consells enlloc de renunciar-hi, és decorós?

Utilitzar majories al Congrés dels Diputats o al Senat per fer que tota la claca es posi a donar cops a les bancades per a fer soroll, fet que passa dia sí i dia també, és decorós?

Sincerament penso que el decòrum ha d’anar estretament vinculat a l’ètica. Si es reivindica només pel fet de conservar les aparences no te cap sentit. Per aquest motiu, des del grup municipal d’ERC demanem que l’ajuntament de Barcelona aprovi un Codi Ètic que tots els representants municipals haurem d’assumir. Amb renúncia a dietes complementàries al sou, amb uns criteris de contractació objectius, amb la justificació en la dedicació i amb una actitud responsable que posi el servei a la ciutadania al davant de les prioritats.

Per acabar, també crec que el que no podem fer, en nom del decòrum, és coartar la llibertat d’expressió. Sempre que no s’utilitzin símbols o llenguatge feixista, homòfob o insultant cap alguna persona o col·lectiu, ha de prevaldre la lliure expressió.

dilluns, 14 de setembre de 2015

Top Manta: més diàleg i menys Twitter



Ja portem 2 mesos així. Alguns partits fang sang del fenomen del top manta i la premsa els hi fa el joc. El govern només es preocupa per aparentar ser “auto suficient” i es nega a donar una imatge de “rescat” per part dels altres. Mentrestant, qui surt perdent són els propis manters, els comerciants i també els agents de la guàrdia urbana. Tanta pressió no és bona i el conflicte pot anar a pitjor per culpa de determinades actituds.

Coincidim amb el govern de Barcelona en què la solució és social. Només amb la pressió policial no farem que els manters es volatilitzin. Són persones que es guanyen la vida així i eviten delinquir a tota costa. Ho he dit en altres ocasions i ho mantinc: si jo em trobés en la seva situació, també seria manter.

Malgrat fa un mes llarg hem intentat assolir un consens polític al voltant d’aquest fenomen, el govern no l’ha volgut. Avui s’ha celebrat una comissió extraordinària demanada per CiU on, el grup d’ERC, ha demanat incorporar un punt per demanar un Pla Municipal per abordar la venda ambulant irregular, incloent-hi la inserció laboral i social per als manters.

Ara ens han dit que el govern portarà aquest tema a les comissions ordinàries del 21 i 22 de setembre. Fa una setmana parlaven de finals de novembre. Sembla que la comissió extraordinària ha estat útil almenys per això. Perdre una votació els fa posar en marxa, o això sembla.

I malgrat tot això, avui ens han dit racistes. La regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, ha fet un tuit on ens ha dit que som racistes explícitament. Amb aquest comportament visceral, injust i sectari, ara s’entén perfectament que no haguem estat capaços d’arribar a cap acord fins ara.

Hem parlat amb representants dels manters, del comerç i també amb altres grups municipals. L'acord és possible. El grup d’ERC a l’ajuntament de Barcelona no llencem la tovallola. No ho farem mai. Hem votat a favor de la proposició que s’ha presentat avui perquè recull la urgència d’un pla per abordar el top manta i nosaltres insistim, una vegada més, que el lideratge ha de ser des de l’àmbit dels drets socials. Però el govern no ens escolta. Només els preocupa perdre una votació. Malauradament l’estètica passa davant de les necessitats socials; l’activisme no és compatible amb el bon govern. El bon govern passa per assolir acords, que són possibles, però cal voluntat política.

A sota teniu les 10 propostes d’ERC per abordar el fenomen de la venda ambulant irregular. Si el govern vol, en podem parlar, però insistim en demanar consens i això vol dir incorporar el màxim possible de grups polítics. Ara bé, no ho farem a Twitter. La nova política no és pas això companys de consistori.

