Ja és oficial. El 25N anirem a votar en unes eleccions que
no semblaran en res a cap de les eleccions fetes en aquest país des de la
restauració de la democràcia. El clam ciutadà que va tenir lloc als carrers de
Barcelona aquest 11 de Setembre i la posició inamobible del govern espanyol ha
tingut resposta en forma de convocatòria electoral.
El govern català podia triar entre apostar per l’actual majoria
parlamentària que conformen els partits catalans que comparteixen l’objectiu de
donar la veu a la ciutadania, o convocar eleccions. Finalment s’ha decantat per
la segona.
Val a dir que sóc un dels més sorpresos amb el paper que
està interpretant el President Mas, si més no en les formes. La seguretat i la
contundència de les afirmacions i del camí que està traçant no tenen res a
veure amb el paper que ha jugat durant els 2 anys de mandat que l’han precedit.
2 anys en què ha optat per governar de la ma del PP, fet que ha propiciat donar
espai institucional al partit que lidera la batalla contra les aspiracions
nacionals de Catalunya.
Els discursos que he escoltat aquests darrers dies del
President han estat prou contundents en la forma, però fins avui no han deixat
de ser ambigus pel que fa al lèxic utilitzat. Avui però, el discurs fet al
Parlament de Catalunya ha estat força més directe i encertat, malgrat no s’acaba
de concretar què és el que hem de plantejar a la ciutadania del nostre país
perquè pugui triar-ne una opció. El concepte d’estat propi no acaba de ser prou
concret. La paraula “independència” ho acabaria de definir i ubicar en el lloc
esperat per a una majoria social catalana. Però aquesta paraula, independència,
encara no sembla prou apropiada per a cap dels dirigents de CiU.
No vull ser mal interpretat amb això que acabo de dir. Estic
content de veure que CiU, el partit que compta amb més suport i el més nombrós
del Parlament s’hagi acostat tant i tant a allò que altres partits, com ara
ERC, defensem des de la seva fundació. Sempre he cregut que la independència,
sense Convergència, no seria possible. Però permeteu-me que encara hi hagi un
marge per a la desconfiança.
La convocatòria d’eleccions arriba en un bon moment per a
CiU, això és evident. La maquinària electoral està ben engreixada i funcionarà
a ple rendiment. El discurs personalista d’en Mas va adreçat directament a
enaltir la figura d’un líder responsable, sacrificat i valent. Qui hagi
redactat aquest discurs mereix una menció per a qualsevol màster en política
que es faci en el futur. I si ha sigut el mateix President qui la fet, em trec
el barret. L’estratègia i la comunicació de CiU és simplement brillant. No ho
critico pas. Si aquesta estratègia electoral ha d’encaminar el país cap a la
convocatòria d’un referèndum sobre la independència no tinc res a dir ni a
retreure. Cada partit ha de saber desenvolupar aquesta estratègia electoral per
tal de ser-hi a punt, amb la força que pugui obtenir, per als moments crucials
que ha de viure el país.
El PP voldrà capitalitzar el vot unionista, C’S seguirà la
mateixa línia, ICV assumirà el dret a decidir i voldrà capitalitzar la vessant
social, el PSC encara deu estar decidint que vol defensar, SI insistirà que són
els únics independentistes purs del país. Reagrupament penso que seguirà fidel
al seu ideari i ara, amb una CiU sobiranista, li obre la possibilitat de triar
entre repetir les darrers coalicions amb ERC o acostar-se a CiU.
I ERC? ERC ha de ser ERC, l’ERC de sempre. La que te un
objectiu clar i inamobible. La que aposta pel referèndum independentista en el
proper mandat. La que defensa els drets de les classes populars catalanes en
tot moment; també en el moment que plantegem la secessió d’Espanya. ERC ha de
ser la garantia que les coses es facin bé i es tingui en compte a tothom. L’ERC
que no te deutes morals amb ningú, la que no ha de tornar cap favor. L’ERC de
la suma, la que te voluntat de treballar junt amb altres, ja sigui compartint
espai i projectes en una llista electoral o arribant a acords en favor del país
després de les eleccions. L’ERC que ha de tirar del carro de l’esquerra
nacional catalana.
Reconec que durant uns dies he dubtat sobre si calia fer un
gran front electoral. Penso que l’oferiment fet en aquest sentit per l’Oriol
Junqueras ha estat encertat. Però ateses les circumstàncies i després d’escoltar
el discurs del President Mas avui, penso que si l’esquerra nacional catalana
fos la segona força al Parlament després del 25N seria la garantia que les
coses es farien com s’han de fer, sense dubtes ni ambigüitats. Penso que
aquesta esquerra nacional catalana ha de ser tan àmplia com sigui possible,oberta
a altres formacions i persones de la
societat civil. I penso que l’Oriol Junqueras és la persona adequada per
encapçalar un projecte així. Un projecte que ha de conjugar independència amb
estat de benestar i polítiques socials. Una Catalunya, lliure, més justa i
socialment avançada.
El 25N el vot tindrà un evident color sobiranista. Però no cal oblidar que el 25N també triarem quina Catalunya volem quan siguem independents.
