dijous, 20 de setembre del 2012

Hem obert la finestra, volar depèn de nosaltres


Diuen que la paciència és amarga però els seus fruits són dolços. Aquest país fa massa anys que aguanta amb estoïcisme el maltractament d’un estat que l’ha espoliat fins deixar-lo ben escurat. Massa anys que aguanta els atacs sistemàtics contra la seva llengua, la seva cultura, la seva cohesió social. Massa anys que pateix el resultat d’una transició post-franquista que va deixar massa coses igual.
Catalunya ha tingut molta paciència. Ha tingut prou paciència com per voler fer pedagogia del catalanisme a Espanya. Prou paciència per anar negociant pacte rere pacte un tracte menys injust des de l’àmbit de la fiscalitat. Prou paciència per jugar al peix al cove. Prou paciència per intentar pactar un Estatut d’autonomia que obrís la porta al federalisme. Prou paciència per intentar acordar un pacte fiscal que es basés en el concert econòmic.
Arriba un moment en què la paciència ha de deixar pas a l’inconformisme. D’Espanya ja no hem d’esperar res de bo, tret de mentides i amenaces. I és que la paciència ens ha donat uns fruits realment dolços. La paciència ens ha obert els ulls i ha permès que, finalment, el debat sobre la independència ocupi la centralitat política en tots els àmbits. Finalment hem guanyat la batalla ideològica en quatre dels  fronts oberts.
El primer front, el del catalanisme polític. Un entorn que sempre havia optat majoritàriament per un encaix singular dins l’estat espanyol. Ara per ara, aquest catalanisme polític és independentista en la seva majoria. Fins i tot els grans líders d’aquell catalanisme ara es declaren obertament independentistes. L’ex president Pujol és un exemple clar.
El segon front, és el de la societat catalana. Una de les grans excuses per defugir de les tesis independentistes ha estat que no hi havia una majoria social suficient; que la societat no estava prou madura. Ara, finalment, la societat catalana és conscient que l’espoli fiscal i l’estil imperialista de l’estat no afavoreixen el país, però tampoc ho fan amb la seva economia i amb el futur dels nostres fills i filles. Les enquestes visualitzen una majoria àmplia a favor de la independència i l’Onze va ser la demostració gràfica que això és cert.
El tercer front és l’internacional. Després d’anys d’emmirallar-nos en processos que tenen lloc en altres indrets com el Quèbec, Escòcia, Flandes i fins i tot Euskadi, ara és el món qui mira cap a Catalunya. Només cal llegir articles al Financial Times, a The Economist, a The Guardian, Le Monde. Televisions com la BBC o Al Jazeera obren informatius i emeten debats sobre la independència de Catalunya.  Les institucions europees hi parlen obertament sobre el tema. Som actualitat i ho som per la racionalitat de la nostra reivindicació, però també per la forma radicalment democràtica en què ho expressem.
El quart front és el de les institucions i l’opinió pública de l’estat. La batalla ideològica també l’hem guanyat allà. L’estat no te arguments raonables contra la independència de Catalunya. Només els queda el recurs de tirar de la Constitució com si fos la Santa Inquisició. Cap altre argument que no sigui la mentida i l’amenaça.
Ens queda un front per guanyar ecara, el del poder econòmic a Catalunya. Grans corporacions catalanes tenen molts interessos econòmics a l’estat espanyol i podeu estar segurs que pressionen el govern català per tal de no tibar la corda fins a l’extrem de trencar-la.
L’Onze de Setembre d’enguany va ser la data de la fi de la paciència. La força d’aquella manifestació ha traspassat fronteres i ha mostrat al món que una Catalunya lliure no només és possible, sinó que és volguda pels catalans i catalanes.
Avui 20 de setembre penso que ha marcat el que ha de ser la fi de la paciència de les institucions catalanes. Ara s’obren molts interrogants perquè hi ha diverses possibilitats i, malgrat hi ha un desig de fer pinya envers la causa, l’estratègia per sortir-ne victoriós en unes eleccions imminents s’ha posat en marxa. Però això és objecte d’un altre escrit. Per tant, ja sabeu sobre què escriuré el proper cop.
Almenys ara, després de molts anys de disputes internes entre els diversos partits, hem vist que hi havia una finestra que podia obrir-se i que, si l’obríem, teníem al nostre abast tot un món per descobrir. Un món de llibertat. La finestra és oberta, ara volar depèn de nosaltres.