dilluns, 27 d’agost de 2012

No es pot fugir d’estudi en un moment històric

Catalunya ha arribat a una cruïlla en què cal triar un camí: o comencem a escriure la nostra història en llibertat, o ens veiem abocats a molts anys d’obscurantisme nacional i també social. En aquestes circumstàncies i, a la vista de l’actitud de determinats líders i les opcions polítiques que defensen, tinc la sensació que, d'entre aquests, no hi ha gaires disposats a escriure cap pàgina de la història al nostre país. Més aviat, davant l’atzucac que ens obliga a prendre posicions –i ràpid- sembla que molts d’aquests polítics volen fugir d’estudi; i ho fan amb uns arguments que no s’aguanten per si sols, però els converteixen en una mena de mantra que repeteixen com a lloros perquè no s’atreveixen a dir una altra cosa, no fos cas que algú els toqués el crostó.
Arriba un moment què sembla que el posicionament d’alguns partits vagi adreçat a cuidar del seu jardí (el seu reducte de votants més fidels) o bé a cuidar dels interessos de les sigles estatals. Fixem-nos en el PSC. Un partit desdibuixat i irreconeixible, amb una manca de lideratge i projecte com no s’havia vist mai; dividit, criticat des de fora i des de dins; i amb uns arguments tan absurds com dir que el concert econòmic és un sistema arcaic. Han perdut la identitat perquè han perdut de vista el país i malgrat tot no canvien.
L’altre gran partit, CDC, apreta fort des de les bases. Sabedors que el país va directe al forat, preocupats per la situació econòmica insostenible del país, deutors amb un stablishment que els te collats i conscients que la indefinició no la podran mantenir durant massa temps. Un temps que s’esgota perquè el govern central està aplicant el seu programa recentralitzador a tota marxa. Un temps que s’esgota perquè la Generalitat no té liquiditat per afrontar els pagaments immediats, malgrat som la “regió” més solidària d’Europa amb diferència. Preocupats perquè mantenir la coalició amb una UDC que es nega a fer cap passa endavant en el camí cap a la independència, serà cada cop més difícil. Sembla que CiU està esperant a veure si cau un gest del govern de l’estat al que agafar-se, o que hi hagi una notícia que els doni aire i puguin sortir de la pressió en què es troben durant uns mesos; una mena de miracle.
Del PPc no cal dir gaire cosa, tret que no sé perquè incorporen al seu nom aquesta cua que diu ... de Catalunya, quan l’última cosa que fan és defensar els interessos del nostre país. Ara “amenacen” amb no assistir als actes de la Diada. Francament, el què no entenc és perquè van a fer el paperot any rere any si no hi combreguen.
ERC, amb l’Oriol Junqueras al capdavant, sembla que aquest cop sí te clar quin paper ha de jugar. Aquesta posició clara els permet posar pressió a tothom perquè es defineixin en un sentit o un altre. I si la posició és clara, ho és perquè la prioritat està molt ben identificada. Necessitem recursos per sortir de la crisi i la independència és l’únic camí que ens deixen triar. La prioritat és el país i el full de ruta cap a la independència és un element que cal posar sobre la taula sense discussió. CiU vol un acord d’estabilitat? Doncs si està disposada a crear la Hisenda Catalana i fixar un calendari per a un referèndum sobre la independència s'hi trobarà amb ERC; si no és així, no.
Ahir el president d’ERC va llençar el guant a CiU i ICV amb una proposta molt agosarada. Fer una coalició amb l’objectiu de proclamar la independència. És una llàstima que ICV no estigui disposada a fer un pas com aquest, però encara són més llastimosos els arguments que donen. De vegades tinc la sensació que no són conscients de la realitat del país. A la gent d’ICV que pensa així només els vull fer una pregunta: com ens podem plantejar aplicar les polítiques socials necessàries, amb un espoli fiscal com el que patim? I, encara pitjor, amb la retallada d’autogovern que patirem en breu si no hi posem remei. A mi no m’agrada gens la política econòmica que defensa i aplica CiU, però per escriure la història hem de sortir de les nostres armadures i apostar per un full de ruta que, en primer lloc, ens permeti obtenir els recursos. Un cop els tinguem defensem l’aplicació de mesures econòmiques. Ens vam trobar en el mateix camí quan vam defensar el concert econòmic per a Catalunya. Ara, amb un govern espanyol que no ens el donarà, no els veig disposats a anar una passa més enllà. Crec que val la pena recordar-los que el 50% de votants d'ICV votaria Sí en un referèndum sobre la independència.
De tot això, el que em sap més greu és que la societat està esperant que entre nosaltres ens hi posem d’acord. Mentre això no arriba ens seguirem qüestionant quin lema ha d’encapçalar la manifestació de l’onze, qui hi pot anar i qui no. Mentre els acords no arriben sempre hi haurà qui pensarà que és tan independentista, però tant, que els d’ERC són uns botiflers. Per què? Perquè toca dir-ho i queda bé, no calen més arguments.
Senyors de CiU, senyors del PSC, senyors d’ICV, no poden seguir fugint d’estudi. O s’hi apunten a escriure la història del nostre país, o passaran a la història sense pena ni glòria.

Cap comentari: