
Ja estem en plena campanya electoral i els missatges
polítics cauen un rere l’altre sobre tots nosaltres. Alguns més interessants i
positius que altres, tot sigui dit. No obstant hi ha moltes persones que són
alienes a tot això i, per contra, haurien de ser protagonistes principals de la
temàtica electoral.
L’altre dia volia entrar en un caixer automàtic i, com en
altres ocasions, no vaig poder fer-ho perquè hi havia un home dormint a l’interior
amb la porta tancada. Aquest cop, potser pel fet que estem en campanya
electoral, m’ha fet reflexionar sobre aquestes persones que viuen sense sostre
a la nostra ciutat.
Perquè ens fem una idea de la magnitud del problema, ara fa
un any, al novembre de 2011 es va fer un recompte de persones sense sostre a
Barcelona. El resultat va ser de 2.791 persones comptabilitzades. Aquesta
quantificació incloïa 838 persones que els equips de voluntaris i voluntàries van recomptar als
carrers de la ciutat, més 695 persones instal·lades en assentaments comptades pel Servei d’Inserció
Social de l’Ajuntament i 1.258 que aquella nit s’allotjaven en algun dels
equipaments de les entitats de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar (dades
extretes d’aquest informe de diagnosi de la Xarxa d’Atenció a Persones SenseLlar de Barcelona). I alguna cosa em fa pensar que, un any després, les coses
han empitjorat més encara.
Però això, dit així són números i prou. Sovint ens oblidem o
no tenim en compte que no es tracta de números sinó de persones. Que 3.000
persones o més no tinguin una llar on tornar cada dia és una dada que ens ha de
preocupar molt. També és cert que els motius pels quals aquestes persones són
al carrer són molt diversos, però moltes d’aquestes persones es troben en edat
de treballar i en un estat de salut que també els hi permetria fer-ho.
En aquesta reflexió he intentat posar-me en la pell de les
persones sense sostre. Com em sentiria jo si em trobés en aquesta situació?
Sense ningú amb qui parlar durant hores i hores, sense afecte, amb una gran
sensació d’inseguretat perquè estaria exposat a qualsevol cosa. Amb por, amb
molta por i amb una sensació de sentir-me rebutjat per la majoria de la gent. No
és gens estrany doncs que hi hagi persones que optin per suïcidar-se quan estan
a punt de trobar-se en aquesta situació a causa d’un desnonament hipotecari.
I de sobte em ve al cap l’article 47 de la Constitució que
diu “Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y
adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y
establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando
la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la
especulación”. Doncs francament, em fa l’efecte
que aquestes gairebé 3.000 persones sense sostre no tenen reconegut aquest dret
i, a més, moltes d’elles han estat víctimes de l’especulació.
Reflexionem-hi sobre això i fem-ho ràpid. Cal actuar des de
les administracions. Cal posar aquest problema amb l’etiqueta d’urgent en l’agenda
política, perquè cada cop més persones es troben en risc de quedar-se sense
llar i un país que vol apostar per la justícia social no pot permetre aquesta
situació.
Els que em coneixeu o m’heu llegit alguna vegada ja sabeu
que tinc l’esperança de viure ben aviat en una Catalunya independent, però una
de les coses que no vull que hi hagi en aquesta Catalunya independent són
persones sense sostre i sense futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada