Ahir va ser un dia excepcional per als que vam anar a manifestar-nos, acudint a la convocatòria feta per la Plataforma pel Dret de Decidir. El lema, complicat, "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures!", va esdevenir un clam popular molt més senzill i directe: "In-de-pen-dèn-ci-a". Una reclam d'independència que es basa en les mancances que tenim en infraestructures, en sanitat, en educació, en accès a l'habitatge, en poder adquisitiu, en el molt que s'ha de treballar per guanyar-se les garrofes i no arribar a final de mes, en els peatges que hem de pagar. I tot això per què?. Perquè són quasi 20.000 Milions d'Euros els que se'n van de Catalunya per no tornar. Més de 2.500 Euros que es deixen d'invertir per cada ciutadà del nostra país. Això són molts diners.
Al llarg de la marxa es van veure pancartes i es van corejar consignes en favor del dret a l'autodeterminació, de rebuig a l'espoli fiscal, del maltracte general de l'estat respecte a Catalunya i es va reclamar la publicació de les balances fiscals (per enèsima vegada).
La presència d'entitats i partits va ser molt destacada, tot i que no tots van acudir per reclamar la mateixa cosa. Però el que va quedar prou clar és el malestar general de la societat catalana amb l'estat espanyol. Les absències destacades dels sindicats i per descomptat del PSC a nivell institucional, perquè a nivell personal van anar força militants i votants del PSC també; això s'ho hauran de fer mirar els dirigents socialistes a Catalunya. I els sindicats no van acudir a defensar els drets de la clase obrera, la més afectada pel caos ferroviari. Crec que socialistes i sindicats han perdut molt de prestigi distanciant-se d'una reclamació justa i necessària.
Per contra, presència destacada de partits de diferents corrents, ERC, CiU, ICV, EUiA, CUP; de persones significades del món de la cultura i de la societat civil, dels ex-presidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall... i el millor de tot 700.000 persones segons dades de l'organització, 1 de cada 10 catalans i catalanes. Com sempre ball de xifres de 200 a 700 milers, però els que vam anar-hi tenim aquella sensació de les grans manifestacions (18 de febrer, "no a la guerra",...), aquelles en que no importa el nombre de persones, érem molts, moltíssims i amb això ja n'hi ha prou.
I ara què? la gent ja ha dit la seva, però quí ens escoltarà?. A Espanya la notícia no ha tingut gens de ressó. La notícia de l'assassinat d'un guàrdia civil per part d'ETA ha silenciat del tot la manifestació d'ahir. Lamentablement a més d'un li deu d'haver anat bé. Aprofito aquesta nota per fer la meva condemna personal al crim comés, no vull que es malinterpreti la meva opinió. Fins i tot TV3 (la teva?) va posar en primer lloc la notícia d'ETA, abans de la crònica de la manifestació de la capital catalana, emmudint d'entrada la veu de les 700.000 persones que hi van anar. Això és lamentable.
Els diaris del dia, tret d'El Punt i l'Avui deixen en segon terme la macromanifestació. I a Espanya res de res, senzillament no ha passat res, silenci absolut.
Queda clar que l'opinió de la gent del nostre país no interessa gens ni mica als que manen a Madrid. Em queda l'esperança de que sí interessi als que manen a Catalunya, i que d'una vegada per totes es defensin de forma unitària els nostres interessos a la metròpoli madrilenya, mentres aquí posem unes bases sòlides per després del 2010 fer el camí sense retorn cap al dret de decidir i si pot ser abans del 2014 millor que millor.
Ahir vaig comprobar que hi ha moltíssima gent farta d'Espanya. El problema és que alhora estan farts dels polítics de casa. Si aparegués una persona o un partit capaç de liderar aquest moviment, capaç d'aglutinar el sentiment de diverses fonts, capaç de mobilitzar el vot dels catalans i catalanes cap a la independència sense fisures en el seu discurs, aquesta persona i aquest partit s'endurien el premi de liderar el país. Tant de bó que aquest partit sigui Esquerra Republicana de Catalunya. Tant de bó siguem capaços de transmetre aquest missatge i de dur-lo a terme.
3 comentaris:
Jo vaig estar a la manifestació i em vaig moure bastant. I per tant no tinc una sola visió de la mani. La primera conclusió coincidim, èxit rotund. El clam independentista hi era en alguns moments de la mani i no en altres. I això és bo. Trobo bé que l'independentisme es pugui expressar sense manies i que guanyi terreny, però altre gent també hi era sense voler saber res de l'indpendentisme,i això també està bé. De dissabte tots hem de treure lliçons i anar movent fitxes.
Pere,
jo també vaig estar en diferents punts de la mani, de fet amb els que em vaig moure menys va ser amb els d'ERC, perquè volia tantejar les diferents plataformes que hi anàven com "CatalunyaAcció". Tret de alguns sectors, entre ells el d'ICV, el clam independentista va ser majoritari. Aquesta no és només una opinió meva; és una opinió compartida amb molta gent que hi va anar i amb els opinadors de premsa habituals. Per tant, si que hem d'aprendre lliçons tots sense excepció, però el que està clar és que la desafecció amb Espanya és manifesta.
Que existeix desafecció amb Espanya és obvi i es va expressar. Jo sols plantejo que no era el mateix clam arreu de la manifestació i no parlo del grup d'ICV perquè no els vaig veure. La premsa és cert que ho ha destacat, sobretot l'espanyola. És lògic valorar que augmenta l'independentisme, però una de les gràcies de la manifestació de dissabte precissament era que era molt més transversal. Si realment volem fer pressió i transformar la relació amb Espanya prioritzem que tothom estigui al carrer i no tan les "etiquetes" dels que hi sortim.
Publica un comentari a l'entrada