El suïcidi no és allò que passa als altres

Des de la política sovint parlem de la Salut mental i emocional com una cosa llunyana. Això és quelcom que pateix molta gent, però sempre són els altres. De sobte deixa de ser així en el moment en que ens toca viure-ho de molt a prop.

Circumstàncies familiars em van dur a estar vinculat durant 17 mesos a un centre especialitzat en Trastorns de Conducta i de Conducta Alimentària per a joves, a Argentona. 17 mesos en què vaig conèixer molts i moltes joves i les seves famílies, més enllà del problema que m’hi va dur allà. Famílies que, això sí, es podien permetre pagar més de 1.000 euros al mes si disposaven d’una assegurança escolar que cobrís la diferència fins els 4.000 euros al mes que costava l’ingrés. Moltes, moltíssimes famílies es troben en la mateixa situació i no s’ho poden permetre. Hi ha oferta pública, però escassa i no per a tots els perfils de trastorn.

Vaig conèixer l’Eva en aquest centre. L’Eva tenia 17 anys i un trastorn de conducta alimentària, però amb un lligam familiar molt feble. Desconec les circumstàncies personals perquè no sóc de preguntar allò que algú no te ganes d’explicar. L’Eva era una noia intel·ligent, sempre somrient malgrat la seva situació i amb inquietuds més enllà de la seva persona. Un dia em va explicar que no entenia perquè hi havia presos polítics i que havia escrit una carta per al president Sánchez. Em va demanar si li podia fer arribar i així ho vaig fer a través de la pàgina web de presidència, amb una nota adjunta demanant una resposta que seria molt important per a una noia ingressada en un centre terapèutic. La resposta va arribar per escrit al cap de pocs dies, la qual cosa mereix tot l’agraïment; sobretot en veure la il·lusió amb que va rebre aquesta carta, en nom del president del govern espanyol, i compartir-la amb els seus companys, companyes i terapeutes.

Al cap de poques setmanes, l’Eva va complir 18 anys i va demanar l’alta voluntària com a major d’edat. Dos dies després de marxar d’aquell centre, es va llevar la vida. Aquella notícia va ser una bufetada emocional i malauradament en aquells 17 mesos van arribar dues notícies més com aquesta.

No havien passat ni 3 mesos i el suïcidi em va tornar a colpejar, aquest cop encara molt més a prop. El suïcidi d’algú deixa unes ferides que costen molt de tancar. Per què? Què hauria pogut fer per evitar-ho? Sentiments de culpa de les persones que estimaven la víctima. Tot això són preguntes que mai tindran resposta. El suïcidi arriba quan menys t’ho esperes; quan  penses que se’n sortiran. Arriba d’un dia per l’altre, d’un minut al següent.

Estic segur que el suïcidi no sempre és evitable. Però també estic segur que amb molt més esforç preventiu, es podrien evitar molts. Hem d’entendre que les polítiques de prevenció són una inversió de futur tant social com econòmica. El cost dels tractaments terapèutics són molt superiors i sovint arriben tard o no són prou eficaços.  Les dades ja ens havien de preocupar abans de la pandèmia i després d’aquesta són esgarrifoses.

La prevenció també ha de començar en els més joves. Comença en l’àmbit de l’educació, de la gestió de l’entorn familiar i social, de les oportunitats i, sobretot, de la motivació. Ens cal una societat que sigui capaç de facilitar que els i les joves puguin treure el millor d’ells mateixos. No una societat extremadament competitiva ni normativa, sinó una que escolti, entengui i pugui donar oportunitats als mes joves sense prejutjar-los ni posar-los etiquetes com “Ni-Ni”, entesa com a Ni estudia Ni treballa, enlloc d’entendre que això en realitat vol dir Ni futur Ni esperança. Perquè malauradament no som capaços d’oferir-los un horitzó de futur i esperança. Esperança en ells i elles mateixes per empoderar i il·lusionar a una generació que no ho te gens fàcil, especialment aquells que parteixen d’un estatus social del qual costa molt enlairar-se.

La pandèmia ens ha permès veure la punta de l’iceberg d’un problema ocult i creixent. Ara es tracta de passar dels “plans” a les “accions” i això es demostra amb determinació i amb pressupostos.

Top manta: és l'hora de la responsabilitat

Publicat a diario.es el 22-3-16

Ara fa tres mesos de la constitució de la Taula de Ciutat per a l'abordatge de la venda ambulant irregular al carrer, més coneguda com a Taula de Ciutat pel top manta. Tres mesos en els quals ha anat creixent la tensió a l'entorn d'aquest fenomen i tres mesos que han permès establir un marc de diàleg, intens i fluid, en dues sessions plenàries i moltes altres reunions per separat amb els diferents integrants de la mateixa.

La tensió creixent ha estat causa principalment a la gran atenció mediàtica que ha tingut el top manta, a l'acció reivindicativa i legítima de les entitats de drets humans i dels propis manters, a la pressió exercida també legítimament des del sector del comerç, a un cert malestar en el si de la Guàrdia Urbana i a un to elevat en la postura política dels diversos grups municipals fins al punt que el tema del top manta ha estat el que més debat ha generat, de llarg, en les comissions i plenaris municipals.

Però també, perquè no dir-ho, per una certa lentitud en la disposició de solucions per part del govern municipal i perquè el missatge que s'ha enviat durant els darrers mesos ha estat confús. Molts interessos, a vegades creuats, si bé tots legítims i que no he volgut oblidar a l'hora d'afrontar la presidència de la taula.

El passat 9 de març vam presentar a l'Ajuntament l'informe que he elaborat com a president de la Taula i que tenia un objectiu: emetre un missatge clar i amb la intenció ferma d'acordar amb el govern de la ciutat una sèrie de compromisos i accelerar al màxim la seva aplicació.

En primer lloc, el compromís clar de lluitar contra la venda de productes falsificats i il·legals. Un objectiu que ha de comptar amb la coresponsabilitat de totes les administracions, començant per interceptar l'entrada de mercaderia il·legal al port de Barcelona, seguint per avortar la venda de productes il·legals en els magatzems existents a l'àrea metropolitana i finalment evitant la venda de productes il·legals a peu de carrer, ja sigui en mantes o en botigues. Sembla una obvietat, però aquest ha de ser el primer estrat de la lluita, i la lluita contra la venda de producte il·legal cal centrar-la en la distribució del producte, en l'arrel del problema.

En segon lloc, cal el compromís d'abordar la situació de vulnerabilitat de gran part dels manters de la nostra ciutat. Una vulnerabilitat que ve determinada perquè 7 de cada 10 persones es troben en situació irregular, és a dir, sense papers. L'Ajuntament s'ha compromès a activar plans d'ocupació de 12 mesos adreçats a persones sense papers i residents a Barcelona abans de juliol de 2015. Això ens permet tancar un cens inicial d'actuació i considero que és una mesura molt encertada. Aquest nombre de plans pot ampliar-se amb la col·laboració de les entitats d'inserció socio-laboral i també dels diversos sectors econòmics de la ciutat. A més s'està treballant en la definició d'un projecte de cooperativa similar a la de ferrovellers creada en el mandat passat. I cal demanar aquí la voluntat i col·laboració dels manters per deixar l'activitat.

La presentació de l'informe tenia un objectiu que crec que era molt necessari: emetre un missatge clar i entenedor. L'Ajuntament de Barcelona té l'oportunitat de fer molt més del que mai s'ha fet per aportar solucions al fenomen del top manta. Més si tenim en compte les limitacions de l'àmbit competencial municipal. Ara bé, arribats a aquest punt és l'hora que tothom assumeixi com a propi el fet de la responsabilitat.

Responsabilitat per part del govern municipal d'aplicar amb celeritat les mesures socials proposades. Responsabilitat per part de les altres administracions per combatre de manera efectiva la venda de productes il·legals a tots els nivells. I també, responsabilitat de les entitats de drets humans i dels propis manters per facilitar l'accés als plans socials de l'ajuntament i no exposar-los a situacions que poden complicar la seva possible regularització i inserció en el mercat laboral, fet que es pot produir sense abandonar una reivindicació que avui segueix sent molt necessària, malauradament.

És l'hora de la responsabilitat de tothom sense excepció i tothom ha d'estar a l'alçada de les circumstàncies. Amb el conflicte difícilment arribarem a cap solució, però amb voluntat d'avançar tot és possible. No es tracta de perseguir a ningú, es tracta d'implicar-nos-hi tots! De buscar sortides, no conflictes. De perdre-hi una mica per guanyar-hi tots i avançar en la convivència a Barcelona.

És l'hora de passar de la voluntat de fer-ho, a fer-ho!

D'aquelles pasteres, aquestes mantes

Publicat el 17-12 2015 a diario.es 

Què és un manter? Per a algunes persones un manter és algú a qui comprar productes de baixa qualitat i amb qui regatejar el preu, per a d’altres és una amenaça i un perjudici per al comerç de la ciutat, o bé un aprofitat, un supervivent o una persona amb necessitats socials. I en el pitjor dels casos és algú que hauríem de fer fora del país perquè s’aprofita d’una sèrie de drets en detriment de les persones “d’aquí”.

Se’n parla molt dels manters a Barcelona, massa. Des d’aquest estiu han estat instrument per desgastar el govern de la ciutat i també la Guàrdia Urbana. Al final però tothom s’ha desgastat amb aquest ús instrumentalitzat d’una problemàtica social que afecta tant a comerciants, com manters, com la guàrdia urbana i els veïns.

Hem de ser conscients del recorregut que fan aquestes persones que venen de l’Àfrica subsahariana fugint de la misèria del seu país. Sovint ho fan en pasteres, deixant el seu destí en mans de les màfies que gestionen el tràfic de persones. El que és evident és que gairebé ningú marxa del seu país tret que sigui per necessitat. Alguns ho fan fugint de la guerra i d’altres de la probresa.

Malauradament, en arribar a la terra promesa les oportunitats no venen soles i el fet de no disposar d’una situació regularitzada els impedeix poder accedir a un contracte de treball. Les mantes al carrer no beneficien ningú. Perjudiquen el comerç de la nostra ciutat, que paga els seus impostos, pateix la crisi com gairebé tothom i no entén el missatge que s’ha emès des de l’Ajuntament, equivocadament, de ser permissius. Perjudiquen la Guàrdia Urbana perquè treballen sota pressió mediàtica. Perjudiquen la ciutat i el bon ús de l’espai públic, un espai que és de la ciutadania i que ningú ha d’ocupar per a realitzar activitats il·lícites. Però tampoc beneficien els manters, doncs aquesta activitat que realitzen els exposa a les sancions, les penes i fins i tot l’expulsió alhora que els impedeix desenvolupar-se professionalment.

Malgrat haver-hi insistit des de l’estiu, finalment l’Ajuntament ha constituït una Taula de ciutat –a proposta d'ERC– per abordar aquesta problemàtica. Una Taula a la qual són convidats tots els agents implicats. Una experiència pionera per abordar la qüestió de la venda ambulant irregular com no s’ha fet fins ara malgrat aquesta problemàtica existeix des dels anys 80. Els enfocaments nous aixequen polèmiques de vegades i és cert que no tothom que ha estat convidat hi ha assistit. Però com a president de la taula em comprometo a mantenir el diàleg amb tothom, fins i tot amb els que legítimament han pres la decisió de no ser-hi d’entrada.

Cal prioritzar el diàleg, la seriositat i el rigor per abordar aquesta qüestió. De la primera reunió ja en podem extreure tres conclusions. En primer lloc l’Ajuntament de Barcelona no pot ser permissiu amb les pràctiques il·legals a l’espai públic. No es pot legalitzar allò que és il·legal, entre d’altres coses, perquè tampoc és competència d’aquest Ajuntament. En segon lloc calen solucions socials per a resoldre els problemes dels manters i l’Ajuntament disposa d’algunes eines per a poder-hi fer front, a més d’experiències prèvies que han tingut un cert èxit com ara la cooperativa de ferrovellers. I finalment cal lluitar contra els majoristes de productes falsificats, màfies que actuen amb impunitat en grans magatzems de l’àrea metropolitana i també contra l’entrada d’aquests productes a través del port de Barcelona. Com? Exigint coresponsabilitat a totes les administracions. Mentrestant, nosaltres seguirem dialogant per trobar una solució de consens. La ciutat s'ho mereix.

La força d’una plaça

Fotografia extreta de la pàgina teinteresa.es

Dissabte passat vaig tenir el privilegi de ser investit regidor en la sessió plenària de l’Ajuntament de Barcelona, celebrada al Saló del Consell de Cent. Va ser una jornada amb una alta càrrega emocional per a tots els que hi érem presents i també un moment per a reflexionar sobre la responsabilitat que ens ha encomanat la ciutadania. Ser regidor a Barcelona, en el grup municipal d’ERC i en el moment polític i social actual, és senzillament apassionant.

Hi ha molts moments de dissabte que han passat al racó dels grans records. El moment d’entrar al Saló del consell de Cent, la promesa “Tot treballant per assolir la República Catalana i la justícia social, prometo per imperatiu legal”, els discursos dels nostres representants i, sobretot, el moment de creuar la plaça en direcció al Palau de la Generalitat.

No sabria descriure ben bé el que estava passant a la plaça Sant Jaume. El protocol es va trencar, no hi havia distància entre els electes i la ciutadania, sense tanques, amb abraçades i salutacions sense parar. Potser els responsables de seguretat van patir més del que és desitjable, però la sensació d’escalf va durar tot el recorregut d’anada i de tornada.

És evident que el canvi que la ciutadania ha demanat amb el seu vot, ha generat una il·lusió que només és comparable a les grans manifestacions dels darrers 11 de setembre que s’han viscut al nostre país. I penso que és bo no separar ambdues formes d’expressió. Totes conformen un desig de canvi viscut des de perspectives diferents, però amb un objectiu comú.

És cert que a la plaça el crit predominant era el de “Sí, se puede”. I és cert que van predominar les persones per damunt de les banderes. Personalment vaig veure una bandera espanyola republicana i 3 estelades. Però l’esperit era el mateix: necessitem un canvi i volem lluitar per aquest canvi. L’energia que hi havia a la Plaça de Sant Jaume respon a la diversitat de les bones persones del nostre país. I també he de dir que m’he sentit molest per comentaris rebuts en el sentit d’ubicar la gent d’aquest país entre unionistes i independentistes. Entre els que s’expressen en castellà i els que s’expressen en català. Els electes representem a tota la gent d’aquesta ciutat, parlin la llengua que parlin, visquin al barri on hi visquin, pensin com pensin respecte a la independència del nostre país. I tenim la responsabilitat d’ajudar a conduir aquest desig de canvi cap a la llibertat d’expressió i el dret a decidir.

Tal com preveu el full de ruta signat per ERC, CiU i diverses entitats del nostre país, si el mandat de la ciutadania el 27S és clar, haurem de fer un procés constituent. I en aquest procés hi volem a tothom, sense excloure ningú. En el procés cap a la independència hi volem a tothom. No volem que ningú es quedi despenjat i, si això passa, haurem de saber esperar, estendre la ma i acompanyar-lo cap aquest procés constituent. Actuar d’una altra manera només faria que donar la raó a persones com Sánchez Camacho o Albert Rivera. Qui vulgui un país fraccionat entre uns i altres a mi no m’hi trobarà pas. No ho vull de cap manera.

Per acabar, dir-vos que em sento orgullós del vot favorable d’ERC a l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau. Els gestos que s’han fet des de Barcelona en Comú en favor del procés són superiors als que han fet altres formacions com, per exemple, Unió. I malgrat m'hauria agradat que s'haguessin adherit al Full de Ruta, també hi ha altres formacions com les CUP que no ho han fet. També és cert que no han estat els gestos suficients per a generar la complicitat necessària de compartir govern amb ells. El més important ara és que, si el 27S aconseguim un mandat democràtic clar, Barcelona en Comú i tota la gent que omplia la plaça de Sant Jaume no quedi despenjada del procés més important que haurà viscut aquest país. L’autèntica revolució passa per la llibertat nacional i per la justícia social. Ambdues són indestriables.

Joves i trastorns mentals. Què està passant?

El malaurat incident d’ahir al matí a l’IES Jaume Fuster de Barcelona ha estat el detonant per escriure aquestes línies. Fa algun temps que intento reflexionar sobre una qüestió que afecta en major o menor mesura a bona part dels infants i joves de la nostra societat. I la pregunta que em faig és... el model social que estem desenvolupant en els darreres anys es preocupa i vetlla pels nostres fills?

La Federació d’Entitats d’Atenció i educació a la Infància i l’adolescència (Fedaia) va fer públic l’estudi “L’afectació de salut mental en la población infantil i adolescent en situació de risc a Catalunya”, realitzat en col·laboració amb la Universitat de Barcelona, amb dades dels anys 2013 i 2014. L’informe alerta que han augmentat els casos de trastorns mentals entre la població jove catalana, i que aquests problemes apareixen cada vegada en edats més primerenques.

D’altra banda, La Unió Europea destina un 2,2% del seu Producte Interior Brut a infància i família, mentre que a Catalunya s’hi destina només un 0,9%.

Aquestes dades em porten a pensar que, des d’un punt de vista institucional, no es fa prou, però també penso que el model social i els usos horaris no afavoreixen gens millorar aquestes dades tan preocupants.

Aquestes són algunes de les reflexions que em plantejo respecte a tot això


Noves tecnologies i accés a la violència

Els infants i joves accedeixen a la violència amb total facilitat. Internet i els vídeo jocs promouen l’ús de la violència i, malgrat la legislació contempla restriccions segons l’edat, no existeix un control estricte de l’accés a continguts de violència explícita.

Un gran nombre de famílies pateixen una fractura digital evident. Els infants i joves són nadius en l’àmbit de les noves tecnologies mentre els seus pares i mares no tenen prou coneixement ni presten l’atenció necessària a aquesta activitat per part dels seus fills. En aquest sentit és necessari, molt necessari, fer programes de formació adreçats a les famílies sobre el bon ús de les noves tecnologies.

L’addicció a aquestes noves tecnologies és també un trastorn en augment. La manca de control de continguts i horaris de dedicació a aquesta activitat deriven en molts casos en problemes d’addicció que esdevenen també problemes de conducta, fruit d’aquesta addicció.


La pressió social

Els models socials a seguir i la competitivitat també són algunes de les causes que provoquen frustracions entre els nostres joves. Problemes relacionats amb fòbies, angoixes, depressió i trastorns alimentaris segueixen augmentant.

Els serveis públics de salut mental

Els servei públic per a tractar els problemes de salut mental per a infants i joves no compta amb els recursos humans i econòmics suficients. Són moltes les persones que en accedir al CSMIJ, després de passar per la llista d’espera, acaben derivant la teràpia i el tractament cap a especialistes privats; i no tothom es pot permetre el cost d’una teràpia privada.


L’educació

L’alumne hauria de ser el centre al voltant del qual s’apliquen les mesures en l’àmbit de l’educació.

La compactació horària en l’ensenyament secundari públic és un altre dels grans problemes. Els nostres fills i filles arriben a casa a l’hora de dinar, mentre els pares i mares no ho fem fins ben avançada la tarda. Això fa que durant 3, 4 ó 5 hores els infants i joves restin sols a casa i puguin realitzar activitats sobres les quals els pares no hi tenim control. Aquesta mesura de la compactació horària s’ha fet pensant només en la reducció de costos, però no ha tingut en compte allò que realment convé a les famílies i, per extensió, als alumnes.

I per últim, el model educatiu a les escoles ha d’evolucionar per tal de motivar els alumnes. L’índex de fracàs escolar ens hauria de preocupar i molt. No existeixen places suficients d’educació especial a l’escola pública i, malgrat la Llei d’Educació obliga a fer esforços en l’atenció i els currículums adequats a les necessitats de tots i cadascun, això no s’acaba fent en molts casos per la manca de recursos humans i econòmics. Entenem com a plaça d’educació especial a tots els alumnes que tenen dificultats per assolir els objectius escolars, tant per la banda baixa, com en els casos d’altes capacitats i sobre dotació. L’escola, per a ser inclusiva de debò, ha de comptar amb els recursos necessaris.


Conclusió

En definitiva, tots aquests problemes associats poden ser la causa de bona part dels trastorns psicològics en infants i joves. Cal abocar-hi recursos i cal fer-ho quan abans. L’educació escolar, l’àmbit familiar, la conciliació d’usos horaris i una política de salut mental pública més eficients són cabdals per a revertir una tendència que posa en perill el futur de bona part dels nostres joves.

Cal deixar de banda els tabús i els prejudicis, parlar amb total naturalitat d’un problema que és real. Només d’aquesta manera i amb la voluntat d’atacar el problema des de tots els fronts, ens en sortirem.

Sento una profunda pena pel noi que ahir va arribar a fer el que va fer.

7 dies després del 9N

Fotografia de Diari de Girona

Ja han passat 7 dies des del 9N i, contrastant la meva opinió amb la de la gent del meu entorn, penso que sóc de les poques persones que no ens hem emocionat en excés amb el resultat obtingut, més enllà de l’emoció de veure com la ciutadania que va decidir anar a votar va fer-ho amb tota la il·lusió del món.

Des d’un punt de vista numèric, pel que fa la participació podem considerar que es tracta d’un èxit important. A hores d’ara el web www.participa2014.cat, ens diu que han participat un total de 2.305.290 ciutadans, dels quals han votat Sí-Sí  un 80,76%, és a dir 1.861.752 vots netament independentistes. Si tenim en compte que el cens era d’aproximadament 6.300.000 persones tenim una participació del 35,6%.

Per tant la valoració podem fer-la des de dos punts de vista diferents. El primer és que com a mobilització ciutadana tenim un resultat sense precedents en el nostra país. Però no passa de ser això, una gran mobilització ciutadana que, això sí, manté la línia ascendent de les grans mobilitzacions que s’han produït en el nostre país des de l’11S de 2012. Però no, no tenim el mandat democràtic que el món espera de nosaltres.

El segon és que, si fem un referèndum autèntic amb una participació (suposem) del 75%, votarien uns 4.700.000 ciutadans. I aquesta xifra de participació situaria el 51% en gairebé 2.400.000 vots favorables a la independència.

La primera reflexió que em faig és si l’opció independentista compta a hores d’ara amb 550.000 vots més dels que s’han obtingut el 9N. I la segona és que allà on punxem més és al cinturó metropolità de Barcelona. Per tant, ja sabem on cal fer més i millor feina. En aquest sentit, i a curt termini, des d’ara sóc pro plebiscitari, ja que penso que la Llei Electoral afavoreix el vot independentista en unes eleccions plebiscitàries que ens permetin fer una Declaració d’Independència al Parlament.

Pel que fa a la valoració política del 9N i després d’escoltar el full de ruta que té el president Mas, crec que cal anar el més ràpid possible. La resposta al diàleg des de Madrid ha estat clara. Una vegada més s’ha dit que no hi ha res a fer i que mai hi haurà un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Atesos els números que he plantejat abans, aquest és un error per part de l’estat que afavoreix un procés d’independència, al revés del que va fer el Regne Unit amb el cas escocès. Afortunadament per a l’independentisme català l’actitud de reiterar les negatives a la negociació deixa només oberta la porta a la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries i, a més, segueix generant més independentistes al nostre país.

En clau catalana, el full de ruta a seguir ha de ser clar. D’acord amb el que es planteja des de la societat civil cal convocar eleccions a primers de 2015. La gran pregunta és: ha d’haver una llista unitària? El primer que cal tenir en compte és que la Llei d’Hondt no afavoreix expressament aquesta opció tal com s’insisteix des de determinats sectors polítics i socials. Aquest article de Jordi Regincós ens fa 5 cèntims. 

Per tant, aquesta crida a la llista unitària a què respon? A una voluntat real de guanyar la independència des del Parlament? O a mantenir el president com a cap de llista sí o sí?

En aquest sentit, la meva opinió personal és que les eleccions plebiscitàries es poden fer amb llistes separades però amb un punt clar i concís al programa sobre el posicionament de vot al Parlament d’una Declaració d’Independència. I de passada, que siguin els ciutadans qui decideixin qui ha de ser la persona que ha de liderar aquest procés. Més democràcia no es pot demanar.

Can Vies. Mala peça al teler.

Portem 4 dies d’aldarulls amb l’excusa del desallotjament de Can Vies al barri de Sants. Quedi ben clar, abans de seguir amb aquest article d’opinió, que considero que la violència mai està justificada, vingui d’on vingui. No hi ha mai cap excusa que la justifiqui en el moment actual i en aquest país.

Hi ha situacions que requereixen un tacte especial i aquest és el cas de Can Vies. Durant els darrers mesos la tensió ha anat creixent; la corda s’ha anat tibant. És cert que hi ha una sentència judicial que requereix el desallotjament, però també és cert que l’activitat que es duia a terme a l’espai de Can Vies no representava cap risc per als veïns i veïnes. És cert que determinades persones que prenien la paraula en nom de Can Vies han portat la seva protesta massa enllà, però també és cert que des del govern de la ciutat ha actuat amb la determinació de deixar clar que ”això no ho deixarem passar així com així”.

En qualsevol cas, cadascuna de les parts és responsable d’allò que fa. Però en el cas de l’ajuntament és molt evident que fa o deixa de fer, mentre en el cas dels aldarulls no queda clar qui els provoca i per a què, malgrat s’utilitza com a excusa el desallotjament.

El diàleg és l’única manera d’afrontar conflictes d’aquest calibre. Diàleg i negociació i ningú no s’aixeca de la taula de negociació fins que hi ha un acord. Les amenaces es deixen de banda, per part de tothom. L’actitud de determinats membres de l’Assemblea de Can Vies no ha de servir d’excusa per a deixar de parlar i donar pas a accions que generen confrontació. Hi ha molts exemples als quals podríem recórrer com a exemple per a poder fer les coses millor com ara Can Batlló o Can Masdeu. És evident que hi ha un sentiment creixent de voluntat ciutadana d’autogestionar espais i això no és negatiu, ans al contrari, aquests projectes enforteixen la societat i cohesionen.

Com a govern, cal tenir la voluntat política de resoldre el problema. No s’hi val a dir que vols negociar quan has posat l’excavadora dins de Can Vies i has començat l’enderroc, com tampoc s’hi val a cremar contenidors i provocar aldarulls i destrosses que acabem pagant entre tots, amb l’excusa que l’excavadora hi és allà.

A més, a la manca de voluntat política cal afegir la manca de visió de l’escenari actual. En aquest moment el país està donant un exemple al món en utilitzar els instruments democràtics, i només els instruments democràtics, per afrontar un repte tan important com l’assoliment de la independència. Aquesta imatge de crema de contenidors, trencadisses a les oficines bancàries i al mobiliari urbà, aldarulls, no ens beneficia en res. És una imatge que confon i que, els contraris al procés d’emancipació que està duent a terme el nostre país, aprofitaran per a fer créixer els arguments de la por.

No m’agrada gens que determinats col·lectius aprofitin els conflictes per a justificar i exercir el vandalisme. Però tampoc m’agrada gens veure la manca de responsabilitat i voluntat del govern municipal davant una negociació difícil. L’exercici de la força és una mostra de violència, vingui d’on vingui. Hi ha però massa preguntes sense resposta en tot el que està passant i també caldrà fer un esforç per conèixer tots els detalls.

Conversant amb en Valerio

Ahir dissabte vaig ser durant tot el matí acompanyant els companys i companyes d’ERC Sant Andreu, en el periple de l’Oriol Junqueras pels barris de Bon Pastor i La Sagrera. Després d’un matí intens, uns quants vam acabar fent un mos al Versalles del carrer Gran de Sant Andreu amb la satisfacció perquè el matí havia anat molt bé i, cap als volts de les 6 de la tarda, vaig pujar a la moto en direcció a casa.

Vaig agafar el carret de la compra, la llista i vaig posar rumb al supermercat perquè, es clar, encara no havia tingut temps de fer la compra setmanal. Camí del súper anava jo, pensant en les meves coses, amb la ruta programada i la ment distreta quan, de sobte, un home em va fer la pregunta clàssica d’un turista perdut: “excuse me sir, do you speak english?”.  Vaig alçar la mirada, vaig veure un home que aparentava una seixantena d’anys amb una motxilla a l’esquena i aspecte un pel descuidat. “Yes, but only a little” vaig respondre. De seguida vaig veure que no es tractava d’un turista.

A partir d’aquí, no sé ben bé com, però el fet és que vam iniciar una conversa en ple carrer que es va allargar ben bé una hora. De manera excepcional, dissabte a aquella hora jo no tenia cap pressa. Més enllà d’anar a comprar, no tenia cap feina urgent a fer ni tampoc havia quedat amb ningú; per tant, disposava de temps i em vaig poder relaxar i deixar-me portar. Vaig pensar que parlar amb aquella persona seria interessant i crec que no em vaig equivocar.

En Valerio, romanès d’origen, busca feina d’electricista. És una persona que ha recorregut mig món (Turquia, Ucraïna, Itàlia, Toledo, Madrid, Barcelona...). No sé com ha arribat a aquesta situació. Aquest és un tema que va voler passar de llarg. És separat i sense fills, fet que imagino l’ha permès vagar amb una certa llibertat pel món. El cas és que ell va decidir fer-ho així i, mentre ha tingut feina ha pogut anar tirant, però ara no en té i assegura que, quan entres en una espiral de decadència és molt difícil sortir-se’n.

Per la seva manera de parlar vaig pensar que l’alcohol no era causa de la seva situació, com en tants altres casos. Jo l’escoltava amb interès i, de tant en tant, li donava la meva opinió sincera sobre el que pensava que podia fer en una ciutat com Barcelona. Perquè si bé és cert que Barcelona,com qualsevol altre ciutat desenvolupada, entranya moltes dificultats per a les persones com en Valerio; també és cert que hi ha una important xarxa d’entitats del tercer sector que poden oferir-li uns mínims i també l’oportunitat de començar encara que sigui de molt a baix.

No us detallaré tota la conversa. Penso que tampoc em va explicar tot això perquè jo fes un article al bloc ni tampoc perquè li solucionés la vida. Dues de les seves principals preocupacions són la seva cama, que te una infecció amb molt mala pinta però no vol anar a l’hospital per por a perdre-la i, l’altre, que ha perdut els seus papers.  També el fa patir la inseguretat de perdre el poc que porta a sobre.

El Valerio, que es va mostrar sorprés quan li vaig preguntar pel seu nom, dormirà on pugui fins dilluns, que anirà a la Fundació Arrels. Vaig recomanar-li també un parell d’entitats més que el podrien ajudar. Finalment em va demanar una ajuda econòmica, es clar. Després de conversar durant una hora amb una persona així, si et demana diners es fa molt difícil no donar-ne. Li vaig “prestar” una quantitat petita. Ell es va comprometre a convidar-me a un cafè un altre dia si ens trobem.

Segurament el seu objectiu, en principi, era demanar-me diners i segurament sap que empatitzant amb la gent és molt més fàcil obtenir-ne. Però també em va agrair l’estona que li vaig dedicar. Em va dir que creu que sóc una bona persona i que ell tenia vergonya a causa del seu aspecte. Jo li vaig respondre que no tenia perquè. Que cap de nosaltres te garanties de no arribar mai a la seva situació i que, si això em passés a mi, m’agradaria poder parlar amb algú ni que fos sota la llum d’un fanal al carrer. Li vaig regalar una frase que algú important em va dir a mi un dia: “1000 quilòmetres comencen amb un pas”. Ens vam donar la ma. Jo vaig anar cap al supermercat i ell va seguir el seu camí en direcció contrària.

Després d’escoltar en Junqueras al matí al barri de Bon Pastor i la conversa inesperada de la tarda, tinc molt clar que una de les coses que vull que es facin bé és aquesta. No hem de descuidar a ningú pel camí. Ni tans sols als que, volgudament o no, acabin tan avall en l’estatus social. Tan avall que, malgrat els veiem dormint en els caixers o rodejats d’objectes personals en un banc al carrer, sembla que ja no formen part d’aquesta societat. Doncs hi són, pensen, senten, s’emocionen i ens observen amb temença i vergonya.

On són els arguments contra la independència?

Passen els dies i els arguments contra la independència de Catalunya no evolucionen. Més enllà del discurs de la por no hi ha res. Encara és l’hora que escolti a algú intentar-me convèncer que anar del bracet amb Espanya ajudarà a millorar la meva vida, la dels pensionistes, la de les persones aturades, la de la petita i mitjana empresa d’aquest país.

Els arguments que repeteixen constantment, amb independència de l’interlocutor i de l’adscripció política que representa sempre són els mateixos, escassos i fàcilment rebatibles.

Quedarem fora de la Unió Europea?. D’entrada això no es pot assegurar de cap manera, ni en un sentit, ni en l’altre.  No hi ha cap document jurídic que ho asseguri, de fet això no està contemplat.  I difícilment Europa retallarà drets adquirits pels 7,5 milions de ciutadans i ciutadanes europeus que vivim a Catalunya. Però suposant que així fos, només hi ha una Europa? Hi ha l’Europa de la unió monetària on hi ha estats, com ara Andorra, que utilitzen l’Euro sense formar part de la Unió. L’espai Schengen que permet la lliura circulació de  béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. Aquest vídeo del Col·lectiu Wilson ho explica de forma clara.

No podrem pagar les pensions? Els diners que les persones treballadores han cotitzat no estan guardats en una capsa forta. Les pensions es paguen a partir dels diners que es recapten en l’actualitat. I si tenim la certesa d’alguna cosa és que un estat amb un índex del 27% d’aturats i un deute que supera el 100% del PIB difícilment podrà mantenir les pensions en el model actual. De fet s’ha aprovat a l’estat una reforma de les pensions que fixarà la cotització en funció de l’esperança de vida i que es revisarà cada 5 anys, de manera que les pensions podrien retallar-se un 5% nominal cada 10 anys per aquest factor de sostenibilitat que s’ha introduït. Per contra, una Catalunya independent disposarà d’un pressupost molt superior que garantiria el pagament de les pensions.

La consulta és il·legal? Si agafem la Constitució Espanyola com si fos la Bíblia segurament pensaríem que sí. Però si el govern de l’estat tingués la voluntat de deixar opinar la ciutadania a Catalunya podria traspassar el dret competencial per a fer un referèndum en el marc de la Constitució. No obstant hi ha molts altres marcs legals als quals Catalunya pot acollir-se per a fer la consulta. La Llei de Consultes que s’impulsarà a Catalunya mateix o el Dret Internacional que, en la Declaració Universal dels Drets Humans, preveu el dret a l’autodeterminació dels pobles, com han fet la majoria dels estats que conformen avui en dia el mapa polític d’Europa en els darrers 100 anys.

Catalunya no és econòmicament viable? Un país amb un increment constant de les seves exportacions, amb la riquesa empresarial, patrimonial, territorial i cultural de Catalunya te tot a favor seu per a poder prosperar econòmicament. A més, disposaríem de 16.000 milions d’euros que ara marxen en forma d’impostos a l’estat espanyol i no retornen en forma d’inversions, el que representa més de 2.000 euros per persona, 8.000 en una família de 4 membres.

La societat es fracturarà? Pensar que Catalunya viurà una fractura social per aquest motiu és ridícul. Els lligams emocionals i de parentesc amb Espanya són evidents. Per contra, una societat amb 800.000 persones aturades, on les diferències entre les classes socials cada cop són més acusades, sí representen una fractura social i d’oportunitats que no ens podem permetre com a país. Amb la independència tindrem l’opció de construir un nou país que atorgui nous drets a les persones enlloc de retallar-los. La dobla nacionalitat està garantida, la cooficialitat de la llengua castellana, també.

En resum, faig meu un argument que va oferir Jose Rodriguez, ex company al consell de districte d’Horta-Guinardó i militant socialista. Qui està al costat del dret a decidir més enllà dels partits? Sindicats, agents de la societat civil i entitats que habitualment són els que lluiten pels drets de les persones. I qui està en contra? l’establishment; grans empreses i corporacions amb interessos econòmics basats en la retallada constant de drets ciutadans. Curiosament aquells que es beneficien i molt de la fractura social.

Mandela, Escarré, Casaldàliga

Hi ha persones que, en moments excepcionals, fan coses excepcionals. Generalment es tracta de persones que són fidels als seus ideals i que estan disposades a sacrificar molt per tal de ser honestos amb la societat que els envolta i també amb ells mateixos. Aquests tres personatges tenen en comú tot això, malgrat ho han exemplificat de maneres diferents i en moments i llocs del món diferents. Però qualsevol d’ells podria considerar-se un càtar, un bon home.

Nelson Mandela ens ha deixat aquesta setmana i ho fa deixant un llegat impecable. Un país, Sudàfrica, que durant dècades va practicar l’apartheid contra la majoria negra, és avui en dia un país on negres i blancs poden conviure gràcies a la reconciliació que Mandela va procurar. 27 anys empresonat no van impedir que aquest bon home africà abandonés els seus ideals i la lluita de tot un poble. Ho va aconseguir. No ha estat un màrtir i serà recordat per sempre més com un líder que va saber administrar la victòria de la millor manera possible, cercant la reconciliació enlloc de la venjança.

L’abat Aureli Maria Escarré va realitzar, tot just fa 50 anys, unes declaracions en el diari francès Le Monde, criticant obertament el règim franquista. L’aleshores abat de Montserrat va dir coses com “No hi ha justícia sense llibertat”, “Allà on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia; i és el que passa a Espanya”, “Espanya, i aquest és el gran problema, encara es troba dividida en dos bàndols. No tenim darrera nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l’església, que es veié obligada a lluitar al costat d’aquests últims no han fet res per tal d’acabar amb aquesta divi­sió de vencedors i vençuts: això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme”.

Escarré va fer aquestes declaracions l’any 1963, mentre el règim franquista seguia practicant la repressió com a fórmula de control del poder. L’abat Escarré va passar de ser proper al règim franquista a extremadament crític en observar les injustícies que es van cometre des d'aquell règim. També va defensar els seus ideals i això ho va acabar pagant amb un exili forçat a Viboldone, Itàlia.

Pere Casaldàliga és una altra d’aquestes bones persones que estan disposades a arriscar-ho tot, la vida inclosa, per tal de defensar els seus ideals. Gran defensor i practicant de la Teologia de l’Alliberament, ha dedicat gairebé tota la seva vida a defensar els drets dels camperols de Sao Félix de Araguaia i rodalies, de la injustícia que practicaven impunement els latifundistes brasilers. També va viure la paradoxa de ser considerat falangista a Catalunya i alhora comunista pels governants i homes poderosos al Brasil, així com per la mateixa església.

Casaldàliga no ha passat per la presó ni tampoc ha viscut a l’exili. Ell va triar no marxar de Sao Félix de Araguaia i va ajudar a construir un món millor per a uns camperols que finalment van poder treballar les seves terres, enlloc de fer-ho en règim d’esclavatge per a un altre. Tot just ara, TV de Catalunya emetrà una mini sèrie basada en el llibre “Descalç sobre la terra vermella”. Per aquells que no hagueu llegit el llibre, us el recomano o, si més no, us recomano que veieu aquesta mini sèrie.

Tres persones, tres exemples a seguir. Si hi hagúes moltes persones fidels als seus ideals i vetllant pel bé comú, segurament el món seria molt millor.

Fem via. Anem pel bon camí

El 10A és una d’aquelles dates que sempre recordaré. Un país que havia despertat després de molts anys d’haver de lluitar, massa, per poder-se reconèixer com a tal. Els processos polítics de la darrera dècada han fet obrir els ulls de moltes i molts conciutadans. L’encaix en un estat de mentalitat imperialista, és impossible per a un país que te personalitat pròpia.

Davant d’aquest panorama polític, la societat civil, la gent de molts pobles i ciutats va prendre la iniciativa. I des d’Arenys de Munt fins a Barcelona es van succeir riuades d’emocions compartides. Les consultes van ser un revulsiu per a despertar-nos. Vam comprovar que, si ens ho proposem, tot està per fer i tot és possible.

Les consultes han estat el bressol de la nova ANC. Un ens indispensable per mantenir la societat civil mobilitzada. L’èxit de l’ANC rau en la seva gent, en la capacitat de convocatòria i la seva transversalitat. I també en l’encert de convocar la ciutadania en els moments claus del procés.

El país té molta pressa però ara cal paciència; no  una paciència infinita, però estem fent les coses bé perquè el món ens prengui seriosament. 2 milions de persones demanant la independència l’11S de 2012, unes eleccions on guanyen per majoria absoluta els partits que aposten pel dret a decidir, la Declaració de Sobirania i, enguany, la Via Catalana que creuarà el país de punta a punta, són motius suficients perquè el món ens escolti i vegi que aquest país sap el què vol i creu en la seva capacitat per aconseguir-ho.

Ens en sortirem segur. I això ens obliga a tenir la immensa responsabilitat de dibuixar un nou país que ha de ser molt millor del que és ara. Un país on la igualtat d’oportunitats, la transparència i la llibertat siguin el pal de paller d’una societat justa i socialment avançada. Un país de tothom i per a tothom, perquè és només d’aquesta manera que aconseguirem un país cohesionat i fort. I posats a somiar, un país que sigui un model a seguir per a una vella Europa que també necessita reinventar-se.

Tenim molt a fer i ho tenim tot per guanyar. Fem via!!!!

Nazisme? Feixisme? Compte amb la terminologia que usem

Darrerament tothom se sent amb dret d’etiquetar altres persones o col·lectius en funció de les idees que defensen. Nacionalistes espanyols titllant de “Nazis” als independentistes catalans o independentistes catalans titllant de “Feixistes” a nacionalistes espanyols, és un fet massa habitual en aquests dies.

Potser caldria fer una mica de memòria. El Nazisme va ser l’artífex d’un holocaust amb prop de 6 milions de jueus assassinats i el Feixisme (Franquisme o Nacionalcatolicisme en el cas d’Espanya) va dur a terme una dictadura molt repressiva i va assassinar més de 300.000 persones un cop va finalitzar la guerra civil.

Per tant, si ens atenem a les dades, queden en evidència totes les acusacions de Nazis o Feixistes a banda i banda de la discussió. No negaré que en ambdós casos hi ha persones que tenen un pensament proper a l’adjectiu, però per norma general penso que les coses no van per aquí. I això ha de ser motiu per no actuar en funció del que diguin alguns elements que fan molt de soroll.

El govern espanyol vol negar als ciutadans de Catalunya el dret a fer una consulta. Això és cert i també és cert que això es deu a una transició cap a la democràcia incompleta i feta a gust dels protagonistes de l’antic règim. També és cert que molts membres d’aquest govern són descendents d’aquells que ostentaven el poder entre 1939 i 1975 i que en la seva acció de govern atempten contra les llibertats del nostre país.

I sí, també és cert que hi ha alguns energumens que diuen bestieses de l’alçada d’un campanar a les xarxes socials. Però això últim, malauradament, també passa a l’inrevés. Alguns dels perfils que es veuen a les xarxes socials i que demanen a crits la independència de Catalunya en nom de la llibertat, també llencen proclames racistes. Son la majoria? No, afortunadament són una minoria.

El primer que hem d'acceptar i entendre és que estar en contra de la independència de Catalunya no és una actitud feixista. M'han sorprès les dues editorials de Vicent Partal amb el títol "Per què el PSC bascula cap al feixisme". No crec que aquesta sigui la manera d'afrontar el què està passant en un PSC que bascula cap a l'espanyolisme, això sí. Potser en traurem molt més d'incorporar a aquelles persones del PSC que han obert els ulls i són conscients que dos no és federen si un no vol; i a Espanya, ara per ara, el federalisme és una entelèquia.

En conclusió, crec que els termes “nazi” o “feixista” s’utilitzen molt a la lleugera per desacreditar a qui pensa de manera diferent. I això és un argument propi de qui no té arguments millors. Fem via, seguim el camí que hem encetat, però no caiguem en la provocació d’entrar en una discussió que no ens du enlloc i que, a més, donarà ales a aquells que sí actuen i pensen com a feixistes. Perquè la veritat és que feixistes hi ha arreu i sempre n’hi haurà. El que cal és no donar-los el protagonisme al qual aspiren. Construïm un país nou sense deixar ningú enrere. L’Oriol Junqueras va dir en la seva visita al barri d’Horta que “la gent no ens entendrà si no els estimem”. No puc estar més d’acord.

La pobresa infantil: una realitat propera

Ahir diumenge el diari El Punt Avui va publicar un reportatge sobre la pobresa infantil a Catalunya. Alguna de les històries que hi apareixen em semblen especialment colpidores com la de “l’entrepà màgic” que una mare prepara a una nena de P5 on no es veu el contingut però diu que està molt bó.

En el darrer consell escolar de districte, aquest va ser un dels temes tractats. La persona que va fer l’exposició ens va dir que hi ha mestres que apadrinen nens i els paguen alguns àpats. I en el reportatge d’El Punt Avui també es comenta com alguns docents porten plats preparats o entrepans, o tenen galetes a ma perquè saben que fan falta.

No estem parlant d’un país del que anomenem tercer món. Parlem de Catalunya. L’informe de la FEDAIA sobre la Pobresa Infantil a Catalunya és esfereïdor. 1 de cada 4 nens i nenes al nostre país viu per sota el llindar de la pobresa. Una xifra que només és superada per Romania i Bulgària en la Unió Europea. I en el marc de l’estat espanyol, Catalunya ha incrementat l’índex de pobresa infantil molt per sobre de la mitjana estatal.

Aquest fet es manifesta de diverses maneres: Malnutrició o desnutrició, mancances de vestuari i de material escolar, manca d’higiene i d’espai propi a l’habitatge, problemes de salut dental, problemes de creixement, dificultats d’aprenentatge, baix rendiment i absentisme escolar, major risc de fracàs escolar i abandó dels estudis, problemes per accedir a reforç escolar, problemes per accedir a activitats extraescolars, menys possibilitats per accedir a les noves tecnologies, problemes de relació amb l’entorn, etc... A més se suma la reducció de recursos a les escoles a conseqüència de les retallades en el pressupost.

La FEDAIA planteja un seguit d’accions per a minimitzar el problema però totes elles passen per un increment en el pressupost en forma d’ajuts per a incrementar beques de menjador, crear espais d’acollida, ajuts per alimentació i vestuari, salut, inclusió i prevenció. Però l’estat espanyol està a la cua en inversió en família i infància amb només un 0,7% del PIB, en contraposició a Dinamarca que inverteix un 5,5% o Bulgària que ho fa amb un 2,60%. A més, és l’únic estat que no ha incrementat el pressupost en aquest àmbit malgrat les xifres parlen per sí soles.

Hi ha famílies que no poden pagar el servei de menjador a les escoles perquè, malgrat tenir subvencionada una part, no poden pagar la resta. Alguns mestres plantegen que, en aquests casos, almenys es podrien subvencionar plenament un parell de dies a la setmana. Això seria més efectiu que no poder accedir a cap dia de servei de menjador.

El que és evident és que aquest problema l’hem d’afrontar amb urgència perquè les xifres incrementen i el mal cada cop serà més difícil de reparar. Un estat ha de vetllar per les persones més vulnerables i, entre la retallada en la llei de dependència que afecta a les persones més grans i la manca d’inversió per combatre la pobresa infantil que afecta directament als més petits de la casa, és evident que l’estat espanyol no compleix amb els mínims exigibles.  

No dependència

La darrera tisorada del govern del PP deixarà tocada de mort la Llei de la Dependència. 1.108 milions d’euros menys destinarà l’estat a les aportacions per ajudar les persones que més ho necessiten. La Llei de la Dependència s’havia de pagar a parts iguals entre Generalitat de Catalunya i govern de l’estat, però com passa sovint amb allò que ha de venir del govern central, l’aportació estatal ha estat del 20%. Per tant, l’administració catalana, ha hagut de fer-se càrrec del 80% del total per tal de no deixar sense suport més de la meitat de les persones dependents a Catalunya.

A qui perjudica aquesta retallada? En primer lloc a les persones dependents. En molts casos es tracta de persones que depenen d’aquest ajut per a poder contractar personal de suport. En d’altres casos són persones que han d’assistir a algun centre especial de pagament o bé en residències que també tenen que pagar.

En segon lloc a les famílies de persones dependents. Aquestes famílies veuran com incrementa la seva despesa corrent, de manera que s’empobriran de forma substancial.

En tercer lloc als treballadors i treballadores del tercer sector. Si no hi ha diners per a pagar-los es perdran molts llocs de treball que se sumaran als més de 900.000 que hi ha en aquests moments a Catalunya.

Però aquesta retallada no només és econòmica, també és una retallada de drets perquè es privarà a moltes persones al dret de viure dignament si els seus ingressos no els hi permeten. Aquesta retallada és, directament, un atemptat contra les persones més desvalgudes.

Mentre la despesa en defensa ha superat en un 150% la quantitat pressupostada, el govern de l’estat retalla allà on fa més mal. I ho fa per a justificar el compliment del sostre de dèficit; el que ve a ser més o menys com justificar les 70.000 morts que va provocar la bomba atòmica per tal d’acabar amb la segona guerra mundial.

L’import de la retallada en Llei de Dependència equival a 25 dies de pressupost del Ministeri de Defensa. És evident on te fixades les prioritats aquest govern espanyol. Un motiu més per triar Independència: la No dependència.

Els trasplantaments com a moneda de canvi

Fa alguns anys, un dels meus fills va haver de passar uns dies a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Una otitis que es va complicar i va esdevenir una infecció més greu va ser la causa quan només tenia un any i mig. En tan sols un parell de dies vam compartir experiències amb altres pares que tenien un fill o una filla ingressats allà. Recordo especialment el cas d’un nen al qual s’havia trasplantat el fetge per segona vegada. No ho va superar. En aquest cas el trasplantament no va ser suficient. Quan ets en un lloc així, ni que sigui unes hores valores molt més algunes coses i, per descomptat, te n’adones de la necessitat de la sanitat pública. Moltes persones, en molts casos nens, tenen l’oportunitat de viure gràcies als trasplantaments.

En conèixer ahir la mesura que el president de l’estat espanyol, Mariano Rajoy, va anunciar respecte que les comunitats autònomes que no compleixin amb el sostre de dèficit deixarien de rebre l’ajut estatal per als trasplantaments, em van venir al cap moltes coses; em van venir al cap aquells nens de la UCI de la Vall d’Hebron i les seves famílies. La indignació em va superar.

El càstig per no complir els objectius és especialment greu en aquest cas. Qui és el president del govern per jugar d’aquesta manera amb la vida i la mort? Quina diferència hi ha entre un segrestador que anuncia la mort d’un hostatge cada mitja hora si no es compleixen les seves condicions i l’amenaça del president del govern? Potser resulta que estem en guerra i els civils són l’objectiu com quan es va bombardejar indiscriminadament la ciutat de Barcelona?

Francament em costa molt de pair una actitud així. S’ha de ser molt roí i menyspreable per proposar una mesura com aquesta. Potser el president Rajoy no ha tingut mai una experiència que el sensibilitzi amb aquesta qüestió. Potser es pensa que els trasplantaments mèdics són una cosa irreal. Potser és el president qui necessita un trasplantament, el problema és que no tinc molt clar si hauria de ser un trasplantament de cor, per veure si és capaç de tenir sentiments, o potser seria millor un trasplantament de cervell per evitar que li passin pel cap idees com aquestes.

I tu, què estàs disposat a fer pel teu país?

Catalunya viu un moment molt difícil. L’estat espanyol ha decidit aplicar de forma cruel un ofec econòmic que ens obliga a fer un pressupost que és injust i inadmissible. L’estat ens deu més de 8.000 milions d’euros que no està disposat a pagar. Catalunya aporta a l’estat 16.000 milions d’euros que no tornen mai. A més, l’estat ens obliga a un sostre de dèficit del 0,7%.

Amb el panorama imposat de forma injusta per l’estat, Catalunya ha d’aplicar 4.500 milions d’euros en retallades. Si tanquem la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals sencera, totes les universitats i els 6 hospitals més grans del país, encara no arribem a retallar els 4.500 milions. És evident que el que Espanya ens exigeix és un impossible.

Si Espanya ens pagués la meitat dels 8.000 milions d’euros que ens deu, o ens retornés una quarta part del que ens espolia en un any o ens permetés arribar al 2,3% de dèficit no caldria fer cap retallada a Catalunya. Però el govern espanyol no està disposat a afluixar i produirà un ofec econòmic que patirem tots, però molt especialment el patirà la gent que més ho necessita.

El 80% del pressupost de la Generalitat es destina a Sanitat, Educació i Acció Social. On penseu doncs que es notaran els efectes de les retallades? I davant d’aquest panorama en que farmàcies o entitats cooperatives del tercer sector tenen problemes per cobrar, no s’hi val a exigir que no hi hagi retallades sense presentar una alternativa de la magnitud de 4.500 milions d’euros. Demagògia no, gràcies. Senyores i senyors del PSC i d'ICV ofereixin una alternativa viable, si us plau i si no facin un exercici de responsabilitat.

Ahir es va acordar, una vegada més, retallar una paga extraordinària a les persones funcionàries. És injust? Sí. És imprescindible? Segurament també. Però la mesura ha d’anar acompanyada d’altres compensatòries. ERC, per exemple, demana establir retribucions màximes, suprimir les dietes dels consells d’administració, els complements de dedicació i les hores extres, millorar la flexibilitat horària i no retallar als que cobrin menys del doble del salari mínim interprofessional. Però amb tot això, encara no n’hi ha ni per pipes. A més començant per casa. Cap diputat ni diputada d’ERC cobrarà tampoc la paga extra perquè hi renunciaran.

Per tant, s’acosta l’hora de saber què està disposat a fer cadascun de nosaltres per ajudar al nostre país. Que ve a ser el mateix que ajudar a la gent que s’ha quedat sense feina; a la gent que desnonen de casa seva perquè no pot pagar la hipoteca, a les persones grans que han d’anar a menjadors socials per arribar a final de mes.

Què estan disposades a fer aquelles persones que acumulen ingressos? Aquelles pesones que gaudeixen de segones o fins i tot terceres residències? Perquè a l’hora de dir que sí, que volem ser independents molts ens apugem al carro, però si cal fer algun sacrifici per assolir-la això resulta més difícil. Que els sacrificis els facin els altres és necessari, però un mateix... home tot no s’hi val.

Hi ha molta gent que no podrà fer més sacrificis. La majoria no podrà. Però d’aquelles persones que tenen una situació de confort econòmic, quantes estaran disposades a renunciar a una part d’aquest confort? Perquè no fer-ho seria un gest d’egoíssme impropi d’un país que es considera generós a si mateix.

Sense sostre i sense futur

Ja estem en plena campanya electoral i els missatges polítics cauen un rere l’altre sobre tots nosaltres. Alguns més interessants i positius que altres, tot sigui dit. No obstant hi ha moltes persones que són alienes a tot això i, per contra, haurien de ser protagonistes principals de la temàtica electoral.

L’altre dia volia entrar en un caixer automàtic i, com en altres ocasions, no vaig poder fer-ho perquè hi havia un home dormint a l’interior amb la porta tancada. Aquest cop, potser pel fet que estem en campanya electoral, m’ha fet reflexionar sobre aquestes persones que viuen sense sostre a la nostra ciutat.

Perquè ens fem una idea de la magnitud del problema, ara fa un any, al novembre de 2011 es va fer un recompte de persones sense sostre a Barcelona. El resultat va ser de 2.791 persones comptabilitzades. Aquesta quantificació incloïa 838 persones que els equips  de voluntaris i voluntàries van recomptar als carrers de la ciutat, més 695 persones instal·lades  en assentaments comptades pel Servei d’Inserció Social de l’Ajuntament i 1.258 que aquella nit s’allotjaven en algun dels equipaments de les entitats de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar (dades extretes d’aquest informe de diagnosi de la Xarxa d’Atenció a Persones SenseLlar de Barcelona). I alguna cosa em fa pensar que, un any després, les coses han empitjorat més encara.

Però això, dit així són números i prou. Sovint ens oblidem o no tenim en compte que no es tracta de números sinó de persones. Que 3.000 persones o més no tinguin una llar on tornar cada dia és una dada que ens ha de preocupar molt. També és cert que els motius pels quals aquestes persones són al carrer són molt diversos, però moltes d’aquestes persones es troben en edat de treballar i en un estat de salut que també els hi permetria fer-ho.

En aquesta reflexió he intentat posar-me en la pell de les persones sense sostre. Com em sentiria jo si em trobés en aquesta situació? Sense ningú amb qui parlar durant hores i hores, sense afecte, amb una gran sensació d’inseguretat perquè estaria exposat a qualsevol cosa. Amb por, amb molta por i amb una sensació de sentir-me rebutjat per la majoria de la gent. No és gens estrany doncs que hi hagi persones que optin per suïcidar-se quan estan a punt de trobar-se en aquesta situació a causa d’un desnonament hipotecari.

I de sobte em ve al cap l’article 47 de la Constitució que diu “Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación”.  Doncs francament, em fa l’efecte que aquestes gairebé 3.000 persones sense sostre no tenen reconegut aquest dret i, a més, moltes d’elles han estat víctimes de l’especulació.

Reflexionem-hi sobre això i fem-ho ràpid. Cal actuar des de les administracions. Cal posar aquest problema amb l’etiqueta d’urgent en l’agenda política, perquè cada cop més persones es troben en risc de quedar-se sense llar i un país que vol apostar per la justícia social no pot permetre aquesta situació.

Els que em coneixeu o m’heu llegit alguna vegada ja sabeu que tinc l’esperança de viure ben aviat en una Catalunya independent, però una de les coses que no vull que hi hagi en aquesta Catalunya independent són persones sense sostre i sense futur.

Hem obert la finestra, volar depèn de nosaltres

Diuen que la paciència és amarga però els seus fruits són dolços. Aquest país fa massa anys que aguanta amb estoïcisme el maltractament d’un estat que l’ha espoliat fins deixar-lo ben escurat. Massa anys que aguanta els atacs sistemàtics contra la seva llengua, la seva cultura, la seva cohesió social. Massa anys que pateix el resultat d’una transició post-franquista que va deixar massa coses igual.

Catalunya ha tingut molta paciència. Ha tingut prou paciència com per voler fer pedagogia del catalanisme a Espanya. Prou paciència per anar negociant pacte rere pacte un tracte menys injust des de l’àmbit de la fiscalitat. Prou paciència per jugar al peix al cove. Prou paciència per intentar pactar un Estatut d’autonomia que obrís la porta al federalisme. Prou paciència per intentar acordar un pacte fiscal que es basés en el concert econòmic.

Arriba un moment en què la paciència ha de deixar pas a l’inconformisme. D’Espanya ja no hem d’esperar res de bo, tret de mentides i amenaces. I és que la paciència ens ha donat uns fruits realment dolços. La paciència ens ha obert els ulls i ha permès que, finalment, el debat sobre la independència ocupi la centralitat política en tots els àmbits. Finalment hem guanyat la batalla ideològica en quatre dels  fronts oberts.

El primer front, el del catalanisme polític. Un entorn que sempre havia optat majoritàriament per un encaix singular dins l’estat espanyol. Ara per ara, aquest catalanisme polític és independentista en la seva majoria. Fins i tot els grans líders d’aquell catalanisme ara es declaren obertament independentistes. L’ex president Pujol és un exemple clar.

El segon front, és el de la societat catalana. Una de les grans excuses per defugir de les tesis independentistes ha estat que no hi havia una majoria social suficient; que la societat no estava prou madura. Ara, finalment, la societat catalana és conscient que l’espoli fiscal i l’estil imperialista de l’estat no afavoreixen el país, però tampoc ho fan amb la seva economia i amb el futur dels nostres fills i filles. Les enquestes visualitzen una majoria àmplia a favor de la independència i l’Onze va ser la demostració gràfica que això és cert.

El tercer front és l’internacional. Després d’anys d’emmirallar-nos en processos que tenen lloc en altres indrets com el Quèbec, Escòcia, Flandes i fins i tot Euskadi, ara és el món qui mira cap a Catalunya. Només cal llegir articles al Financial Times, a The Economist, a The Guardian, Le Monde. Televisions com la BBC o Al Jazeera obren informatius i emeten debats sobre la independència de Catalunya.  Les institucions europees hi parlen obertament sobre el tema. Som actualitat i ho som per la racionalitat de la nostra reivindicació, però també per la forma radicalment democràtica en què ho expressem.

El quart front és el de les institucions i l’opinió pública de l’estat. La batalla ideològica també l’hem guanyat allà. L’estat no te arguments raonables contra la independència de Catalunya. Només els queda el recurs de tirar de la Constitució com si fos la Santa Inquisició. Cap altre argument que no sigui la mentida i l’amenaça.

Ens queda un front per guanyar ecara, el del poder econòmic a Catalunya. Grans corporacions catalanes tenen molts interessos econòmics a l’estat espanyol i podeu estar segurs que pressionen el govern català per tal de no tibar la corda fins a l’extrem de trencar-la.

L’Onze de Setembre d’enguany va ser la data de la fi de la paciència. La força d’aquella manifestació ha traspassat fronteres i ha mostrat al món que una Catalunya lliure no només és possible, sinó que és volguda pels catalans i catalanes.

Avui 20 de setembre penso que ha marcat el que ha de ser la fi de la paciència de les institucions catalanes. Ara s’obren molts interrogants perquè hi ha diverses possibilitats i, malgrat hi ha un desig de fer pinya envers la causa, l’estratègia per sortir-ne victoriós en unes eleccions imminents s’ha posat en marxa. Però això és objecte d’un altre escrit. Per tant, ja sabeu sobre què escriuré el proper cop.

Almenys ara, després de molts anys de disputes internes entre els diversos partits, hem vist que hi havia una finestra que podia obrir-se i que, si l’obríem, teníem al nostre abast tot un món per descobrir. Un món de llibertat. La finestra és oberta, ara volar depèn de nosaltres.

La clau del secreter

El Parlament de Catalunya debatrà a finals d’aquest mes quina és la proposta de pacte fiscal que defensarem a Madrid. A la vista del que està passant i de l’actitud del govern del PP, el millor que podria passar és que el Parlament de Catalunya assolís un acord de màxims perquè molt em temo que, demanem el que demanem, serà massa. Per tant, posats a no aconseguir res, almenys hem de treure una imatge de fortalesa política i social que deixi ben clar que anem de debò. I ja cal que ens en sortim en aquest sentit perquè sinó se’ns pixaran a sobre, encara més.

La fortalesa que obtinguem ara ens permetrà afrontar amb més confiança els atacs indiscriminats que vindran des de Madrid. Perquè el que ens caldrà és confiança i seguretat en nosaltres mateixos.

I és que, mentre els catalans anirem a demanar (així ho espero) la caixa i la clau de la caixa, el més probable és que ells tirin ma d’una altra clau; la clau del secreter. Un secreter que consta d’almenys quatre calaixos.

El primer calaix conté els plans de recentralització de l’estat. Amb la crisi com a excusa, l’objectiu és desarmar de competències a les comunitats autònomes i, amb això, hi haurà un cop més cafè per a tothom. Però l’objectiu principal passa a ser, una vegada més, “el problema catalán”. El mateix ministre Montoro ha predit que Espanya recuperarà allò que no hauria d’haver perdut mai.

El segon calaix és el de les vergonyes. Aquest calaix és un tresor per a l’imperialisme espanyol. Conté les vergonyes que algunes figures polítiques i institucionals tenen amagades. Hi ha molts fronts oberts (Palau de la Música, Pretòria,...) i segurament el calaix en qüestió disposa de material suficient per a desmoralitzar el país. Aquest és un calaix que permet mantenir a ratlla a més d’un i a més de dos. Si premem molt, el calaix s’obrirà i ho farà amb la intenció de sembrar el dubte, de desprestigiar-nos com a país als ulls del món. De tant en tant ja hem comprovat l’efectivitat del seu contingut amb reunions secretes que han quedat al descobert en el moment oportú, per exemple.

El tercer calaix és el dels contactes personals. També en podríem dir el calaix dels botiflers. Hi ha també unes quantes figures d’aquest país que es moren de ganes d’enfilar-se al poder en alguns casos i de perpetuar-se uns anys més en d’altres. Ara em ve al cap el polític català més ben valorat a les Espanyes (que per algun motiu ostenta aquest guardó). Per descomptat, més enllà dels polítics, també cal tenir en compte figures rellevants del món econòmic i financer del país.

El quart calaix és el de la propaganda. El control dels mitjans és essencial en qualsevol guerra que tingui lloc al segle XXI i el govern de l’estat comptarà amb moltes aliances per tal de preservar la unitat d’una Espanya indivisible. Fins i tot algun dels mitjans a Catalunya podrien formar-ne part d’una aliança així.

Espanya te una mentalitat imperialista i, com a bons imperialistes, preparen la munició amb antelació. Ara però, penso que han comés l’error de mostrar-se arrogants. Aquest excés de seguretat podria ser una feblesa quan esclati el conflicte. Perquè el conflicte esclatarà més d’hora que tard. La ciutadania vol solucions als seus problemes i no acceptarà cap govern català que s’arronsi davant la situació. La pressió és alta perquè no tinc cap mena de dubte que el govern català coneix l’existència del secreter i és conscient que pagarà un preu per la gosadia. Però no li queda cap alternativa.

La clau la tindrà la societat catalana. En un moment en que es qüestionarà la credibilitat de les institucions del país, la societat ha de mantenir-se ferma i no defallir. Els grans canvis a Catalunya només poden venir de la ma de les classes populars. Les classes dirigents s’ho miraran amb una certa distància per tal de mantenir-se com a classes dirigents passi el que passi. Ara és l’hora segadors! Esmolem ben bé les eines! Però les eines han de ser les adequades en ple segle XXI. Han de ser les eines de la democràcia i el dret de decidir. 

El comerç de barri no es rebaixa

Aquesta setmana ha saltat, una vegada més, la noticia que el govern de l’estat vol instaurar la liberalització d’horaris comercials a Barcelona. I dic una vegada més perquè tant els governs del PSOE com els del PP ara i també quan governava Aznar ja ho van proposar.

La mesura afavoriria al comerç en general? La resposta és clara: No. Aquesta mesura afavoriria a les grans corporacions comercials que són aquelles que s’ubiquen en grans centres comercials però, alhora, perjudicaria greument el comerç de proximitat dels nostres barris i de les nostres viles.

Imagineu per un moment que sortiu de casa i aneu a passejar pels carrers dels vostres barris. És dissabte al matí i no hi ha ningú. Els cotxes aparcats ocupen els carrers però les voreres són gairebé buides. Només hi ha gent que va camí del metro per anar cap a altres indrets. La gent va a casa seva només per a dormir i poca cosa més. I quan torneu a casa cap al vespre sentiu aquella sensació d’inseguretat que provoquen els carrers buits. Quan veieu que de la cantonada surten 2 persones a les que no coneixeu opteu per canviar de vorera, per si un cas. Arribeu a casa amb la intenció de fer el dinar per l'endemà. Una amanida de pasta i un tall de pollastre arrebossat. Vaja... no us queda pasta per a l’amanida i ara hauríeu d’agafar el cotxe o el metro per anar a comprar-la.

Volem viure en un lloc així? O preferim viure en un barri més viu. Un barri on la gent gaudeixi de l’espai públic ocupant places i carrers i, per tant, més segur. Un barri on puguem trobar-hi de tot i ben a prop i, per tant, més sostenible. Un barri on puguem relacinar-nos amb els botiguers i botigueres i també amb la gent que hi va a les botigues, als parcs, a les cafeteries i, per tant, un barri més cohesionat socialment.

A tot això afegim que el 2011 el petit i mitjà comerç va generar 11.000 llocs de treball mentre a Madrid, amb els horaris liberalitzats, en va perdre 24.000; afegim que el comerç de barri, majoritàriament regentat pels seus propietaris, permet una certa flexibilitat que permet conciliar millor la vida laboral amb la familiar.

Tenir obert més hores no implica vendre més. Només suposa tenir obert més hores per a vendre el mateix. Un comerç que ja està molt tocat per la crisi no aguantarà una mesura com aquesta que implicarà un increment de despeses evident. Només afavorirà les grans corporacions.

A més, Catalunya te plenes competències pel que fa al comerç. Què hi pinta el govern de l'estat pretenent imposar una mesura en un lloc on no hi te competències?

La resposta d'ERC a Barcelona ha estat ràpida. El mateix dia que va saltar la notícia vam presentar una declaració institucional d'urgència en els 3 districtes de la ciutat on hi havia plenari. Vaig tenir l'honor de defensar-la i llegir-la a Horta-Guinardó. I el grup municipal ha demanat un ple extraordinari per tractar aquesta qüestió que considerem de vital importància perquè atempta contra el nostre model de ciutat i social.

ERC Barcelona hem endegat una campanya express per conscienciar de la gravetat del problema. Defensem un model de ciutat mediterrani, amb densitat i mixtura d’usos, més viva, més segura, més sostenible i, per garantir tot això, ens cal tenir un comerç de proximitat en plena forma, agrupat en eixos comercials que els permeti competir contra les grans corporacions.

Podeu visitar la web de la campanya “El comerç de barri no es rebaixa” i dir la vostra enviant un correu electrònic