Fa 7 anys vaig decidir entrar a formar part de la política
d’aquest país i a tal efecte em vaig afiliar en un partit polític
independentista. Era l’època en que l’estat el presidia un tal José María Aznar
amb majoria absoluta. Els motius per mi eren molt clars. Havien passat molts
anys en què els governs catalans havien practicat una política prudent,
anomenada de peix al cove, herència d’una transició cap a la democràcia feta
amb molts sacrificis per tal de garantir l’èxit d’un procés que no va ser gens fàcil.
No vull però entrar a valorar ara aquest procés i aquells governs catalans
perquè la qüestió no és tan què hem fet malament els catalans i catalanes, sino
què és el que no està disposat a cedir l’estat espanyol per a satisfer les
demandes del poble català.
Retornant al fil del perquè em vaig afiliar políticament,
Aznar amb majoria absoluta al Congrés espanyol es va tornar molt descarat en
contra dels interessos de Catalunya. En un moment en que el nostre país patia
un dèficit fiscal en favor de l’estat que cap altre regió d’Europa estaria
disposada a tolerar en les seves carns. Calia passar a l’acció i per a mi
aquesta acció s’havia de produir des de la política.
Ara, set anys més tard, l’espoli fiscal no només es manté,
si no que s’ha vist incrementat i amb la
vista posada al 2014, any en què l’estat espanyol deixarà de rebre fons de
cohesió de la Unió Europea, penso que Catalunya no resistirà la sagnia any rere
any d’aquest espoli fiscal, de més de 20.000 milions d’euros (uns 2.700 euros
per persona i any), i veurà com l’estat del benestar no es podrà mantenir.
Haurem de passar del servei públic a la privatització de serveis bàsics com la
salut o el subministrament d’aigua i no podrem pas fer res.
Ara, set anys més tard, hem vist que l’estat no respecta les
decisions d’un Parlament de Catalunya que ha estat escollit de forma
democràtica pels seus ciutadans i ciutadanes. Les lleis impulsades en l’àmbit
de l’educació, la llengua, l’acollida d’immigració i un llarg etcètera han
estat recorregudes i acceptades a tràmit pel tot poderós Tribunal
Constitucional espanyol, com si es tractés de la Inquisició en plena edat
mitjana.
Ara, set anys més tard, s’ha vist que Espanya no està
disposada acceptar la voluntat del poble català. Un poble que va votar a les
urnes una reforma de l’Estatut de Catalunya que l’estat espanyol ha fet passar
pel ribot del Constitucional i l’ha deixat irreconeixible i intranscendent per
als interessos catalans.
Ara, set anys més tard, tot apunta que la dreta tornarà a
governar Espanya i en la seva agenda política hi figura la recentralització del
pes polític cap a Madrid. Però en tot cas, quan qui ha governat ha estat
l’esquerra estatal tampoc s’ha vist la voluntat de canviar les coses. Fa uns
mesos descobríem com l’advocat de l’estat era un membre de la Falange
Espanyola. Algú s’imagina un membre del partit nacionalsocialista exercint
d’advocat de l’estat a Alemanya? Oi que no sembla possible? Doncs a Espanya tot
això és possible. Aquí un falangista és capaç de voler prohibir una consulta
ciutadana no vinculant sobre la independència de Catalunya. Aquest cop el poble
va vèncer, la consulta s’ha fet a més de la meitat de municipis del país,
incloent-hi la capital Barcelona i hi ha votat gairebé un milió de persones.
Però vet aquí un fet que alguns pensaven que no arribaria a
passar mai. Una enquesta feta pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat
de Catalunya ha desvetllat que quan al poble de Catalunya se li pregunta que
votaria en cas que es celebrés un referèndum sobre la independència de
Catalunya, el resultat és el següent: el
42,9% votaria sí, el 28,2 votaria no i el 23,3 s’abstindria. Si ens atenem als
marges que exigeix la Unió Europea per avalar un referèndum d’aquesta mena,
Catalunya esdevindria independent. Actualment s’exigeix una participació del
50% (l’enquesta diu que votaria un 71,1%) i el Sí ha de guanyar amb un resultat
del 55% (l’enquesta diu que ho faria un 60,33% que és el resultat de convertir
el 42,9% sobre el percentatge de participació).
Ara només cal que la voluntat del poble se sàpiga conduir
políticament per a celebrar aquest referèndum. A l’estat espanyol han optat per
obviar el conflicte, mentre a Catalunya els motius racionals creixen i
s’acosten o superen el s motius emocionals per a ser independentista.
Des que vaig entrar en política he assumit diversos rols en
l’àmbit municipal. M’ha tocat treballar en planejaments urbanístics, en temes
de mobilitat, etc, però no he oblidat mai perquè vaig decidir entrar en
política. Ho vaig fer perquè vull veure el meu país lliure de triar el seu
destí, sense que ningú ens hagi de dir si el català ha de ser llengua oficial a
Europa o en què hem d’invertir els nostres impostos. Allò pel que vaig decidir
lluitar activament fa 7 anys, esdevé un anhel majoritari al meu país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada