Aquell noi del barri del Carmel. Reflexions post campanya

Ha acabat ja jornada de reflexió. Sovint em pregunto per què s’anomena així. Des que existeixen les xarxes socials i el 2.0, això de la reflexió esdevé un clam d’intencions per al dia següent. De fet, als Estats Units els candidats poden fins i tot trucar per telèfon als electors durant la jornada electoral. Però bé, si més no, com m’ha dit avui un company a Facebook, els que hem fet campanya tenim l’oportunitat de descansar un dia abans de fer el servei d’apoderats.

I posats a reflexionar, jo que estic totalment convençut i no he de rumiar gens a qui li donaré el meu vot, he optat per reflexionar sobre les persones amb qui he tingut ocasió de parlar, a peu de carrer, durant la campanya. I és que en aquesta campanya, a diferència de les anteriors, he notat que la gent estava més receptiva. Però no només això, també ens han explicat moltes coses.

Us explicaré una d’elles. Un dissabte al matí érem a la plaça de Salvador Allende, entre els barris del Coll i el Carmel. Una d’aquelles parades que fem en els barris on tradicionalment no obtenim grans resultats pel que fa als vots. Vaig allargar la ma amb un opuscle de l’Oriol Junqueras per donar-li a un jove que passava davant la parada. De vegades ens el rebutgen, en altres ocasions els accepten amb un somriure. En aquest cast el jove va agafar el fulletó amb un somriure i es va aturar. Em va explicar que ell necessitava feina. Ell era de Guissona i havia tingut que venir a Barcelona a cuidar la seva mare que estava malalta. No tenia amics aquí, tots eren a Guissona i estava molt enyorat. El jove tenia algunes dificultats per explicar-se però el que deia ho feia de forma honesta, amb molt de sentiment. Necessitava explicar-li a algú el que sentia i, efectivament, no  es sentia bé. Es trobava sòl amb la seva mare, sense amics i sense feina.

Aquesta campanya ha servit per adonar-nos que hi ha molta gent que s’ho passa malament. Que les més de 800.000 persones aturades que tenim a Catalunya pateixen, que les seves famílies pateixen i que no hi ha una resposta contundent contra aquesta situació. Tot segueix, si fa o no fa, igual.

Per tant, avui que ja és diumenge, hem de votar pensant en tot això. Hem de votar pensant quina és l’opció que ens ofereix més garanties per sortir d’una situació que comença a ser desesperada. Fem-ho pensant si la independència ens ajudaria o no a sortir-nos-en. Fem-ho pensant en quin candidat ens sembla més honest i té més en compte els valors personals. Aquells que em coneixeu sabeu que votaré per l’Oriol Junqueras. Els que no em coneixeu prou pensareu que el meu vot és un vot militant. Els que em coneixeu més sabeu que ho faré perquè crec que és una de les poques persones amb capacitat per canviar les regles de la política en aquest país i perquè en els seus discursos no parla d’ell i el seu melic, sinó que ho fa de la gent d’aquest país i de valors personals.

Si estàs llegint aquest escrit avui diumenge, jo estaré fent d’apoderat en un col·legi electoral del barri d’Horta i, probablement ja hauré votat. Ho hauré fet per l’Oriol Junqueras i, en el moment de votar, ho hauré fet pensant en aquell noi que vaig trobar-me al barri del Carmel i em va parlar del seu poble, Guissona, de la seva mare i el seu enyorament d’uns dies que van ser millors. Tant de bo pugui tornar ben aviat al seu poble amb els seus amics.