dilluns, 31 de desembre de 2007

Política i ètica (II)

Ara toca parlar dels polítics que viuen d’això i que s’hi dediquen professionalment a això de la política. A l’igual que en la meva darrera entrada, que correspon a la 1a part, ho faré sense entrar en sigles de partits, doncs crec que les qüestions que vull plantejar es donen per igual a tots els partits, en major o menor mesura i sense excepció.

D’entrada vull deixar clar, que en general, els càrrecs institucionals no cobren tant com es comenta. Sí, és cert que gaudeixen d’uns bons sous, però hi dediquen les 24 hores al dia dels 365 dies que té l’any, sacrificant família, amics i lleure. El poc temps que els sobra quan acaben les responsabilitats del govern, l’han de dedicar al partit. D’això en dono fe.

Més avall en l’escalafó, ens anem trobant una àmplia gama de càrrecs intermitjos. Direccions, subdireccions, secretaries, caps d’àrea, etc. En aquests casos també s’hi guanyen molt bé les garrofes. En molts d’aquests casos també hi ha plena dedicació i potser en algun cas, ja comencem a trobar algun element que inverteix les prioritats i dedica potser més temps al seu partit que no pas a les seves responsabilitats de gestió. Si pel camí ensopegues amb algun d’aquests elements, ai las!

Quan arribem a aquest terreny, ja no ens trobem només amb les lluites de poder entre diferents partits. En aquest punt ens trobem també amb les lluites de poder internes de cada partit. I tingueu present que de lluites internes n’hi ha a tots i cadascun dels partits.

De vegades, es donen casos en que els líders dels partits ja no saben en quí poden confiar i en quí no. I molts cops, mal assessorats, acaben defenestrant del seu càrrec a algú que no només té bona capacitat per fer la feina, sinò que a més compta amb la il•lusió necessària per desenvolupar-la, i en el seu lloc situen “a dit” a una altra persona proposada per un tercer, que probablement no li oferirà les mateixes garanties. I en determinats estaments comencen a quedar arraconats una mena de “residus” que bé per no tenir prou dignitat, o bé per necessitat econòmica continuen treballant, o millor dit arrossegant-se pels desptatxos.

I aquesta mena de coses, que tard o d’hora se saben, són com una mena de poma podrida que ho va contaminant tot a poc a poc. I això al final acaba “aburrint” al funcionari o funcionària que veu legislatura rera legislatura, que les coses no canvien. Que allò que van veure durant vint-i-tants anys, continua passant ara que governen les esquerres. I això és com una mena de mal rotllo que va baixant i que evidentment es deixa notar al carrer.

I, es clar, al final una bona part de la gent deixa d’anar a votar. Alguns perque són coneixedors d’aquesta problemàtica. D’altres perquè els hem desgastat massa amb temes concrets que finalment no han canviat res o han canviat ben poc, com ara l’Estatut. Molts perquè veuen que canvien les persones i les tendències, però arribar a final de mes o pagar la hipoteca està cada cop més difícil. I la majoria d’ells perquè ja no creuen en cap dels líders actuals dels partits.

Per tant, no ens equivoquem. Les coses no començaran a canviar fins que l’ètica i la política vagin més unides del que van ara. Jo crec que és possible, però a tots els partits els fa falta una bona purga. La majoria, en bona part, han de renovar les seves executives nacionals durant el 2008. Els qui haguem de prendre decisions al respecte tenim una gran responsabilitat, doncs aquells que triem hauran de conduïr els nostres partits cap al 2010, un any clau per al futur de Catalunya. L’any en què s’haurà de veure si l’horitzò 2014 és una utopia o una realitat palpable. De tots en dependrà.

2 comentaris:

Jordi Domènech ha dit...

Salut!
En general, estic molt d'acord amb els dos apunts i crec que és admirable que sigui algú amb una certa responsabilitat envers la societat la persona que fa aquestes reflexions.

Però hi ha parts que no comparteixo: d'acord que es molt lleig posar-se a criticar els altres, però no tots els partits són iguals; tots tenen defectes (com tothom) però no sempre són els mateixos.

La micropolítica tampoc és pas idíl·lica: hi ha llocs de "poder" pràcticament ridículs pels quals hi ha prsones que estan disposades a fer qualsevol mala passada, i molts cops associacions diversessón utilitzades "des de dalt" com a corretja de transmissió d'una sèrie d'idees.

Una alternativa al mur del que parles en l'anterior escrit (problemes amb qui s'endú la medalla, etc) és enfortir la societat civil, treballar al marge de les institucions, encara que això vulgui dir treballar en la alegalitat.

Per últim, no puc estar més d'acord en l'afirmació de la importància política del 2008: o fem un pas endavant, o perdem aquest tren. Evidentment, no és la fi del món, però sí una oportunitat perduda. És important que totes i tots actuem tan amb el cor com amb el cap: tenir un líder o un altre, una estratègia més o menys encertada pot resultar crucial, no només pel partit, sinó pel país lliure que volem.

Òscar Segarra ha dit...

I tu em dius que soc utòpic....
doncs si, ho sòc. Pero crec que una mica "d'utpoia de peus a terra" no esta mal de la mateixa manera que una mica de sal dona gust a la carn a la brasa.
Tens tota la rao Jordi, i aquest fet es el que t'ha de donar força per perseverar. No hi ha res mes indestructible, innegable, inalterable, i perdurador que la veritat.
Estic orgullos de coneixerte i sapigues que des de fa temps cada cop que algu parla " malament" dels politics jo dic que no tenen rao de posarlos a tots al mateix sac perque jo en conec UN que no s'ajusta als comentaris que en fan.

Seguim amb les nostres utopies... sempre son el començament d'alguna cosa bona.
VISCA LA TERRA LLIURE!