Els fets que han esdevingut a l’Iran d’ençà que es van celebrar les eleccions presidencials, són propis d’un país que camina cap a un canvi polític molt important. Els aldarulls que s’han produït un dia sí i l’altre també demostren la perseverància d’una generació d’iranians que està disposada a canviar les coses. La sensació que els han robat els seus drets ciutadans amb una possible manipulació dels resultats ha fet saltar les alarmes d’una part de la societat que vol decidir per sí mateixa el seu futur.
L’Iran, antiga Pèrsia, és una nació mil•lenària amb una cultura molt important i molt influent a la regió, els seus inicis comencen el segle III ac amb els elamites; amb una llengua i escriptura pròpia i diferenciada de qualsevol llengua àrab. Parlem d’un país força desenvolupat tot i l’aïllament respecte als països occidentals. L’Iran és un país que vol donar una passa més enllà que la majoria de països de la regió, on als líders només els preocupa el fet de mantenir-se en el poder basant-se en la por al diable occidental o bé recolzat econòmicament i armamentística per defensar-se d’un altre diable, el radicalisme islàmic.
La societat iranina ha esdevingut al llarg de segles una societat culta i avançada i aquesta generació que està sortint als carrers gaudeix també d’aquest nivell cultural i amb estudis universitaris. Una generació que ha obert els ulls i entén que el radicalisme no condueix a res.
El recorregut polític de l’Iran és molt similar al de molts països d’arreu del món al llarg de la història. Quan, després de la II guerra mundial, l’Iran vol nacionalitzar els seus recursos petrolífers, els americans i els britànics orquestren una operació per a expulsar el primer ministre iranià i reforçar els poders del Xa Mohammad Reza esdevenint una dictadura. El règim dels Aiatol•làs arriba al poder a causa de la corrupció del règim del Xa de Pèrsia. El poble iranià es cansa de veure com viuen els monarques i aquells que se’n beneficien i associen aquesta corrupció als protectors occidentals del Xa. Després amb l’era dels Aiatol•làs, el radicalisme islàmic es manté a causa del conflicte amb l’Iraq de Saddam Hussein, aleshores amic dels americans.
Passats més de 30 anys d’una república islàmica amb un pes excessiu dels líders espirituals del país, la societat iranina està preparada per a un canvi profund, i més davant l’oportunitat pot brindar el canvi de formes al govern dels Estats Units, amb Barack Obama al capdavant. Potser per aquest motiu una bona part de la societat de l'Iran aposta per un canvi que obri les fronteres del país i alhora aparqui la política de l’odi i la rancúnia.
Molts països abans, han passat per una situació com la que viu ara mateix l’Iran, amb un règim que es nega a cedir els poders de l’estat a cap alternativa i amb una societat que demana el canvi i vol que siguin garantits els drets democràtics propis d’una societat avançada. No cal anar massa lluny per trobar situacions similars; a l’estat espanyol, per exemple, es van produir molts fets similars abans i durant la transició. Tota revolució, per petita que sigui, ha d’anar acompanyada necessàriament per actes de protesta.
L’Iran ha pres un camí que tard o d’hora l’ha de dur a un procés de canvi que la societat ha començat a demanar. La societat iranina està prou madura per afrontar-lo i els mitjans de comunicació actuals fan difícil l’aïllament informatiu més enllà de les seves fronteres. Cal que la comunitat internacional sàpiga estar a l’alçada i no abandoni el suport a l’alternança en un país on es pot fer possible i a més en un país amb una gran influència en una regió molt complicada. Només espero que el procés cap al canvi no suposi un conflicte massa dur, la resta és qüestió de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada