Diuen que la paciència és amarga però els seus fruits són
dolços. Aquest país fa massa anys que aguanta amb estoïcisme el maltractament
d’un estat que l’ha espoliat fins deixar-lo ben escurat. Massa anys que aguanta
els atacs sistemàtics contra la seva llengua, la seva cultura, la seva cohesió
social. Massa anys que pateix el resultat d’una transició post-franquista que va
deixar massa coses igual.
Catalunya ha tingut molta paciència. Ha tingut prou
paciència com per voler fer pedagogia del catalanisme a Espanya. Prou paciència
per anar negociant pacte rere pacte un tracte menys injust des de l’àmbit de la
fiscalitat. Prou paciència per jugar al peix al cove. Prou paciència per
intentar pactar un Estatut d’autonomia que obrís la porta al federalisme. Prou
paciència per intentar acordar un pacte fiscal que es basés en el concert
econòmic.
Arriba un moment en què la paciència ha de deixar pas a
l’inconformisme. D’Espanya ja no hem d’esperar res de bo, tret de mentides i
amenaces. I és que la paciència ens ha donat uns fruits realment dolços. La
paciència ens ha obert els ulls i ha permès que, finalment, el debat sobre la
independència ocupi la centralitat política en tots els àmbits. Finalment hem
guanyat la batalla ideològica en quatre dels fronts oberts.
El primer front, el del catalanisme polític. Un entorn que
sempre havia optat majoritàriament per un encaix singular dins l’estat
espanyol. Ara per ara, aquest catalanisme polític és independentista en la seva
majoria. Fins i tot els grans líders d’aquell catalanisme ara es declaren
obertament independentistes. L’ex president Pujol és un exemple clar.
El segon front, és el de la societat catalana. Una de les
grans excuses per defugir de les tesis independentistes ha estat que no hi
havia una majoria social suficient; que la societat no estava prou madura. Ara,
finalment, la societat catalana és conscient que l’espoli fiscal i l’estil
imperialista de l’estat no afavoreixen el país, però tampoc ho fan amb la seva
economia i amb el futur dels nostres fills i filles. Les enquestes visualitzen
una majoria àmplia a favor de la independència i l’Onze va ser la demostració
gràfica que això és cert.
El tercer front és l’internacional. Després d’anys
d’emmirallar-nos en processos que tenen lloc en altres indrets com el Quèbec,
Escòcia, Flandes i fins i tot Euskadi, ara és el món qui mira cap a Catalunya.
Només cal llegir articles al Financial Times, a The Economist, a The Guardian, Le Monde.
Televisions com la BBC o Al Jazeera obren informatius i emeten debats sobre la
independència de Catalunya. Les
institucions europees hi parlen obertament sobre el tema. Som actualitat i ho
som per la racionalitat de la nostra reivindicació, però també per la forma
radicalment democràtica en què ho expressem.
El quart front és el de les institucions i l’opinió pública
de l’estat. La batalla ideològica també l’hem guanyat allà. L’estat no te
arguments raonables contra la independència de Catalunya. Només els queda el
recurs de tirar de la Constitució com si fos la Santa Inquisició. Cap altre
argument que no sigui la mentida i l’amenaça.
Ens queda un front per guanyar ecara, el del poder econòmic
a Catalunya. Grans corporacions catalanes tenen molts interessos econòmics a
l’estat espanyol i podeu estar segurs que pressionen el govern català per tal
de no tibar la corda fins a l’extrem de trencar-la.
L’Onze de Setembre d’enguany va ser la data de la fi de la
paciència. La força d’aquella manifestació ha traspassat fronteres i ha mostrat
al món que una Catalunya lliure no només és possible, sinó que és volguda pels
catalans i catalanes.
Avui 20 de setembre penso que ha marcat el que ha de ser la
fi de la paciència de les institucions catalanes. Ara s’obren molts
interrogants perquè hi ha diverses possibilitats i, malgrat hi ha un desig de
fer pinya envers la causa, l’estratègia per sortir-ne victoriós en unes
eleccions imminents s’ha posat en marxa. Però això és objecte d’un altre
escrit. Per tant, ja sabeu sobre què escriuré el proper cop.
Almenys ara, després de molts anys de disputes internes
entre els diversos partits, hem vist que hi havia una finestra que podia
obrir-se i que, si l’obríem, teníem al nostre abast tot un món per descobrir.
Un món de llibertat. La finestra és oberta, ara volar depèn de nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada