divendres, 18 de febrer del 2011

Catalunya involuciona

Els últims mesos estem rebent una sèrie d’inputs que demostren que el nostre país es troba en una fase d’involució que comença a ser molt preocupant. Durant uns anys s’ha anat tirant del carro de l’autogovern portant-lo a cotes més elevades de les que havíem gaudit en èpoques passades.

La involució comença a Madrid, amb la coneguda retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional –no cal estendre’s més-, i segueix amb els recursos presentats i acceptats a tràmit contra diverses lleis aprovades pel Parlament de Catalunya com la Llei d’Immigració, la Llei d’Educació o avui mateix la Llei de Consultes Ciutadanes.

La involució ve determinada per les accions de diverses comunitats autònomes com ha passat al País Valencià on s’ha tallat per decret l’emissió de TV3 en el seu territori amb una acció de censura que ens recorda èpoques passades que ja haurien d’estar oblidades.

La involució ve també impulsada per l’actitud agressiva envers Catalunya que fa que qualsevol moviment que es produeixi a casa nostra provoqui una reacció airada i desproporcionada dels presidents de diverses comunitats autònomes espanyoles. Un clar exemple l’hem vist en els darrers dies pel que fa a la capacitat d’endeutar-se que tindrà Catalunya. Reaccions ridícules com la protagonitzada pel president de Navarra, una comunitat que cal recordar que disposa de concert econòmic. O la de l’alcalde de Madrid, ciutat que per si sola acumula el 25% del deute de tots els municipis a l’estat.

La involució ve provocada per aquesta actitud de l’estat espanyol de mantenir a ratlla Catalunya peti qui peti. El govern manté aquest paper de llençar la pedra i amagar la ma. Al govern ja li està bé que sigui el poder judicial el que actua contra les lleis pròpies de Catalunya i contra els avenços assolits en els darrers anys. I a l’oposició ja li està bé atiar el foc de l’odi contra Catalunya per aconseguir vots nacionalistes espanyols malgrat posar en perill la convivència entre catalans i catalanes. Ja els hi està bé això de fracturar la societat si a ells els hi va bé.

Però el que és encara pitjor, la involució també ve des de dins de Catalunya. D’una banda la fragmentació de l’independentisme ha fet que l’Esquerra Nacional catalana perdi pes al Parlament català i d’una altra tenim un govern que està posant fre a tot allò que havia suposat un avenç important en polítiques socials. La crisi és l’excusa perfecta per a fer polítiques de dretes.

Em preocupa i molt que se suspengui la digitalització a les escoles, perquè ara començàvem a remuntar en els resultats escolars; perquè aquells que en el curs actual han incorporat els ordinadors no tenen garantida una continuïtat; perquè els instituts es troben una vegada més davant una manca de planificació a mig termini en la línia educativa. En ple segle XXI tenim una consellera que es considera clàssica. Avui per la xarxa ja se l’ha etiquetat de consellera analògica.

Em preocupa i molt que els edificis escolars que s’havien de construir, finalment no es faran; i això significa que milers de nens i nenes del nostre país seguiran estudiant en barracons.

Em preocupa i molt que es comenci a instaurar el discurs que la sanitat no és sostenible. La pèrdua d’una sanitat universal i garantida per a tothom només beneficiaria a la sanitat privada i, curiosament, l’actual conseller de sanitat ve d’aquest sector.

Em preocupa i molt que serveis bàsics per a les persones com la gestió de l’aigua puguin caure en mans privades, regalant-los unes infraestructures pagades amb cabals públics perquè ara en treguin benefici, evidentment augmentant els preus per guanyar diners.

Em preocupa i molt que el conseller de Territori i Sostenibilitat ens digui, com qui no vol la cosa, que potser no es faran totes les estacions de metro previstes a la línia 9. Una infraestructura bàsica per afrontar els reptes de mobilitat en aquest segle i que ha de servir per connectar la ciutat de punta a punta i descongestionar el tràfic de superfície. Una infraestructura que la ciutat està patint en la seva construcció, especialment el comerç i ara no s’entendria que se li tregui la importància que te.

Em preocupa i molt que, malgrat la crisi s’utilitza com a excusa per a totes les retallades en serveis a les persones que s’estan duent a terme, encara s’insisteix en suprimir un impost de successions que només han de pagar les persones més riques tal i com està ara.

Tot això i més em preocupa. Crec que aquest govern ha aconseguit frustrar-me abans dels 100 dies de gràcia que se suposa que se li han de concedir. Les retallades estan afectant principalment a una ciutadania que ja està patint la crisi, pagant més cars els productes i serveis de primera necessitat i cobrant igual o menys que abans, això en els casos en què conserven la feina.

La proposta estrella de CiU en campanya electoral va ser el concert econòmic. Sembla que això ja està oblidat en un calaix i mentrestant tornem a la política de peixet al cove, tot esperant que potser el PP guanyi les eleccions generals de l’estat i el govern català torni a pidolar almoina a canvi de donar estabilitat a un govern de dretes. Involucionem.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Xarxes socials: la revolució del segle XXI?

Les xarxes socials afavoreixen els canvis en la societat? La resposta crec que ha de ser sí, a molts nivells. És evident que ara la capacitat comunicativa dels individus és infinitament superior i el creixement que hem experimentat en els darrers 3 ó 4 anys ens fa pensar que això tot just acaba de començar.

Hem passat d’enviar missatges sms i escriure en blocs personals a utilitzar eines com Twitter o Facebook de forma quotidiana en molt poc temps i la quantitat de gent a la qual arribem en qüestió de minuts pot variar entre unes poques o milers depenent de la xarxa de contactes que tinguis. Qué podrem fer d’aquí a 4 anys més? O potser seria més fàcil respondre què no podrem fer?

Les xarxes socials han sabut integrar-se perfectament per a complementar i potenciar les altres eines que veníem utilitzant abans. Publicar un enllaç d’un article del teu bloc personal pot multiplicar per 5 ó per 10 el nombre de visites. Penjar una foto a Facebook o Twitter fa que molta gent la pugui veure i comentar. Enllaçar un vídeo de Youtube et pot catapultar a la fama si tens una idea original.

Avui en dia les notícies volen per les xarxes socials i això ha estat ben vist per la premsa convencional que utilitza perfils propis per a enviar notícies, però també per observar que és cou. Un clar exemple l’hem viscut aquests dies a redós de la revolució ciutadana a Egipte. Una revolució que ha estat potenciada, en gran part, per l’accés a Internet i a les xarxes socials d’una generació de joves egipcis que han pogut alimentar els seus ideals i compartir-los amb els seus iguals.

També les xarxes socials han estat el punt de trobada i d’organització de les revoltes a Tunísia i Egipte. I a més, tot i l’intent de bloquejar Internet per part del govern egipci, ha estat a través de les xarxes socials que han volat pel món les notícies sobre el que estava passant en temps real. L’efecte taca d’oli es multiplica a través de les xarxes i una notícia pot arribar en pocs minuts arreu del planeta.

Les xarxes socials estan canviant els hàbits en les relacions, estan canviant les formes en la comunicació i ara a més sembla que, malgrat el que alguns catastrofistes diagnosticaven, ajuden a reforçar la democràcia atorgant més poder al poble del que tenien abans.

És cert que la nostra presència en les xarxes socials fa que siguem més vulnerables perquè perdem bona part de la nostra intimitat però, com en tot, els límits els fixem nosaltres mateixos. Pot ser que una empresa utilitzi les dades que coneix de nosaltres per intentar vendre’ns un producte a mida, però al final serem nosaltres els qui decidirem si el comprem o no. En canvi, res hauria d’impedir poder expressar la nostra opinió lliurement. Aquest sembla que és un dels deures pendents dels propietaris de les xarxes, però de la mateixa manera que un règim pot caure en 18 dies, es pot forçar a una xarxa concreta a millorar la seva qualitat democràtica.

El mon està canviant i tots i totes som protagonistes del canvi.

dissabte, 5 de febrer del 2011

Necessitats socials

La setmana passada vaig visitar l’espai Caliu del barri d’Horta, acompanyat per la regidora Ester Capella. Va ser una visita molt interessant des de tots els punts de vista, perquè la millora manera de fer-te una idea de la situació que pateixen avui en dia moltes persones és comprovar-ho in situ.

En primer lloc permeteu-me felicitar i encoratjar a totes les persones que voluntàriament ocupen part del seu temps en donar esmorzar i calor a les més de 120 persones usuàries que diàriament passen per aquest lloc.

Una de les coses que més em va sorprendre és la mitjana d’edat d’aquestes persones usuàries, entre 30 i 50 anys majoritàriament. I aquesta és una dada contundent perquè precisament aquesta és la franja d’edat en que una persona assoleix la plenitud laboral per norma.

Durant la conversa amb alguns responsables del centre i també de Càritas van sorgir alguns temes preocupants, com el fet que de vegades els usuaris arriben allà via Serveis Socials sense un seguiment del cas. Sembla ser que estan desbordats de treball, símptoma que la situació s’agreuja a cada dia que passa, però la solució no és treure’s la feina del damunt així. Si falten assistents socials s’haurà d’incrementar la plantilla o, si més no, optimitzar el funcionament.

En el moment puntual en que aquestes persones arriben a aquesta situació, serveis com el que ofereix Caliu estan molt bé com a mesura pal•liativa en primera instància, però la caritat no pot ser l’única cosa que s’hi fa. Ha d’haver un seguiment. La franja majoritària d’edat ens ha de forçar a treballar molt la reinserció social i laboral d’aquestes persones donant-les accés a un circuit de formació i mitjans perquè puguin desenvolupar-se personalment. És cert que hi ha casos molt complexos, com ara persones alcohòliques, drogodependents o amb problemes psíquics i que aquestes persones han de passar per un procés previ que és molt complicat. Però n’hi ha moltes altres, la majoria, que no es troben entre aquests casos.

L’endeutament familiar, homes separats, mares solteres, pares i mares que no volen anar a serveis socials per por a perdre els fills i persones immigrades que no han pogut accedir al mercat laboral o bé han passat a ser aturats, també formen part d’aquest col•lectiu. I malauradament els indicadors de les entitats del tercer sector ens avisen que això s’està incrementant. Per tant, aquesta ha de ser la primera de les prioritats per al futur equip de govern a l’ajuntament. Les retallades que s’hagin d’aplicar no poden de cap manera afectar als Serveis Socials sinó que s’han d’incrementar.

D’altra banda també cal vigilar per no caure en el parany de fer retallades que queden molt bé de cara a la graderia, però que impliquen danys col•laterals. Em refereixo, per exemple, a les publicacions municipals o als serveis de càtering. En el primer cas cal tenir en compte que els tallers d’impressió i manipulació donen feina a moltes persones amb discapacitat i en el segon les empreses de càtering són una de les portes d’entrada per a persones que necessiten reinserció laboral. Potser baixant la qualitat del producte o exigint a les empreses contractades que compleixin amb aquests paràmetres l’estalvi pot ser equivalent o fins i tot superior.

Una tendència que cal invertir és que l’estat espanyol és un dels estats d’Europa que inverteix menys diners en desenvolupar l’estat del benestar i, per contra, atorga més subvencions per a entitats del tercer sector que no poden fer gaire cosa més que pal•liar la situació de les persones que queden excloses de la societat.

Per acabar una mala notícia que he llegit avui. L’aeroport tancarà a les nits perquè les persones sense sostre no hi puguin accedir a fer nit a l’interior. L’argument és que creen inseguretat quan els Mossos asseguren que no es així. Els responsables de l’aeroport del Prat han de pensar que les úniques que pateixen inseguretat en aquests casos són les persones sense sostre i que deixant-los tirats al carrer seran com a mínim corresponsables del que els pugui passar. Mala política aquesta de llençar a les escombraries allò que no ens agrada veure, sense més ni més.