diumenge, 30 de desembre de 2007

Política i ètica (I)

Hi ha una mena de polítics que ens dediquem a això de la política, després de dedicar-nos vuit o més hores a la nostra professió, que en molts casos és una activitat molt diferenciada de la política. Suposo que això és en certa manera una vocació.

Hi ha persones, homes i dones, que inverteixen moltes hores en la vida associativa, organitzant activitats o ajudant els altres i que evidentment ho fan per vocació.

Això en certa manera ens fa una mica iguals als uns i als altres. De fet els segons ho fan per afició, per la gent del barri, per la canalla, per la gent gran, per qui ho necessita, per la cultura; i els primers, els polítics i les polítiques “amateurs” (per entendre’ns, els que no ens dediquem professionalment), ho fem també per la gent, per les nostres idees, pel model de país que ens agradaria tenir i que ens agradaria gaudir.

I això ho fem contribuint, o al menys intentant-ho, des de la vessant política més pròxima a la gent. En el cas d’una gran ciutat com la nostra, des dels barris i des dels districtes. Preocupant-nos per allò que ens és més proper, escoltant a les persones i entitats i cercant les vies per solucionar de la millor forma possible, aquelles qüestions que demanades per la gent dels barris, creiem que són assumibles i necessàries dins del nostre tarannà (d’esquerres o dretes, catalanista o no, independentista o no).

És curiós però, que amb aquest contacte més proper, una de les coses que més escoltem darrerament, és que els polítics estem molt lluny de la realitat. Que les coses que ens preocupen no són gairebé mai, les que preocupen als ciutadans i ciutadanes. Que vivim en un núvol i que només volem baixar d’ell quan venen eleccions. També s’encarreguen de recordar-nos-ho el dia de les eleccions, amb un índex d’abstenció que creix sufragi rera sufragi.

Doncs la veritat, és que hi ha molts cops que comparteixo aquesta opinió. De vegades quan som dins de la nau, capficats en els problemes de partit, en les campanyes, escoltant només els nostres i el que diu la premsa, ens pujem en aquest núvol i ens allunyem de les coses més importants, o simplement parlem d’elles cercant un benefici per a les nostres sigles. Això és així en part i negar-ho seria absurd.

Després, quan assumim alguna responsabilitat, normalment modesta però no per això menys important, és quan de debó comencem a escoltar a la gent i a veure quines són les necessitats i les demandes que tenen. Llavors, les idees vessen i iniciem els contactes amb aquells que en principi ocupen els llocs de més responsabilitats i que per tant, poden aportar solucions a aquests problemes i demandes. I és en aquest moment, quan te n’adones de que la gent té una bona part de raò. Perquè a la que superem el nivell més bàsic, els càrrecs tenen prioritats diferents de les nostres.

Per exemple, tú pots tenir una bona idea en algun tema que afecta el teu barri, i llavors l’eleves a la persona que té competències en aquesta qüestió. En el cas de que la teva idea es valori com a positiva, aquesta pot tirar endavant o no, en funció de diverses tesitures:

En primer lloc, això depén només de personal del teu partit? Si no és així ja has begut oli perquè ha de quedar clar quí es pot penjar la medalla i si no hi ha acord, no prosperarà.

En segon lloc, pot ser que en intentar tirar endavant la iniciativa per una via paralela, incompleixis allò que s’anomena lleialtat institucional. T’has saltat algú i evidentment al final ho sabrà. Per tant no prosperarà.

En tercer lloc, pot ser que tot i ser una idea assumible per tothom, les prioritats canviïn amb pocs dies i quedi en un calaix. Per tant no prosperarà.

També pot succeïr, que tothom digui estar d’acord, però una de les parts per interessos personals o partidistes ho aparqui en un calaix o simplement ho extraviï i a més amagant el cap sota l’ala o donant llargues circumstancials. Per tant no prosperarà.

I de tant en tant, poques vegades però, la idea acaba arribant a bon port, encara que sigui en part. I llavors tant fa qui es penja la medalla, l’important és que haurà prosperat.

Amb el temps ens adonem de que la micropolítica i la macropolítica estan tan aïllades que gairebé ni es toquen. Per poder asolir algun propòsit l’hem de batallar molt i de fet ens estavellem contra un mur la majoria de vegades. Però quan aconseguim alguna cosa per petita que sembli, sentim que rebem un premi a la nostra perseverància. I això també és el que els passa a les persones que estan al capdavant d’entitats com per exemple una associació de veïns. No compartim la motivació essencial de la nostra dedicació, però moltes vegades fem el camí junts i compartim les decepcions i els premis.

Aquesta primera part, és una mena d'homenatge a totes i tots els polítics de base, que amb una feina de picar pedra, col·laboren a millorar la nostra societat i el nostre país, en base a unes idees i en defensa d'elles.

I fins aquí la primera part d’aquesta mena de reflexió de cap d’any sobre la política i l’ètica. En la segona part parlaré de la política “no amateur”.