Propostes:

1. Abordar el fenomen de la venda ambulant irregular de manera integral, liderat des de l’àmbit social i en coordinació amb la Guàrdia Urbana.
2. Assolir un pacte social i polític per garantir un consens que faciliti la convivència en l’ús de l’espai públic i l’activitat comercial, mitjançant un Pla integral d’abordatge de la venda ambulant a la ciutat de Barcelona, que tingui com a prioritat la inserció socio-laboral vinculada a programes de formació, a través d’un pla d’ocupació específic que inclogui el reconeixement de la formació en origen, la perspectiva de gènere i el foment de l’emprenedoria i el cooperativisme.
3.  Dotar els serveis públics i d’iniciativa social dels recursos necessaris per a desenvolupar el Pla integral.
4.  Incorporar la perspectiva del co-desenvolupament, incentivant l’activitat comercial transnacional a partir de cooperatives.
5.  Fer una reserva de concessió de llicències municipals per a les fires de venda ambulant existents a la ciutat i d’acord amb les entitats que les organitzen, així com afavorir la creació de nous punts de venda ambulant.
6. Crear i promoure un espai a la ciutat de Barcelona, que combini l’activitat comercial amb venda de productes legals, el foment de l’emprenedoria i el cooperativisme en els àmbits artístic, cultural, gastronòmic i de disseny, en règim de concessió per a persones en risc d’exclusió, el teixit associatiu, els projectes d’emprenedoria en els àmbits citats i el jovent; així com espais per a la realització d’arts escèniques i musicals no professionals. La concessió de llicències serà de titularitat municipal.
7. Combatre qualsevol activitat il·legal vinculada a la venda ambulant a Barcelona, de manera proporcionada així com aquelles que posin en risc la salut de les persones.
8. Crear espais de coordinació formats pels actors relacionats amb el fenomen, la Guàrdia Urbana i l’Ajuntament de Barcelona.
9. Promoure la coordinació de les accions previstes en el Pla integral amb aquells ajuntaments propers que també visquin el fenomen.
10. Promoure una intervenció integral i coordinada del món local, la Generalitat de Catalunya i l’Estat 

dimarts, 30 de juny de 2015

La Ronda de Dalt, una prioritat?



En les darreres setmanes de l’anterior mandat municipal, els grups municipals vam aprovar per unanimitat una proposició d’acord per a dur a terme el cobriment de la Ronda de Dalt al seu pas per Horta-Guinardó. Cal ser crítics amb una proposició que van presentar CiU, aleshores al govern, i PSC, també en el govern durant els 32 anys anteriors. Tant uns com altres van deixar passar l’oportunitat de posar fil a l’agulla en aquest tema.

Ara, recentment encetat el nou mandat municipal, la nova regidora del districte d’Horta-Guinardó, Mercedes Vidal (Barcelona en Comú), ha afirmat que el cobriment de la Ronda de Dalt no és una de les prioritats del nou govern.

Com a regidor d’ERC al consistori i també adscrit al districte d’Horta-Guinardó, em decep aquesta opinió. Em decep especialment perquè penso que el primer que hauria de fer el nou govern municipal i, especialment, la nova regidora del districte, és no prendre una posició determinada sense abans parlar amb els veïns i veïnes, així com amb la resta de grups municipals. Més encara si tenim en compte que això forma part del seu discurs marc durant la campanya.

Podem coincidir en el fet que, atesa la elevada inversió que requereix aquesta actuació, difícilment es podrà assolir en 4 anys. Però cal posar fil a l’agulla i definir, de manera consensuada, les actuacions a fer a través d’un pla d’etapes.

Des del Grup Municipal d’ERC, vam presentar una proposició d’acord que apuntava en aquest sentit, ara fa gairebé 4 anys. L’objectiu de la nostra proposta sempre ha estat recuperar el Passeig de la Vall d’Hebron, entre les places de Comin i Karl Marx. Cal estudiar i definir quins trams de la Ronda de Dalt es poden cobrir i aplicar solucions d’insonorització i pacificació de les calçades laterals en la resta.

El cobriment de la Ronda de Dalt no és només un cobriment en si. És una magnífica oportunitat per a recuperar un eix cívic de primera magnitud a la ciutat, a les portes de Collserola i en una zona amb molts equipaments sanitaris i esportius. I també és una magnífica oportunitat per a dinamitzar econòmicament aquesta zona de la ciutat. La recuperació del Palau del Laberint, per exemple, permetria la implantació d’un gran equipament cultural de ciutat, millorar l’oferta de transport públic i implantar nova indústria.

La resposta és clara. Sí, és una prioritat.

dimecres, 17 de juny de 2015

La força d’una plaça

Fotografia extreta de la pàgina teinteresa.es
Dissabte passat vaig tenir el privilegi de ser investit regidor en la sessió plenària de l’Ajuntament de Barcelona, celebrada al Saló del Consell de Cent. Va ser una jornada amb una alta càrrega emocional per a tots els que hi érem presents i també un moment per a reflexionar sobre la responsabilitat que ens ha encomanat la ciutadania. Ser regidor a Barcelona, en el grup municipal d’ERC i en el moment polític i social actual, és senzillament apassionant.

Hi ha molts moments de dissabte que han passat al racó dels grans records. El moment d’entrar al Saló del consell de Cent, la promesa “Tot treballant per assolir la República Catalana i la justícia social, prometo per imperatiu legal”, els discursos dels nostres representants i, sobretot, el moment de creuar la plaça en direcció al Palau de la Generalitat.

No sabria descriure ben bé el que estava passant a la plaça Sant Jaume. El protocol es va trencar, no hi havia distància entre els electes i la ciutadania, sense tanques, amb abraçades i salutacions sense parar. Potser els responsables de seguretat van patir més del que és desitjable, però la sensació d’escalf va durar tot el recorregut d’anada i de tornada.

És evident que el canvi que la ciutadania ha demanat amb el seu vot, ha generat una il·lusió que només és comparable a les grans manifestacions dels darrers 11 de setembre que s’han viscut al nostre país. I penso que és bo no separar ambdues formes d’expressió. Totes conformen un desig de canvi viscut des de perspectives diferents, però amb un objectiu comú.

És cert que a la plaça el crit predominant era el de “Sí, se puede”. I és cert que van predominar les persones per damunt de les banderes. Personalment vaig veure una bandera espanyola republicana i 3 estelades. Però l’esperit era el mateix: necessitem un canvi i volem lluitar per aquest canvi. L’energia que hi havia a la Plaça de Sant Jaume respon a la diversitat de les bones persones del nostre país. I també he de dir que m’he sentit molest per comentaris rebuts en el sentit d’ubicar la gent d’aquest país entre unionistes i independentistes. Entre els que s’expressen en castellà i els que s’expressen en català. Els electes representem a tota la gent d’aquesta ciutat, parlin la llengua que parlin, visquin al barri on hi visquin, pensin com pensin respecte a la independència del nostre país. I tenim la responsabilitat d’ajudar a conduir aquest desig de canvi cap a la llibertat d’expressió i el dret a decidir.

Tal com preveu el full de ruta signat per ERC, CiU i diverses entitats del nostre país, si el mandat de la ciutadania el 27S és clar, haurem de fer un procés constituent. I en aquest procés hi volem a tothom, sense excloure ningú. En el procés cap a la independència hi volem a tothom. No volem que ningú es quedi despenjat i, si això passa, haurem de saber esperar, estendre la ma i acompanyar-lo cap aquest procés constituent. Actuar d’una altra manera només faria que donar la raó a persones com Sánchez Camacho o Albert Rivera. Qui vulgui un país fraccionat entre uns i altres a mi no m’hi trobarà pas. No ho vull de cap manera.

Per acabar, dir-vos que em sento orgullós del vot favorable d’ERC a l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau. Els gestos que s’han fet des de Barcelona en Comú en favor del procés són superiors als que han fet altres formacions com, per exemple, Unió. I malgrat m'hauria agradat que s'haguessin adherit al Full de Ruta, també hi ha altres formacions com les CUP que no ho han fet. També és cert que no han estat els gestos suficients per a generar la complicitat necessària de compartir govern amb ells. El més important ara és que, si el 27S aconseguim un mandat democràtic clar, Barcelona en Comú i tota la gent que omplia la plaça de Sant Jaume no quedi despenjada del procés més important que haurà viscut aquest país. L’autèntica revolució passa per la llibertat nacional i per la justícia social. Ambdues són indestriables.

dimarts, 21 d’abril de 2015

Joves i trastorns mentals. Què està passant?

El malaurat incident d’ahir al matí a l’IES Jaume Fuster de Barcelona ha estat el detonant per escriure aquestes línies. Fa algun temps que intento reflexionar sobre una qüestió que afecta en major o menor mesura a bona part dels infants i joves de la nostra societat. I la pregunta que em faig és... el model social que estem desenvolupant en els darreres anys es preocupa i vetlla pels nostres fills?

La Federació d’Entitats d’Atenció i educació a la Infància i l’adolescència (Fedaia) va fer públic l’estudi “L’afectació de salut mental en la población infantil i adolescent en situació de risc a Catalunya”, realitzat en col·laboració amb la Universitat de Barcelona, amb dades dels anys 2013 i 2014. L’informe alerta que han augmentat els casos de trastorns mentals entre la població jove catalana, i que aquests problemes apareixen cada vegada en edats més primerenques.

D’altra banda, La Unió Europea destina un 2,2% del seu Producte Interior Brut a infància i família, mentre que a Catalunya s’hi destina només un 0,9%.

Aquestes dades em porten a pensar que, des d’un punt de vista institucional, no es fa prou, però també penso que el model social i els usos horaris no afavoreixen gens millorar aquestes dades tan preocupants.

Aquestes són algunes de les reflexions que em plantejo respecte a tot això


Noves tecnologies i accés a la violència

Els infants i joves accedeixen a la violència amb total facilitat. Internet i els vídeo jocs promouen l’ús de la violència i, malgrat la legislació contempla restriccions segons l’edat, no existeix un control estricte de l’accés a continguts de violència explícita.

Un gran nombre de famílies pateixen una fractura digital evident. Els infants i joves són nadius en l’àmbit de les noves tecnologies mentre els seus pares i mares no tenen prou coneixement ni presten l’atenció necessària a aquesta activitat per part dels seus fills. En aquest sentit és necessari, molt necessari, fer programes de formació adreçats a les famílies sobre el bon ús de les noves tecnologies.

L’addicció a aquestes noves tecnologies és també un trastorn en augment. La manca de control de continguts i horaris de dedicació a aquesta activitat deriven en molts casos en problemes d’addicció que esdevenen també problemes de conducta, fruit d’aquesta addicció.


La pressió social

Els models socials a seguir i la competitivitat també són algunes de les causes que provoquen frustracions entre els nostres joves. Problemes relacionats amb fòbies, angoixes, depressió i trastorns alimentaris segueixen augmentant.

Els serveis públics de salut mental

Els servei públic per a tractar els problemes de salut mental per a infants i joves no compta amb els recursos humans i econòmics suficients. Són moltes les persones que en accedir al CSMIJ, després de passar per la llista d’espera, acaben derivant la teràpia i el tractament cap a especialistes privats; i no tothom es pot permetre el cost d’una teràpia privada.


L’educació

L’alumne hauria de ser el centre al voltant del qual s’apliquen les mesures en l’àmbit de l’educació.

La compactació horària en l’ensenyament secundari públic és un altre dels grans problemes. Els nostres fills i filles arriben a casa a l’hora de dinar, mentre els pares i mares no ho fem fins ben avançada la tarda. Això fa que durant 3, 4 ó 5 hores els infants i joves restin sols a casa i puguin realitzar activitats sobres les quals els pares no hi tenim control. Aquesta mesura de la compactació horària s’ha fet pensant només en la reducció de costos, però no ha tingut en compte allò que realment convé a les famílies i, per extensió, als alumnes.

I per últim, el model educatiu a les escoles ha d’evolucionar per tal de motivar els alumnes. L’índex de fracàs escolar ens hauria de preocupar i molt. No existeixen places suficients d’educació especial a l’escola pública i, malgrat la Llei d’Educació obliga a fer esforços en l’atenció i els currículums adequats a les necessitats de tots i cadascun, això no s’acaba fent en molts casos per la manca de recursos humans i econòmics. Entenem com a plaça d’educació especial a tots els alumnes que tenen dificultats per assolir els objectius escolars, tant per la banda baixa, com en els casos d’altes capacitats i sobre dotació. L’escola, per a ser inclusiva de debò, ha de comptar amb els recursos necessaris.


Conclusió

En definitiva, tots aquests problemes associats poden ser la causa de bona part dels trastorns psicològics en infants i joves. Cal abocar-hi recursos i cal fer-ho quan abans. L’educació escolar, l’àmbit familiar, la conciliació d’usos horaris i una política de salut mental pública més eficients són cabdals per a revertir una tendència que posa en perill el futur de bona part dels nostres joves.

Cal deixar de banda els tabús i els prejudicis, parlar amb total naturalitat d’un problema que és real. Només d’aquesta manera i amb la voluntat d’atacar el problema des de tots els fronts, ens en sortirem.

Sento una profunda pena pel noi que ahir va arribar a fer el que va fer.