dilluns, 31 de desembre del 2012

Del mirall escocès al mirall islandès


Durant mesos hem observat amb una certa enveja el procés escocès cap al referèndum sobre la seva independència. L’estil d’Àlex Salmond al front de l’Scotish National Party ha estat un exemple en el qual ens agradava emmirallar-nos. No obstant hi ha un fet diferencial que és molt important. El govern del Regne Unit ha acceptat la celebració del referèndum i, per tant, aquest es celebrarà dins el marc legal de l’estat.
És evident que aquest no serà el marc legal en el qual els catalans i catalanes podrem celebrar el nostre referèndum. Espanya s’hi oposarà i posarà tots els pals a les rodes possibles i fins i tot algun més. Per tant, haurem de buscar un marc legal diferent del de l’estat i aquest passarà necessàriament per un marc legal internacional.
Catalunya, en aquest sentit, pot significar un cas excepcional i podem provocar un precedent que impliqui canvis en la legislació internacional i en la manera de fer les coses, des d’un punt de partida totalment democràtic.
El cas és que hem passat de mirar els processos independentistes que hi ha en altres indrets del món (Escòcia, Flandes, Euskadi,...) a ser nosaltres el centre d’atenció. Farem la consulta i, probablement, guanyarà el Sí. Aquest canvi d’status en el procés independentista català ha de significar també un canvi de referent per a la continuació del procés.
Hi ha un cas recent a Europa que hauria de ser exemple per a qualsevol nou país que vulgui començar a caminar. Us parlo d’Islàndia. Un estat que ha estat capaç d’afrontar la crisi amb valentia, processant i condemnant els banquers que van causar l’esfondrament de l’economia i ajudant les persones que van patir les conseqüències.
A més, Islàndia ha fet un procés de reforma de la Constitució exemplar, amb un procés de participació complet i a través de mitjans diversos, incloent-hi el crowdsourcing via xarxes socials com ara Facebook o Twitter amb una web per anar explicant tot el procés.
Islàndia ha apostat per la transparència i el diàleg i aquest model és perfectament importable a Catalunya, amb els matisos que calguin atesa la diferència poblacional entre ambdós països, tant pel que fa al nombre com als trets característics. Però si volem tenir èxit, hem de fixar-nos en els casos d’èxit i el cas d’Islàndia ho és.
La millor manera de guanyar adeptes i no perdre’n pel camí és explicar quin model de país volem construir. I per fer-ho primer hem d’escoltar de la ciutadania què és el que espera d’aquest nou país. Realment hem de ser un estat dins de la Unió Europea? Quin model productiu hem de desenvolupar? Quina mena de llei electoral volem? Quin model legislatiu volem i de quins instruments ens hem de proveir per garantir que tot funcioni correctament?
És evident que la creació d’un nou estat necessita una normativa legal bàsica com ha de ser una constitució. Com volem que sigui la Constitució Catalana? Perquè el model de país que volem construir dependrà en bona part del marc legal que definim a partir d'aquesta Constitució.
Tot això que vull plantejar entenc que hauria de ser feina per al “Consell Català pera a la Transició Nacional” que l’acord de governabilitat entre CiU i ERC inclou. Però és molt important fer-ho de manera que impliquem la ciutadania i que aquesta, a més d’implicar-se, pugui resoldre els molts, moltíssims dubtes que tindrà. El procés en que ens trobem és el fet polític més difícil i transcendent al qual ens enfrontem en els darrers 3 segles. Cal que estiguem a l’alçada i no ens deixem ningú enrere.

dissabte, 29 de desembre del 2012

Balanç municipal a Horta-Guinardó



Ja ha passat més d’un any i mig des de les eleccions municipals que van portar el canvi de color al govern de la ciutat. La veritat és que en aquest temps he passat de l’expectativa per saber què faria aquest govern de CiU a la decepció majúscula de veure que no tenen cap mena de projecte ni per la ciutat, ni per al districte d’Horta-Guinardó.
El balanç ens indica que, lluny de guanyar res, anem perdent serveis un rere l’altre.  Hem perdut un model d’escoles bressol públiques i de qualitat que veurà incrementades les ràtios i, a més, comptaran amb menys personal de suport. Hem perdut 2 línies de P3 a l’escola pública, malgrat en altres districtes es mantenen concerts amb menys nens i nenes per aula. Hem perdut els busos de barri en festius. Hem perdut equipaments compromesos i pressupostats com els previstos al barri del Guinardó. Hem perdut la inèrcia en el Pla d’Equipaments previstos.
Pel que fa als grans planejaments urbanístics, han estat aturats i no hi ha indicis que es vulgui posar fil a l’agulla. Per contra es va presentar el projecte de Portes de Collserola com una oportunitat per als barris de muntanya. Després de marejar veïns i veïnes amb un procés de participació i un concurs d’idees, aquest projecte també sembla que ha quedat aparcat sine die.
Els espais de participació s’han convertit en un lloc molt depriment. Portem un any i mig revivint els debats dels Plans de Futur per als barris. A hores d’ara encara estem tancant el que ha de ser la priorització en les actuacions. Les reivindicacions dels veïns i veïnes són escoltades però no ateses. Es va dir de manera reiterada que cada projecte tindria un pressupost assignat. Algú ha vist algun pressupost previst? Doncs jo tampoc.
Vivim amb la sensació permanent que tot resta pendent d’una reunió, que hem de seguir parlant, que més endavant potser... Un any i mig de mandat i el balanç és que no s’ha fet res de res. En els consells de barri es presenten llistats d’actuacions que consisteixen en arranjar escocells, col·locar fitons i pintar passos de zebra. Mai el manteniment urbà havia estat protagonista com ara.
La regidora del districte, Francina Vila, ha optat per una línia justificativa que no podrà mantenir durant gaire temps. Les persones que més s’impliquen, representants veïnals i entitats, comencen a estar una mica cansats de veure que estan perdent el temps. I és que sembla que la regidora ha pres aquesta forma de fer de “qui dia passa, any empeny”. Sempre defuig l’enfrontament i la gent no és imbècil, ni suporta que se la tracti com a tal. La ciutadania vol ser escoltada sí, però també espera una resposta adequada a les seves demandes i aquesta resposta no arriba.
Cal aplicar una dosi de realisme al moment econòmic, en això estic d’acord; però de cap manera es pot continuar amb aquesta sensació que no hi ha projecte. Barcelona sempre ha estat una ciutat que s’ha caracteritzat per tenir projectes en marxa. Som una ciutat sanejada i ens podem permetre el luxe d’endeutar-nos una mica. Necessitem urgentment un projecte de ciutat i el país ens brinda l’oportunitat de ser cap i casal d’un procés il·lusionador.
No ho sé. Potser a partir d’ara m’enduc una gran sorpresa i veig que els busos de barri tornen a circular els festius, que es tira endavant la reforma de la Plaça Eivissa, que es fa un pla de revitalització de l’activitat econòmica, que la ciutat pren el paper de capital de Catalunya i es posa al capdavant del procés cap a la independència, implementant estructures de capital d’estat, que traslladem al carrer el debat sobre aquest procés, que els espais de participació es prenen seriosament i no es fan només perquè toca fer-los. Potser, potser...
Però molt em temo que això no serà ben bé així. Molt em temo que les coses no canviaran gens i començaran a esclatar petits conflictes veïnals a causa d’aquesta actitud. Com a representant del grup municipal d’ERC-Rcat-DC, plantaré cara a tot això, perquè creiem en la participació ciutadana i perquè creiem que la política de proximitat ha de donar la cara, també quan les coses no van bé. La regidora de districte ha de ser una figura que defensi els drets dels seus conciutadans i en canvi, ara per ara, la regidora d’Horta-Guinardó està fent les funcions de delegada del govern. Tot això ha de canviar.

dimecres, 26 de desembre del 2012

PSC i ICV busquen espai en el mapa polític Català


Després de les eleccions del 25N, el mapa polític Català ve a ser com el de la gràfica o, si més no, s’assembla. La gràfica en qüestió es basa en els 2 eixos principals: independentisme-federalisme-unionisme i l’eix esquerra-dreta. També he procurat col·locar els partits en la banda dels 2 eixos on penso que s’ubiquen i alhora amb el tamany que es correspon, més o menys, amb la representació parlamentària actual. M’he permès també la llicència de separar Convergència d’Unió perquè penso que són 2 perfils molt diferents actualment. Bé, podem estar més o menys d’acord amb la ubicació a la gràfica de cadascun dels partits però tampoc no diferiria massa en el resultat final.
Si mirem l’eix nacional hi ha 3 formacions clarament ubicades en la vessant independentista. ERC que històricament sempre ha estat en aquest espai, les CUP que hi són des de la seva creació i CDC que s’ha ubicat definitivament com a força independentista en els darrers mesos.
La franja federalista està ocupada per ICV en la seva banda alta atès que bona part dels seus votants votarien Sí en un referèndum sobre la independència i per PSC i Unió en la banda baixa perquè molts dels seus votants no estan per canviar gaire les coses.
La franja unionista també és força clara amb C’S com a partit més d’esquerres en teoria i el PP com a dreta espanyolista.
Si observem l’eix esquerra-dreta la cosa està més descompensada. Per la banda dreta tenim clarament ubicats el PP i Unió, amb una CDC que s’ubica més a prop del centre.
Per la banda esquerra tenim ERC i el PSC com a representants de la social democràcia, C’S com a esquerra unionista, ICV com l'esquerra alternativa fins el 25N i unes CUP que entren en joc com una opció atractiva i que pot guanyar terreny pel costat més a l'esquerra.
Aquests resultats fan que, especialment l’eix esquerre de la política catalana tingui una representació més variada pel que fa al nombre de partits. Ara bé, cal realment que hi hagi 5 partits en l’eix esquerre de la política catalana? Personalment opino que si hi hagués un partit o coalició que aglutinés l’esquerra nacional catalana aquest espai esdevendria molt més clar. Aquesta ha estat una de les grans reivindicacions i propostes de diferents figures de la política catalana que no ha arribar a esdevenir realitat. Tal com es veu hi ha una dreta clarament definida amb 3 opcions polítiques que, amb la coalició de CiU, queden reduïdes a 2 (CiU i PP).
Penso que ERC, en esdevenir segona força i ser el partit d’esquerres independentista hegemònicament parlant, és el més ben col·locat per a liderar aquesta esquerra nacional. El PSC ha perdut la seva identitat al nostre país i ara mateix no és bandera de cap projecte ni de cap alternativa. El federalisme és una alternativa que contempla molt poca gent al nostre país i gairebé ningú en el conjunt de l’estat espanyol. ICV-EUiA no ha estat una oferta prou atractiva per a desbancar un PSC que ha perdut molt més terreny en favor de C’s que no pas cap a ICV. I les CUP que potser arrepleguen una petita part del vot d’ERC però que, sense cap mena de dubte són una amenaça evident per a ICV per la seva banda esquerra.
Amb aquest panorama en que PSC i ICV tenen més dificultats que no pas ERC i les CUP per ubicar-se en el mapa polític català, no és estrany que es qüestioni la figura d’Oriol Junqueras com a cap de l’oposició. Segurament els seria molt més fàcil adaptar el seu discurs com a líders de l’oposició i alternativa al govern, però aquest espai correspon a ERC per dret i per acció política. El fet de tenir un president i un cap de l’oposició que comparteixen un objectiu tan ambiciós com convocar un referèndum afavorirà el procés. Però, a més, sense la fermesa i l’exercici de responsabilitat d’ERC, no s’hagués aconseguit implantar uns impostos que, d’entrada, reduiran les retallades en més de 1.000 milions d’euros.
L’esquerra que clama contra les retallades i no ofereix alternatives no és una opció seriosa. L’esquerra que critica un acord de governabilitat que aplica mesures fiscals pròpies de l'esquerra, no és una opció creïble. L’esquerra que no és capaç d’acceptar i comprendre que el partit líder de l’oposició pot arribar a acords de governabilitat sense la necessitat d’entrar a govern, no és una opció responsable. 
Sincerament penso que PSC i ICV estan descol·locats perquè el federalisme no està de moda i hi ha opcions atractives que fan forat en el seu espai polític. ERC per la banda nacional, les CUP per l’esquerra i C’s per la banda unionista. El mapa polític català pot variar en els propers anys, especialment si el procés independentista finalitza amb èxit. En qualsevol cas ens cal una esquerra nacional forta i ERC és la força més ben col·locada per a liderar-la.

divendres, 7 de desembre del 2012

Espanya ens escanya


Després del resultat de les eleccions del 25N no hi ha lloc al dubte pel que fa al que vol la ciutadania de Catalunya. Majoria de diputats i diputades a favor del dret de decidir al Parlament. Però aquesta serà una legislatura molt difícil.
El fet que CiU i ERC siguin primera i segona força respectivament és un fet que no s’havia donat mai des de que hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. I aquest fet no passa per alt a ningú, ni a Catalunya ni a l’estat espanyol.
D’entrada dir que em sembla encertada la decisió d’ERC de no entrar a formar part del govern però sí de garantir la governabilitat en uns anys que seran molt durs. Ho seran perquè la crisi econòmica no deixarà respirar encara durant el 2013 i perquè a Madrid no estan per la labor de deixar-nos cap mena de marge. L’objectiu de l’executiu de l’estat és escanyar Catalunya i provocar una fallida que ubiqui l’opinió pública en contra de l’executiu català.
Tenim un clar exemple en la creació de l’impost sobre els dipòsits bancaris. Curiosament, Oriol Junqueras volia proposar la creació d’aquesta taxa per minimitzar en part les retallades que s’hauran de produir al nostre país quan a Madrid han decidit avançar-se i crear-ne una igual, però al 0%!!!! Realment escandalós. No va molestar a Madrid que altres comunitats la implantessin anteriorment, com per exemple Andalucia. Ara bé, quan és Catalunya qui pretén millorar els ingressos per fer front a la crisi tot s’hi val. L’objectiu és clar: escanyar l’economia catalana tant com puguin.
Un altre exemple de com les gasten a Madrid és la supressió de la partida pressupostària dedicada al servei de tele assistència o la negació a admetre la dació en pagament per als casos de desnonament hipotecari. No cal dir a qui perjudiquen més aquestes decisions. Tot això mentre a Bankia es destinen desenes de milers de milions d’euros.
El cas és que venen uns mesos molt difícils al nostre país. Espanya sap que Catalunya vol marxar. En són conscients i enlloc d’escoltar i actuar en conseqüència opten per la línia dura de l’imperialisme. El seu objectiu és desprestigiar les institucions catalanes i ho faran principalment per 3 vies:
1. Ofensiva mediàtica: els casos de corrupció es magnificaran. Qualsevol error el pagarem molt car i hem d’estar disposats a rebatre tot el que sigui fals, però també hem d’estar disposats a castigar tot el que sigui cert.
2. Ofensiva legal: l’exemple de la reforma de la Llei d’Educació proposada pel ministre Wert és un clar exemple. De forma totalment desinhibida atacaran sistemàticament el nostre taló d’Aquil·les: la immersió lingüística.
3. Escanyament econòmic: obligació de complir els nivells de dèficit malgrat patir un espoli fiscal de més de 16.000 milions d’euros i la negació a poder legislar des de Catalunya per obtenir recursos addicionals que ens permetin reduir l’import de les retallades que ens imposen.
En fi, tenim un panorama molt negre i hem de ser forts i tolerants amb nosaltres mateixos en un moment en què el mapa polític català s’està acabant de concretar. El resultat de les eleccions ens dona una idea força exacta de quin és aquest mapa però cal veure com acaba després que UDC prengui una posició concreta sobre què vol representar d’ara endavant.

diumenge, 25 de novembre del 2012

Aquell noi del barri del Carmel. Reflexions post campanya

Ha acabat ja jornada de reflexió. Sovint em pregunto per què s’anomena així. Des que existeixen les xarxes socials i el 2.0, això de la reflexió esdevé un clam d’intencions per al dia següent. De fet, als Estats Units els candidats poden fins i tot trucar per telèfon als electors durant la jornada electoral. Però bé, si més no, com m’ha dit avui un company a Facebook, els que hem fet campanya tenim l’oportunitat de descansar un dia abans de fer el servei d’apoderats.

I posats a reflexionar, jo que estic totalment convençut i no he de rumiar gens a qui li donaré el meu vot, he optat per reflexionar sobre les persones amb qui he tingut ocasió de parlar, a peu de carrer, durant la campanya. I és que en aquesta campanya, a diferència de les anteriors, he notat que la gent estava més receptiva. Però no només això, també ens han explicat moltes coses.

Us explicaré una d’elles. Un dissabte al matí érem a la plaça de Salvador Allende, entre els barris del Coll i el Carmel. Una d’aquelles parades que fem en els barris on tradicionalment no obtenim grans resultats pel que fa als vots. Vaig allargar la ma amb un opuscle de l’Oriol Junqueras per donar-li a un jove que passava davant la parada. De vegades ens el rebutgen, en altres ocasions els accepten amb un somriure. En aquest cast el jove va agafar el fulletó amb un somriure i es va aturar. Em va explicar que ell necessitava feina. Ell era de Guissona i havia tingut que venir a Barcelona a cuidar la seva mare que estava malalta. No tenia amics aquí, tots eren a Guissona i estava molt enyorat. El jove tenia algunes dificultats per explicar-se però el que deia ho feia de forma honesta, amb molt de sentiment. Necessitava explicar-li a algú el que sentia i, efectivament, no  es sentia bé. Es trobava sòl amb la seva mare, sense amics i sense feina.

Aquesta campanya ha servit per adonar-nos que hi ha molta gent que s’ho passa malament. Que les més de 800.000 persones aturades que tenim a Catalunya pateixen, que les seves famílies pateixen i que no hi ha una resposta contundent contra aquesta situació. Tot segueix, si fa o no fa, igual.

Per tant, avui que ja és diumenge, hem de votar pensant en tot això. Hem de votar pensant quina és l’opció que ens ofereix més garanties per sortir d’una situació que comença a ser desesperada. Fem-ho pensant si la independència ens ajudaria o no a sortir-nos-en. Fem-ho pensant en quin candidat ens sembla més honest i té més en compte els valors personals. Aquells que em coneixeu sabeu que votaré per l’Oriol Junqueras. Els que no em coneixeu prou pensareu que el meu vot és un vot militant. Els que em coneixeu més sabeu que ho faré perquè crec que és una de les poques persones amb capacitat per canviar les regles de la política en aquest país i perquè en els seus discursos no parla d’ell i el seu melic, sinó que ho fa de la gent d’aquest país i de valors personals.

Si estàs llegint aquest escrit avui diumenge, jo estaré fent d’apoderat en un col·legi electoral del barri d’Horta i, probablement ja hauré votat. Ho hauré fet per l’Oriol Junqueras i, en el moment de votar, ho hauré fet pensant en aquell noi que vaig trobar-me al barri del Carmel i em va parlar del seu poble, Guissona, de la seva mare i el seu enyorament d’uns dies que van ser millors. Tant de bo pugui tornar ben aviat al seu poble amb els seus amics.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Sense sostre i sense futur


Ja estem en plena campanya electoral i els missatges polítics cauen un rere l’altre sobre tots nosaltres. Alguns més interessants i positius que altres, tot sigui dit. No obstant hi ha moltes persones que són alienes a tot això i, per contra, haurien de ser protagonistes principals de la temàtica electoral.
L’altre dia volia entrar en un caixer automàtic i, com en altres ocasions, no vaig poder fer-ho perquè hi havia un home dormint a l’interior amb la porta tancada. Aquest cop, potser pel fet que estem en campanya electoral, m’ha fet reflexionar sobre aquestes persones que viuen sense sostre a la nostra ciutat.
Perquè ens fem una idea de la magnitud del problema, ara fa un any, al novembre de 2011 es va fer un recompte de persones sense sostre a Barcelona. El resultat va ser de 2.791 persones comptabilitzades. Aquesta quantificació incloïa 838 persones que els equips  de voluntaris i voluntàries van recomptar als carrers de la ciutat, més 695 persones instal·lades  en assentaments comptades pel Servei d’Inserció Social de l’Ajuntament i 1.258 que aquella nit s’allotjaven en algun dels equipaments de les entitats de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar (dades extretes d’aquest informe de diagnosi de la Xarxa d’Atenció a Persones SenseLlar de Barcelona). I alguna cosa em fa pensar que, un any després, les coses han empitjorat més encara.
Però això, dit així són números i prou. Sovint ens oblidem o no tenim en compte que no es tracta de números sinó de persones. Que 3.000 persones o més no tinguin una llar on tornar cada dia és una dada que ens ha de preocupar molt. També és cert que els motius pels quals aquestes persones són al carrer són molt diversos, però moltes d’aquestes persones es troben en edat de treballar i en un estat de salut que també els hi permetria fer-ho.
En aquesta reflexió he intentat posar-me en la pell de les persones sense sostre. Com em sentiria jo si em trobés en aquesta situació? Sense ningú amb qui parlar durant hores i hores, sense afecte, amb una gran sensació d’inseguretat perquè estaria exposat a qualsevol cosa. Amb por, amb molta por i amb una sensació de sentir-me rebutjat per la majoria de la gent. No és gens estrany doncs que hi hagi persones que optin per suïcidar-se quan estan a punt de trobar-se en aquesta situació a causa d’un desnonament hipotecari.
I de sobte em ve al cap l’article 47 de la Constitució que diu “Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación”.  Doncs francament, em fa l’efecte que aquestes gairebé 3.000 persones sense sostre no tenen reconegut aquest dret i, a més, moltes d’elles han estat víctimes de l’especulació.
Reflexionem-hi sobre això i fem-ho ràpid. Cal actuar des de les administracions. Cal posar aquest problema amb l’etiqueta d’urgent en l’agenda política, perquè cada cop més persones es troben en risc de quedar-se sense llar i un país que vol apostar per la justícia social no pot permetre aquesta situació.
Els que em coneixeu o m’heu llegit alguna vegada ja sabeu que tinc l’esperança de viure ben aviat en una Catalunya independent, però una de les coses que no vull que hi hagi en aquesta Catalunya independent són persones sense sostre i sense futur.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Recuperar el rumb per l'esquerra


Ahir al vespre vaig anar a escoltar la conferència d’Oriol Junqueras, “l’Esquerra d’un nou país”. El títol suggerent, ja indicava que l’oratòria aniria encaminada a explicar coses més enllà del procés independentista que s’ha endegat a Catalunya.
Vaig anar-hi convençut que l’eslògan de pre campanya era encertat, perquè més enllà de la independència -la qual cosa no dubto que aconseguirem-, hi ha l’evidència que cal fer alguna cosa per la gent del nostre país que pateix els efectes d’una crisi econòmica molt cruel i del retrocés que, a passes de gegant, fulmina tot allò públic que hauria de garantir l’estat del benestar.
Abans d’ahir, en una altra conferència, Joan Tardà ens recordava com de ràpid assumim la pèrdua de drets. Fa cinc anys la lluita era contra els salaris mil euristes, mentre avui molts joves firmarien poder treballar per 1.000 euros al mes, mentre es paguen quantitats molt inferiors. Setmana rere setmana anem perden llençols a cada bugada, en sanitat, educació, prestacions, recerca, polítiques d’ocupació, etc, etc.
Tornant a la conferència d’en Junqueras cal reconèixer que el missatge va ser l’esperat, però la forma em va sorprendre. He tingut ocasió d’escoltar-lo en moltes ocasions. És una persona amb  molt bones dots comunicatives. Sap què ha de dir, com ho ha de dir, sap explicar l’anècdota adequada, la referència històrica adequada, les paraules adequades, gairebé sempre. Ahir però va parlar de persones, de ciutadans del nostre país que s’ho passen malament, de gent que parla català i de gent que parla castellà, de gent de Sant Vicenç dels Horts i de qualsevol altre racó del país. Ahir ens va parlar de la quotidianitat, de la dura quotidianitat, amb emoció i amb molt de respecte.
Però sobretot ens va parlar de valors. Dels valors que s’han de representar i exercir des de l’esquerra, des del republicanisme. Sóc conscient que, si no hi éreu, tot això pot sonar a paraules buides de contingut. Però precisament hi va posar molt d’èmfasi en aquest aspecte, en la importància de fer que aquests conceptes no siguin només paraules sense contingut. La gent espera que els polítics fem la nostra feina; que treballem, que ens hi esforcem, que no defallim i que ens centrem en millorar la vida als barris, a les ciutats, al país, al món. I cal que recordem que aquesta és la nostra responsabilitat. No només dels presidents, ministres, consellers, diputats o alcaldes. També dels consellers de districte. També dels militants de base de qualsevol partit polític.
No sé si l’Oriol Junqueras va pensar en algun moment que la seva conferència provocaria una reflexió personal d’algun dels oients, però en el meu cas ha estat així. I és que ens  cal, de tant en tant, que algú ens recordi quins objectius buscàvem quan vam entrar en aquesta cosa pública que es diu política. En els inicis vaig començar amb moltes ganes de canviar el món. Vaig tenir l’ocasió de conèixer molt bona gent en processos urbanístics com els que es van iniciar al Carmel o al Parc de Tres Turons. Vaig conèixer de primera ma la preocupació de moltes persones que patien perquè els volien expropiar la casa. De vegades cal valorar on són els límits entre els interessos col·lectius i els individuals, però molts cops les administracions tracten aquestes situacions des de la llunyania. Jo vaig poder viure-ho de prop i en alguns casos vaig aconseguir, juntament amb altres companys i companyes evidentment, salvar alguna propietat de l’expropiació. I sabeu què? Que no hi ha satisfacció més gran que sentir agraïment i respecte per fer la feina que se t’ha encomanat de fer. Que una parella et pregunti si pots oficiar el seu casament (cosa que no puc fer perquè els consellers de districte no hi tenim atribucions al respecte) perquè van conservar la casa o que algú, malgrat tenir la casa afectada, reconeix la teva feina, no te preu. No es pot descriure amb paraules.
La política ha de ser això. No una simple lluita de personalismes per tal que el candidat sigui aquest o aquest altre. No ha de ser una estratègia contínua per vetllar per l’status quo de ningú. En tot cas ha de servir per millorar la vida de les persones, en allò que sigui possible. Pots estavellar-te deu cops en l’intent però, quan aconsegueixes una cosa en favor de l’interès ciutadà, encara que sigui només una, paga la pena tot l’esforç fet.
Els polítics de vegades perdem el rumb. Confesso que també m’ha passat a mi. I aleshores ens cal escoltar missatges com els que avui ens ha adreçat l’Oriol Junqueras que, amb una clarividència absoluta, resol els dubtes que tens sobre per què  vas decidir entrar en política.
Per tant, fora palles mentals, ara és l’hora de la política. Som-hi doncs.
Aquí teniu la conferència en vídeo. De debó que paga la pena escoltar-la. Convida a somiar que una altra manera de fer política és possible.



dimecres, 26 de setembre del 2012

El 25N triarem quina Catalunya volem


Ja és oficial. El 25N anirem a votar en unes eleccions que no semblaran en res a cap de les eleccions fetes en aquest país des de la restauració de la democràcia. El clam ciutadà que va tenir lloc als carrers de Barcelona aquest 11 de Setembre i la posició inamobible del govern espanyol ha tingut resposta en forma de convocatòria electoral.
El govern català podia triar entre apostar per l’actual majoria parlamentària que conformen els partits catalans que comparteixen l’objectiu de donar la veu a la ciutadania, o convocar eleccions. Finalment s’ha decantat per la segona.
Val a dir que sóc un dels més sorpresos amb el paper que està interpretant el President Mas, si més no en les formes. La seguretat i la contundència de les afirmacions i del camí que està traçant no tenen res a veure amb el paper que ha jugat durant els 2 anys de mandat que l’han precedit. 2 anys en què ha optat per governar de la ma del PP, fet que ha propiciat donar espai institucional al partit que lidera la batalla contra les aspiracions nacionals de Catalunya.
Els discursos que he escoltat aquests darrers dies del President han estat prou contundents en la forma, però fins avui no han deixat de ser ambigus pel que fa al lèxic utilitzat. Avui però, el discurs fet al Parlament de Catalunya ha estat força més directe i encertat, malgrat no s’acaba de concretar què és el que hem de plantejar a la ciutadania del nostre país perquè pugui triar-ne una opció. El concepte d’estat propi no acaba de ser prou concret. La paraula “independència” ho acabaria de definir i ubicar en el lloc esperat per a una majoria social catalana. Però aquesta paraula, independència, encara no sembla prou apropiada per a cap dels dirigents de CiU.
No vull ser mal interpretat amb això que acabo de dir. Estic content de veure que CiU, el partit que compta amb més suport i el més nombrós del Parlament s’hagi acostat tant i tant a allò que altres partits, com ara ERC, defensem des de la seva fundació. Sempre he cregut que la independència, sense Convergència, no seria possible. Però permeteu-me que encara hi hagi un marge per a la desconfiança.
La convocatòria d’eleccions arriba en un bon moment per a CiU, això és evident. La maquinària electoral està ben engreixada i funcionarà a ple rendiment. El discurs personalista d’en Mas va adreçat directament a enaltir la figura d’un líder responsable, sacrificat i valent. Qui hagi redactat aquest discurs mereix una menció per a qualsevol màster en política que es faci en el futur. I si ha sigut el mateix President qui la fet, em trec el barret. L’estratègia i la comunicació de CiU és simplement brillant. No ho critico pas. Si aquesta estratègia electoral ha d’encaminar el país cap a la convocatòria d’un referèndum sobre la independència no tinc res a dir ni a retreure. Cada partit ha de saber desenvolupar aquesta estratègia electoral per tal de ser-hi a punt, amb la força que pugui obtenir, per als moments crucials que ha de viure el país.
El PP voldrà capitalitzar el vot unionista, C’S seguirà la mateixa línia, ICV assumirà el dret a decidir i voldrà capitalitzar la vessant social, el PSC encara deu estar decidint que vol defensar, SI insistirà que són els únics independentistes purs del país. Reagrupament penso que seguirà fidel al seu ideari i ara, amb una CiU sobiranista, li obre la possibilitat de triar entre repetir les darrers coalicions amb ERC o acostar-se a CiU.
I ERC? ERC ha de ser ERC, l’ERC de sempre. La que te un objectiu clar i inamobible. La que aposta pel referèndum independentista en el proper mandat. La que defensa els drets de les classes populars catalanes en tot moment; també en el moment que plantegem la secessió d’Espanya. ERC ha de ser la garantia que les coses es facin bé i es tingui en compte a tothom. L’ERC que no te deutes morals amb ningú, la que no ha de tornar cap favor. L’ERC de la suma, la que te voluntat de treballar junt amb altres, ja sigui compartint espai i projectes en una llista electoral o arribant a acords en favor del país després de les eleccions. L’ERC que ha de tirar del carro de l’esquerra nacional catalana.
Reconec que durant uns dies he dubtat sobre si calia fer un gran front electoral. Penso que l’oferiment fet en aquest sentit per l’Oriol Junqueras ha estat encertat. Però ateses les circumstàncies i després d’escoltar el discurs del President Mas avui, penso que si l’esquerra nacional catalana fos la segona força al Parlament després del 25N seria la garantia que les coses es farien com s’han de fer, sense dubtes ni ambigüitats. Penso que aquesta esquerra nacional catalana ha de ser tan àmplia com sigui possible,oberta  a altres formacions i persones de la societat civil. I penso que l’Oriol Junqueras és la persona adequada per encapçalar un projecte així. Un projecte que ha de conjugar independència amb estat de benestar i polítiques socials. Una Catalunya, lliure, més justa i socialment avançada.
El 25N el vot tindrà un evident color sobiranista. Però no cal oblidar que el 25N també triarem quina Catalunya volem quan siguem independents.

dijous, 20 de setembre del 2012

Hem obert la finestra, volar depèn de nosaltres


Diuen que la paciència és amarga però els seus fruits són dolços. Aquest país fa massa anys que aguanta amb estoïcisme el maltractament d’un estat que l’ha espoliat fins deixar-lo ben escurat. Massa anys que aguanta els atacs sistemàtics contra la seva llengua, la seva cultura, la seva cohesió social. Massa anys que pateix el resultat d’una transició post-franquista que va deixar massa coses igual.
Catalunya ha tingut molta paciència. Ha tingut prou paciència com per voler fer pedagogia del catalanisme a Espanya. Prou paciència per anar negociant pacte rere pacte un tracte menys injust des de l’àmbit de la fiscalitat. Prou paciència per jugar al peix al cove. Prou paciència per intentar pactar un Estatut d’autonomia que obrís la porta al federalisme. Prou paciència per intentar acordar un pacte fiscal que es basés en el concert econòmic.
Arriba un moment en què la paciència ha de deixar pas a l’inconformisme. D’Espanya ja no hem d’esperar res de bo, tret de mentides i amenaces. I és que la paciència ens ha donat uns fruits realment dolços. La paciència ens ha obert els ulls i ha permès que, finalment, el debat sobre la independència ocupi la centralitat política en tots els àmbits. Finalment hem guanyat la batalla ideològica en quatre dels  fronts oberts.
El primer front, el del catalanisme polític. Un entorn que sempre havia optat majoritàriament per un encaix singular dins l’estat espanyol. Ara per ara, aquest catalanisme polític és independentista en la seva majoria. Fins i tot els grans líders d’aquell catalanisme ara es declaren obertament independentistes. L’ex president Pujol és un exemple clar.
El segon front, és el de la societat catalana. Una de les grans excuses per defugir de les tesis independentistes ha estat que no hi havia una majoria social suficient; que la societat no estava prou madura. Ara, finalment, la societat catalana és conscient que l’espoli fiscal i l’estil imperialista de l’estat no afavoreixen el país, però tampoc ho fan amb la seva economia i amb el futur dels nostres fills i filles. Les enquestes visualitzen una majoria àmplia a favor de la independència i l’Onze va ser la demostració gràfica que això és cert.
El tercer front és l’internacional. Després d’anys d’emmirallar-nos en processos que tenen lloc en altres indrets com el Quèbec, Escòcia, Flandes i fins i tot Euskadi, ara és el món qui mira cap a Catalunya. Només cal llegir articles al Financial Times, a The Economist, a The Guardian, Le Monde. Televisions com la BBC o Al Jazeera obren informatius i emeten debats sobre la independència de Catalunya.  Les institucions europees hi parlen obertament sobre el tema. Som actualitat i ho som per la racionalitat de la nostra reivindicació, però també per la forma radicalment democràtica en què ho expressem.
El quart front és el de les institucions i l’opinió pública de l’estat. La batalla ideològica també l’hem guanyat allà. L’estat no te arguments raonables contra la independència de Catalunya. Només els queda el recurs de tirar de la Constitució com si fos la Santa Inquisició. Cap altre argument que no sigui la mentida i l’amenaça.
Ens queda un front per guanyar ecara, el del poder econòmic a Catalunya. Grans corporacions catalanes tenen molts interessos econòmics a l’estat espanyol i podeu estar segurs que pressionen el govern català per tal de no tibar la corda fins a l’extrem de trencar-la.
L’Onze de Setembre d’enguany va ser la data de la fi de la paciència. La força d’aquella manifestació ha traspassat fronteres i ha mostrat al món que una Catalunya lliure no només és possible, sinó que és volguda pels catalans i catalanes.
Avui 20 de setembre penso que ha marcat el que ha de ser la fi de la paciència de les institucions catalanes. Ara s’obren molts interrogants perquè hi ha diverses possibilitats i, malgrat hi ha un desig de fer pinya envers la causa, l’estratègia per sortir-ne victoriós en unes eleccions imminents s’ha posat en marxa. Però això és objecte d’un altre escrit. Per tant, ja sabeu sobre què escriuré el proper cop.
Almenys ara, després de molts anys de disputes internes entre els diversos partits, hem vist que hi havia una finestra que podia obrir-se i que, si l’obríem, teníem al nostre abast tot un món per descobrir. Un món de llibertat. La finestra és oberta, ara volar depèn de nosaltres.

dilluns, 27 d’agost del 2012

No es pot fugir d’estudi en un moment històric

Catalunya ha arribat a una cruïlla en què cal triar un camí: o comencem a escriure la nostra història en llibertat, o ens veiem abocats a molts anys d’obscurantisme nacional i també social. En aquestes circumstàncies i, a la vista de l’actitud de determinats líders i les opcions polítiques que defensen, tinc la sensació que, d'entre aquests, no hi ha gaires disposats a escriure cap pàgina de la història al nostre país. Més aviat, davant l’atzucac que ens obliga a prendre posicions –i ràpid- sembla que molts d’aquests polítics volen fugir d’estudi; i ho fan amb uns arguments que no s’aguanten per si sols, però els converteixen en una mena de mantra que repeteixen com a lloros perquè no s’atreveixen a dir una altra cosa, no fos cas que algú els toqués el crostó.
Arriba un moment què sembla que el posicionament d’alguns partits vagi adreçat a cuidar del seu jardí (el seu reducte de votants més fidels) o bé a cuidar dels interessos de les sigles estatals. Fixem-nos en el PSC. Un partit desdibuixat i irreconeixible, amb una manca de lideratge i projecte com no s’havia vist mai; dividit, criticat des de fora i des de dins; i amb uns arguments tan absurds com dir que el concert econòmic és un sistema arcaic. Han perdut la identitat perquè han perdut de vista el país i malgrat tot no canvien.
L’altre gran partit, CDC, apreta fort des de les bases. Sabedors que el país va directe al forat, preocupats per la situació econòmica insostenible del país, deutors amb un stablishment que els te collats i conscients que la indefinició no la podran mantenir durant massa temps. Un temps que s’esgota perquè el govern central està aplicant el seu programa recentralitzador a tota marxa. Un temps que s’esgota perquè la Generalitat no té liquiditat per afrontar els pagaments immediats, malgrat som la “regió” més solidària d’Europa amb diferència. Preocupats perquè mantenir la coalició amb una UDC que es nega a fer cap passa endavant en el camí cap a la independència, serà cada cop més difícil. Sembla que CiU està esperant a veure si cau un gest del govern de l’estat al que agafar-se, o que hi hagi una notícia que els doni aire i puguin sortir de la pressió en què es troben durant uns mesos; una mena de miracle.
Del PPc no cal dir gaire cosa, tret que no sé perquè incorporen al seu nom aquesta cua que diu ... de Catalunya, quan l’última cosa que fan és defensar els interessos del nostre país. Ara “amenacen” amb no assistir als actes de la Diada. Francament, el què no entenc és perquè van a fer el paperot any rere any si no hi combreguen.
ERC, amb l’Oriol Junqueras al capdavant, sembla que aquest cop sí te clar quin paper ha de jugar. Aquesta posició clara els permet posar pressió a tothom perquè es defineixin en un sentit o un altre. I si la posició és clara, ho és perquè la prioritat està molt ben identificada. Necessitem recursos per sortir de la crisi i la independència és l’únic camí que ens deixen triar. La prioritat és el país i el full de ruta cap a la independència és un element que cal posar sobre la taula sense discussió. CiU vol un acord d’estabilitat? Doncs si està disposada a crear la Hisenda Catalana i fixar un calendari per a un referèndum sobre la independència s'hi trobarà amb ERC; si no és així, no.
Ahir el president d’ERC va llençar el guant a CiU i ICV amb una proposta molt agosarada. Fer una coalició amb l’objectiu de proclamar la independència. És una llàstima que ICV no estigui disposada a fer un pas com aquest, però encara són més llastimosos els arguments que donen. De vegades tinc la sensació que no són conscients de la realitat del país. A la gent d’ICV que pensa així només els vull fer una pregunta: com ens podem plantejar aplicar les polítiques socials necessàries, amb un espoli fiscal com el que patim? I, encara pitjor, amb la retallada d’autogovern que patirem en breu si no hi posem remei. A mi no m’agrada gens la política econòmica que defensa i aplica CiU, però per escriure la història hem de sortir de les nostres armadures i apostar per un full de ruta que, en primer lloc, ens permeti obtenir els recursos. Un cop els tinguem defensem l’aplicació de mesures econòmiques. Ens vam trobar en el mateix camí quan vam defensar el concert econòmic per a Catalunya. Ara, amb un govern espanyol que no ens el donarà, no els veig disposats a anar una passa més enllà. Crec que val la pena recordar-los que el 50% de votants d'ICV votaria Sí en un referèndum sobre la independència.
De tot això, el que em sap més greu és que la societat està esperant que entre nosaltres ens hi posem d’acord. Mentre això no arriba ens seguirem qüestionant quin lema ha d’encapçalar la manifestació de l’onze, qui hi pot anar i qui no. Mentre els acords no arriben sempre hi haurà qui pensarà que és tan independentista, però tant, que els d’ERC són uns botiflers. Per què? Perquè toca dir-ho i queda bé, no calen més arguments.
Senyors de CiU, senyors del PSC, senyors d’ICV, no poden seguir fugint d’estudi. O s’hi apunten a escriure la història del nostre país, o passaran a la història sense pena ni glòria.

dijous, 26 de juliol del 2012

Caixa, clau, rescat, República Catalana


Avui el Parlament de Catalunya ha donat llum verda a la proposta de pacte fiscal que ens atorgaria el dret a recaptar, gestionar, inspeccionar i liquidar tots els nostres impostos. De fet, CiU, ERC i ICV han mantingut la mateixa posició que van prendre a finals d’octubre de l’any passat al respecte.
Estic content per això? Sí, indubtablement.
Crec que aquest pacte fiscal serà acceptat pel govern de l’estat? No, per descomptat.
Aleshores, per què estic content? Doncs estic content perquè aquesta és una victòria ideològica molt important. Estic content perquè allò que ERC ja defensava fa més de vint anys, avui  ha estat defensat per una majoria parlamentària per primer cop. I encara estic més content perquè aquesta és una postura defensada per una amplíssima majoria social incloent-hi sindicats, entitats, agents socials, ciutadans i ciutadanes. Per tant, anem bé. I sobretot estic content perquè Catalunya ha demanat el què vol, sense dubtes ni rebaixes.
Celebro que CiU hagi optat per mantenir-se al costat d’una ERC ferma i també celebro que ICV hagi estat al costat del que demanda la ciutadania, malgrat el fet de sortir en una foto al costat de CiU i on no surt el PSC pugui ser una foto incòmoda. Un PSC que, d’altra banda, queda ubicat en un lloc allunyat del què vol una majoria social molt àmplia. Que s’ho facin mirar.
I fins aquí les alegries, perquè el que vindrà a continuació no serà fàcil. El full de ruta de Catalunya xocarà frontalment amb el full de ruta de l’estat espanyol. El PP ha traçat un camí recentralitzador que topa a gran velocitat amb les pretensions de Catalunya. L’espoli fiscal, insuportable, fa que justament en aquest moment el govern de Catalunya hagi de demanar un  rescat que es produirà amb els diners que l’estat ens pren any rere any. Ens rescataran amb els nostres diners; quina contradicció tan absurda. És per aquest motiu que Catalunya necessita un nou règim fiscal, de plena sobirania fiscal, amb una agència tributària pròpia. Però evidentment, això no ens ho donaran pas.
No obstant hem cremat l’última etapa en les relacions Catalunya-Espanya, tothom ho sap. Fins i tot l’Oriol Pujol ho ha expressat d’aquesta manera i tant de bó ho cregui així. És per això que Espanya ha atacat sistemàticament tot allò que defineix el model econòmic del nostre país. Primer ha estat el model de caixes català, afeblir la petita i mitjana empresa i els autònoms, rebentar el model comercial català de proximitat amb la liberalització d’horaris, negar-nos les infraestructures, escanyar-nos econòmicament. Ara, aquesta petició de rescat ens ubica on el govern espanyol del PP vol. Ara el món ens veu com una comunitat autònoma que s’enfonsa i que alhora forma part d’un estat que s’enfonsa. Ja podem anar a explicar que ens enfonsem perquè Espanya ens roba. El titular és un altre.
Per tant, davant aquest panorama només ens queda seguir elevant el llistó. L’alçada fixada en el pacte fiscal, que ERC hem defensat fins al darrer moment sense vacil·lacions, ja és història perquè no ens donaran ni aigua. Ara cal pujar un graó més i donar la veu al poble. El president Mas volia esperar a que la ciutadania fos prou madura per decidir el futur del nostre país. Doncs bé, el  moment ja ha arribat. La societat està prou madura i les necessitats fan que la convocatòria d’eleccions constituents i un referèndum posterior per la independència de Catalunya siguin una urgència nacional.
Per a PSC i PP aquest camí generarà fustracions. S'equivoquen. Aquest camí és un bri d'esperança emmig d'un moment molt complicat socialment.

divendres, 13 de juliol del 2012

La clau del secreter

El Parlament de Catalunya debatrà a finals d’aquest mes quina és la proposta de pacte fiscal que defensarem a Madrid. A la vista del que està passant i de l’actitud del govern del PP, el millor que podria passar és que el Parlament de Catalunya assolís un acord de màxims perquè molt em temo que, demanem el que demanem, serà massa. Per tant, posats a no aconseguir res, almenys hem de treure una imatge de fortalesa política i social que deixi ben clar que anem de debò. I ja cal que ens en sortim en aquest sentit perquè sinó se’ns pixaran a sobre, encara més.
La fortalesa que obtinguem ara ens permetrà afrontar amb més confiança els atacs indiscriminats que vindran des de Madrid. Perquè el que ens caldrà és confiança i seguretat en nosaltres mateixos.
I és que, mentre els catalans anirem a demanar (així ho espero) la caixa i la clau de la caixa, el més probable és que ells tirin ma d’una altra clau; la clau del secreter. Un secreter que consta d’almenys quatre calaixos.
El primer calaix conté els plans de recentralització de l’estat. Amb la crisi com a excusa, l’objectiu és desarmar de competències a les comunitats autònomes i, amb això, hi haurà un cop més cafè per a tothom. Però l’objectiu principal passa a ser, una vegada més, “el problema catalán”. El mateix ministre Montoro ha predit que Espanya recuperarà allò que no hauria d’haver perdut mai.
El segon calaix és el de les vergonyes. Aquest calaix és un tresor per a l’imperialisme espanyol. Conté les vergonyes que algunes figures polítiques i institucionals tenen amagades. Hi ha molts fronts oberts (Palau de la Música, Pretòria,...) i segurament el calaix en qüestió disposa de material suficient per a desmoralitzar el país. Aquest és un calaix que permet mantenir a ratlla a més d’un i a més de dos. Si premem molt, el calaix s’obrirà i ho farà amb la intenció de sembrar el dubte, de desprestigiar-nos com a país als ulls del món. De tant en tant ja hem comprovat l’efectivitat del seu contingut amb reunions secretes que han quedat al descobert en el moment oportú, per exemple.
El tercer calaix és el dels contactes personals. També en podríem dir el calaix dels botiflers. Hi ha també unes quantes figures d’aquest país que es moren de ganes d’enfilar-se al poder en alguns casos i de perpetuar-se uns anys més en d’altres. Ara em ve al cap el polític català més ben valorat a les Espanyes (que per algun motiu ostenta aquest guardó). Per descomptat, més enllà dels polítics, també cal tenir en compte figures rellevants del món econòmic i financer del país.
El quart calaix és el de la propaganda. El control dels mitjans és essencial en qualsevol guerra que tingui lloc al segle XXI i el govern de l’estat comptarà amb moltes aliances per tal de preservar la unitat d’una Espanya indivisible. Fins i tot algun dels mitjans a Catalunya podrien formar-ne part d’una aliança així.
Espanya te una mentalitat imperialista i, com a bons imperialistes, preparen la munició amb antelació. Ara però, penso que han comés l’error de mostrar-se arrogants. Aquest excés de seguretat podria ser una feblesa quan esclati el conflicte. Perquè el conflicte esclatarà més d’hora que tard. La ciutadania vol solucions als seus problemes i no acceptarà cap govern català que s’arronsi davant la situació. La pressió és alta perquè no tinc cap mena de dubte que el govern català coneix l’existència del secreter i és conscient que pagarà un preu per la gosadia. Però no li queda cap alternativa.
La clau la tindrà la societat catalana. En un moment en que es qüestionarà la credibilitat de les institucions del país, la societat ha de mantenir-se ferma i no defallir. Els grans canvis a Catalunya només poden venir de la ma de les classes populars. Les classes dirigents s’ho miraran amb una certa distància per tal de mantenir-se com a classes dirigents passi el que passi. Ara és l’hora segadors! Esmolem ben bé les eines! Però les eines han de ser les adequades en ple segle XXI. Han de ser les eines de la democràcia i el dret de decidir. 

dissabte, 7 de juliol del 2012

El comerç de barri no es rebaixa

Aquesta setmana ha saltat, una vegada més, la noticia que el govern de l’estat vol instaurar la liberalització d’horaris comercials a Barcelona. I dic una vegada més perquè tant els governs del PSOE com els del PP ara i també quan governava Aznar ja ho van proposar.
La mesura afavoriria al comerç en general? La resposta és clara: No. Aquesta mesura afavoriria a les grans corporacions comercials que són aquelles que s’ubiquen en grans centres comercials però, alhora, perjudicaria greument el comerç de proximitat dels nostres barris i de les nostres viles.
Imagineu per un moment que sortiu de casa i aneu a passejar pels carrers dels vostres barris. És dissabte al matí i no hi ha ningú. Els cotxes aparcats ocupen els carrers però les voreres són gairebé buides. Només hi ha gent que va camí del metro per anar cap a altres indrets. La gent va a casa seva només per a dormir i poca cosa més. I quan torneu a casa cap al vespre sentiu aquella sensació d’inseguretat que provoquen els carrers buits. Quan veieu que de la cantonada surten 2 persones a les que no coneixeu opteu per canviar de vorera, per si un cas. Arribeu a casa amb la intenció de fer el dinar per l'endemà. Una amanida de pasta i un tall de pollastre arrebossat. Vaja... no us queda pasta per a l’amanida i ara hauríeu d’agafar el cotxe o el metro per anar a comprar-la.
Volem viure en un lloc així? O preferim viure en un barri més viu. Un barri on la gent gaudeixi de l’espai públic ocupant places i carrers i, per tant, més segur. Un barri on puguem trobar-hi de tot i ben a prop i, per tant, més sostenible. Un barri on puguem relacinar-nos amb els botiguers i botigueres i també amb la gent que hi va a les botigues, als parcs, a les cafeteries i, per tant, un barri més cohesionat socialment.
A tot això afegim que el 2011 el petit i mitjà comerç va generar 11.000 llocs de treball mentre a Madrid, amb els horaris liberalitzats, en va perdre 24.000; afegim que el comerç de barri, majoritàriament regentat pels seus propietaris, permet una certa flexibilitat que permet conciliar millor la vida laboral amb la familiar.
Tenir obert més hores no implica vendre més. Només suposa tenir obert més hores per a vendre el mateix. Un comerç que ja està molt tocat per la crisi no aguantarà una mesura com aquesta que implicarà un increment de despeses evident. Només afavorirà les grans corporacions.
A més, Catalunya te plenes competències pel que fa al comerç. Què hi pinta el govern de l'estat pretenent imposar una mesura en un lloc on no hi te competències?
La resposta d'ERC a Barcelona ha estat ràpida. El mateix dia que va saltar la notícia vam presentar una declaració institucional d'urgència en els 3 districtes de la ciutat on hi havia plenari. Vaig tenir l'honor de defensar-la i llegir-la a Horta-Guinardó. I el grup municipal ha demanat un ple extraordinari per tractar aquesta qüestió que considerem de vital importància perquè atempta contra el nostre model de ciutat i social.
ERC Barcelona hem endegat una campanya express per conscienciar de la gravetat del problema. Defensem un model de ciutat mediterrani, amb densitat i mixtura d’usos, més viva, més segura, més sostenible i, per garantir tot això, ens cal tenir un comerç de proximitat en plena forma, agrupat en eixos comercials que els permeti competir contra les grans corporacions.
Podeu visitar la web de la campanya “El comerç de barri no es rebaixa” i dir la vostra enviant un correu electrònic

dimecres, 6 de juny del 2012

32 anys d’escola innovadora, pública i catalana no mereixen un tracte així



L’escola pública d’Horta, el CEIP Mare Nostrum, pot perdre una de les 2 línies de primària que te actualment. Sembla que el Departament d’Ensenyament i el Consorci d’Educació de Barcelona ja han tirat pel dret amb aquesta mesura, això sí, sense explicar-la a ningú, ni pares i mares, ni membres de l’equip educatiu i directiu, ni al consell escolar.
La versió “oficial” és que el proper any el curs de P3 perdrà un dels dos grups però això no implica necessàriament una reducció de línies a l’escola. D’entrada no s’entén perquè es vol reduir a un sol grup el curs de P3 quan hi ha 32 sol·licituds realitzades en la pre inscripció. Això donaria un nombre de 16 alumnes per classe i cal recordar que la conselleraRigau va dir que volia mantenir la ràtio de màxim 25 nens i  nenes per aula però que no podia fer grups menors de 15. Aleshores on és el problema? Amb 32 pre inscripcions s’acompleix el mínim de 15 per aula i, en canvi, es vol fer un sol grup amb 28, superant en 3 la ràtio de 25.
Us heu adonat que no quadren els números? Com un grup de 28? Que no hi havia 32 pre inscripcions? Sí, però 4 són de fora del barri encara que han triat aquesta escola com a primera opció i les han desestimat amb una intenció clara.
Ens trobem davant d’una acció injusta per molts motius. El primer perquè representa una manca de respecte cap a una comunitat educativa que, al llarg de 32 anys, ha realitzat una tasca docent molt apreciada per les persones usuàries. Quan parlem d’escola pública de qualitat, en el CEIP Mare Nostrum en tenim un exemple clar. El segon per com s’està aplicant la mesura, sense explicacions sinceres, amb enganys, amb una manca de transparència que comença a ser un modus operandi habitual per part de la conselleria d’Educació. Em ve al cap el tancament a inici de curs de l’escola rural de Saldes amb unes formes molt semblants a les que estan emprant ara amb l’escola Mare Nostrum. El tercer perquè no hi ha justificació pel que fa al nombre d’inscripcions a les quals cal afegir 7 famílies més que han trucat a l’escola preguntant si hi havia places.
Avui, una representació de pares, mares, mestres i alumnes de l’escola aniran davant la seu del Departament d’Educació per a fer una acció reivindicativa. El motiu és perquè, malgrat han demanat entrevistar-se amb el mateix departament i també amb el Consorci d’Educació de Barcelona, no han rebut cap mena de resposta. L’única persona que ha accedit a fer una trobada és la regidora del districte.
El CEIP Mare Nostrum es va obrir fa 32 anys després d’una llarga lluita veïnal perquè Horta tingués una escola pública de primària. Han estat 32 anys de treball per consolidar-la com una escola innovadora i catalana. Segurament qui ha pres la decisió no ha tingut en compte res de tot això, però la seva obligació és atendre la demanda de l’escola i de les famílies i escoltar, perquè un polític que no escolta no és digne del càrrec que ocupa. Com a persona que s’hi dedica a la política em deceben aquests comportaments i com a pare de l’escola m’indignen profundament.

dimarts, 29 de maig del 2012

Mentre a casa dubtem, a Madrid ho tenen claríssim


Els partits catalans segueixen amb la ronda de converses per cercar un hipotètic consens al voltant del pacte fiscal. La majoria ho escenifiquen, si més no, però jo crec que està prou clar quina és la visió de cadascun. No hi haurà consens a casa, tret que sigui un consens de mínims que faria que aquest mateix consens es trenqués en el seu nucli més dur.
Em costen d’entendre determinats posicionaments. Convergència i Unió tenen discrepàncies enormes entre els 2 partits que conformen la coalició fins al punt que la vice presidenta del govern (d’Unió) i el president (Convergència) fan afirmacions contraposades pel que fa al tema de la hisenda pròpia.
El cas del PSC no deixa de ser curiós perquè no volen demanar per a Catalunya el mateix que defensen aferrissadament a Euskadi.  La clau de la caixa no forma part de les seves prioritats i, per tant, ens volen deixar a expenses del que es decideixi sempre des de Madrid, encara que això signifiqui mantenir unes xifres d’espoli fiscal que ens aboquen a la misèria. Lluny de formar grup propi per a defensar els interessos de Catalunya, el PSC mostra una total submissió al PSOE.
ICV és, per a mi, una incògnita. Per primer cop veig la possibilitat que, en el tema de les claus de la caixa, es puguin sumar a un front a CiU i ERC malgrat el PSC no s’hi afegeixi a la foto. Això ens ubicaria en un escenari diferent a l’habitual al nostre país i similar al que s’ha produït diverses vegades al Parlament Europeu o al mateix Parlament basc.
ERC i PP no ofereixen dubtes. Els uns perquè es mantindran ferms en no abaixar el llistó (a diferència del procés de l’Estatut) i els altres perquè no permetran que aquest llistó s’aixequi més de 2 dits del terra.
I mentrestant, a Madrid no tenen dubtes de cap mena. El govern de l’estat ha agafat les regnes de la situació i no semblen gens preocupats per això del pacte fiscal. Ha estat Madrid qui ens ha arrossegat al pou amb un dèficit fiscal insostenible; però als ulls de tothom la culpa és nostra. Malgrat són les comunitats governades pel PP les que amaguen les xifres reals del dèficit que acumulen, els catalans seguim sent els malbaratadors i els dolents de la pel·lícula. No importa si cal injectar 20.000 milions d'euros per tapar l'immens forat que els amics del PP han provocat a Bankia.
A Madrid no es cansaran de dir mentides de Catalunya que s’acaben convertint en veritats als ulls de tothom. El govern de l’estat espera la fallida de la Generalitat per intervenir-nos sense contemplacions i encara quedaran com a herois i responsables. L’estratègia del PP a Madrid es basa en el desprestigi de Catalunya perquè ens consideren una amenaça greu. Saben que la independència de Catalunya és més possible ara que mai i buscaran la divisió social en el nostre país.
Uns ja ho fan des de dins amb el tema de la llengua. Altres ja ho fan des de Madrid amb els assumptes econòmics. Ens desmunten els instruments d’estat com ara el sistema de caixes català i ens desproveeixen de les infraestructures necessàries com la connexió de l’AVE amb França, el corredor mediterrani de mercaderies, la connexió ferroviària del port de Barcelona i la conversió de l’aeroport en un autèntic hub internacional.
La maquinària ja fa temps que l’han posada en marxa i ara la intensificaran. El PP endegarà una campanya antisobiranista al mes de setembre. L’objectiu és clar: convertir les seves mentides en veritats als ulls de tothom. I, mentrestant, nosaltres buscant un consens que no arribarà.

dimecres, 23 de maig del 2012

2012 annus horribilis


Abans de començar a llegir aquest article, has de saber que ho faig amb un estat d’ànim poc optimista, però suposo que és el mateix estat d’ànim en què es troba la gent d’aquest país i, fins i tot, m’atreviria a dir que més optimista que molta altra gent que, a hores d’ara, ja s’ho passa molt malament.
Fa massa dies que no rebem inputs positius de cap mena. Entitats financeres que fan fallida i hem de pagar entre tots, monarques que passen del poble, governs que no saben fer res més que retallar la despesa allà on fa més falta, l’atur que creix sense fre, els indicadors econòmics sota mínims,... i cap senyal que la cosa hagi de canviar a curt o mitjà termini. Ben al contrari sembla que tothom estem esperant “el pet” definitiu, la fallida, la intervenció.
El meu entorn laboral és un drama. Jo, a part de la meva vocació política, treballo en el sector de la indústria gràfica i la comunicació. Aquest sector fa anys que pateix una crisi pròpia del sector a la qual ara s’hi ha afegit amb molta mala llet la crisi econòmica. Les empreses que acumulaven deutes importants ja no hi són. Les que estaven sanejades fa uns mesos que pateixen per mantenir les seves estructures. I tot l’entorn es troba així. Hi ha un desànim generalitzat i, malgrat tothom és conscient que el futur passa pel producte propi i diferenciat i la cooperació, restem impassibles. No hi ha esma per tirar endavant.
Conec moltes persones que han estat lluitadores incansables i ara mateix no saben cap a on tirar. Qualsevol iniciativa que comporti una inversió és una fita impossible. No és aquest un problema exclusiu de la indústria gràfica, evidentment. El nombre creixent de locals tancats a la ciutat ens demostren que la petita i mitjana empresa, els autònoms, pateixen. No poden suportar les pèrdues malgrat haver iniciat la crisi amb el negoci sanejat de deutes.
I mentrestant, l’aixeta del crèdit roman tancada i els ajuts han desaparegut. Davant un panorama així hi ha una sensació d’abandonament per part de les diferents administracions. No hi ha confiança en les persones que hi ha al capdavant. Un govern de l’estat que oculta el dèficit de les comunitats que governen sota el mateix color polític no és un govern de fiar. El govern de la Generalitat opta per retallar els serveis essencials de la ciutadania i capa el nexe entre el que s’ha aconseguit en el passat i el mal futur que ens espera. Cada cop coneixem més persones del nostre entorn directe que es troben en risc d’entrar en una espiral de la que costa molt sortir.
Vivim en un país que perd 16.500 milions d’euros cada any. En un país que ha perdut un sistema financer basat en el crèdit a les PIMEs a través de les caixes d’estalvi. En un país que perd el tren de les infraestructures perquè l’estat ens les nega. En un país que no disposa de les eines necessàries per sortir de la crisi malgrat tothom que hi entén una mica, dins i fora del país, reconeix que si fórem un estat tindríem una oportunitat. Però amb Espanya ens anem al pou. Espanya s’ofega i ens arrossega al fons amb ella.
Però malgrat tot, veig el “Sense Ficció” avui a TV3; i veig a la gent del Caliu d’Horta amb aquest esperit cooperatiu que necessitem com a país; veig a persones que es preocupen de veritat i brinden una oportunitat a qui no la té. I aleshores penso que, amb persones així, ens hem de sortir. El 2012 serà dur, molt dur, però ha de servir perquè el nostre país faci un pas endavant. Segurament hi haurà eleccions aviat a Catalunya i el govern que surti escollit no tindrà excuses a on agafar-se. Hem de recuperar els nostres recursos i això passarà per l’estat propi, el de debò, el que és independent econòmicament i política.

diumenge, 29 d’abril del 2012

Crònica d’un #novullpagar al peatge de Mollet


Diumenge 12.30h, vaig dret cap al peatge de Mollet del Vallès des de Barcelona. Ho tinc claríssim, avui faig el meu primer #novullpagar. El primer dia que vaig sentir a parlar de la campanya vaig veure de seguida que era una bona pensada. Les idees més simples esdevenen originals quan tenen el ganxo suficient perquè la gent s’hi sumi i aquesta fa molt bona pinta.
Primer hi va haver el silenci mediàtic, però es clar, amb les xarxes socials això del silenci mediàtic deixa pas a la rumorologia, el boca a boca, el twit a twit i difícilment pot aturar-se una iniciativa d’aquesta mena. Després intenten minimitzar l’acció, mentre l’acció creix. I finalment el govern català (aquells del viatge a Ítaca) passa a l’acció anunciant les sancions de mínim 100 euros per als que no vulguin abonar l’import del viatge.
Ahir a la nit les xarxes socials treien fum. I malgrat Twitter va amagar el Trending Topic de #novullpagar, aquesta va ser sense cap mena de dubte l’etiqueta més usada a Catalunya. I entre les piulades veig una que diu així:  @lourdesg2a "Primer t'ignoren. Després es riuen de tu. Després t'ataquen. Llavors guanyes" GANDHI #novullpagar ,comencen a atacar-nos.#independencia.
Arribo al peatge i vaig cap a la cua del pagament manual. No hi ha massa cua, 6 ó 7 cotxes davant meu. Finalment arriba el moment. M’aturo al costat de la finestreta i li dic a l’operari: “Bon dia. No vull pagar”. L’operari no sembla gens sorprès, sense dubte no sóc el primer que li diu que no vol pagar. “No vol pagar?” em diu mentre agafa un bloc i un bolígraf. Surt fora de la cabina i anota la matrícula del meu cotxe. Aleshores torna a entrar i tanca la finestreta. Tot seguit s’obre la barrera. El semàfor segueix de color vermell. Miro cap a la cabina però no hi veig ningú. S’ha amagat l’operari? Ha marxat? Els cotxes que hi ha darrera tenen paciència. Ningú no toca el clàxon. Sembla que tothom espera a veure què passa. Passats uns segons el semàfor segueix vermell i aleshores sóc jo qui fa sonar el clàxon. Pocs segons després el semàfor es torna de color verd, poso en marxa el cotxe i marxo del peatge sense pagar.
Quan he sortit del peatge he tingut la sensació que formava part d’alguna cosa. Que aquesta revolta pacífica és ara mateix una victòria. La multa de 100 euros? Si m’arriba la recorreré, si em fan una reclamació administrativa respondré el perquè no he volgut pagar el peatge. No tinc por. No la tenia abans de passar el peatge i encara menys després de fer-ho. Dimarts aniré a la mobilització convocada als peatges del país. Ho faré convençut que no només és una protesta contra el pagament dels peatges. És una protesta contra l’espoli fiscal desmesurat que fa massa anys que patim. Ho faig convençut que el govern de CiU m’ha decebut una vegada més en posar-se al costat dels lobbys econòmics (Abertis, La Caixa,...) com ja va fer fa uns mesos al congreso votant a favor del rescat de les concessionàries de peatges a Madrid.
Aquest vídeo és molt entenedor. És una comparativa sobre el cost dels peatges, però és perfectament aplicable a les inversions de l’estat. Paguem més que ningú i rebem menys que ningú i, a més, volen fer veure que som egoístes i insolidaris. Cada cop ho tinc més clar: #novullpagaraEspanya.



dimarts, 24 d’abril del 2012

Ronda de Dalt o Passeig de la Vall d’Hebron?


Una de les moltes coses bones que ens van dur els Jocs Olímpics del 92 van ser les rondes de Barcelona. Va ser una solució necessària per al trànsit rodat però no va estar exempta de perjudicis per als barris de l’entorn. Ara, 20 anys més tard, en podem fer un balanç de pèrdues i aquestes no són gens menystenibles.
En Joan Rogés ho explica molt bé en el seu bloc personal. La Ronda de Dalt irromp en els barris de muntanya de forma contundent i és precisament en els barris d’Horta-Guinardó on ho fa amb un impacte major. Tal com ho defineix en Joan, la ronda de Dalt és una cicatriu que supura quan passa pels nostres barris.
Les solucions a la ronda de Dalt han estat de les reivindicacions veïnals més sostingudes en el temps i encara perduren. Per part dels veïns i veïnes es parla de cobriment o semi cobriment i per part de l’administració es parla de problemes tècnics per a poder-ho fer.
Com a grup municipal d’ERC ja vam demanar que es posés fil a l’agulla en aquest tema. Entenem que hi ha trams de la ronda que difícilment passaran pel cobriment i també entenen l’elevadíssim cost d’un projecte com aquest, però també considerem que hi ha molts escenaris possibles fins arribar a assolir la solució final.
En el mandat anterior i a petició nostra es va dur a terme un estudi de mesures sonor reductores en el tram de la ronda de Dalt que passa pel nostre districte. Ara fa dos mesos vam presentar un prec al per tal de realitzar un estudi de mobilitat al voltant de la ronda de Dalt, en els barris del districte d’Horta-Guinardó i el govern municipal es va comprometre a dur-lo a terme.
En el proper plenari de districte que es farà dimarts 8 de maig, com a grup municipal d’ERC-Rcat-DC presentem una proposta d’acord per tal de projectar la recuperació del Passeig de la Vall d’Hebron entre la plaça d’Alfons Comin i la plaça de Karl Marx amb l’objectiu que esdevingui un eix cívic. Per a fer-ho proposem recuperar l’estudi de mesures sonor reductores existent i realitzar l’estudi de mobilitat compromès. Però entenem que un projecte d’aquesta magnitud no pot dur-se a terme sense comptar amb l’opinió de les persones que hi viuen al voltant. Per això proposem que es faci un procés de participació ampli i vinculant en els barris implicats (Sant Genís, Teixonera, Vall d’Hebron, Montbau i Horta).
El projecte de recuperació del passeig de la Vall d’Hebron s’ha de fer en el mandat actual i cal definir un pla d’etapes per tal de fer-lo realitzable. Davant de la utopia d’un projecte irrealitzable pel seu cost i davant de la manca de propostes del govern municipal actual i també de l’anterior, volem fer una passa endavant i apostar per una proposta realitzable. Cobrir o semi cobrir on sigui possible, guanyar espais públics de qualitat amb voreres amples i carrils bici, unir els diversos equipaments que hi ha en aquest tram i dur a terme els que hi ha previstos, connectar els barris a banda i banda, millorar la connectivitat i l’accessibilitat; en definitiva recuperar que vam perdre fa uns anys per a ús i gaudi de veïns i veïnes i per acostar de debó el parc natural de Collserola als barris de muntanya d’Horta-Guinardó. Altres grans artèries de tràfic com la Meridiana, la ronda del mig o la Gran Via han estat transformades per a guanyar espai públic de qualitat i no veiem perquè no ha de ser possible també a la Ronda de Dalt. Només cal definir el que volem aconseguir i anar fent les actuacions necessàries per arribar-hi.

diumenge, 25 de març del 2012

CDC: rumb a Ítaca o cants de sirena


El congrés nacional de CDC ens ha deixat un imatge clara: el gir sobiranista, si més no en el discurs de la formació, en incloure la referència a l’estat propi en la seva ponència. Tot això malgrat no hi era en la proposta inicial de la ponència i malgrat les JNC van insistir en incloure la referència a independència, finalment canviada per a satisfer algú amb el concepte d’estat propi.
Tot plegat no està gens malament.  Escoltar el president de Catalunya afirmar que hem pres el rumb a Ítaca i no hi ha marxa enrere és engrescador o hauria de ser-ho. Escoltar el nou secretari general del partit, l’Oriol Pujol, afirmant que vol dirigir el partit per conduir el país cap a l’estat propi és engrescador o hauria de ser-ho. Saber que la gran majoria de militants del partit són favorables a la independència de Catalunya és engrescador o hauria de ser-ho.
Perdoneu els dubtes i els “hauria de ser-ho” reiterats; però si sortim de l'espai congressual de CDC i ens hi fixem en l’acció de govern a la Generalitat de Catalunya o a la capital del país, Barcelona, l’"hauria de ser-ho" cobra molta rellevància. CDC pren i fa onejar l’estelada en el seu congrés mentre en l’acció de govern pacta els comptes i els nomenaments a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals amb el PP. Amb el mateix PP que pretén fracturar la nostra societat catalana (curiós quan precisament CDC parla de cohesionar i sumar majories socials en el camí cap a l’estat propi). Amb el mateix PP que esborra del mapa el català a ses illes o al País Valencià, però és clar que per a CDC els Països Catalans acaben a La Jonquera i a Alcanar. Amb el mateix PP que vol acabar amb la immersió lingüística a les escoles catalanes.
Potser aquesta declaració d’intencions és honesta, però venint d’un partit que sempre ha defensat aferrissadament les classes dirigents catalanes, poc donades a aquest discurs de la independència, em fa molta recança. Perquè més enllà del camí a Ítaca hi ha una opció que pren força i que no és altre que un avançament electoral a Catalunya.
Si el PP no accepta condicions per al pacte fiscal que vol proposar el govern català, cosa més que previsible, és força probable que CiU vulgui convocar eleccions a Catalunya. La seva proposta estrella, la darrera esperança per a l’economia del nostre país farà figa. CiU és conscient que el poble ja no tornarà a tragar amb una nova dosi de peix al cove. La indignació catalana ha augmentat molt en els darrers anys i el fervor del 10J encara és present en l’ambient.
Davant d’un gairebé segur fracàs en el govern català i amb el desgast que ha patit aquest mateix govern a conseqüència de la política de retallades practicada, afegida als pactes amb el dimoni pelut (el PP), com pot salvar CiU els mobles en un avançament electoral? Doncs és evident que les enquestes i els baròmetres apunten a un increment considerable de persones favorables a la independència. Aquest és el públic objectiu de qualsevol partit que vulgui guanyar unes eleccions en aquest context. Aquest és el tros de pastís que donarà una possible majoria absoluta.
I, es clar, CiU te un rival directe per obtenir aquesta part del pastís; un rival que no és altre que ERC. I és que el nostre és un partit que està en plena recuperació, que ha aconseguit purgar els pecats atribuïts i pels quals va obtenir una davallada electoral important. ERC és un partit que compta amb un lideratge coherent i seriós. ERC és el partit que va posar sobre la taula conceptes com el dret de decidir i l’espoli fiscal abans que ningú altre ho fes.
Jo, digueu-me mal pensat, però veig que la declaració independentista de CDC, aquest sortir de l’armari i declarar-se obertament favorables a l’estat propi, són simples cants de sirena que pretenen captar el vot independentista en forma de vot útil davant un previsible avançament electoral. Jo, digueu-me mal pensat, però no crec que les classes dirigents catalanes optin per la ruta cap a Ítaca que CDC afirma que pren i davant una negativa d’aquestes em costa de creure que Mas, Pujol i companyia tirin pel dret.
Compte, no fos cas que la societat interpreti que el vot útil independentista ha d’anar cap a CiU, perquè aleshores aquest país reviurà pàgines molt tristes de la seva història i aquesta potser és l’última oportunitat que se’ns presenta.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Les antenes del turó de la Rovira




El turó de la Rovira te una quantitat enorme d’antenes emissores. Moltes d’elles no tenen permís i es desconeix pràcticament quina funció te cadascuna d’elles.
Els veïns i veïnes d’aquest nucli ubicat al cim del turó es troben afectats des de fa 50 anys pel planejament del parc dels Tres Turons. Aquest fet afegit a la seva situació estratègica ha fet que les antenes proliferin sense control. Aquest deu ser el punt de Barcelona que compta amb més antenes per metre quadrat. La quantitat d’emissions de radiofreqüència fan que parlar amb un telèfon mòbil des d’aquest punt sigui pràcticament impossible  per la gran quantitat d’interferències que es produeixen.
El proper plenari de districte, el grup municipal d’ERC-Rcat-DC presentem una proposició d’acord per tal que es pugui saber quines antenes disposen dels permisos corresponents, a qui pertanyen i quins usos tenen.
Aquest és el text complet de la proposició d’acord:
El Consell del Districte d’Horta-Guinardó acorda:
- Realitzar un inventari de totes les antenes emissores ubicades en el turó de la Rovira.
- Detallar la propietat de cadascuna de les antenes, el seu ús concret i determinar si compten amb permís d’instal·lació i/o emissió.
- Elaborar un projecte de racionalització de l'activitat i les instal·lacions, a partir de la informació obtinguda i de forma conseqüent amb el parc dels Tres Turons.

dimarts, 21 de febrer del 2012

Fins on estem disposats a aguantar?


Jo que pensava que el PP actuaria de manera diferent, amb l’objectiu de fotre’ns igual que sempre, però amb molta més ma esquerra.  Jo que creia que la dreta espanyola, lluny de repetir actituds del passat, ens les colaria amb vaselina i sense que la gran massa crítica ciutadana se n’adonés, amb la connivència dels grans mitjans de comunicació.
Ves per on, estava equivocat. El govern del PP s’ha emborratxat amb la majoria absoluta i ha embogit amb una sèrie d’accions que apunten unes formes de la dreta mes dura.
En primer lloc, les mesures econòmiques. Les retallades en serveis socials i la reforma laboral afecten exclusivament a les classes més febles de la societat. La pèrdua de drets socials s’està produint a una velocitat que fa por. Tot allò que ha costat dècades aconseguir, es pot perdre en pocs anys o mesos. La diferència de classes socials serà cada cop més evident i la fractura social més gran.
En segon lloc, la relació Catalunya-Espanya. La relació ja estava deteriorada per les múltiples saccejades polítiques. Els objectius que el nostre país s’havia fixat pel que fa a avançar en autogovern i millora del finançament s’han esvaït en els darrers anys. Ara però, el PP passa a l’ofensiva de manera descarada. La recuperació del Pla Hidrològic; la priorització de l’eix central en el transport ferroviari de mercaderies en detriment de l’eix mediterrani; el límit de deute imposat a Catalunya que ens obliga a estrènyer-nos el cinturó mentre altres comunitats continuen gaudint de barra lliure; l’atac a les institucions que mantenen viva la flama com ara Òmnium Cultural i un llarg etcètera. El més preocupant és que el govern de CiU te una mateixa tendència en matèria econòmica i de drets socials i, a més, està jugant amb foc pactant els pressupostos amb l’enemic del nostre país, tot esperant un plat de mongetes en forma de pacte fiscal que, lluny de la proposta electoral del concert econòmic, pretén rebaixar el dèficit fiscal català en només 6.000 milions d’euros.
En tercer lloc, la repressió. El que ha passat avui a l’Institut Lluís Vives de València no te nom. Que policies antidisturbis carreguin a cops de porra contra nois i noies menors d’edat és, com a mínim, il·legal. Se m’acudeixen molts qualificatius per a l’acció que la policia ha dut a terme avui; els políticament més correctes són brutalitat policial i repressió feixista; la resta de coses que em passen pel cap us les podeu imaginar i segurament encertareu. Tant de bó hi hagués una reacció massiva per part d’estudiants, mestres, pares i mares arreu de l’estat exigint la reparació dels fets i la dimissió i imputació de les persones responsables, començant per la delegada del govern a València.
I mentrestant, la societat es manifesta. El 10J, el 15M, el 19F, etc, etc, etc. Manifestacions multitudinàries que, tret del record de la data es queden en no res, perquè els que han d’escoltar la veu del poble miren cap a una altra banda. L’establishment polític i econòmic seguirà fent el seu camí perquè el que la societat reclama als carrers, no es manifesta a les urnes i no persevera en el temps.
La pregunta és: fins on estem disposats a aguantar? Perquè si volem canviar les coses i les manifestacions o les vagues no tenen conseqüència més enllà de la notícia del dia, potser s’hauran d’inventar noves formes de protesta. Tinc la sensació que la gent, en general, està disposada a sortir al carrer puntualment per protestar; però perseverar en la protesta requereix un esforç que fa temps que no es practica. D'altra banda les forces polítiques que defensem els drets socials hem de passar a l'acció. Més enllà del discurs i la declaració, ara hem de despertar consciències. És temps de lluita i la reacció no es pot fer esperar perquè perdem roba a cada bugada.