dilluns, 29 de juny del 2009

L’Iran ha iniciat un procés irreversible

Els fets que han esdevingut a l’Iran d’ençà que es van celebrar les eleccions presidencials, són propis d’un país que camina cap a un canvi polític molt important. Els aldarulls que s’han produït un dia sí i l’altre també demostren la perseverància d’una generació d’iranians que està disposada a canviar les coses. La sensació que els han robat els seus drets ciutadans amb una possible manipulació dels resultats ha fet saltar les alarmes d’una part de la societat que vol decidir per sí mateixa el seu futur.

L’Iran, antiga Pèrsia, és una nació mil•lenària amb una cultura molt important i molt influent a la regió, els seus inicis comencen el segle III ac amb els elamites; amb una llengua i escriptura pròpia i diferenciada de qualsevol llengua àrab. Parlem d’un país força desenvolupat tot i l’aïllament respecte als països occidentals. L’Iran és un país que vol donar una passa més enllà que la majoria de països de la regió, on als líders només els preocupa el fet de mantenir-se en el poder basant-se en la por al diable occidental o bé recolzat econòmicament i armamentística per defensar-se d’un altre diable, el radicalisme islàmic.

La societat iranina ha esdevingut al llarg de segles una societat culta i avançada i aquesta generació que està sortint als carrers gaudeix també d’aquest nivell cultural i amb estudis universitaris. Una generació que ha obert els ulls i entén que el radicalisme no condueix a res.

El recorregut polític de l’Iran és molt similar al de molts països d’arreu del món al llarg de la història. Quan, després de la II guerra mundial, l’Iran vol nacionalitzar els seus recursos petrolífers, els americans i els britànics orquestren una operació per a expulsar el primer ministre iranià i reforçar els poders del Xa Mohammad Reza esdevenint una dictadura. El règim dels Aiatol•làs arriba al poder a causa de la corrupció del règim del Xa de Pèrsia. El poble iranià es cansa de veure com viuen els monarques i aquells que se’n beneficien i associen aquesta corrupció als protectors occidentals del Xa. Després amb l’era dels Aiatol•làs, el radicalisme islàmic es manté a causa del conflicte amb l’Iraq de Saddam Hussein, aleshores amic dels americans.

Passats més de 30 anys d’una república islàmica amb un pes excessiu dels líders espirituals del país, la societat iranina està preparada per a un canvi profund, i més davant l’oportunitat pot brindar el canvi de formes al govern dels Estats Units, amb Barack Obama al capdavant. Potser per aquest motiu una bona part de la societat de l'Iran aposta per un canvi que obri les fronteres del país i alhora aparqui la política de l’odi i la rancúnia.

Molts països abans, han passat per una situació com la que viu ara mateix l’Iran, amb un règim que es nega a cedir els poders de l’estat a cap alternativa i amb una societat que demana el canvi i vol que siguin garantits els drets democràtics propis d’una societat avançada. No cal anar massa lluny per trobar situacions similars; a l’estat espanyol, per exemple, es van produir molts fets similars abans i durant la transició. Tota revolució, per petita que sigui, ha d’anar acompanyada necessàriament per actes de protesta.

L’Iran ha pres un camí que tard o d’hora l’ha de dur a un procés de canvi que la societat ha començat a demanar. La societat iranina està prou madura per afrontar-lo i els mitjans de comunicació actuals fan difícil l’aïllament informatiu més enllà de les seves fronteres. Cal que la comunitat internacional sàpiga estar a l’alçada i no abandoni el suport a l’alternança en un país on es pot fer possible i a més en un país amb una gran influència en una regió molt complicada. Només espero que el procés cap al canvi no suposi un conflicte massa dur, la resta és qüestió de temps.

diumenge, 28 de juny del 2009

Laberints d'incoherència

En el primer tràmit del Congrés dels Diputats, de cara als pressupostos per a l’any vinent, l’actitud de la majoria de grups catalans va fregar el ridícul. La unitat catalana es desarticula a la mínima opció de tenir protagonisme a Madrid, quan l’autèntic protagonisme seria plantar-se i votar en contra de tot fins a obtenir el finançament que l’Estatut diu que hem de tenir.

La votació relativa al sostre de despesa per al 2010 va resultar favorable al govern amb els 25 vots a favor dels diputats del PSC, l’abstenció del diputat d’ICV i dels diputats de CiU. D’aquesta forma es perd una gran oportunitat de marcar posicions des de Catalunya i un cop més s’ha donat una imatge de fraccionament de les forces parlamentàries catalanes.

Zapatero s’ha convertit en un malabarista negociador per tal d’esquivar la minoria en que es troba. Amb una diferència de 24 hores va proposar primer, i esborrar després una mesura que preveia apujar els impostos a qui té rendes més altes. El que va proposar incloure de la ma d’ICV-IU, el va esborrar per obtenir l’abstenció de CiU. El més increïble de tot, és que ICV-IU es va quedar només en l’abstenció quan el més coherent hagués estat votar en contra. Només ERC es manté ferma en no facilitar les coses al govern de l’estat mentre no es resolgui l’incompliment a Catalunya.

D’altra banda, ahir va tenir lloc la manifestació d’ ”Acte de Sobirania” que va aplegar unes 5.000 persones i diverses entitats en una caminada fins al Parlament de Catalunya. Entre els integrants de la manifestació hi havia l’Enric Canela, en Joan Carretero, l’Àngel Colom i la Plataforma pel Dret de Decidir. La comitiva va ser rebuda al Parlament per 2 diputats de CiU i 8 d’ERC, entre els quals l’Anna Simó, portaveu parlamentària del partit. Es va demanar als diputats presents subscriure un document a favor de la declaració unilateral d’independència, i aquest document va ser signat pels diputats d’ERC, però no pels de CiU.

Ja se sap que per a poder fer una acció com aquesta cal una majoria absoluta al Parlament de Catalunya, però ha quedat prou clar quin grup parlamentari està disposat a treballar per aquest objectiu i quin no. No deixa de ser una absoluta incoherència que un militant de CiU, com l’Àngel Colom estigués a un costat amb els manifestants i dos diputats del seu partit es neguessin a signar el document que el primer defensà.

Aquests són dos exemples clars d’incoherència política i curiosament CiU es troba enmig de tots dos, mentre el PSC es posiciona de forma coherent al costat del PSOE i ICV no marca un perfil clar, ni en la votació al Congrés on es va abstenir tot i caure de la votació el punt que ells van defensar, ni en el Parlament de Catalunya on cap diputat ni diputada d’ICV-EUiA va anar a rebre els manifestants.

ERC ha comés diversos errors al llarg d’aquests anys que ha estat en el govern de la Generalitat, això no ho dubto pas. Però alhora de mantenir-se ferms davant el govern de l’estat i alhora de deixar clar quin posicionament tenim davant l’opció independentista no deixem lloc per als dubtes.
A la vista d’un gairebé segur mal acord o no acord en el tema del finançament, el més lògic és pensar que s’hauran d’avançar les eleccions al Parlament de Catalunya. No tindria sentit continuar la legislatura si els principals objectius d’questa com són el desplegament de l’Estatut i el nou model de finançament no s’assoleixen.

En paraules del president del partit, Joan Puigcercós, serà hora de passar pàgina i anar per a una altra cosa. I el concert econòmic haurà de ser la pròxima estació a la qual s’haurà de lluitar per arribar. Segons va dir en la seva visita al casal Josep Irla d’Horta-Guinardó, ERC entrarà a govern només amb aquella formació que assumeixi aquest objectiu com a prioritari i sinó es quedarà a l’oposició. A la vista de la fiabilitat de les altres formacions polítiques a Catalunya, crec que el més sensat serà quedar-se en l’oposició si realment no podem fixar-nos un objectiu com el concert econòmic, amb possibilitats d’assolir-lo.

Barcelona va marcar un camí a seguir fent el primer pacte tripartit amb PSC i ICV a l’Ajuntament abans que això passés a la Generalitat, i també en aquest mandat ha estat precoç en no reeditar el pacte de govern municipal i passar a fer una oposició clara sense renunciar als seus principis. Potser la tendència d’ERC a la Generalitat ha de passar necessàriament per aquest procés també. Si ningú més es fixa un objectiu prioritari com aquest, el millor és no passar per un desgast innecessari al govern. Per moltes millores socials que vulguem impulsar, no disposarem dels recursos necessaris per a dur-les a terme.

dijous, 18 de juny del 2009

Zones 30 de pintura i cautxú

Avui he assistit a la sessió informativa que s’ha realitzat al casal de gent gran d’Horta, relativa a la implantació de la zona 30 en aquest barri. Tal i com imaginava, vist el que s’està implantant a la resta de la ciutat, m’he endut una decepció.

Bàsicament la implantació de zona 30 es limitarà a aquestes mesures:
- Pintar al terra la limitació de velocitat (entrades i sortides de la zona 30 i algun recordatori en determinades cruïlles).
- Bandes rugoses de cautxú per forçar una reducció de velocitat en determinats carrers.
- En algun cas, com el carrer de Campoamor, ampliar l’espai per aparcar a les dues bandes del carrer (actualment només s’aparca en un dels costats); i en els carrers on només s’aparca en una de les bandes, anar canviant a esquerra o dreta per trams de carrer.
- Instal•lar en algunes cruïlles una mena de mini rotondes de cautxú per forçar a una reducció de velocitat en aquests punts.

L’objectiu de les zones 30 és pacificar el trànsit per reduir el nombre d’accidents i protegir els més febles (vianants i ciclistes) amb aquesta reducció de velocitat. Jo crec que aquest objectiu s’assoleix només a mitges. De fet, cal tenir en compte que la normativa actual ja limita a 30 km/h la velocitat en els carrers d’un sol carril de circulació; per tant, pintant el terra i col•locant alguns obstacles només recordem als conductors el fet d’aquesta limitació, però això no garanteix el seu compliment generalitzat. Les dades de Sant Andreu donen una lleugera reducció del nombre d’accidents, però molt lleugera.

Una zona 30 ha de comptar amb molts més elements dissuasoris, com per exemple jardineres als costats del carrer, canvis de paviment, bancs, fitons, etc. però és evident que això comporta un cost molt més elevat i la necessitat de construir aparcament per contrarestar el que es perd en superfície. Ara per ara, l’Ajuntament opta per aquesta mesura que no resol el desequilibri que existeix entre els espais destinats als vehicles rodats i els dedicats a anar a peu i en bicicleta. Una opció més barata per intentar donar compliment a la reducció en un 50% dels accidents tal i com demana Europa.

Amb la implantació de la zona 30 al barri d’Horta dubto que s'aconsegueixi l’objectiu al qual s’ha d’arribar amb la pacificació del trànsit. Els vianants no guanyaran en espai propi i els vehicles continuaran essent els amos del carrer perquè continuen tenint preferència sobre les persones. A més la pacificació del trànsit tal i com s’està plantejant a la ciutat és començar la casa per la taulada, ja que la majoria de barris i districtes no disposen encara d’un pla de mobilitat i totes les mesures que s’implanten es fan en forma de pedats, sense un criteri definit.

Tot i que en el seu moment vam demanar la implantació de la zona 30 al barri d’Horta, a través de les aportacions fetes al PAD, ara mateix, un cop vista l’efectivitat d’aquestes zones 30 i la forma en què s’estan desenvolupant, crec que les zones 30 no són la millor solució. La meva opinió és que que cal implantar zones de prioritat invertida, el que es coneix com a zones 10. Carrers amb un sol nivell (voreres i calçada a la mateixa alçada) amb múltiples obstacles i prohibint el pas de vehicles a motor excepte per a residents.

A Horta, igual que en altres barris, es podria desenvolupar el model de superilles de vianants. Deixar obertes als vehicles a motor les vies principals per a creuar el barri i limitar l’accés a tots els carrers interiors, prioritzant l’espai per a vianants i bicicletes. Amb aquest model els barris passen a ser d’us prioritari per a les persones que van a peu i aquestes passen de ser simples vianants a ser ciutadans que ocupen l’espai públic. Aquest model que es va planificar a la vila de Gràcia en el darrer mandat municipal i que encara no s’ha completat per manca de voluntat de l’equip municipal actual, ha demostrat que és un molt bon model per a fomentar l’ús de l’espai públic i també ha fet incrementar l’activitat comercial de proximitat en un 7%.

Sovint les mesures de mobilitat acaben sucumbint davant de les reivindicacions dels usuaris de vehicles a motor, però també oblidem sovint que aquests usuaris també són, en moltes ocasions, vianants. Cal ser valents a l’hora d’impulsar canvis en el sistema de mobilitat a la ciutat; transport públic de qualitat, un bon servei de metro, el tramvia creuant la Diagonal de cap a cap, els busos amb una xarxa ortogonal (xarxa defensada des d'aquest bloc (I, II, III i IV) i que la setmana passada va proposar també la PTP) el bicing ben gestionat i el model de superilles de vianants; amb totes aquestes mesures i una bona planificació per a implantar-les la ciutat gaudiria d’un model de mobilitat envejable i els cotxes ocuparien l’espai que els correspon. D’aquesta forma gaudiríem d’una ciutat més segura, més oberta i accessible i amb una taxa de contaminació molt més baixa.

Viure en una ciutat així implica sacrificis i canvis d’hàbits, com ara deixar el cotxe aparcat i utilitzar el transport públic per als desplaçaments interns, però per contra suposa que guanyarem molt d’espai quan anem a peu o amb bicicleta. Els defensors de les quatre rodes segur que es posarien les mans al cap, i molts usuaris de bus posarien el crit al cel si es canvien els esquemes, però a la llarga tots hi sortiríem guanyant. Qui s’apunta?

dimecres, 10 de juny del 2009

Una reflexió particular sobre l’abstenció

Les eleccions al Parlament Europeu han posat de manifest quina és la magnitud de la tragèdia quan parlem de desafecció política. Una abstenció generalitzada a tots els estats europeus, però que a Catalunya ha estat encara superior, i també superior a la de l’estat espanyol.

Els partits polítics ens ho hem de fer mirar. L’única cosa que fem des de la mateixa nit electoral i durant uns quants dies és lamentar l’elevada abstenció i dir que hem de fer una reflexió. Però aquesta situació ja fa molts comicis que dura i el comentari posterior sempre és el mateix. La qüestió és que mai anem més enllà del comentari i la reflexió es converteix en una anàlisi en clau interna de cada partit per mirar de millorar el resultat a les properes i no pas per incentivar de veritat a la ciutadania a anar a votar.

Hi ha més d’un motiu i més de dos per explicar l’allunyament que hi ha entre la ciutadania i la classe política, però des del meu punt de vista a Catalunya hi tenen molt a veure les qüestions que cito a continuació. Evidentment crec que aquesta és la visió que es pot tenir des del punt de vista dels votants i hi ha coses que jo considero que no són ben bé així.

1. Manca de lideratge sòlid. No hi ha cap persona que es posicioni com el líder indiscutible d’un conjunt d’idees i amb capacitat per a dur a terme un projecte creïble. No tenim un Obama català. Aquelles figures de persones idealistes i lluitadores de la transició han deixat pas a una nova generació que té una imatge més professional que idealista. I a més no es generen relleus tot i els mals resultats.

2. El país ha passat de l’eufòria al desencís en molt poc temps. De la il•lusió col•lectiva del primer tripartit amb l’ aprovació parlamentària d’un Estatut ambiciós, a la retallada del mateix i trencament del primer govern d’esquerres. De somiar amb una segona transició de l’estat que possibilités el federalisme, a l’immobilisme de l’estat de les autonomies.

3. Tot segueix igual. Del govern de Zapatero n’esperàvem molt i després de 5 anys tot continua igual: traspassos no realitzats, el finançament encallat quan fa gairebé un any que hauria d’estar resolt, promeses incomplertes repetidament. I a Catalunya? després de 23 anys de Pujolisme la ciutadania necessitava aire fresc, idees noves i amb 5 anys i mig de govern d'esquerres s'ha fet molt de soroll amb un bagatge pobre.

4. Desunió política i partidisme per damunt dels interessos col•lectius. Hi ha partits que s’apliquen la norma de “quan pitjor… millor per nosaltres” i es dediquen a posar totes les traves administratives possibles perquè les iniciatives del Parlament de Catalunya no tirin endavant, o ho facin amb molt de retard. En la negociació dels grans temes és realment difícil aconseguir la unitat més enllà de les aparences i qualsevol problema per petit i insignificant que sembli és motiu de discrepància pública per a marcar perfil.

5. Incoherència. Els partits polítics canvien de rumb sovint (uns més que altres) i no fan allò que s’espera d’ells. CiU tenia la promesa del PSOE de governar a Catalunya si resultava ser la llista més votada i això va facilitar el pacte Mas-ZP (no ho dic només jo, el mateix Felip Puig ho va dir en una entrevista a TV3). El PSC té postures diferents al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats. ERC critica el PSC en aquest sentit però es manté al govern de la Generalitat. ICV fa la sensació de ser un partit incapaç de gestionar les seves àrees (gestió de la sequera, mossos d’esquadra, …).

6. Agressivitat. Els partits polítics es llencen atacs continuats entre ells sense aportar res de res. Això passa tant al Congrés dels Diputats com al Parlament de Catalunya. Les campanyes electorals s’han convertit en campanyes contra els altres i acostumen a aportar molt poca cosa. No es generen missatges positius ni es parla de solucions innovadores als problemes actuals.

7. No es fa pedagogia. En aquestes darreres eleccions al Parlament Europeu hem sentit parlar gairebé de tot i molt poc d’Europa. Els mitjans no han col•laborat gaire a fer-ho, però és que els partits polítics s’han dedicat a fer campanya en clau interna per mobilitzar al seu electorat, òbviament han errat en l’enfoc a la vista dels resultats de participació.

8. Divisió interna als partits polítics. Això s’ha visualitzat com un afany per controlar els mecanismes de poder. PSC (Maragall-Montilla), ERC (Carod-Puicercós-sectors crítics), ICV (Saura-sectors crítics), CiU (Mas-Duran), PPC (cessaments i imposicions des del PP del carrer de Gènova). Durant els darrers anys els líders dels partits han semblat donar prioritat a les lluites internes enlloc de fer acció política.

9. Discurs allunyat dels interessos ciutadans. Les mesures anti-crisi que s’estan prenent només serveixen per a pal•liar-la i poc. No es prenen mesures valentes i decidides per a posar-hi remei. En educació continuem a la cua de l’estat i d’Europa i no aconseguim el consens necessari per a tirar endavant un projecte educatiu ambiciós i creïble. La llei de la dependència no es pot complir per manca de diners.

10. Pactes de conveniència. Encara que lícits, alguns pactes es fan incomprensibles alhora de formar governs o de fer votacions en temes concrets, com per exemple uns pressupostos de l’estat recolzats pels nacionalistes bascos. Els socialistes són capaços de formar govern amb ERC i ICV a Catalunya i alhora fer-ho amb el PP a Euskadi, o tenen interessos contraposats a Catalunya entre ells i després al Congrés formen grup parlamentari conjuntament.

Segurament molts d’aquests motius no seran compartits amb alguns lectors i també és segur que els mateixos lectors afegirien algun altre motiu que no he exposat aquí; però ens hem de rendir davant l’evidència que alguna cosa està passant quan la gent no va a votar. I a més els que d’una manera o una altra ens dediquem a això de la política, ens hem de fer responsables i reflexionar, però de veritat, sobre aquesta qüestió.

Cal prendre bona nota del missatge perquè quan es perd la il•lusió hi perdem tots. Potser el retorn als valors més bàsics ideològicament, potser el retorn a l’idealisme ens ajudarà a superar aquesta etapa trista de la política.

dimarts, 2 de juny del 2009

Recta final de campanya. Jo, Junqueras.



Després d’una setmana de campanya, ja hem vist els trets principals de les diferents opcions a votar. Una campanya europea que s’ha plantejat en clau local i intentant que sigui en clau bipartidista de forma descarada.

Els dos partits majoritaris a l’estat han plantejat la batalla, l’un contra l’altre i alhora tots dos contra la resta, la qual cosa no em sorprèn. Com sempre, comparteixen el punt de vista d’intentar eliminar els seus adversaris en els comicis quan el que volen és donar un sentit d’estat a la cosa.

Per exemple es posen d’acord a l’hora d’il•legalitzar partits polítics que els fan nosa per aconseguir la presidència del que ells anomenen i consideren una comunitat autònoma, com Euskadi o Navarra. Curiosament a les eleccions al Parlament Europeu han permès participar a un partit lligat ideològicament a Batasuna, com és Iniciativa Internacionalista. Al menys està tan lligat ideològicament a Batasuna com ho estaven el PCTB o Acció Nacionalista Basca, o totes les sigles a les que han prohibit de presentar-se a comicis anteriors.

La pregunta és: quina diferència hi ha ara? Les respostes poden ser diverses: potser els fa por fer el ridícul a Europa prohibint a partits democràtics presentar-se de forma lliure i democràtica; o potser és que han fet números i atès que l’estat espanyol és circumscripció única aquesta formació pot restar representació a alguna altra que també els molesta. En qualsevol cas, no entenc quina diferència hi ha entre les eleccions al Parlament Europeu i les eleccions a Euskadi, per aplicar un criteri o un altre. I també, en qualsevol cas celebro que Iniciativa Internacionalista pugui presentar-se a aquests comicis.

PSOE i PP insisteixen en què els grans grups europeus són els eurosocialistes i els populars europeus. Cert, són els grups més grans, però també és cert que cap dels dos té majoria absoluta i, per tant, depenen d’almenys un tercer grup europeu. A més, en moltes ocasions el vot no s’identifica amb les grups europeus; quan una directiva influeix de formes diferents en la diversitat territorial, en moltes ocasions el vot es fa en clau territorial.

Pel que fa als candidats i candidates de PSOE i PP i la seva relació amb Catalunya només cal parar atenció als noms: Vidal Quadras, Borrell, Magdalena Alvarez, Mayor Oreja,… A efectes de Catalunya aquests noms podrien formar part d’una mateixa llista, tot i que van en dues diferents.

Les coalicions amb menor representació i que a casa nostra encapçalen CiU, ICV i ERC han optat per discursos més concrets. ICV amb un missatge coherent amb la seva filosofia fent propostes de caire social i mediambientals. CiU fent proposicions en matèria d’infraestructures i un discurs demagògic de vot útil en clau catalana (i dic demagògic perquè en els darrers anys CiU sempre ha posat les seves sigles pel davant del país); i ERC amb una orientació que aposta clarament per les polítiques socials i per defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles, i per descomptat de Catalunya.

En aquest sentit, ERC ha estat l’únic partit que ha manifestat de forma clara aquest posicionament i evidentment no ho afrontarem sols. A l’estat espanyol ens presentem amb una llista de partits que defensaran aquest concepte amb la mateixa claredat (Aralar, Eusko Alkartasuna, BNGA, CHA, i l’Entesa) i a Europa ens unim a l’Aliança Lliure Europea amb partits com l’Scotish National Party i partits nacionalistes d’arreu a Europa (corsos, sards, bretons, occitans, gal•lesos, irlandesos, etc.), aliança en la qual ERC ocuparà la secretaria general en els propers anys.

ERC, en el marc de l’ALE defensarà el dret a decidir i també denunciarà l’espoli fiscal a Catalunya que és gairebé de 3.000 euros per persona a l’any, com diu en Junqueras el mateix que ha costat el Pla Obama als nord-americans, per tant Catalunya financia un Pla Obama a l’estat espanyol cada any. L’Oriol Junqueras defensarà les mesures contra la crisi que defugin del model neoliberal que fa més de 30 anys que s’aplica a Europa. Ara toca impulsar programes d’inversió pública per estimular l’economia productiva. A Catalunya patim una doble crisi: la crisi global i la crisi que ens provoca aquest desmesurat espoli fiscal que és un cas únic a Europa.

ERC defensarà la construcció d’una Europa que tingui en compte la diversitat del vell continent. Una Europa que tingui en compte les identitats nacionals i no només les entitats estatals. Aquesta és l’única forma d’aconseguir la cohesió social a Europa, si es vol avançar de forma decidida en la construcció d’una unió política europea.

No vull fer d’aquest post una rèplica del programa que presenta ERC a les eleccions al Parlament Europeu, qui vulgui donar un cop d’ull ho pot fer a la web del candidat.

La persona que hi ha darrera del candidat d’ERC, l’Oriol Junqueras, és un professor d’història que coneix el passat d’Europa com pocs, les grans i les petites històries. És una persona que no es deixa seduir per un projecte si aquest no l’encisa prou i el projecte d’ERC és un projecte que l’ha seduït i al qual ell té moltes coses a aportar. És una persona pragmàtica i justa, però per damunt de tot, el que més valoro del candidat d’ERC al Parlament Europeu, és l'honestedat L’Oriol Junqueras és la confirmació que es pot ser polític i bona persona alhora, en contra del tòpic que és vol col•locar avui en dia a la classe política, crec també que de forma injusta.

Vull acabar el post amb una frase que va dir en la seva conferència “les idees clares a Europa”: “la desafecció amb la política s’ha de vèncer apostant per la mateixa política, i sense deixar que te la facin mentre et quedes còmodament a casa, arrepapat al sofà, perquè la política que nosaltres no fem, la faran contra nosaltres. Perquè, tal com afirmava Winston Churchill, «els problemes de la democràcia tan sols es poden resoldre amb més democràcia»”.

Cal que el diumenge els vots de l’Esquerra nacional catalana siguin on han de ser: dins de les urnes. No hem de deixar perdre ni un de sol.

Conferència "Idees clares a Europa"


Biografia d'Oriol Junqueras


Nosaltres, Junqueras