diumenge, 25 d’agost de 2013

No hi ha bona política sense ètica personal

Acabo de llegir “Descalç sobre la terra vermella”, una biografia de Pere Casaldàliga escrita per Francesc Escribano. La veritat és que, tot i haver llegit algunes coses sobre ell i haver conegut en part la seva història, llegint aquest llibre m’he adonat de la importància que hi hagi bones persones, amb les idees clares i amb la determinació i la valentia necessàries per a dur-les a terme.

Lluitar contra el poder establert no és fàcil. No ho va ser per Casaldàliga al Brasil ni per a moltes altres persones del món catòlic a Amèrica Llatina, com l’arquebisbe Romero. Defensar els drets de les persones més febles enfront els interessos i l’ambició dels més poderosos sempre ha estat una batalla èpica.
Hi ha una frase de Casaldàliga en aquest llibre, en un moment en que parla de la revolució sandinista a Nicaragua, que em sembla especialment remarcable i diu així: “Hi ha hagut alguns líders sandinistes, i això també és aplicable a altres líders revolucionaris i figures polítiques importants de l’esquerra d’altres països, que han pensat només a respectar l’ètica del partit, l’ètica de la revolució, però que s’han oblidat de l’ètica personal. Jo crec que aquell que no és ètic en tot no és ètic en res”.

És pot dir més alt, però no es pot dir més clar. La partitocràcia com a eina al servei de determinades persones i/o col·lectius dins un partit és un mal força generalitzat. I això pot succeir de diferents maneres. En clau interna, per exemple, amb la promoció de determinades persones per a dirigir els partits o per a encapçalar les candidatures a les eleccions. La mala praxi i la escassa o inexistent ètica per arraconar persones considerades rivals és un fet quotidià.

També, en clau d’obra o acció de govern, s’acostuma a valorar constantment els sondejos i enquestes que apareixen de forma regular. El CEO, el baròmetre municipal, els sondejos encarregats per la premsa, tot això fa que els partits decideixin si han d’arriscar o no. Si la valoració és bona s’acostuma a optar per una tàctica conservadora i si la valoració és dolenta s’intenta fer visible la intenció de canvis, que normalment tampoc es duen a la pràctica més enllà de fer una declaració d’intencions. És només quan les coses van francament malament que alguns partits, no tots, enceten un procés de transformació i relleus que afavoreix un canvi de imatge i de línia política.

Al final es dona una importància excessiva a les persones que lideren els partits molt per damunt del projecte polític que representen, si és que en tenen. Perquè actualment hi ha molts partits polítics, massa, que no en tenen de projecte polític. Alguns van a la deriva i altres senzillament fan política reactiva o en contra de, però gens propositiva.

Llegir aquest llibre m’ ha servit per a reflexionar en el fet que, independentment del partit en que hi militis, o si hi milites a través de la societat civil o d’un ens religiós, el més important és mantenir els ideals intactes i lluitar per allò que consideres que és just, sempre amb l’ètica personal per davant de totes les coses. Discrepar en alguns àmbits no té perquè significar lliurar una batalla per demostrar que es té raó. Només hem de lliurar batalles amb aquells que no tenen intenció de canviar el rol en aquesta societat de capitalisme desbocat. Cal equilibrar les coses. Redistribució de la riquesa no ha de ser un concepte buit de contingut. Ha de ser un objectiu prioritari. Perquè el que no té sentit és que mentre la majoria de la població al nostre país, com passa i ha passat en molts d’altres, perd poder adquisitiu i frega o sobrepassa el llindar de la pobresa, els que controlen l’economia incrementin beneficis any rere any.


Jo sóc dels que penso que tenim l’oportunitat de construir un nou país i aquesta oportunitat hem d’aprofitar-la per fer que aquest país sigui en realitat més lliure, més just i socialment avançat. Però per aconseguir assolir la fita i, el més difícil, fer-ho bé, cal posar l’ètica per davant dels interessos personals.

Cap comentari: