dilluns, 31 de desembre del 2007

Política i ètica (II)

Ara toca parlar dels polítics que viuen d’això i que s’hi dediquen professionalment a això de la política. A l’igual que en la meva darrera entrada, que correspon a la 1a part, ho faré sense entrar en sigles de partits, doncs crec que les qüestions que vull plantejar es donen per igual a tots els partits, en major o menor mesura i sense excepció.

D’entrada vull deixar clar, que en general, els càrrecs institucionals no cobren tant com es comenta. Sí, és cert que gaudeixen d’uns bons sous, però hi dediquen les 24 hores al dia dels 365 dies que té l’any, sacrificant família, amics i lleure. El poc temps que els sobra quan acaben les responsabilitats del govern, l’han de dedicar al partit. D’això en dono fe.

Més avall en l’escalafó, ens anem trobant una àmplia gama de càrrecs intermitjos. Direccions, subdireccions, secretaries, caps d’àrea, etc. En aquests casos també s’hi guanyen molt bé les garrofes. En molts d’aquests casos també hi ha plena dedicació i potser en algun cas, ja comencem a trobar algun element que inverteix les prioritats i dedica potser més temps al seu partit que no pas a les seves responsabilitats de gestió. Si pel camí ensopegues amb algun d’aquests elements, ai las!

Quan arribem a aquest terreny, ja no ens trobem només amb les lluites de poder entre diferents partits. En aquest punt ens trobem també amb les lluites de poder internes de cada partit. I tingueu present que de lluites internes n’hi ha a tots i cadascun dels partits.

De vegades, es donen casos en que els líders dels partits ja no saben en quí poden confiar i en quí no. I molts cops, mal assessorats, acaben defenestrant del seu càrrec a algú que no només té bona capacitat per fer la feina, sinò que a més compta amb la il•lusió necessària per desenvolupar-la, i en el seu lloc situen “a dit” a una altra persona proposada per un tercer, que probablement no li oferirà les mateixes garanties. I en determinats estaments comencen a quedar arraconats una mena de “residus” que bé per no tenir prou dignitat, o bé per necessitat econòmica continuen treballant, o millor dit arrossegant-se pels desptatxos.

I aquesta mena de coses, que tard o d’hora se saben, són com una mena de poma podrida que ho va contaminant tot a poc a poc. I això al final acaba “aburrint” al funcionari o funcionària que veu legislatura rera legislatura, que les coses no canvien. Que allò que van veure durant vint-i-tants anys, continua passant ara que governen les esquerres. I això és com una mena de mal rotllo que va baixant i que evidentment es deixa notar al carrer.

I, es clar, al final una bona part de la gent deixa d’anar a votar. Alguns perque són coneixedors d’aquesta problemàtica. D’altres perquè els hem desgastat massa amb temes concrets que finalment no han canviat res o han canviat ben poc, com ara l’Estatut. Molts perquè veuen que canvien les persones i les tendències, però arribar a final de mes o pagar la hipoteca està cada cop més difícil. I la majoria d’ells perquè ja no creuen en cap dels líders actuals dels partits.

Per tant, no ens equivoquem. Les coses no començaran a canviar fins que l’ètica i la política vagin més unides del que van ara. Jo crec que és possible, però a tots els partits els fa falta una bona purga. La majoria, en bona part, han de renovar les seves executives nacionals durant el 2008. Els qui haguem de prendre decisions al respecte tenim una gran responsabilitat, doncs aquells que triem hauran de conduïr els nostres partits cap al 2010, un any clau per al futur de Catalunya. L’any en què s’haurà de veure si l’horitzò 2014 és una utopia o una realitat palpable. De tots en dependrà.

diumenge, 30 de desembre del 2007

Política i ètica (I)

Hi ha una mena de polítics que ens dediquem a això de la política, després de dedicar-nos vuit o més hores a la nostra professió, que en molts casos és una activitat molt diferenciada de la política. Suposo que això és en certa manera una vocació.

Hi ha persones, homes i dones, que inverteixen moltes hores en la vida associativa, organitzant activitats o ajudant els altres i que evidentment ho fan per vocació.

Això en certa manera ens fa una mica iguals als uns i als altres. De fet els segons ho fan per afició, per la gent del barri, per la canalla, per la gent gran, per qui ho necessita, per la cultura; i els primers, els polítics i les polítiques “amateurs” (per entendre’ns, els que no ens dediquem professionalment), ho fem també per la gent, per les nostres idees, pel model de país que ens agradaria tenir i que ens agradaria gaudir.

I això ho fem contribuint, o al menys intentant-ho, des de la vessant política més pròxima a la gent. En el cas d’una gran ciutat com la nostra, des dels barris i des dels districtes. Preocupant-nos per allò que ens és més proper, escoltant a les persones i entitats i cercant les vies per solucionar de la millor forma possible, aquelles qüestions que demanades per la gent dels barris, creiem que són assumibles i necessàries dins del nostre tarannà (d’esquerres o dretes, catalanista o no, independentista o no).

És curiós però, que amb aquest contacte més proper, una de les coses que més escoltem darrerament, és que els polítics estem molt lluny de la realitat. Que les coses que ens preocupen no són gairebé mai, les que preocupen als ciutadans i ciutadanes. Que vivim en un núvol i que només volem baixar d’ell quan venen eleccions. També s’encarreguen de recordar-nos-ho el dia de les eleccions, amb un índex d’abstenció que creix sufragi rera sufragi.

Doncs la veritat, és que hi ha molts cops que comparteixo aquesta opinió. De vegades quan som dins de la nau, capficats en els problemes de partit, en les campanyes, escoltant només els nostres i el que diu la premsa, ens pujem en aquest núvol i ens allunyem de les coses més importants, o simplement parlem d’elles cercant un benefici per a les nostres sigles. Això és així en part i negar-ho seria absurd.

Després, quan assumim alguna responsabilitat, normalment modesta però no per això menys important, és quan de debó comencem a escoltar a la gent i a veure quines són les necessitats i les demandes que tenen. Llavors, les idees vessen i iniciem els contactes amb aquells que en principi ocupen els llocs de més responsabilitats i que per tant, poden aportar solucions a aquests problemes i demandes. I és en aquest moment, quan te n’adones de que la gent té una bona part de raò. Perquè a la que superem el nivell més bàsic, els càrrecs tenen prioritats diferents de les nostres.

Per exemple, tú pots tenir una bona idea en algun tema que afecta el teu barri, i llavors l’eleves a la persona que té competències en aquesta qüestió. En el cas de que la teva idea es valori com a positiva, aquesta pot tirar endavant o no, en funció de diverses tesitures:

En primer lloc, això depén només de personal del teu partit? Si no és així ja has begut oli perquè ha de quedar clar quí es pot penjar la medalla i si no hi ha acord, no prosperarà.

En segon lloc, pot ser que en intentar tirar endavant la iniciativa per una via paralela, incompleixis allò que s’anomena lleialtat institucional. T’has saltat algú i evidentment al final ho sabrà. Per tant no prosperarà.

En tercer lloc, pot ser que tot i ser una idea assumible per tothom, les prioritats canviïn amb pocs dies i quedi en un calaix. Per tant no prosperarà.

També pot succeïr, que tothom digui estar d’acord, però una de les parts per interessos personals o partidistes ho aparqui en un calaix o simplement ho extraviï i a més amagant el cap sota l’ala o donant llargues circumstancials. Per tant no prosperarà.

I de tant en tant, poques vegades però, la idea acaba arribant a bon port, encara que sigui en part. I llavors tant fa qui es penja la medalla, l’important és que haurà prosperat.

Amb el temps ens adonem de que la micropolítica i la macropolítica estan tan aïllades que gairebé ni es toquen. Per poder asolir algun propòsit l’hem de batallar molt i de fet ens estavellem contra un mur la majoria de vegades. Però quan aconseguim alguna cosa per petita que sembli, sentim que rebem un premi a la nostra perseverància. I això també és el que els passa a les persones que estan al capdavant d’entitats com per exemple una associació de veïns. No compartim la motivació essencial de la nostra dedicació, però moltes vegades fem el camí junts i compartim les decepcions i els premis.

Aquesta primera part, és una mena d'homenatge a totes i tots els polítics de base, que amb una feina de picar pedra, col·laboren a millorar la nostra societat i el nostre país, en base a unes idees i en defensa d'elles.

I fins aquí la primera part d’aquesta mena de reflexió de cap d’any sobre la política i l’ètica. En la segona part parlaré de la política “no amateur”.

dijous, 27 de desembre del 2007

Nou espai independentista

Els independentistes catalans estrenem avui un nou espai. Es tracta d'un bloc col·lectiu on diversos autors aniran expressant les seves opinions amb un eix central: l'independentisme.

Aquest nou bloc anomenat "Jo vull la independència", neix amb la idea de ser un modest aparador per tots aquells que vulguin dir la seva, compartint un mateix espai i sense consignes de cap mena. Aquest pretén ser un espai de lliure expressió, espontani i fet per gent de diversos colors que tenen un objectiu compartit. Gent que vol formar part d'una Catalunya sobirana. Gent que vol formar part d'un país que pugui decidir per sí mateix el que vol ser.

L'objectiu principal és crear un espai d'opinió i de debat sense regles, però amb respecte cap a totes les opinions. Un lloc amb diversos punts de vista sobre el què passa al nostre país i el cóm volem que sigui aquest en el futur.

Si voleu formar part d'aquest projecte, enllaceu amb el bloc, i podeu sol·licitar l'alta per ser un dels col·laboradors. I si voleu participar de forma més reduïda, ho podeu fer a través dels comentaris.

Espero que trobeu en aquest bloc, un lloc interessant per a visitar de tant en tant.

dissabte, 22 de desembre del 2007

La tradició dels "Pastorets"

Avui he començat els Nadals amb un clàssic. Els "Dimonis i Pastorets". Aquesta genial representació que ens ofereix els Lluïsos d'Horta és de les que valen la pena de veure. Entre pastorets, dimonis, fúries i àngels deuen de ser prop de cent persones les que participen en aquesta obra. Francament no té desperdici, des que la Dora Serra obre la funció fins l'escena final d'adoració del nen Jesus, passant per totes les corredises i ensurts de fúries i dimonis i les aventures i desventures de dos pastorets que són genialment interpretats. Afegiré que un dels meus fills fa de fúria, això és passió de pare.

Ha estat una tarda molt ben aprofitada als Lluïsos i demà repetiré. Per demà diumenge hi ha dues funcions més i és que els Pastorets dels Luïsos d'Horta són al nostre barri com el Bruce Springsteen a Barcelona. Esgoten les entrades en qüestió d'hores i per això els actors, actrius i tècnics ens oferiran una funció extraordinària demà a les 12 hores, a més de la que ja estava programada per les 18 hores. Enhorabona per l'èxit i per l'excepcional resultat de la vostra feina.

Events i costums com aquest han de ser preservats i potenciats, doncs estan molt arrelats a la nostra cultura. No és una qüestió religiosa, al menys no únicament. És una qüestió de conservar els trets culturals del nostre país.

Ens trobem en un moment en que la laicitat està a l'ordre del dia, i estic d'acord en que la religió no ha d'interferir en les nostres vides, tret que aquesta sigui la nostra opció. Caldria valorar però, si una funció com els pastorets, un pessebre vivent o un pessebre en una escola ja sigui pública o privada, són només una manifestació religiosa o alhora formen part del nostre patrimoni cultural, com ho són les sardanes o els castellers i el tió.

Si a tot això afegim que estem important tradicions alienes com els Santa Claus escaladors de balcons i les decoracions exteriors megalluminoses en balcons i façanes al més pur estil iankee, doncs potser que comencem a valorar el que ens és propi. No fos cas que en un futur la Feria d'Abril, el Rocio i la festa del xai dels musulmans tinguin més trascendència que la Diada de Catalunya i el dia de Sant Jordi.

Per acabar us diré que tot i que sòc republicà, per Nadal em quedo amb els Reis Mags.

Bones Festes a tothom!!

divendres, 7 de desembre del 2007

Els socialistes no tenen arguments per justificar-se

És obvi. Els socialistes estan absolutaments descol·locats respecte a l'èxit que va tenir la manifestació de l'1-D. Els arguments que dóna per exemple, el "cínic" d'en Joan Ferran: "6.900.000 catalans van optar per no anar a la manifestació" ho deixen ben clar. Això és parlar per parlar i costa de creure que una persona amb un càrrec com el seu digui tot el què està dient.

Llavors, per aquesta regla de tres, tota la gent que va optar per no anar a la manifestació contra la Guerra de l'Irak, debia d'estar a favor. Aleshores no se'l va sentir dir res al "cínic" d'en Ferran, ni tampoc a cap portaveu socialista.

No pot ser que es giri l'esquena als ciutadans i ciutadanes de Catalunya titllant-los de seguidors d'uns, que segons "el cínic", "juguen a competir en el terreny del sobiranisme i propicien plataformes i plataformetes".

No pot ser que a la ciutat de Barcelona, es passin pel "forro", les proposicions i mocions fetes i guanyades per l'oposició i tirin pel dret amb el seu programa sense tenir en compte l'opinió de la majoria de l'Ajuntament.

No pot ser que a la "capital del reyno", es permeti maltractar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb una pèsima gestió i que alhora no se sancioni als responsables com la ministra de foment, que es mofa de l'enrenou generat i a sobre se li dona tot el suport institucional del "Gobierno de España".

Aquesta supèrbia, al final els acabarà passant factura i jo, modestament, me n'al·legraré.

dijous, 6 de desembre del 2007

Les crostes dels socialistes





Darrerament els socialistes s'estan deixant anar, més enllà del que ja ens tenen habituats, que no és poc.

Per una banda tenim el "buenazo" del José Bono que assegura que ha tornat a la política perquè ja no es negocia amb ETA i perquè a Catalunya ja no és president en Maragall!!!. Doncs és una llàstima que els socialistes no trobin a ningú millor que ell per a la llista de Toledo. Deuen tenir la pedrera molt malmesa perquè vaja peça posen de cap de llista.

A més tenim les declaracions fetes a El PSOEriódico pel seu portaveu adjunt al Parlament, un element que es diu Joan Ferran. És d'aquelles persones que amb la cara paga i quan parla ja no deixa lloc als dubtes. Aquest personatge té el "cinisme" de dir que TV3 i Catalunya Ràdio tenen una crosta nacionalista. Textualment diu "Hi ha alguns gurus mediàtics al capdavant de programes de màxima audiència que no informen; editorialitzen. Confonen sistemàticament informació i opinió; la seva opinió. Usen les emissores com volen, com si fossin el seu púlpit particular, llancen discursos, fan crides perquè la gent es manifesti contra això o allò altre. Quan un director de programa pronuncia arengues com les que se senten a primera hora del matí a Catalunya Ràdio disfressades d'informació confon els seus oients, que pensen que el que reben és informació. En una emissora pagada amb els diners de tots els ciutadans, els que són nacionalistes i els que no ho són, això és intolerable, encara que el locutor sigui una estrella de l'star system engreixat en l'últim quart de segle. No veto l'opinió, però aquesta ha d'estar clarament diferenciada de la informació i anar contrapesada amb opinions de signe divers".

No parlava de la COPE, no. Parlava de Catalunya Ràdio. En llegir això em vaig quedar "garrativat i esmaperdut". Passada la indignació inicial vaig adonar-me de dues coses. La primera és que els socialistes no han sabut encaixar l'èxit de la manifestació de l'1 de desembre, i això els ha deixat en una posició molt incòmoda al quedar-se al marge d'aquest massiu moviment popular. La segona és que abans de que s'apliqui la reforma de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, ja estan posant pressió damunt del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, actualment en mans d'ERC. Deuen tèmer que s'apliquin criteris com els que van dur a l'èxit la presència de Catalunya a la Fira de Frankfurt.

De fet en alguns blocs de militants del PSC ja es veu que les declaracions d'aquest cínic personatge no són ben rebudes per tothom dins del seu partit. Potser hauria de reflexionar amb quí van acceptar els socialistes formar govern, per fer president en Montilla. I si no li agrada ser portaveu adjunt d'un partit que governa amb un soci independentista, doncs que plegui.

Declaració del grup d'ERC Horta-Guinardó sobre Collserola

us deixo tot seguit el text de la declaració de grup que vam llegir en el plenari del districte el dilluns, 3 de desembre:

"Històricament, la ciutat de Barcelona i la resta de municipis que llinden amb la serra de Collserola, han fet ús d’aquest espai per a fer reserves de sól amb l’objectiu de construir habitatges, equipaments i infraestructures. La nostra ciutat i les poblacions circundants d’aquest espai natural han volgut continuar creixent a costa de sacrificar hectàrees i més hectàrees de verd, de pins, d’alzines, d’espècies autòctones i de biodiversitat.

Amb el pas dels anys, la societat catalana ha anat prenent consciència de la necessitat de preservar els espais naturals que encara ens queden. S’han impulsat polítiques que afavoreixen la sostenibilitat des de la perspectiva de gaudir d’un medi ambient que garanteixi aquest concepte, que és un concepte de vida, però encara queda molt terreny per recòrrer. Sovint els interessos de preservar la natura s’enfronten amb els interessos de fer crèixer els nostres barris i viles, de tenir infraestructures que ens facilitin les connexions interurbanes, en definitiva del progrés econòmic.

En el cas de Collserola, el problema ha estat especialment greu, arribant a un punt crític que ha de servir-nos per marcar el punt d’inflexió. El creixement dels municipis que l’envolten, la construcció d’urbanitzacions, les infraestructures i túnels que s’han construit, polígons industrials, etc. han acabat posant en seriòs perill un espai natural que és alhora molt necessari per oxigenar una regió molt densament poblada i industrialitzada.

Recentment, la xarxa Natura 2000 va fixar els límits per delimitar les zones que han passat a formar part del Pla d’Espais d’Interés Natural a Collserola. I ara, en aquests moments la conselleria de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya ha elaborat una proposta per a la creació del Parc Natural de Collserola, en la que queden absorbits els accessos previstos per al Túnel d’Horta.

Tot i això, l’ajuntament de Barcelona pretèn fer una tala d’aproximadament 200 alzines en un espai que ocupa una hectàrea al costat del parc d’atraccions del Tibidabo, perquè aquest amplii la seva oferta amb una muntanya russa.

En la darrera comissió d’urbanisme de l’ajuntament de Barcelona es va presentar una proposta per retirar el projecte de l’ampliació del parc d’atraccions que va comptar amb el suport de l’oposició municipal (CiU, PP i ERC) i on el PSC va votar en contra, per tant a favor de mantenir el projecte i ICV-EUiA es va abstenir. Això ens preocupa especialment, doncs el govern de la nostra ciutat que compta amb un grup municipal amb vocació ecologista, no es capaç de garantir polítiques de sostenibilitat en un tema tan important i clar com aquest.

En per aquests motius que el Grup Municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya, presenta la següent DECLARACIÓ DE GRUP:

PRIMERA. El grup d’Esquerra Republicana de Catalunya està a favor de retirar el Túnel d’Horta del Pla General Metropolità i del Pla Territorial d’Infraestructures de Catalunya, amb l’objectiu de preservar aquest espai sense la construcció d’aquesta infraestructura, dins del futur Parc Natural de Collserola.

SEGONA. Fem una crida al Govern del Districte, així com a la resta de grups municipals que formen part del Consell del Districte, a unir esforços per tal d’instar al Govern de la Ciutat a la retirada d’aquesta infraestructura prevista en el PGM de 1976, per tal de:

- Garantir la conservació de l’espai de Collserola que llinda amb el nostre disricte.

- Evitar la fragmentació del parc Natural en diferents illes, per la intersecció de la xarxa viària prevista (túnel d'Horta, túnel Central, via de Cornisa...), amb greus conseqüències ecològiques i els problemes de mobilitat i d'intercanvi genètic de la flora i fauna del parc.

- Evitar la Fragmentació del corredor biològic Sant Llorenç-Collserola. El manteniment de la Via Verda és essencial per a la supervivència de les espècies que habiten aquest espai. Construir el túnel suposaria la pèrdua d'aquests espais naturals i hàbitats i conseqüentment, de les espècies animals i vegetals que hi viuen.

- Evitar la contaminació acústica, lluminosa i paisatgística que suposaria.

- Respectar la voluntat dels veïns i veïnes d’Horta, que una vegada i una altra han mostrat la seva disconformitat amb el projecte.

TERCERA. Considerem que hi ha diverses alternatives vàlides i millors que el túnel d’Horta, per incrementar els enllaços ferroviaris entre Barcelona i el Vallès, com per exemple el corredor del Besòs i la posada en marxa del tram ferroviari Papiol-Mollet, i que per tant aquestes alternatives juntament amb d’altres basades en el transport públic han de ser estudiades a fons, per solucionar les mancances que en l’àmbit de mobilitat té la nostra ciutat i el seu entorn."

El PAD d'Horta-Guinardó s'ha aprovat. Ara s'ha de dur a terme.

En el plenari de dilluns passat, 3 de desembre, es va aprovar el PAD amb els vots a favor de PSC, ICV-EUiA i ERC. Es tracta d'un PAD que respecte a la proposta inicial ha millorat i molt.

ERC ha votat a favor d'aquest PAD per dos motius. El primer, perquè de les 200 propostes que vam fer en el nostre document d'aportacions, 43 han estat incorporades i a més d'aquestes, més d'un centenar formen part del document final, encara que de forma més diluïda. I en segon lloc, perquè ha hagut voluntat d'acord amb ERC per part del districte. Això s'ha notat especialment en el nivell de detall d'alguns punts. No és el mateix dir que es donarà suport a la presència de cultura i llengua catalanes ens els actes subvencionats pel districte que dir que es garantirà; no el mateix parlar de mesures sonorreductores en general, que parlar en concret de la ronda del Dalt; no és el mateix dir que s’estudiarà el futur de la piscina de les Llars Mundet, que dir que es farà comptant amb l’opinió de veïns i veïnes; no és el mateix dir que s’impulsarà l’enderroc del viaducte del Baix Guinardó, que dir que es farà recuperant aquest espai per fer-lo més amable i transitable per a les persones; no és el mateix dir fer l’estudi per la reordenació del trànsit i la remodelació urbana de la rambla del Carmel, que dir que es farà per tal de millorar la connexió dins del barri, suprimint les barreres actuals, pacificant el trànsit i ampliant les zones verdes i les destinades a vianants.

El resultat és que al final de la negociació, que no s'ha resolt fins a la darrera setmana, hem capgirat la nostra intenció de vot, ja que les darreres propostes que vam defensar han passat a formar part del PAD definitiu.

Ara, tal com vam advertir en el plenari, això no suposa un xec en blanc per al govern del districte. A partir d'aquest moment passarem a exigir que tot el què s'ha aprovat sobre paper, arribi a la ciutadania. Al final del període de govern haurem de passar comptes i esperem que el nostre grau de satisfacció no decaigui.

Després va ser aprovat el pressupost. Cal dir que en les intervencions de PP i CiU van haver moltes i greus imprecissions. En el cas del PP, el seu regidor adscrit Jordi Cornet, va intentar parlar del pressupost a nivell de ciutat quan el que estàvem debatint era el pressupost del districte. A més es va fer un embolic barrejant dades de la Llei de Dependència que corresponen a inversions de la Generalitat de Catalunya. Pel que fa a CiU, el seu portaveu va fer al·lusió a l'impost d'activitats econòmiques (IAE), sense adonar-se'n de que aquest impost ja no existeix a la nostra ciutat. Tot plegat, intervencions sense cap ni peus que van fer allargar el plenari fins a 4 hores i 28 minuts. Una maratò.

També es van aprovar els PMU de Teixonera 2, La Clota Reordenació, La Clota Conservació i la modificació en la ubicació de Can Marcet. Respecte a aquests punts ens vam abstenir en els dos projectes que tenen a veure amb La Clota. El motiu, que encara no s'han respost. Tot just fa dos mesos es va apartar de l'ordre del dia aquests projectes perquè encara estàven en període d'al·legacions. Ara, tot i que el període d'al·legacions s'ha exhaurit, aquestes no han estat contestades i per tant, entenem que la situació és idèntica a fa dos mesos. A més, les al·legacions podrien suposar canvis importants sobre la proposta inicial.

Al final del plenari, ERC vam fer lectura d'una declaració de Grup sobre Collserola i el Túnel d'Horta.

diumenge, 2 de desembre del 2007

El dia després

Ahir va ser un dia excepcional per als que vam anar a manifestar-nos, acudint a la convocatòria feta per la Plataforma pel Dret de Decidir. El lema, complicat, "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures!", va esdevenir un clam popular molt més senzill i directe: "In-de-pen-dèn-ci-a". Una reclam d'independència que es basa en les mancances que tenim en infraestructures, en sanitat, en educació, en accès a l'habitatge, en poder adquisitiu, en el molt que s'ha de treballar per guanyar-se les garrofes i no arribar a final de mes, en els peatges que hem de pagar. I tot això per què?. Perquè són quasi 20.000 Milions d'Euros els que se'n van de Catalunya per no tornar. Més de 2.500 Euros que es deixen d'invertir per cada ciutadà del nostra país. Això són molts diners.

Al llarg de la marxa es van veure pancartes i es van corejar consignes en favor del dret a l'autodeterminació, de rebuig a l'espoli fiscal, del maltracte general de l'estat respecte a Catalunya i es va reclamar la publicació de les balances fiscals (per enèsima vegada).

La presència d'entitats i partits va ser molt destacada, tot i que no tots van acudir per reclamar la mateixa cosa. Però el que va quedar prou clar és el malestar general de la societat catalana amb l'estat espanyol. Les absències destacades dels sindicats i per descomptat del PSC a nivell institucional, perquè a nivell personal van anar força militants i votants del PSC també; això s'ho hauran de fer mirar els dirigents socialistes a Catalunya. I els sindicats no van acudir a defensar els drets de la clase obrera, la més afectada pel caos ferroviari. Crec que socialistes i sindicats han perdut molt de prestigi distanciant-se d'una reclamació justa i necessària.

Per contra, presència destacada de partits de diferents corrents, ERC, CiU, ICV, EUiA, CUP; de persones significades del món de la cultura i de la societat civil, dels ex-presidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall... i el millor de tot 700.000 persones segons dades de l'organització, 1 de cada 10 catalans i catalanes. Com sempre ball de xifres de 200 a 700 milers, però els que vam anar-hi tenim aquella sensació de les grans manifestacions (18 de febrer, "no a la guerra",...), aquelles en que no importa el nombre de persones, érem molts, moltíssims i amb això ja n'hi ha prou.

I ara què? la gent ja ha dit la seva, però quí ens escoltarà?. A Espanya la notícia no ha tingut gens de ressó. La notícia de l'assassinat d'un guàrdia civil per part d'ETA ha silenciat del tot la manifestació d'ahir. Lamentablement a més d'un li deu d'haver anat bé. Aprofito aquesta nota per fer la meva condemna personal al crim comés, no vull que es malinterpreti la meva opinió. Fins i tot TV3 (la teva?) va posar en primer lloc la notícia d'ETA, abans de la crònica de la manifestació de la capital catalana, emmudint d'entrada la veu de les 700.000 persones que hi van anar. Això és lamentable.

Els diaris del dia, tret d'El Punt i l'Avui deixen en segon terme la macromanifestació. I a Espanya res de res, senzillament no ha passat res, silenci absolut.

Queda clar que l'opinió de la gent del nostre país no interessa gens ni mica als que manen a Madrid. Em queda l'esperança de que sí interessi als que manen a Catalunya, i que d'una vegada per totes es defensin de forma unitària els nostres interessos a la metròpoli madrilenya, mentres aquí posem unes bases sòlides per després del 2010 fer el camí sense retorn cap al dret de decidir i si pot ser abans del 2014 millor que millor.

Ahir vaig comprobar que hi ha moltíssima gent farta d'Espanya. El problema és que alhora estan farts dels polítics de casa. Si aparegués una persona o un partit capaç de liderar aquest moviment, capaç d'aglutinar el sentiment de diverses fonts, capaç de mobilitzar el vot dels catalans i catalanes cap a la independència sense fisures en el seu discurs, aquesta persona i aquest partit s'endurien el premi de liderar el país. Tant de bó que aquest partit sigui Esquerra Republicana de Catalunya. Tant de bó siguem capaços de transmetre aquest missatge i de dur-lo a terme.