Aquesta setmana els veïns i veïnes de la Barceloneta i de tot el front litoral estan enfadats i amb raó.
Les festes a la platja sovint acaben amb destrosses de vidres i
mobiliari urbà, baralles, brutícia… També al Barri Gòtic o al Casc Antic
han tornat els crits desesperats del veïnat des dels balcons suplicant
silenci per poder dormir. Però encara estan més enfadats per la resposta
que reben des del govern municipal. El tinent d’alcalde de Seguretat i
Prevenció, Albert Batlle, afirma: “No donarem la imatge de la Guàrdia
Urbana i els Mossos empaitant ciutadans amb el talonari de multes a les
mans”, donant a entendre que hem de conviure i normalitzar aquestes
situacions.Article publicat al Tot Barcelona l'11/6/2021. Fotografia d'El Periódico
Sóc conscient que la Guàrdia Urbana ha actuat desallotjant milers de persones que feien festes a l’aire lliure, però és evident que la situació actual els desborda. També coincideixo, en part, amb el Sr. Batlle quan opina que l’obertura de l’oci nocturn apaivagarà una mica la situació, però tots sabem que no la resoldrà per complet. Ho sabem perquè la situació a la Barcelona pre Covid-19 era força similar.
Darrere de la polèmica s’amaga una qüestió de fons: quin model de ciutat volem? Els missatges que l’equip de govern està enviant en aquest sentit no són gens engrescadors: “les terrasses que s’han ampliat, han vingut per quedar-se”, deia la tinent d’alcaldia Janet Sanz, o “els comerços podran obrir diumenges i festius de maig a setembre”, assegurava fa poc el Sr. Collboni. Aquests anuncis representen un gir de guió respecte el model de ciutat que un bon sector de la ciutadania pretenia dibuixar i esperava que liderés l’Ajuntament després de la pandèmia. Encara estabornits per les seqüeles d’aquest període fosc que ens ha tocat viure, el govern municipal va fent i deixa fer: s’amplia la terminal de creuers, se’ns intenta vendre l’Hermitage com un projecte cultural quan en realitat és un projecte turístic i se’ns pretén obligar a decidir ràpidament sobre l’ampliació de l’aeroport.
Aquest seguit de decisions que s’han de prendre ara, afectaran inevitablement a la Barcelona dels pròxims anys i tinc la sensació que el govern de Barcelona, malgrat sembli que PSC i Comuns tinguin idees contraposades, ha decidit tornar on érem abans i el més aviat possible. O millor dit, volen anar encara més enllà, amb més turistes, més liberalització, produint més diners i més ràpid, però amb més precarietat. Més diners per a uns pocs i més desigualtats per al gruix de la població. El PSC dicta el camí i els Comuns miren cap a una altra banda. Són esclaus d’un mal pacte que no només paralitza la ciutat en molts àmbits, sinó que la fa retrocedir en molts altres.
És evident que hi ha sectors econòmics molt tocats i als que hem d’ajudar a recuperar-se de la crisi, per això cal flexibilitzar les mesures fiscals i facilitar la seva restitució durant un temps. Però les mesures temporals no poden esdevenir estructurals perquè hipotecaran la Barcelona del futur. L’herència de la pandèmia no ens pot retornar al passat, a deixar la ciutat en mans del mercat, de l’especulació, de les cuines fantasma amb milers de riders de caixa groga a la porta, de la falta d’accés a un habitatge i l’expulsió de ciutadans o d’uns Serveis Socials saturats per no poder donar resposta a l’emergència. Tampoc pot ser la Barcelona que de nit no pot dormir. I és que en tota crisi el liberalisme intenta guanyar terreny per no deixar-lo anar. Hem de negar-nos a passar del confinament a la barra lliure.
Cal aprendre dels errors, prendre nota d’allò positiu que vam guanyar durant els mesos de confinament, el respecte, la convivència, l’empatia i la solidaritat. És evident que la ciutat que hem construït en els darrers anys ens ha fet més febles davant qualsevol crisi, però la Barcelona del futur passa per la inversió amb retorn social, pels projectes tecnològics i la nova indústria; pel treball de qualitat; per fer un triangle poderós entre educació, cultura i esport; per una mobilitat sostenible; per donar les eines que permetin a totes les persones empoderar-se; per un habitatge digne i assequible… En definitiva, passa per impulsar projectes de futur comptant amb la col·laboració público-privada, però regulant el mercat per fer-lo més equilibrat. Qualsevol altre camí que triem per la nostra estimada ciutat serà pa per a avui, fam per a demà.