dilluns, 5 de novembre de 2012

Sense sostre i sense futur


Ja estem en plena campanya electoral i els missatges polítics cauen un rere l’altre sobre tots nosaltres. Alguns més interessants i positius que altres, tot sigui dit. No obstant hi ha moltes persones que són alienes a tot això i, per contra, haurien de ser protagonistes principals de la temàtica electoral.
L’altre dia volia entrar en un caixer automàtic i, com en altres ocasions, no vaig poder fer-ho perquè hi havia un home dormint a l’interior amb la porta tancada. Aquest cop, potser pel fet que estem en campanya electoral, m’ha fet reflexionar sobre aquestes persones que viuen sense sostre a la nostra ciutat.
Perquè ens fem una idea de la magnitud del problema, ara fa un any, al novembre de 2011 es va fer un recompte de persones sense sostre a Barcelona. El resultat va ser de 2.791 persones comptabilitzades. Aquesta quantificació incloïa 838 persones que els equips  de voluntaris i voluntàries van recomptar als carrers de la ciutat, més 695 persones instal·lades  en assentaments comptades pel Servei d’Inserció Social de l’Ajuntament i 1.258 que aquella nit s’allotjaven en algun dels equipaments de les entitats de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar (dades extretes d’aquest informe de diagnosi de la Xarxa d’Atenció a Persones SenseLlar de Barcelona). I alguna cosa em fa pensar que, un any després, les coses han empitjorat més encara.
Però això, dit així són números i prou. Sovint ens oblidem o no tenim en compte que no es tracta de números sinó de persones. Que 3.000 persones o més no tinguin una llar on tornar cada dia és una dada que ens ha de preocupar molt. També és cert que els motius pels quals aquestes persones són al carrer són molt diversos, però moltes d’aquestes persones es troben en edat de treballar i en un estat de salut que també els hi permetria fer-ho.
En aquesta reflexió he intentat posar-me en la pell de les persones sense sostre. Com em sentiria jo si em trobés en aquesta situació? Sense ningú amb qui parlar durant hores i hores, sense afecte, amb una gran sensació d’inseguretat perquè estaria exposat a qualsevol cosa. Amb por, amb molta por i amb una sensació de sentir-me rebutjat per la majoria de la gent. No és gens estrany doncs que hi hagi persones que optin per suïcidar-se quan estan a punt de trobar-se en aquesta situació a causa d’un desnonament hipotecari.
I de sobte em ve al cap l’article 47 de la Constitució que diu “Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación”.  Doncs francament, em fa l’efecte que aquestes gairebé 3.000 persones sense sostre no tenen reconegut aquest dret i, a més, moltes d’elles han estat víctimes de l’especulació.
Reflexionem-hi sobre això i fem-ho ràpid. Cal actuar des de les administracions. Cal posar aquest problema amb l’etiqueta d’urgent en l’agenda política, perquè cada cop més persones es troben en risc de quedar-se sense llar i un país que vol apostar per la justícia social no pot permetre aquesta situació.
Els que em coneixeu o m’heu llegit alguna vegada ja sabeu que tinc l’esperança de viure ben aviat en una Catalunya independent, però una de les coses que no vull que hi hagi en aquesta Catalunya independent són persones sense sostre i sense futur.

Cap comentari: