Nazisme? Feixisme? Compte amb la terminologia que usem

Darrerament tothom se sent amb dret d’etiquetar altres persones o col·lectius en funció de les idees que defensen. Nacionalistes espanyols titllant de “Nazis” als independentistes catalans o independentistes catalans titllant de “Feixistes” a nacionalistes espanyols, és un fet massa habitual en aquests dies.

Potser caldria fer una mica de memòria. El Nazisme va ser l’artífex d’un holocaust amb prop de 6 milions de jueus assassinats i el Feixisme (Franquisme o Nacionalcatolicisme en el cas d’Espanya) va dur a terme una dictadura molt repressiva i va assassinar més de 300.000 persones un cop va finalitzar la guerra civil.

Per tant, si ens atenem a les dades, queden en evidència totes les acusacions de Nazis o Feixistes a banda i banda de la discussió. No negaré que en ambdós casos hi ha persones que tenen un pensament proper a l’adjectiu, però per norma general penso que les coses no van per aquí. I això ha de ser motiu per no actuar en funció del que diguin alguns elements que fan molt de soroll.

El govern espanyol vol negar als ciutadans de Catalunya el dret a fer una consulta. Això és cert i també és cert que això es deu a una transició cap a la democràcia incompleta i feta a gust dels protagonistes de l’antic règim. També és cert que molts membres d’aquest govern són descendents d’aquells que ostentaven el poder entre 1939 i 1975 i que en la seva acció de govern atempten contra les llibertats del nostre país.

I sí, també és cert que hi ha alguns energumens que diuen bestieses de l’alçada d’un campanar a les xarxes socials. Però això últim, malauradament, també passa a l’inrevés. Alguns dels perfils que es veuen a les xarxes socials i que demanen a crits la independència de Catalunya en nom de la llibertat, també llencen proclames racistes. Son la majoria? No, afortunadament són una minoria.

El primer que hem d'acceptar i entendre és que estar en contra de la independència de Catalunya no és una actitud feixista. M'han sorprès les dues editorials de Vicent Partal amb el títol "Per què el PSC bascula cap al feixisme". No crec que aquesta sigui la manera d'afrontar el què està passant en un PSC que bascula cap a l'espanyolisme, això sí. Potser en traurem molt més d'incorporar a aquelles persones del PSC que han obert els ulls i són conscients que dos no és federen si un no vol; i a Espanya, ara per ara, el federalisme és una entelèquia.

En conclusió, crec que els termes “nazi” o “feixista” s’utilitzen molt a la lleugera per desacreditar a qui pensa de manera diferent. I això és un argument propi de qui no té arguments millors. Fem via, seguim el camí que hem encetat, però no caiguem en la provocació d’entrar en una discussió que no ens du enlloc i que, a més, donarà ales a aquells que sí actuen i pensen com a feixistes. Perquè la veritat és que feixistes hi ha arreu i sempre n’hi haurà. El que cal és no donar-los el protagonisme al qual aspiren. Construïm un país nou sense deixar ningú enrere. L’Oriol Junqueras va dir en la seva visita al barri d’Horta que “la gent no ens entendrà si no els estimem”. No puc estar més d’acord.

No hi ha bona política sense ètica personal

Acabo de llegir “Descalç sobre la terra vermella”, una biografia de Pere Casaldàliga escrita per Francesc Escribano. La veritat és que, tot i haver llegit algunes coses sobre ell i haver conegut en part la seva història, llegint aquest llibre m’he adonat de la importància que hi hagi bones persones, amb les idees clares i amb la determinació i la valentia necessàries per a dur-les a terme.

Lluitar contra el poder establert no és fàcil. No ho va ser per Casaldàliga al Brasil ni per a moltes altres persones del món catòlic a Amèrica Llatina, com l’arquebisbe Romero. Defensar els drets de les persones més febles enfront els interessos i l’ambició dels més poderosos sempre ha estat una batalla èpica.

Hi ha una frase de Casaldàliga en aquest llibre, en un moment en que parla de la revolució sandinista a Nicaragua, que em sembla especialment remarcable i diu així: “Hi ha hagut alguns líders sandinistes, i això també és aplicable a altres líders revolucionaris i figures polítiques importants de l’esquerra d’altres països, que han pensat només a respectar l’ètica del partit, l’ètica de la revolució, però que s’han oblidat de l’ètica personal. Jo crec que aquell que no és ètic en tot no és ètic en res”.

És pot dir més alt, però no es pot dir més clar. La partitocràcia com a eina al servei de determinades persones i/o col·lectius dins un partit és un mal força generalitzat. I això pot succeir de diferents maneres. En clau interna, per exemple, amb la promoció de determinades persones per a dirigir els partits o per a encapçalar les candidatures a les eleccions. La mala praxi i la escassa o inexistent ètica per arraconar persones considerades rivals és un fet quotidià.

També, en clau d’obra o acció de govern, s’acostuma a valorar constantment els sondejos i enquestes que apareixen de forma regular. El CEO, el baròmetre municipal, els sondejos encarregats per la premsa, tot això fa que els partits decideixin si han d’arriscar o no. Si la valoració és bona s’acostuma a optar per una tàctica conservadora i si la valoració és dolenta s’intenta fer visible la intenció de canvis, que normalment tampoc es duen a la pràctica més enllà de fer una declaració d’intencions. És només quan les coses van francament malament que alguns partits, no tots, enceten un procés de transformació i relleus que afavoreix un canvi de imatge i de línia política.

Al final es dona una importància excessiva a les persones que lideren els partits molt per damunt del projecte polític que representen, si és que en tenen. Perquè actualment hi ha molts partits polítics, massa, que no en tenen de projecte polític. Alguns van a la deriva i altres senzillament fan política reactiva o en contra de, però gens propositiva.

Llegir aquest llibre m’ ha servit per a reflexionar en el fet que, independentment del partit en que hi militis, o si hi milites a través de la societat civil o d’un ens religiós, el més important és mantenir els ideals intactes i lluitar per allò que consideres que és just, sempre amb l’ètica personal per davant de totes les coses. Discrepar en alguns àmbits no té perquè significar lliurar una batalla per demostrar que es té raó. Només hem de lliurar batalles amb aquells que no tenen intenció de canviar el rol en aquesta societat de capitalisme desbocat. Cal equilibrar les coses. Redistribució de la riquesa no ha de ser un concepte buit de contingut. Ha de ser un objectiu prioritari. Perquè el que no té sentit és que mentre la majoria de la població al nostre país, com passa i ha passat en molts d’altres, perd poder adquisitiu i frega o sobrepassa el llindar de la pobresa, els que controlen l’economia incrementin beneficis any rere any.

Jo sóc dels que penso que tenim l’oportunitat de construir un nou país i aquesta oportunitat hem d’aprofitar-la per fer que aquest país sigui en realitat més lliure, més just i socialment avançat. Però per aconseguir assolir la fita i, el més difícil, fer-ho bé, cal posar l’ètica per davant dels interessos personals.