diumenge, 21 d’agost del 2011

Quan les enquestes donen la raó als sentiments

Article publicat al bloc Help Catalonia

Fa 7 anys vaig decidir entrar a formar part de la política d’aquest país i a tal efecte em vaig afiliar en un partit polític independentista. Era l’època en que l’estat el presidia un tal José María Aznar amb majoria absoluta. Els motius per mi eren molt clars. Havien passat molts anys en què els governs catalans havien practicat una política prudent, anomenada de peix al cove, herència d’una transició cap a la democràcia feta amb molts sacrificis per tal de garantir l’èxit d’un procés que no va ser gens fàcil. No vull però entrar a valorar ara aquest procés i aquells governs catalans perquè la qüestió no és tan què hem fet malament els catalans i catalanes, sino què és el que no està disposat a cedir l’estat espanyol per a satisfer les demandes del poble català.
Retornant al fil del perquè em vaig afiliar políticament, Aznar amb majoria absoluta al Congrés espanyol es va tornar molt descarat en contra dels interessos de Catalunya. En un moment en que el nostre país patia un dèficit fiscal en favor de l’estat que cap altre regió d’Europa estaria disposada a tolerar en les seves carns. Calia passar a l’acció i per a mi aquesta acció s’havia de produir des de la política.
Ara, set anys més tard, l’espoli fiscal no només es manté, si no que s’ha  vist incrementat i amb la vista posada al 2014, any en què l’estat espanyol deixarà de rebre fons de cohesió de la Unió Europea, penso que Catalunya no resistirà la sagnia any rere any d’aquest espoli fiscal, de més de 20.000 milions d’euros (uns 2.700 euros per persona i any), i veurà com l’estat del benestar no es podrà mantenir. Haurem de passar del servei públic a la privatització de serveis bàsics com la salut o el subministrament d’aigua i no podrem pas fer res.
Ara, set anys més tard, hem vist que l’estat no respecta les decisions d’un Parlament de Catalunya que ha estat escollit de forma democràtica pels seus ciutadans i ciutadanes. Les lleis impulsades en l’àmbit de l’educació, la llengua, l’acollida d’immigració i un llarg etcètera han estat recorregudes i acceptades a tràmit pel tot poderós Tribunal Constitucional espanyol, com si es tractés de la Inquisició en plena edat mitjana.
Ara, set anys més tard, s’ha vist que Espanya no està disposada acceptar la voluntat del poble català. Un poble que va votar a les urnes una reforma de l’Estatut de Catalunya que l’estat espanyol ha fet passar pel ribot del Constitucional i l’ha deixat irreconeixible i intranscendent per als interessos catalans.
Ara, set anys més tard, tot apunta que la dreta tornarà a governar Espanya i en la seva agenda política hi figura la recentralització del pes polític cap a Madrid. Però en tot cas, quan qui ha governat ha estat l’esquerra estatal tampoc s’ha vist la voluntat de canviar les coses. Fa uns mesos descobríem com l’advocat de l’estat era un membre de la Falange Espanyola. Algú s’imagina un membre del partit nacionalsocialista exercint d’advocat de l’estat a Alemanya? Oi que no sembla possible? Doncs a Espanya tot això és possible. Aquí un falangista és capaç de voler prohibir una consulta ciutadana no vinculant sobre la independència de Catalunya. Aquest cop el poble va vèncer, la consulta s’ha fet a més de la meitat de municipis del país, incloent-hi la capital Barcelona i hi ha votat gairebé un milió de persones.
Però vet aquí un fet que alguns pensaven que no arribaria a passar mai. Una enquesta feta pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya ha desvetllat que quan al poble de Catalunya se li pregunta que votaria en cas que es celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, el resultat és el següent:  el 42,9% votaria sí, el 28,2 votaria no i el 23,3 s’abstindria. Si ens atenem als marges que exigeix la Unió Europea per avalar un referèndum d’aquesta mena, Catalunya esdevindria independent. Actualment s’exigeix una participació del 50% (l’enquesta diu que votaria un 71,1%) i el Sí ha de guanyar amb un resultat del 55% (l’enquesta diu que ho faria un 60,33% que és el resultat de convertir el 42,9% sobre el percentatge de participació).
Ara només cal que la voluntat del poble se sàpiga conduir políticament per a celebrar aquest referèndum. A l’estat espanyol han optat per obviar el conflicte, mentre a Catalunya els motius racionals creixen i s’acosten o superen el s motius emocionals per a ser independentista.
Des que vaig entrar en política he assumit diversos rols en l’àmbit municipal. M’ha tocat treballar en planejaments urbanístics, en temes de mobilitat, etc, però no he oblidat mai perquè vaig decidir entrar en política. Ho vaig fer perquè vull veure el meu país lliure de triar el seu destí, sense que ningú ens hagi de dir si el català ha de ser llengua oficial a Europa o en què hem d’invertir els nostres impostos. Allò pel que vaig decidir lluitar activament fa 7 anys, esdevé un anhel majoritari al meu país.

dimecres, 3 d’agost del 2011

Renovar-se o morir?


A poc més de 3 mesos per a les eleccions generals de l’estat, a ERC mantenim un debat viu sobre qui ha de ser el candidat que encapçali la llista. La data avançada ens ha agafat a contrapeu, amb el cap i el cor posats en un procés congressual que ha de servir per a posar els fonaments de la nova ERC. Una ERC renovada pel que fa als lideratges i renovada en les seves dinàmiques internes per recuperar la il·lusió del projecte més difícil que pot assumir qualsevol força política, avançar cap a un estat propi.
Abans de valorar els dos pre candidats a ser cap de cartell, cal analitzar la situació actual del partit i la previsió en quant a resultats. I és que hi ha enquestes que donen un resultat d’entre 0 i 1 diputats al Congrés. Tenint en compte la tendència de les darrers conteses electorals en què ERC ha obtingut els resultats de la banda baixa de la forquilla de les enquestes, o per sota, tot sembla indicar que, si no hi ha un canvi evident, ens podem quedar sense representació.
Ja fa temps que ERC està patint un càstig de l’electorat pels pecats comesos i, si no som capaços de marcar el punt d’inflexió, el càstig seguirà en tota la seva contundència. Partint d’aquesta premissa, el fet de repetir amb Joan Ridao com a candidat significaria una continuïtat que l’electorat no desitja. Sobre en Joan Ridao val a dir que és una persona de molta vàlua i treballadora. Podríem dir que és un dels pares de l’Estatut aprovat al Parlament aquell 30 de setembre, que no és poc. Però ara no n’hi ha prou amb això. Arriba un moment en què calen sacrificis personals pel bé de l’interès comú i hi ha hagut força exemple sd’aquesta praxi en els darrers temps, alguns durs i injustos com el de Jordi Portabella, però alhora necessaris. El que em costa d’entendre és que en Joan mateix i bona part de la “direcció dimitida” i sortint no tinguin aquesta visió de les coses, quan resulta molt evident.
L’Alfred Bosch, en canvi, aporta aquesta frescor d’imatge i de discurs que necessitem com l’aire que respirem. He tingut el plaer de formar part del projecte de Barcelona Decideix amb ell al capdavant i he pogut copsar que l’Alfred és un líder del segle XXI; una persona capaç de generar il·lusió i dinamitzar equips de treball; exigent però dels que donen corda per fer i desfer. Un molt bon comunicador i una persona amb les idees clares, que a més estan en la línia de la que haurà de ser la nova direcció del partit a partir del congrés de l’1 d’octubre. Per tant, jo ho tinc clar. Entre el que tenim ara i el que podem arribar a tenir, opto pel canvi.
La pregunta del milió és: el canvi per a fer què? Perquè només parlem de persones i tarannàs, però no sobre què hem de defensar a Madrid i com ho hem de fer.  I, perquè no, amb qui més ho hem de fer? Aquesta és la part difícil perquè una vegada més el procés electoral ens agafa amb els pixats al ventre i no només a ERC, sinó a les forces independentistes en general. Amb el poc marge de temps que hi ha, caldrà més voluntat que acords formals per a formar una llista que superi la barrera de les sigles d’ERC. Voluntat per part d’ERC però també voluntat per part de la resta de l’independentisme català. És una qüestió de prioritats.
Jo, en aquest sentit, estic molt d’acord amb l’afirmació que va fer l’Oriol Junqueras el dia de la seva presentació com a candidat a presidir ERC. L’Oriol va dir, amb bon criteri, que per descomptat està disposat a treballar junt amb altres independentistes, però no amb tots, només amb aquells que siguin honestos i estiguin disposats a treballar.
En qualsevol cas també és veritat que l’Alfred Bosch pot fer de catalitzador, més que en Joan Ridao segur. Si ERC afronta el repte tota sola pot arribar a salvar la representació de la ma de l’Alfred, però si l’independentisme català vol ser ambiciós caldrà sumar esforços en una candidatura unitària que pugui plantar cara al mal anomenat “vot útil” que tan de mal ens fa als que frissem per tenir un estat propi.