dilluns, 28 de desembre de 2009

Balanç

Quan l’any s’acaba sempre és un bon moment per fer balanç. Enguany resulta complicat perquè el 2009 ens ha deixat a molts amb aquell regust agredolç que fa que l’ampolla es pugui veure mig plena o mig buida i per a algunes de les coses que han endegat el 2010 serà un any important.

En l’àmbit internacional vam començar l’any amb grans expectatives pel que fa al nou president dels Estats Units d’Amèrica. Barack Obama ens ha aportat un alè d’esperança a tots els que pensem que el nou ordre mundial gestat en els darrers anys no ens durà a bon port. El problema és que l’expectativa és tan gran que tot i apreciar-se un canvi substancial en les formes i en l’impuls polític, al final els interessos econòmics acaben imposant-se a les il•lusions. No obstant, val a dir que tot i haver heretat dos conflictes bèl•lics de difícil solució encara manté bona part del seu crèdit intacte passat aquest any. El premi Nobel de la Pau rebut (massa precoç al meu parer) li afegirà pressió, però la victòria (a mitges) que ha aconseguit en l’àmbit domèstic, pel que fa a la cobertura sanitària universal ha estat un punt a favor dels importants.

Mirant a l’altre costat del globus cal fixar-se en l’Iran. En aquest país s’està gestant l’inici d’un procés que potser tan important o més que els canvis polítics als Estats Units. Una nova generació està demanant canvis profunds en els fonaments de l’estat dels Aiatol•làs. El país ha anat a dos ritmes ben diferents. D’un costat un govern que pretén mantenir el poder religiós a tota costa i de l’altre una generació d’iranians i iranianes que s’ha format, que té ideals i que vol prosperar.

El 2009 ha estat un any de grans crisi: crisi econòmica, crisi alimentària, crisi energètica i a més hem rematatl'any amb un gran desencís a la reunió sobre el canvi climàtic de Copenhagen, on els líders mundials no han estat capaços de tancar cap acord satisfactori.

En l’àmbit nacional es barreja el sentiment de desafecció amb un punt de rebeldia. Desafecció per la manca d’idees per a sortir d’una crisi que, tot i ser global, ens provoca molts problemes domèstics. El nombre de persones a l’atur ha crescut sense parar durant tot l’any i cada cop hi ha més famílies que no poden arribar a final de mes.

Desafecció pels casos de corrupció que han sortit a la llum i desafecció perquè el procés de l’Estatut ens ha desgastat a tots i a hores d’ara encara estem pendents d’una sentència del Constitucional que s’antoja arbitrària en funció dels interessos polítics del moment.

I un punt de rebeldia perquè enmig de tot això una part de la societat civil ha optat per convocar consultes ciutadanes sobre la independència, tot i haver de lluitar contra tots els elements; i de moment estan sortint endavant. També el 2010 servirà per a comprovar l’abast d’aquestes consultes i quin recorregut tindran, tot esperant les properes per als mesos de febrer i abril i també el procés de gestació d’una consulta a Barcelona que es podria acabar produint, potser, al mes de setembre.

La política nacional és la que ens deixa un regust més agredolç. S’ha resolt el tema del finançament amb el màxim resultat possible per als interessos de Catalunya en el marc actual, s’ha aprovat la Llei d’Educació de Catalunya que blinda l’ensenyament en català a les aules, s’ha acceptat a tràmit la ILP contra les corrides de toros, s’ha signat el Pacte Nacional per a la Immigració, s’ha reformat l’impost de successions,… però malgrat tot el sentiment de desafecció continua creixent. Com a nota positiva l’independentisme també creix i ho fa de forma racional i democràtica, lluny d’un radicalisme que li faria més mal que bé.

Em deixo moltes coses al tinter, però és evident que per a fer un balanç extens del 2009 hi ha llocs molt més adequats que aquest bloc. No vull passar per alt però el que crec ha donat de sí la política al districte d’Horta-Guinardó.

Un dels temes estrella ha estat la Modificació de PGM a l’àmbit del Carmel i entorns. L’aprovació d’aquest planejament es preveia complicada per la manca de consens polític i veïnal, però finalment es va arribar a un consens veïnal prou ampli per aprovar-lo amb garanties de poder desenvolupar-lo de forma eficient i sense crear cap conflicte. A títol personal em sento molt feliç per la forma en que s’ha assolit aquest consens i també per la bona feina que hem fet des del grup municipal d’Esquerra i que, en bona part, ha facilitat que això sigui possible. Més encara si tenim en compte que un any abans la crispació era evident.

A banda d’això moltes altres coses, com el desplegament de la Barcelona 2.0 que ha de permetre posar en marxa els Consells de Barri i que, malauradament, es quedarà molt lluny de ser l’eina de participació ciutadana que havia de ser.

A títol personal el 2009 representava un repte. Era el moment de consolidar la feina del grup municipal d’Esquerra al districte, ara com a conseller de plena dedicació a mitja jornada i alhora posar en marxa projectes de la Federació de Barcelona, com el programa “l’Esquerra t’escolta”. Crec que en línies generals em puc donar per satisfet, però tot el que s’ha iniciat ha de seguir el seu curs durant el 2010. Un any que ve carregat de reptes; uns reptes que repassaré en un proper article. Mentrestant desitjar-vos a tots i totes que el 2010 sigui un bon any i que espero que ens apropi als nostres objectius personals i nacionals.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Breu anàlisi d’un 13-D històric

Avui s’ha fet una nova passa cap a l’objectiu d’assolir la fita de fer un referèndum vinculat jurídicament sobre la independència de Catalunya. I dic jurídicament perquè hom que tingui una mica de criteri se n’adona que la consulta d’avui i les que es faran en els propers mesos són i seran vinculants des d’una òptica social i política.

Igual que va passar després de la consulta feta a Arenys de Munt, l’endemà uns veuran el got ben ple i els altres ben buit. L’índex de participació de més del 30% serà vist com un objectiu assolit per als organitzadors, mentre els detractors es recolzaran en el prop del 70% d’electors que no han anat a votar. La veritat és que 1 de cada 3 persones que avui podien anar a votar ho han fet, malgrat la consulta no té cap valor jurídic. També s'ha pogut veure com l'índex de participació baixa quan la població és més gran i també que aquest índex de participació augmenta allà on s'hi han abocat més recursos.

Evidentment el Sí guanyarà per majoria aclaparadora i contundent, com era de preveure, perquè els qui es motiven per anar a votar una consulta d’aquesta mena són aquells que estan convençuts que la independència és el camí. Els qui estan en contra no hi van a votar, com tampoc hi van a votar molts que tenen dubtes sobre la fórmula a triar, però tenen clar que la relació amb l’estat espanyol no ha de ser com ara. Conec força persones que ens els darrers dos o tres anys han passat de tenir clar que no volien la independència a considerar-la una opció no descartable, i això no és casual.

A més hem de tenir en compte un altre gran triomf aconseguit amb el procés de consultes sobre la independència: el ressò internacional que estan agafant. Le Monde, Le Figaro, la BBC, el New York Times, mitjans del Quebec, Escòcia, Itàlia, Alemanya, observadors internacionals de molts països han parat atenció a Catalunya en la jornada d’avui. I no hi ha dubte que ho han fet perquè és el primer cop que succeïx una cosa com aquesta. Que la societat civil d’un país tiri pel dret i, tot i comptar amb les traves legals i administratives de l’estat, convoqui una consulta ciutadana sobre un tema com la independència no ha passat enlloc més i òbviament no ha passat inadvertit. D’això se’n parlarà cada vegada més fora dels límits de l’estat espanyol.

Avui he viscut la jornada electoral a Manlleu, acompanyat per companys i companyes d’Horta-Guinardó i el que hem pogut observar és una consulta feta amb molt de rigor, amb molta seriositat i amb un sistema que dona credibilitat als resultats. El respecte i la llibertat d’elecció han estat presents en una jornada d’expressió democràtica exemplar. Aquells que pretenien associar l’independentisme a un perfil radical, sectari i gairebé delictiu han quedat sense arguments i el més important és que el món ho ha vist i demà la premsa internacional parlarà d’això, sense cap mena de dubte.

A Manlleu hem tingut oportunitat de parlar amb un corresponsal del Quebec i allà estan seguint el nostre procés amb molta expectació. Ens ha preguntat per quan farem una consulta a Barcelona i li hem fet cinc cèntims del punt en què ens trobem. També hem compartit una estona amb en Pere Prat, alcalde de la població i hem coincidit amb en Joan Puigcercós.

Avui, en veure com ha funcionat el procés a Manlleu i a la comarca d’Osona en general, he agafat molta confiança en comprovar que el sistema informàtic utilitzat és fiable. Això facilita molt la part tècnica en una futura consulta a Barcelona. Ara el que toca és treballar la part prèvia: aconseguir prou voluntaris i voluntàries i involucrar el teixit associatiu de la ciutat en un moviment d’expressió democràtica sense precedents. Un moviment que ha de veure culminat el procés a la capital del país, Barcelona.

En qualsevol cas, el procés avança i és obert. Potser encara han de venir sorpreses pel camí i espero que siguin agradables.

dijous, 10 de desembre de 2009

Barcelona decidirà

Ahir dimecres es va presentar la plataforma que vol impulsar la consulta ciutadana sobre la independència de Catalunya a Barcelona. Aquesta era una opció que tard o d’hora havia de veure la llum i al final ha estat més d’hora que tard.

Per un costat aquesta iniciativa implica una il•lusió per a tot un col•lectiu de persones que volen, per damunt de tot, dir la seva i dipositar una papereta on expressin el seu desig de veure una Catalunya independent, o no. Per un altre costat, amb una visió més pragmàtica de la situació, suposa un repte d’una magnitud tan gran que cal mesurar-la per tal d’assegurar que la iniciativa es dugui a terme amb molta seriositat i amb tots els mitjans necessaris per garantir la credibilitat de la consulta.

Esquerra Barcelona ja s’ha situat del costat de la iniciativa; no podia ser de cap altra manera. L’organització independentista més important de la ciutat no pot quedar al marge en una qüestió com aquesta. La independència és el pal de paller d’Esquerra i tot allò que ens acosti a l’objectiu esdevé cabdal. I avui mateix el president del grup municipal d’Esquerra ha afirmat la intenció de dur al plenari de l’ajuntament una moció de suport a la consulta proposada per Barcelona Decideix.

Si entrem a analitzar la proposta crec que hi ha algunes coses que cal tenir en compte. Primer de tot caldrà tenir en compte que la consulta s’haurà de realitzar sense el suport de l’ajuntament. Esquerra portarà la moció de suport al plenari però si no hi ha sorpreses aquesta serà rebutjada amb els vots en contra de PSC i PP i l’abstenció d’ICV-EUiA. Això vol dir que l’organització (locals, logística, mitjans, personal, etc…) anirà a càrrec de les entitats que formin part d’aquesta. Uns primers càlculs indiquen per per poder fer la consulta amb garanties caldran prop de 10.000 voluntaris i voluntàries.

En segon lloc, la data proposada inicialment per al 25 d’abril coincideix amb dos esdeveniments que, al meu parer, no convé fer coincidir en el temps. Per un costat en aquestes dates es farà la consulta ciutadana sobre la reforma de la Diagonal i, més enllà d’evitar comparacions que podrien resultar odioses, demanar a la ciutadania que vagi a votar una consulta no vinculant des del punt de vista legal quan en el mateix període de temps estarà cridada a votar sobre la reforma de la Diagonal, no ho trobo encertat. A més també coincidiria en el temps amb la “Feria de Abril” i tampoc seria afortunat propiciar un debat sobre dues Catalunyes ben diferents. Un context que afavoreixi el sectarisme faria molt de mal en una qüestió que està molt per damunt de les diferències lògiques i quotidianes del nostre país.

Ara el que cal és posar-se a treballar i a treballar molt dur per garantir una quota de participació que sigui acceptable a la ciutat de Barcelona i alhora perquè l’organització de la consulta sigui exemplar. Amb tots els respectes per als municipis que aquest cap de setmana organitzen les seves consultes, no és el mateix fer una consulta a Barcelona que fer-la a Sant Jaume de Frontanyà, amb 21 electors ni tampoc el mateix que fer-la a Sant Cugat del Vallès, amb 60.000. Per fer-nos una idea en les darreres eleccions europees el cens a Horta-Guinardó era de 128.622 electors i a Barcelona el total era de 1.161.894 electors.

Evidentment s’ha de comptar amb la complicitat del major nombre possible d’entitats i cal implicar a tothom. No m’imagino aquesta consulta sense la participació de, per exemple, Omnium o la Plataforma per la Llengua o la Plataforma pel Dret de Decidir, ni tampoc me l’imagino sense aquelles entitats que a nivell de barri vertebren els districtes i la ciutat amb la seva tasca, des d’associacions de veïns i veïnes a coordinadores d’entitats, entitats culturals, etc, etc.

Una consulta ciutadana sobre la independència a Barcelona tindria una repercussió mediàtica excepcional. Podeu estar segurs que la CNN, la BBC i molts mitjans internacionals se’n farien ressò, potser més i tot que alguns mitjans de casa nostra, i això és prou motiu per a fer les coses bé i no quedar-nos a mig camí. No es pot frivolitzar, no es pot fer el ridícul, no podem fer les coses amb una sabata i una espardenya. Cal abocar recursos humans, tècnics i econòmics. El repte és majúscul i tot just comença ara.

Per anar fent boca, Esquerra Horta-Guinardó anirem aquest diumenge a Manlleu a col·laborar i observar el desenvolupament de la jornada. Cal recordar que aquest cap de setmana més de 700.000 catalans i catalanes estan convocats a votar per la independència arreu del país i això no és poc.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Dignitat i indignació

Dijous passat els dotze diaris més importants del país van publicar una editorial conjunta en la qual exigien el respecte per l’Estatut aprovat a les urnes pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

D’entrada aquesta és una acció unitària inesperada que ha generat controvèrsia dins i fora del nostre país. De portes enfora ha despertat reaccions airades a l’estil del “què es pensen aquests catalans!”. Crítiques més aviat encaminades a provocar més rebuig en aquells que d’entrada ja ens rebutgen com a país. La caverna mediàtica espanyola s’ha mantingut fidel a la seva línia editorial. El cas és que cada cop que Catalunya reclama la seva dignitat, acabem tots indignats en veure les reaccions que això provoca.

De portes endins dues lectures diferenciades. Una, la que dóna per bo l’Estatut aprovat a les urnes i prèviament retallat en el seu tràmit al Congrés. Aquells que ja es conformen d’entrada amb aquest Estatut es mostren plenament satisfets pel gest que han realitzat els mitjans escrits a casa nostra.

Hi ha però una altra lectura. La que realitzen les persones i entitats que reivindiquen, com a mínim, l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya abans de ser retallat a Madrid. I d’entre aquestes n’hi ha els qui accepten el que es va aprovar a les urnes com a primer pas cap a altres objectius més ambiciosos. I també n’hi ha els qui no volen sentir a parlar de cap altre Estatut i aposten directament per la via directa cap a la independència.

Per tant, amb tanta opinió diferenciada serà difícil aconseguir la unitat que es pretén aparentar amb l’editorial sobre la dignitat de Catalunya que van publicar els diaris catalans. Ara per ara no hi haurà ni unitat política, ni unitat ciutadana.

Personalment em sumo als que donen suport al contingut de les editorials, però tinc molt clar que l’objectiu final ha de ser un altre ben diferent. La meva aposta personal és per la independència nacional i econòmica, per descomptat. Però també entenc que la independència no arribarà d’un dia per l’altre ni en una setmana. Ja m’agradaria que aquest objectiu fos tan a prop, però ara per ara encara no és a tocar.

El que és evident és que alguna cosa s’està movent al nostre país. I aquestes editorials se sumen al seguit d’esdeveniments relacionats amb la reivindicació nacional que s’estan produint. A ningú se li escapa que més de cent municipis catalans han convocat a les urnes als seus ciutadans i ciutadanes a pronunciar-se sobre la independència de Catalunya. I a ningú se li escapa que a Espanya no li agrada gens aquesta situació.

Amb aquest Estatut, es retalli més o no, haurem tocat sostre pel que fa a autogovern i amb el finançament recentment aprovat haurem tocat sostre en el marc de relacions econòmiques amb l’estat. I francament, és un sostre que no ens deixa en una bona situació per afrontar els reptes que haurem d’afrontar en el futur.

Molta gent a Catalunya dóna ple suport a l’editorial conjunta de la premsa catalana, però que ningú s’equivoqui; el que per alguns és un objectiu final, per a molts altres aquesta reivindicació només ens permetrà assolir una etapa en un recorregut molt més llarg.

Està molt bé que la premsa del país hagi publicat aquesta editorial, però el país es construeix dia a dia i no a batzegades. Personalment trobo a faltar, per exemple, més i millor informació de les competicions internacionals on hi ha seleccions catalanes reconegudes. I també trobo a faltar més i millor informació sobre les consultes per la independència convocades al nostre país; possiblement un dels fets més importants de la història política dels últims anys.

Enmig de tot això una bona notícia, els diaris El Punt i l’Avui aniran junts de la ma d’ara endavant, i el grup que ha comprat el 100% de l’Avui té els referents nacionals força clars.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Mobilitat sostenible i qualitat de vida

Sovint el debat al voltant de la mobilitat sostenible es percep com una batalla entre ecologistes i defensors del vehicle privat, i és una autèntica llàstima perquè hauríem d’enfocar aquest debat en l’interés comú tal i com fem en molts altres àmbits.

Per exemple la ciutadania en general entén que els barris milloren en base a fer arranjaments de millora, a guanyar espais verds i també a incorporar nous equipaments d’ús públic. Evidentment aquests són temes d’interés general i és fàcil que ens hi posem d’acord habitualment.

Aleshores per què ens costa tant fer el mateix quan del que parlem és de reduir l’ús del vehicle privat? Per què som tan poc agosarats a l’hora de canviar els nostres hàbits quotidians per a moure’ns per la ciutat?

Hi ha molts factors que hauríem de sospesar i que segurament ens ajudarien a canviar aquests hàbits als ciutadans i també l’administració hauria de tenir-los en compte per començar a prendre decisions més valentes en l’àmbit de la mobilitat.

Comencem a mirar-nos-ho de més lluny a més a prop:

1) Uns 700 milions de cotxes circulen pel món i són la principal font de contaminació atmosfèrica. A més són emissors potencials de gasos d’efecte d’hivernacle, és a dir, que són responsables directes del canvi climàtic al nostre planeta. Vaja que són responsables directes del fet que menjar castanyes per tots sants sigui més contradictori des d’un punt de vista climatològic cada any que passa o del fet que un petit estat al Pacífic anomenat Tuvalu s’enfonsi sota el mar.

2) Segons dades del 2004, a Barcelona hi havia un turisme per cada 2,6 habitants, el resultat són més de 600.000 turismes, als quals cal afegir unes 250.000 motos i ciclomotors, i també un gran nombre de furgonetes i camions destinats a transport de mercaderies. La dada del 2004 indica que hi havia 1 turisme de mitjana a cada llar de la ciutat.

3) Segons dades de l’ATM es van realitzar 5,2 milions de desplaçaments a Barcelona, l’any 2008. El gran nombre de desplaçaments en vehicle de combustió interna a Barcelona i àrea metropolitana és la principal causa de contaminació atmosfèrica en tot aquest espai.

4) Conseqüència directa d’aquest elevat grau de contaminació, les afeccions respiratòries creixen any rere any, de forma significativa en els més petits. Es calcula que unes 3.500 persones moren cada any a l’àrea metropolitana de Barcelona a causa de la contaminació.

5) Només cal observar les façanes de l’Eixample. Aquelles que fa entre 8 i 10 anys van ser netejades durant la campanya “Barcelona posa’t guapa” ja tornen a estar tenyides de negror, la qual cosa ens dona una idea de l’aire respirem a la ciutat.

6) Mirem la nostra butxaca? Si comprem un turisme de gama modesta finançat a 5 anys ens costarà uns 300 euros al mes. Afegim 30 euros setmanals de benzina (120 euros al mes). Assegurança a tercers amb robatori i incendi i amb un bonus de bon/a conductor/a pot costar uns 400 euros/any (arrodonint 35 euros al mes). Una revisió anual + manteniment pneumàtics, amortidors, frens; posem de mitjana 500 euros a l’any (arrodonint 40 euros al mes). Si sumem tot això el cost bàsic d’un turisme de gama modesta ens costa uns 475-500 euros al mes; i això sense imprevistos, sense aparcament, sense multes, sense peatges… Quantes coses podríem fer amb gairebé 6.000 euros extres a l’any? Potser el Car Sharing seria una bona solució per a les sortides que hem de fer necessàriament amb cotxe i en molts casos surt més a compte que tenir-ne un vehicle propi.

7) El cotxe ens dona una falsa sensació de llibertat. Si afegim les hores perdudes buscant un aparcament o la quantitat d’hores que passem en tots els embussos que ens trobem al llarg de l’any ens faríem creus.

8) La disponibilitat de la via pública és difícil de compatibilitzar amb tants vehicles de combustió. Els carrils bici s’han d’encaixonar entre els carrils de circulació de vehicles a motor, els carrils de bus i les voreres. Aquestes voreres s’estan eixamplant a molts carrers però tot i així, els vehicles continuen ocupant la major part de la via pública. L’ocupació de la ciutat pels vehicles a motor els dona un privilegi que fa que la via pública sigui un espai perillós per als més febles: vianants i ciclistes.

Segur que em deixo molts arguments per exposar, però crec que amb aquests ja podem fer-nos una idea dels molts greuges que suposa per a la ciutat utilitzar el vehicle privat de forma innecessària.

Per tot això cal apostar de manera decidida per un canvi en la mobilitat a Barcelona i àrea metropolitana. Cal que deixem de ser vianants per recuperar la condició de ciutadans quan anem per la via pública.

Divendres passat es va aprovar la proposta d’ERC d’implantar una xarxa ortogonal d’autobusos a la ciutat, en el plenari de l’ajuntament de Barcelona. Aquesta és una molt bona mesura per a millorar el servei de bus i fer que creixi en nombre d’usuaris. Actualment el perfil d’usuaris de bus és molt limitat. Només l’agafen aquells que tenen un bus que els porta directe d’origen a final, especialment gent gran, o els qui l’utilitzen per acostar-se a una parada de metro o ferrocarril. Amb el nou sistema el bus es podrà utilitzar com un metro de superfície i això ha de servir per oferir un millor servei i, per tant, per incrementar el nombre d’usos.

Aquesta sense cap mena de dubte és una bona mesura, com també ho serà l’increment d’oferta de metro amb la posada en marxa de la nova línia 9 o el tramvia de cap a cap de la Diagonal. Com a deures pendents ens queda encara disposar d’una xarxa de rodalies digne d’una àrea metropolitana com la de Barcelona.

Millorar el transport públic és el millor sistema per alliberar els carrers de la ciutat de molts dels vehcles que ara circulen innecessàriament, però estic segur que tot i així encara hi haurà qui seguirà traslladant-se en cotxe per un concepte equivocat de la comoditat. I per això potser caldrà preveure mesures de restricció de trànsit a la ciutat. Fa molt de temps que se’n parla d’aquesta qüestió, i de si cal fer pagar o be restringir per nombre de matrícula. Jo tinc molt clar que fer pagar seria una mesura que perjudicaria a uns més que a uns altres i seria injust des d’un punt de vista social.

Potser el que cal és capgirar la forma d’enfocar la qüestió, i enlloc d’imposar restriccions el que s’hauria de fer és restar espai als vehicles i guanyar-lo per als desplaçaments a peu i en bicicleta. Ens podríem basar en el model de super illes de vianants i restringir l’accés de vehicles a només els vials de travessia, i convertir els barris i determinades zones de l’Eixample en zones de vianants, on només s’hi passés en cotxe per entrar o sortir de l’aparcament, convertint els carrers en zones 10, enlloc de les zones 30 que ara ens proposa i implementa l’ajuntament.

I també, potser s’hauria de replantejar el sistema de distribució de mercaderies de la ciutat, que traslladés el concepte de plataformes logístiques als barris (potser subterrànies) amb una xarxa de petits vehicles elèctrics per a fer el lliurament porta a porta.

Crec sincerament, que el debat sobre la mobilitat a les ciutats és una qüestió d’interés comú per a totes i tots els qui vivim en una ciutat. I a Barcelona aquesta és una qüestió que estic segur que haurem de tractar en profunditat en els propers anys. Haurem de decidir si imposem mesures conservadores que ajudin a pal•liar lleugerament els símptomes d’un greu problema, o si ens prenem seriosament aquest problema i decidim implementar mesures valentes, que segurament seran discutides i polèmiques, però valentes i amb un ampli ventall d’objectius: millorar la mobilitat, reduir la contaminació, guanyar espai per a la ciutadania, millorar la seguretat vial i millorar la salut.

M’agradaria que Barcelona fos una ciutat capdavantera en mobilitat i que també fos un referent mundial en la reducció de gasos d’efecte hivernacle. Que com en altres coses, fos un model a seguir per la resta de grans ciutats. Al final, tot és qüestió de voluntat i de tenir clares quines són les prioritats.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Money, money, money…

Diners, diners i diners. Aquesta és la més gran de les temptacions i s’ha de ser molt íntegre per no caure en el parany dels diners. Darrerament hem descobert com arreu de l’estat l’especulació havia repartit guanys entre la classe política; trama Gurtel, Benidorm, Marbella, Illes Balears. L’oasi català semblava mantenir-se al marge de tot.

Malauradament el cas Millet ha esdevingut el punt de partida d’un seguit d’escàndols en forma de suborns i malversacions de fons. Pagaments interessats a fundacions vinculades amb partits polítics, polítics inexperts en aquestes qüestions que assessorats pels nous amics han saldat deutes gràcies a la benevolència del gestor del Palau de la Música, vides de luxe a costa de retallar mitjans a la cultura catalana, això sí, en nom de la cultura catalana.

I ara, l’operació Pretòria que, tot i la presumpció d’innocència apunta a una nova trama de corrupció que esquitxa el panorama polític català amb la novetat que un alcalde socialista podria estar involucrat. Un cas que pot obrir una nova porta a destapar més casos en altres municipis del país.

Cal que fem diverses reflexions al respecte de tot això. La primera és que l’oasi català que ens volien fer creure que existia com a tal, ha estat una gran mentida. Una mentida que ha comptat amb la complicitat de molts estaments i no només catalans. Durant més de dues dècades aquest país va estar governat per un ampli grup de persones que creien que els pertanyia. Un conjunt de persones que a l’hora de col•locar un càrrec asseguraven que fos “dels seus”. I ser dels seus significava fer el que dictaminava la doctrina política, i si es veia o escoltava alguna cosa inoportuna el millor era callar.

En l’anterior legislatura un president que feia “maragallades” va llençar-se al buit parlant del famós 3%. En aquella ocasió però, no es va estirar de la manta. Suposo que d’una manera o una altra hi havia moltes coses a amagar. Tant de bo que ara s’estiri de la manta fins al final. Fer net és l’única manera que hi ha de començar a recuperar el prestigi que aquesta “xusma” ha fet perdre a la classe política.

Però també cal reflexionar més enllà de la classe política. Hi ha molts àmbits a banda de la política on els interessos econòmics tenen la capacitat d’incidir en la moral de les persones. Sota sospita podríem posar persones i entitats relacionades amb el món del futbol, per exemple. No cal ser gaire malpensat per arribar a la conclusió que les empreses constructores ocupen un lloc privilegiat en l’índex de sectors relacionats amb la corrupció. I els bancs i caixes? No home no, aquests que controlen amplis sectors econòmics són uns sants i és gràcies a ells que el país tira endavant! Els grans especuladors econòmics, els que ens han ficat de ple en una crisi econòmica provocada per ells resulta que són uns sants? O potser és que en controlar un ventall tan ampli de sectors han arribat a controlar també els mitjans?

Ara bé, els polítics són la pesta bubònica i són tots uns corruptes. No hi ha excusa que justifiqui el fet que un càrrec públic, escollit d’una manera o altre per la ciutadania, i que cobra un sou que prové dels cabals públics, cobri diners de forma il•legítima a canvi de beneficiar a un tercer. Entre altres coses perquè per a beneficiar un tercer, segur que cal perjudicar a un quart. I el mateix és aplicable per als casos que el beneficiat econòmicament és un partit polític.

Tots els polítics són iguals? jo no hi estic d’acord. No tota la classe política és igual i no es pot ficar al mateix sac a tot un col•lectiu. El problema de la classe política és més la mediocritat que no pas la mala fe. I evidentment no es pot ficar en el sac de la corrupció a totes les persones, ni tampoc a tots els partits. Ara per ara podem dir que ni Esquerra, ni Iniciativa es troben esquitxats per cap cas de corrupció. Perquè no hem tocat cuixa en determinats sectors? Potser sí, però ara per ara som dos partits lliures de culpa.

Per més que determinats mitjans insisteixin en dir que un ex dirigent d’Esquerra va rebre fons del Palau de la Música, la veritat és que va ser un dirigent de Convergència qui els va rebre i a més per a pagar uns deutes provinents d’un tercer partit, el PI. El titular per més que ho intenti no pot ficar a Esquerra en el sac dels corruptes, almenys no per ara.

Hi ha però una cosa positiva en tot això. Qualsevol persona que tingui intenció d’obtenir ingressos de forma il•legal ara sap que té molts números de ser descobert. Això no passava mentre va durar l’anomenat oasi català. Encara que en aquests moments de convulsió no ho sembli, alguna cosa ha anat a millor.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Propostes per al parc Güell




Dijous de la setmana passada, ERC va organitzar una reunió amb veïns, veïnes i entitats de l’entorn del parc Güell. La sala d’actes del casal Cardener de Gràcia es va omplir de persones que volien, per un costat, escoltar les propostes d’ERC respecte al futur Pla Director del Parc Güell i també, per descomptat, donar la seva opinió al respecte. Per part d’ERC hi érem els regidors Ricard Martinez i Xavier Florensa i també els consellers de districte Àlex López de Gràcia i jo mateix per Horta-Guinardó.

La reunió es va dividir en dues parts. Una primera d’exposició per part d’ERC de l’estat en aquell moment de la proposta de l’equip de govern, més la proposta concreta d’ERC. Després es va obrir un torn d’intervenció del públic assistent amb més de 20 paraules demanades, la qual cosa ens mostra l’interés que aquest tema ha despertat entre la gent dels dos districtes.

Per descomptat, algunes d’aquestes aportacions fetes pel públic assistent les tenim en compte de cara a la proposta que presentarem en la Comissió de Sostenibilitat, Serveis Urbans i Medi Ambient de l’ajuntament de demà dimecres.

A grans trets la proposta passa per visualitzar el parc Güell en base a tres zones concretes. La primera, en color vermell, que és la zona que concentra la majoria del patrimoni; la segona, en color verd, que és la zona de parc; i una tercera zona, en blau, que correspon amb la zona de bosc. Els límits proposats en la imatge de l’encapçalament són només aproximats, per tal de fer-nos una idea de les tres zones en qüestió, però els límits són evidentment discutibles.

Pel que fa a les propostes, en primer lloc creiem que s’ha de crear l’òrgan gestor únic, que uneixi a tots els estaments que ara formen part de la pressa de decisions i també dels usuaris pel que fa al parc (patrimoni, ajuntament, seguretat, neteja, entitats, escoles, veïns i veïnes, …). Aquesta és la millor via per agilitzar les decisions relatives a qualsevol qüestió del parc Güell.

En segon lloc donar tractament diferenciat a cadascuna de les zones proposades. Estem d’acord en què cal regular el flux de visites en la zona patrimonial, però també és cert que la zona de parc ha de romandre oberta, sense barreres a les portes en hores de lliure accés i tancades, com fins ara, en horari nocturn. També s’han de definir els usos de cada espai per garantir la connectivitat entre els barris, la pràctica esportiva, etc. i a tal efecte cal millorar les condicions de l’enllumenat, la neteja, la seguretat i, en definitiva, l’estat general d’un parc que s’ha anat degradant amb el temps. Pel que fa a la zona de bosc cal definir bé aquest espai i efectuar la neteja necessària per a garantir la seguretat en aquest espai.

Pel que fa als serveis de restauració aquests també podrien ubicar-se en els carrers del voltant del parc, de manera que també proporcionarien un servei als veïns i veïnes de l’entorn. També és discutible l’espai proposat per a l’edifici de serveis del parc, i ERC proposarà ubicar-lo en un espai que no suposi restar superfície de zona verda.

Però, a banda de tot això, cal prioritzar. Per ordre d’importància cal primer crear l’òrgan gestor, i després abordar el problema de dignificació dels espais degradats. Treballar en les àrees relatives a espai públic, enllumenat, neteja, seguretat i garantir la preservació del patrimoni. L’edifici de serveis i altres qüestions poden esperar. Cal veure quines són les vertaderes prioritats i començar a posar fil a l’agulla en la dignificació urgent del parc.

En resum: delimitació de les zones d’accés controlat, les d’accés obert i el bosc com a verd estratègic, lligat amb el projecte del futur parc dels Tres Turons.

D’entre les intervencions del públic cal destacar la preocupació per la conversió del carrer d’Olot en una zona per a vianants, que és vista com una prolongació del parc dins la ciutat; les qüestions relatives a neteja i seguretat; la ubicació del nou edifici de serveis; i el rebuig a perdre el lliure accés a les zones d’us social del parc.

En definitiva, la nostra proposta va en la línia de defensar el patrimoni i alhora preservar l’us social del parc per part de veïns, veïnes, escoles i entitats. Esperem que aquesta pugui tirar endavant amb el vist-i-plau de tothom.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

De parc Güell a parc “guai”

L’equip de govern de la ciutat de Barcelona te previst fer un canvi de model en el parc Güell i per això preten tirar endavant una sèrie de mesures amb la intenció, segons diuen, de reduir la pressió turística sobre la zona i preservar el patrimoni. A tal efecte s’ha estat treballant en un pla integral per al parc Güell.

Les principals propostes que fan, en el document provisional, són establir un únic gestor integral per al parc, tancar el perímetre per regular l’accés, fent que aquest sigui de pagament a través de 10 punts d’accés amb màquines cancel·ladores, fer l’entrada principal per carrer d’Olot, que seria de vianants, crear tres nous equipaments (punt d’informació i serveis, centre de visitants amb cafeteria-restaurant i centre de serveis tècnics) i instal·lar 5 quioscs-bar a l’interior del parc.

Una vegada més, el més flagrant és que una proposta que no ha estat aprovada encara apareix a la premsa de la ma d’un membre de l’equip de govern.

Després de dos anys treballant en una proposta, aquesta és la màxima a la qual ha arribat el govern municipal. Per preservar el patrimoni i reduir la pressió turística cal fer pagar per accedir al parc, i a més, cal omplir el parc de serveis que assegurin la rendibilitat de la gestió.

D’entrada això genera unes quantes contradiccions. La primera es basa en l’argument de “reduir la pressió turística” fent pagar un tiquet d’accés. A veure, si jo sóc un turista que fa uns quants quilòmetres per venir a gaudir d’una ciutat com Barcelona i tinc l’oportunitat de visitar una joia del modernisme com el parc Güell, renunciaré a fer-ho pel fet que hagi de pagar? Rotundament no; pagaré de la mateixa manera que pagaria a la Sagrada Família o a l’edifici de la Pedrera. En canvi, si sóc un veí de la zona i gaudeixo cada dia practicant esport pels espais del parc i em volen fer pagar un tiquet, què faré? Evidentment hauré de renunciar a fer footing a l’interior del parc.

El mateix passarà amb aquelles persones que utilitzen el parc per anar d’un barri a l’altre, perquè es formarà una barrera que impedirà anar a banda i banda del parc a peu o en bicicleta.

No hi ha cap proposta que tingui en compte l’activitat esportiva, tot i que hi ha moltes persones que utilitzen aquest espai per a practicar esport; i tampoc hi ha cap proposta que tingui en compte l’activitat que moltes escoles hi realitzen.

Després d’analitzar les mesures proposades em pregunto: realment es vol reduir la pressió turística als barris fronterers? Realment es vol preservar el patrimoni? o potser l’objectiu no es un altre que fer que el parc Güell sigui un espai rendible des d’un punt de vista només econòmic? i és més, potser estem parlant de privatitzar un espai que ara és públic.

Això em recorda la benevolència municipal quan volien retallar el recorregut del bus 24 fins al mateix parc Güell en detriment dels veïns i veïnes de la part alta del Carmel, que haurien d’haver baixat d’un bus per agafar un mini bus, si no fos perquè finalment la pressió veïnal i la posició d’ERC va forçar una marxa enrere en la mesura.

Resumint la proposta en qüestió, el govern de la ciutat prefereix un “parc guai” per als turistes, que no pas un “parc Güell” per a la ciutat i les persones que hi viuen. De totes formes ja deuen ser conscients que això no serà gaire popular. Ho dic perquè en el plenari del districte d’Horta-Guinardó i també en el de Gràcia el grup d’ERC va realitzar sendes preguntes sobre quin capteniment tenien els seus regidora i regidor al respecte; i la resposta va ser fer pilotes fora basant-se en què no tindrien un posicionament fins que hi hagués una proposta definitiva. Llàstima que si no ho tenen tan clar, ens ho hagin filtrat ja en els mitjans de comunicació.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Portabella marca el pas

Entre la setmana passada i aquesta el president del grup municipal d’ERC a Barcelona ha fet sendes declaracions d’intencions que, tot i que determinats mitjans vulguin menystenir-les i reduir-les a la categoria de breu informació, no poden passar per alt ja que tenen una gran rellevància.

La setmana passada el Jordi Portabella va fer una conferència a l’Ateneu Barcelonès on va deixar ben clar que després de l’afer d’Arenys de Munt, Barcelona com a capital de Catalunya té un paper important: “la batalla entre Catalunya i Madrid es juga a Barcelona”. En aquest sentit va afirmar que ERC recolzarà una consulta ciutadana a Barcelona promoguda per entitats civils i les animava a realitzar-la.

Després d’això, el president del grup de CiU Xavier Trias també s’hi va sumar al carro, deixant l’equilibri de forces al respecte en un “hipotètic tripartit” a la basca (ERC,CiU, ICV-EUiA) contra el front nacional espanyol (PSC-PP), com ja va succeir en l’afer de la mal anomenada cessió del Castell de Montjuïc. I dic hipotètic perquè es de suposar que ICV-EUiA també hi donaria suport i perquè cal veure si els regidors d’Unió votarien el mateix que els seus companys de Convergència.

Fins i tot ara, el Xavier Trias demana que el proper baròmetre trimestral, es pregunti si la ciutadania està a favor de la independència de Catalunya. Comparant el que han dit i fet sobre aquest tema els líders d'ERC i de CiU podríem dir que el primer ha estat "oportú" i el segon ha estat més aviat "oportunista", però el més important és que el debat sobre la independència comença a ser damunt la taula també a Barcelona.

Aquesta setmana, el Jordi Portabella ha fet una altra declaració d'intencions, en dir públicament que ERC donarà suport a la llista més votada en les eleccions municipals de 2011. És cert que les eleccions encara queden un xic lluny i que prèviament s'han de celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya, però precisament és per això últim que aquest apunt té un interès especial.

A ningú escapa el fet que Barcelona va ser pionera en la formació de governs tripartits d'esquerres. I de la mateixa forma va ser pionera en no reeditar aquest tripartit d'esquerres quan en les darreres eleccions municipals, Jordi Portabella al capdavant del grup d'ERC va optar per no repetir la fórmula dels darrers anys en passar a l'oposició municipal. Amb el temps s'ha demostrat que més que una passa enrere, aquesta aposta estratègica ha servit per poder ser més decisius a la capital catalana i alhora fer més visibles les propostes i més lliures els posicionaments, la qual cosa ha estat beneficiosa per a la ciutat.

Ara, amb les declaracions d'aquesta mateixa setmana, el que deixa entreveure és que ERC pot prioritzar l'eix nacional i posar-lo per davant en l'índex de prioritats respecte a l'eix d'esquerres, si això és el que decideixen els ciutadans i ciutadanes de la ciutat amb els seus vots. Això situa a ERC com a una autèntica opció de canvi més que no pas una opció equidistant.

Ara podríem fer política ficció i augurar un resultat en unes hipotètiques eleccions municipals, però encara falta massa temps com per aventurar-se. En qualsevol cas si que podem començar a especular amb les diferents opcions de formar govern atès que serà difícil que cap partit guanyi amb prou avantatge com per poder formar govern tot sol o guanyar de forma clara.

Opció 1) CiU + ERC si l’aritmètica dona i CiU queda per davant del PSC en els resultats.

Opció 2) PSC+ICV-EUiA amb el suport d’ERC (dins del govern si el resultat electoral és bo, o fora amb suports puntuals si es manté el nombre de regidors)

Opció 3) CiU + PP si l’aritmètica dona i el resultat millora el de PSC+ICV+ERC

Opció 4) PSC + PP si sumen prou majoria i poden evitar un pacte nacionalista a la capital

CiU+PSC en una coalició sociovergent no és descartable, tot i que crec que de totes és a hores d’ara la més difícil de produir-se, al menys a Barcelona i per tant no la consideraré una opció.

Per tant:
- ERC pot governar amb o donar suport a CiU o bé a PSC+ICV-EUiA i es converteix en garant d'evitar que el PP entri al govern municipal.
- CIU pot governar amb ERC o amb el PP depenent dels resultats.
- PSC pot optar per un pacte d’esquerres amb ERC i ICV-EUiA, o bé per un pacte amb el PP si el que es tracta és d’evitar el pacte nacionalista.
- ICV-EUiA no té, ara per ara, cap altre sortida que reeditar govern amb el PSC i també amb ERC si s’afegeix.
- PP pot governar amb CiU, si ERC treu un mal resultat, o amb el PSC per evitar un pacte nacionalista.

Posades les opcions sobre la taula queda clar que ERC, amb un bon resultat, pot tenir la clau del govern de la ciutat. Han de passar moltes coses encara, fins i tot unes eleccions al Parlament de Catalunya que també marcaran la tendència futura, però de moment el Jordi Portabella ha fet una passa deixant clara una opció que també en les eleccions al Parlament podria ser molt transcendent.

He considerat sempre el president del meu grup municipal una persona amb una molt bona visió de la situació política de cada moment, i crec una vegada més, que ha encertat de ple. No ha estat una ubicació d’ERC a Barcelona en l’equidistància, més aviat és una declaració d’intencions en tota regla posant les cartes boca amunt sobre la taula i deixant clar que no jugarem a nines d’aquí a les eleccions. Priorització clara del programa d’ERC si entrem al govern municipal tant si es confirma l’opció 1 com si ho fa l’opció 2; i aposta clara per un canvi. No amagaré ni ho he fet mai el desig que es produeixi un canvi al govern de la ciutat. Arreu s’ha de renovar els aires de tant en tant i especialment a Barcelona comença a ser una necessitat. Hem de situar el discurs on toca, sense entrar en les meravelles que ens ven l’equip de govern actual, ni en el desastre apocalíptic que ens venen CiU i PP, però el discurs ha d’anar encaminat a fomentar un canvi molt necessari.

Ara que ha quedat prou clar, per si algú no ho tenia clar encara, cal enllestir la bona feina que s’està fent des d’una oposició dissenyada per a millorar la ciutat i cal preparar un bon programa per al període 2011-2015; un programa que serveixi per donar un salt qualitatiu a Barcelona en qualitat de vida i també en referència de capitalitat d’un país que agafarà empenta nacional. A ERC ja tenim clar quin model de ciutat volem defensar i impulsar; això facilita la feina.

dijous, 24 de setembre de 2009

L’Independentisme com un fet normal

Van passant els dies i ja en fa onze des de la consulta per la independència celebrada a Arenys de Munt. La repercusió mediàtica de l’esdeveniment ha acabat sens dubte superant les expectatives inicials dels impulsors d’aquesta consulta, en gran part per les reaccions dels organismes de l’estat i també per l’entrada en escena de la Falange.

Entre avui i demà desenes de municipis catalans votaran mocions de suport a una consulta per a la independència. Avui ja han resultat aprovades en els plens dels ajuntaments de Montblanc i Cardedeu. L’efecte Arenys de Munt no s’atura i les consultes ciutadanes sobre la independència s’extendran a moltes poblacions catalanes en els propers mesos.

És molt important mantenir aquest efecte multiplicador per tal que el globus no es desinfli i caiguem un altre cop en el desencís pel qual ha passat el país després de les diverses manifestacions reivindicatives fetes a Barcelona el desembre de 2007 i el febrer d’enguany, provocades per la retallada de l’Estatut i la manca d’inversió de l’estat en l’àmbit de les nostres infraestructures. Però hi ha quelcom encara més importat en tot això i és la normalització del fet de parlar obertament de la independència.

Gràcies a Arenys de Munt el debat sobre la independència i els avantatges o problemes que això podria suposar per a Catalunya és més obert que mai. Almenys Catalunya endins aquest debat s’està duent a terme amb total normalitat (altra cosa és a l’estat espanyol). I encara més important, tot i que els partits polítics estan començant a definir posicions i evidentment juguen el seu paper, l’empenta s’està duent a terme des de molts sectors de la societat civil.

L’independentisme a Catalunya ha fet una passa de gegant per assolir la maduresa necessària que l’ha de convertur en una opció amb possibilitats de tirar endavant. Molta gent i molts sectors que abans veien la independència com una extravagància o una opció massa radical, ara resten atents a l’evolució de l’opinió pública del país i, gràcies a la normalitat amb que s’està duent a terme el debat, molts d’ells comencen a sospesar la possibilitat de viure en una Catalunya independent.

De la mateixa forma que les persones a títol individual deixen oberta l’opció independentista, també els partits polítics van prenent posicions. ERC i les CUP hi donen ple suport a la independència com era d’esperar, CiU i ICV-EUiA donen suport a les iniciatives sense promoure-les i a l’igual que molts ciutadans i ciutadanes es mantenen a l’espera de definir-se del tot, pendents de veure com evoluciona l’opinió pública en general, i la dels sectors econòmic i social en particular. El PP i C’S, també com era d’esperar, treuen les urpes en contra de tot allò que soni a desfer la unitat de la “una, grande y libre”. El partit que es mostra més incòmode amb la situació, i per això estan tan neguitosos amb aquesta qüestió, és el PSC. I la incomoditat del PSC es deu a que arribarà el moment en que haurà de triar de forma clara entre l’opció catalanista del PSC o l’opció espanyolista del PSOE. Mentrestant a Zapatero li ha crescut un nan amb el qual no hi comptava conseqüència de les consultes per la independència. En gran part però és responsable directe per no haver estat capaç d’avançar cap a un estat espanyol federal en contra del que predicava en un inici. I a tot això encara estem pendents de la sentència del Tribunal (inquisidor) Constitucional sobre l’Estatut.

Ja se sap que aquestes consultes no poden ser mai vinculants, però el simple fet que la gent del nostre país es pugui expressar lliurement mentre reclama el seu dret a decidir fa molt de mal a la línia de flotació de l’aparell de l’estat. Un aparell que ha quedat en evidència visualitzant-se com una herència directa del passat franquista. Un aparell que va ser organitzat pel règim franquista i que ara, després de més de tres dècades, manté a molts falangistes o persones lligades al règim franquista movent els fils del poder. En aquest sentit cal ser agraïts perquè la “poca vergonya” d’aquests estaments ha fet que molta gent es treiés la vena dels ulls i ha fet molt visible qui pren les decisions que ens afectaran mentre formem part d’aquest estat.

No podrem mai organitzar un referèndum legal en el marc actual. La sagrada Constitució Espanyola no ens ho permet, tan si fas una lectura conservadora, com si la fas més liberal, tant fa. Per aconseguir-ho s’hauria de fer una reforma de la llei marc de l’estat, i ja es van assegurar aquells que la van impulsar que això no fos gens fàcil. Per tant, també hem de mentalitzar-nos que aquesta via no serà possible. Aquí no podrem mai dipositar una papereta a l’urna ni a favor ni en contra de la independència, amb el permís de l’estat. No podrem fer mai el que fan amb absoluta normalitat al Quebec, o a Groenlàndia, o a Eslovàquia; o el que acabaran fent amb total normalitat a Escòcia i segurament a molts altres països que veuen en la independència una oportunitat i no pas un problema.

En el marc actual Catalunya haurà de transgredir la llei suprema de l’estat si vol celebrar un referèndum per l’autodeterminació. Ara però, gràcies a l’efecte d’Arenys de Munt, hi ha més gent disposada a fer-ho. L’independentisme suma i arribarà un moment en què la maduresa del projecte haurà crescut prou per a plantejar el repte. I què passarà si l’estat espanyol no ens ho permet? que farem aleshores? Jo ho tinc molt clar… estic disposat a transgredir la llei i anar a votar, acollint-me al dret que m’atorga la Declaració Universal per als Drets Humans.

la fotografia l'he trobat a la web dedicada al centenari de l'estelada

dimecres, 16 de setembre de 2009

Arenys de Munt, punt i seguit

La consulta ciutadana que es va dur a terme diumenge a Arenys de Munt ha estat sense cap mena de dubte l’esdeveniment de l’any per als catalans que creiem que la independència és l’objectiu a assolir. Ara, passada l’eufòria que s’ha produït arran del resultat de la jornada (41% de participació i més d’un 96% de vots a favor de la independència), és el moment de fer reflexió i anàlisi del que ha suposat i el que pot suposar a partir d’ara aquest esdeveniment.

Hi ha diverses coses que crec cal tenir en compte, perquè hi ha molts fets que han incidit de ple en el resultat de la jornada d’Arenys i també en la difusió mediàtica de la mateixa. Aquesta successió de fets han condicionat evidentment en tot plegat dotant a la jornada electoral amb molts elements d’excepcionalitat i aquests compliquen molt l'anàlisi.

Quan es celebra una consulta ciutadana sobre la independència i resulta que l’advocat de l’estat la prohibeix per inconstitucional; després resulta que aquest advocat de l’estat ha figurat en les llistes de la Falange; a més la mateixa Falange convoca una manifestació en el mateix lloc i dia de la consulta; a més la justícia de l’estat ratifica la prohibició de la celebració de la consulta i alhora autoritza a la Falange a manifestar-se; quan totes aquestes coses passen sense que cap demòcrata (independentista o no) entengui que és el que està passant, o potser ho entén perfectament atès que l’estat espanyol encara arrossega l’herència del règim franquista sense fer net, aleshores amb un cúmul de despropòsits com aquests s’aconsegueix una motivació extraordinària.

I el resultat és espectacular ja que una consulta ciutadana no vinculant aconsegueix mobilitzar més votants que no pas les eleccions europees i els vots a favor de la independència van acabar superant els vots a favor de l’Estatut.

Ara bé, el resultat d’Arenys de Munt s’ha de mirar amb lupa i no caure en l’error de pensar que en un referèndum autèntic per a l’autodeterminació el 96% dels vots d’Arenys serien afirmatius com ha passat ara. El votant del “Sí” ha estat extraordinàriament motivat a anar, mentre que els partidaris del “No” han optat clarament per no participar-hi. Tal com comentava un company del meu casal en la reunió de dilluns, hagués estat millor i més creïble un resultat més moderat a favor del Sí, amb una participació del 60 o el 70%, i segurament s’acostaria més a la realitat en aquesta població.

Després cal tenir en compte que Catalunya no és només Arenys de Munt, Puigcerdà, Ripoll, Vic, Manlleu o Reus. Catalunya concentra la majoria de la seva població a Barcelona i a l’àrea metropolitana. Per tant Catalunya també és Santa Coloma de Gramenet, Badalona, l’Hospitalet, Cornellà, Nou Barris i el Carmel. I les realitats són ben diferents. De fet, el darrer índex publicat al respecte deia que prop del 20% dels catalans i catalanes són independentistes (força lluny del 96% del referèndum a Arenys), tot i que més de la meitat creuen que la relació Catalunya-Espanya ha de ser diferent.

Jo crec però, que per damunt del resultat l’experiència d’Arenys de Munt té una càrrega important de coses positives:

1) el caràcter festiu i la normalitat de la jornada, tot i l’intent d’esguerrar-lo de la Falange que va fer el ridícul aportant 81 falangistes patètics a la manifestació. Aquest caràcter festiu va contrastar molt amb el regust agre que ens va deixar la Diada, dos dies abans, en diversos actes que van tenir lloc (xiulada a les autoritats en les ofrenes a Rafel de Casanoves, tensions al Fossar entre ERC i CAJEI, polèmica per l’actuació de la cantant israeliana Noa a la Ciutadella, …). També és de justícia reconèixer el bon desplegament dels Mossos a Arenys que va impedir que hi hagués cap xoc amb els falangistes.

2) la imatge de força i determinació que s’ha donat mantenint la consulta tot i la prohibició de l’aparell de l’estat.

3) el suport a la consulta per part d’ERC, CiU i ICV-EUiA, tot i que uns més convençuts que altres, però en qualsevol cas s’ha creat una mena de convenció a la basca al voltant d’un exercici de democràcia, on curiosament el PSC-PSOE s’ha alineat amb el PP (i per descomptat C’S) també a la basca i demostrant que en les qüestions relatives a la unitat de l’estat si cal, la democràcia pot passar a un segon pla.

4) la capacitat de mobilització no només dels partits sinó també de les plataformes sobiranistes d’arreu del país. Per una vegada els independentistes ens hem vist capaços d’il·lusionar-nos junts sense fissures.

5) Arenys ha sentat un precedent que ara és un referent per a, de moment, una seixantena de poblacions que s’estan plantejant celebrar consultes en la mateixa línia.

6) El ressò mediàtic del referèndum arreu del món amb articles al New York Times (USA), Le Monde (França), Euronews (Europa), DeMorgen (Flandes), N-TV (Alemanya), Expresso (Portugal), El Universal (Veneçuela), etc.

I ara què? Aquesta és la qüestió perquè Arenys ha marcat una línia que evidentment serà seguida per altres poblacions, però el camí per assolir la fita de fer un referèndum vinculant és molt complicat. D’entrada cal aconseguir majoria parlamentària a favor d’aquest, també cal reformar la llei i a més s’ha de superar la “inconstitucionalitat” de la cosa. I malgrat l’èxit de la consulta d’Arenys la viabilitat per tirar endavant un referèndum real des dels projectes polítics de les diferents forces polítiques a Catalunya és molt limitada. Mentre CiU no aposti clarament per la via sobiranista (i no sembla pas que vulgui fer- ho) i mentre l’Esquerra independentista continuï fraccionant-se i per tant afeblint-se sembla molt complicat poder presentar un projecte amb cara i ulls al nostre Parlament.

Continuem notant la manca de lideratge, i curiosament fruit d’això ha sortit a la palestra en Jan Laporta deixant-se estimar per tothom. Alguna cosa em diu que aquest enamorament entre Reagrupament i en Laporta respon, més enllà que connectin en quant al discurs, a l’afany de protagonisme de l’actual president del Barça del qual no gaudiria en una formació política més consolidada, i també a l’oportunitat que tindria Reagrupament de millorar resultats en unes eleccions on pogués comptar amb un candidat tan mediàtic com en Jan. Potser és per això que ERC també li obre les portes, no fos cas que l’efecte Carretero+Laporta ens donés un disgust electoral difícil de pair.

Pel que fa a l’efecte Arenys, coincideixo plenament amb el que exposava avui el Salvador Cardús en un article a La Vanguardia. El referèndum d’Arenys ha tornat a situar el debat en el punt que hi era abans de començar el desgast del procés estatutari. Un altre cop està en qüestió la relació actual entre Catalunya i l’estat. Aquest estar lligats i no poder-nos deslliurar de les mancances que patim a causa d’aquesta relació, l’espoli fiscal, les mancances democràtiques, tornen a estar en el punt on eren el 2003. I aquesta és una oportunitat amb la qual els més pessimistes ja no hi comptaven. Si més no, l’efecte Arenys és una ocasió per reprendre el camí; però això sí, ara ja sabem que l’estat no està disposat a cedir res de res i la via estatutària o el finançament ja no donen més de sí. Cal plantejar-se una altra cosa i aquesta cosa ha de ser la independència.


La imatge l'he trobada al bloc "Aleix a ca la Toca"

dimecres, 9 de setembre de 2009

Incivisme, prostitució i drogoaddicció

D’aquesta manera s’han de presentar aquestes tres coses, per separat. He estat seguint -com no podia ser d’altra manera vist el bombardeig mediàtic sobre la qüestió­- el debat que s’ha obert arran del reportatge publicat per “El País” sobre la prostitució al carrer, i francament crec que al final s’ha acabat barrejant elements molt diversos i que tenen poc en comú dins el mateix sac de l’incivisme.

Pel que fa a l’incivisme aquest és un tema més proper a la mala educació que no pas al sexe de pagament i les drogues. En Salvador Cardús va escriure un llibre molt interessant sobre el tema de l’educació i la convivència en el moment actual, sota el títol de “Ben educats”, i recomano a aquells i aquelles que no l’hagin llegit que ho facin. Evidentment tot el que diu en aquest llibre de lectura amena i ràpida no cal ser compartit, no és la veritat absoluta sobre com s’ha de plantejar l’educació, però és cert que dona una perspectiva molt interessant sobre quin ha de ser el comportament en els espais compartits per tothom.

Respecte a això de l’incivisme cadascú té la seva opinió, sempre en funció de quines llibertats pròpies són trepitjades pel comportament d’una altra persona o bé d'un grup. Hi ha comportaments incívics individuals i d’altres que es fan de forma col·lectiva. Molts cops es dona la paradoxa que algú pot criticar el fet que els gossos vagin deslligats pel parc i alhora aquesta persona que fa la crítica es dedica a escopir al terra, mentre un altre critica aquest últim i alhora aparca el seu vehicle en doble fila. On són els límits del comportament cívic en una ciutat com Barcelona? La resposta hauria de ser fàcil: els límits venen fixats per les normes establertes per a la convivència i aquestes venen regulades per les lleis i les normatives, i d’alguna manera s’ha de garantir que aquestes s’acompleixen.

Exigir el compliment a una norma col·lectiva pot semblar pot progressista o poc d’esquerres per uns sectors concrets de la societat, però francament això em sembla una bajanada. Exigir el dret a les llibertats individuals és tan d’esquerres com exigir el dret a les llibertats dels pobles i per tant, també és una forma de ser d’esquerres. Quan es demana que es posin els elements necessaris per a garantir el compliment de les normes, si cal en forma de sancions, el que s’està fent és instar a garantir les llibertats individuals de cadascun de nosaltres. Això és ser de dretes? Crec sincerament que no.

De fet, tots i cadascú de nosaltres és conscient quan es passa de la ratlla en les seves accions i/o comportaments. A l’escola ens ensenyen valors i actituds de respecte, a casa habitualment també i tothom que tingui un cert nivell de raonament sap què és permissible i què no. I és obligació de l’administració competent fer promoció i campanyes a favor dels comportaments que facilitin la convivència, i també ho és garantir el compliment de les normes fins i tot sancionant sempre que faci falta. Insisteixo que això no és aplicar polítiques ni d’esquerres ni de dretes, és només garantir la llibertat individual de les persones. És en altres paraules, garantir que podem anar al parc amb els nostres fills sense patir pels gossos deslligats, ni per si trepitgen o no excrements, o que no es punxin amb alguna xeringa, o que no es taquin amb aquell envàs brut de iogurt; i també ho és que puguem gaudir de bancs en bon estat i que les papereres no siguin arrencades, i que aquella persona que, per exemple, ha de llevar-se a les 5 del matí i conduir un autocar durant 8 hores, pugui dormir per la nit sense les molèsties d’un grup de persones que es dediquen a fer serenates o partits de futbol al parc a hores intempestives. Exigir aquests drets és de dretes o esquerres? Jo crec que no té res a veure.

Per a garantir tot això no cal fer el discurs fàcil de la ma dura i demanar constantment que hem de tenir més policies per a vigilar cada cantonada dels nostres carrers. Per a garantir tot això només cal la voluntat de fer-ho, perquè ara per ara a Barcelona tenim l’instrument en forma de Normativa i tenim el personal per a poder-ho garantir. Jo continuo defensant que les societats més segures no són aquelles que tenen més policies al carrer, sinó aquelles que tenen més seguretat en tots els àmbits, laboral, benestar, salut, justícia, etc… Ara bé, tot té límits i quan algun individu o conjunt d’individus els traspassa, s’ha d’actuar.

Un exemple clar el tenim en la conducció. Si ens passem en el límit de velocitat o cometem una infracció i ens enxampen haurem de pagar la corresponent sanció; els infractors som conscients de la infracció i tot i que ens emprenya haver de pagar una multa, ho fem i prou. En el cas del tabac passa igual i tothom és conscient que en alguns llocs es pot fumar i en altres no. En tots dos casos el sistema de campanya de comunicació per conscienciar combinada amb el sistema sancionador funcionen força bé. Potser no és el sistema perfecte, però sense dubte és millor que no fer res al respecte.

Pel que fa a la prostitució és una qüestió que no té res a veure amb l’incivisme, tot i que en ocasions com per exemple la pràctica sexual al carrer, afecta a les nostres llibertats individuals. Però aquí també s’ha de tenir en compte les llibertats de les prostitutes i els prostituts (que també n’hi ha encara que no parlem d’ells). Aquest és un tema molt més profund i dona per a un article a part, per tant no entraré a fons en aquesta qüestió.

De la mateixa manera tampoc podem barrejar el tema de les drogues en el sac de l’incivisme. Aquest tema s’ha de treballar des del punt de vista d’una malaltia com és l’addicció i per garantir que no s’envaeixi l’espai a compartir hem de disposar d’espais on el consum de determinades drogues es faci de forma segura per als usuaris i també per a la resta de ciutadans. Aquesta qüestió també dona per a un escrit a part.

Tornant al llibre d’en Salvador Cardús, aquest fa una reflexió al voltant de la “convenció”, que és el punt de trobada comú entre tots i totes. És l’espai a compartir, són les actituds que hem de tenir per a ser acceptats en un l’entorn que poden ser diferents per a cada espai o per a cada grup de persones amb les quals compartim un espai comú. És la posada d’acord perquè tots i cadascun, a partir del respecte i les bones formes, siguem capaços de no alterar les llibertats de les altres persones.

Crec, i torno a insistir en la mateixa cosa, que tothom és conscient que es passa de la ratlla quan ho fa i no val apel·lar a la intolerància quan els que ens passem som nosaltres. La nostra llibertat acaba on comença la dels demés i si no som capaços d’acceptar-ho i respectar-ho, no ens podem queixar si ens cau una sanció per no fer-ho.

dijous, 3 de setembre de 2009

On són els valors democràtics de l’estat?

Aquest migdia la “justícia” de l’estat espanyol ha decidit prohibir la consulta que hi ha previst realitzar a Arenys de Munt el proper 13 de setembre.

Cal tenir en compte, des d’un punt de vista tècnic, que la consulta l’organitza una entitat privada i que el ple de l’ajuntament d’Arenys de Munt va decidir donar-hi suport, cedint un local municipal per a la jornada. En cap cas es tracta d’una consulta promoguda des de l’Ajuntament i l’entitat promotora no disposarà tampoc del cens electoral de la població, evidentment perquè es tracta de dades confidencials. A més el resultat de la consulta no pot ser vinculant.

Tot i així, la jutgessa del jutjat contenciós-administratiu núm. 14 de Barcelona ha prohibit que la consulta es dugui a terme. D’aquesta forma la justícia de l’estat s’alinea al costat de, per exemple, Ciudadanos i la Falange, que des del primer moment han instigat a tort i a dret per tal que la consulta no es dugués a terme. Malauradament, la justícia en un gest gens democràtic ha acabat donant peixet a una entitat com la Falange.

Precisament la Falange ha convocat una manifestació a la mateixa població d’Arenys de Munt per al mateix dia de la consulta, i no ha estat fins al darrer moment que el departament d’Interior ha canviat la data de la manifestació per a una setmana després. Tot i així, l’estat democràtic permet que la Falange (entitat enaltidora del feixisme i defensora dels crims comesos durant la dictadura franquista) es manifesti lliurement, però per contra no permet que les entitats abertzales basques ho puguin fer, i encara pitjor, no permet a una entitat privada a fer una consulta ciutadana no vinculant.

És curiós que una població com Arenys de Munt, hagi estat capaç de captar l’atenció dels mitjans, els polítics i la justícia de l’estat espanyol. Ara el municipi de Serós valora també la possibilitat de fer una consulta similar.

En contra de la decisió judicial, l’alcalde d’Arenys de Munt manté la intenció de dur a terme la consulta. Si es manté el pols entre el municipi d’Arenys i els poders de l’estat la polèmica per a la Diada està servida. Els partits polítics han de deixar ben clar el seu posicionament respecte a aquest tema; ERC ja ho ha fet donant ple suport a la consulta, el PP, Ciudadanos i el PSC s’han posicionat en contra. Desconec encara el posicionament oficial de CiU i ICV-EUiA, i francament, tinc moltes ganes de saber quina serà la seva posició al respecte.

Pel que fa a l’estat, és evident que cada cop que hi ha la possibilitat que la ciutadania de Catalunya es manifesti d’alguna forma sobre la independència de Catalunya, els entra la por i posen tots els mitjans possibles per a impedir-ho. En aquest cas sembla que prohibiran la consulta per evitar un efecte de taca d’oli i que aquesta consulta es pugui fer en altres municipis del país. Tant de bo els surti el tret per la culata i es produeixi un efecte multiplicador.

També cal esperar que les plataformes i entitats independentistes no focalitzin les seves reaccions en contra dels partits polítics a Catalunya. Aquestes han de tenir molt clar que quan parlem de sobirania a Catalunya, l’enemic és l’estat espanyol. Divendres que ve, en el transcurs de la Diada Nacional, les diferents figures polítiques del país, representants dels diversos partits assistiran als actes convocats. Com cada any es produiran reaccions entre els ciutadans i ciutadanes assistents en forma de xiulets i/o aplaudiments. Tot és respectable, però el que no pot passar en cap cas és que es produeixin agressions o actes incívics. Parlem sovint del prestigi de la política i hi estic d’acord, però també és cert que la societat civil i la ciutadania han d’aportar part d’aquest prestigi amb la seva actitud.

dilluns, 24 d’agost de 2009

Manifestació: sí o no i com?

Aquests dies de vacances la veritat és que estic força desconnectat, però de tant en tant escolto una mica les notícies i llegeixo algun diari. Les notícies al voltant de la manifestació que ha proposat Omnium Cultural confirmen que el nostre país està molt fraccionat i no som capaços de posar-nos d’acord ni per com hem de fer les reivindicacions sobre qüestions ens les que sí que estem d’acord.

Quan el Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat ja tenim criteris diferents sobre com fer les coses.

Primera disjuntiva: hem de fer una manifestació per a reivindicar l’Estatut aprovat en referèndum o bé hem de manifestar-nos per la Independència de Catalunya?

Segona disjuntiva: hem de fer-ho abans o després de la sentència del TC?

Tercera disjuntiva: la resposta institucional l’ha de liderar el president de la Generalitat, el Parlament o la societat civil?

Massa disjuntives per a una reacció que hauria de ser unànime, clara i contundent. A cada filtració de les possibles retallades del text estatutari, sorgeixen declaracions com a bolets i els diferents partits polítics es dediquen a desacreditar-se entre si i alhora una part de la societat civil, aglutinada en plataformes sobiranistes, desacrediten a tots els representants polítics sense excepció.

Fóra bo que en la primera disjuntiva la manifestació anés clarament en el sentit de reivindicar el dret a decidir del poble català. Si es retalla un estatut referendat pels catalans i catalanes, no ens deixen espai per a decidir el què volem i per tant això és el que hem de reivindicar. El dret a decidir sobre totes les coses, sobre la sobirania també!

En la segona disjuntiva, crec que s’hauria de fer després de la sentència del TC, perquè sinó ens limitarem a reclamar la no retallada de l’Estatut, i personalment aquest Estatut està molt lluny de les expectatives nacionals a que ha d’aspirar Catalunya.

Pel que fa a la tercera disjuntiva la meva opinió és que aquesta resposta hauria de ser unànime i la plantada hauria d’aglutinar a tothom. Però això és una utopia irrealitzable a hores d’ara. Primer perquè el PSC no te capacitat per a desmarcar-se del PSOE i fer un grup propi al Congrés; segon perquè per a CiU l’objectiu és guanyar les properes eleccions al Parlament i la seva estratègia va en el sentit de torpedinar el tripartit en tot allò que sigui possible; tercer perquè ERC no té credibilitat per a defensar un Estatut que va rebutjar abans del referèndum i de moment tampoc no té credibilitat per a liderar un moviment independentista que està, una vegada més, fraccionat perquè cadascú farda de tenir-la més llarga i més impol·luta que la resta, enlloc d’unir forces per a l’objectiu comú.

De què servirà fer una manifestació multitudinària, si no hi ha previst un full de ruta per anar més enllar de la reivindicació? Les dues darreres manifestacions han estat absolutament menystingudes, tant pels d'aquí com pels d'allà i això ens hauria de servir per a aprendre de la història recent i de com ens ha anat fins ara.

En conclusió: mentre a les Espanyes es freguen les mans en veure el guirigall que tenim muntat aquí, nosaltres continuem tenint com a principal enemic intern el partidisme i la manca de lideratge d’un projecte independentista que il·lusioni a la gent d’aquest país, aquella gent que creu que el millor camí en comú serà aquell que es faci sense Espanya.

El temps passa, països com Montenegro s’han convertit en estats i milloren les condicions de vida de la seva gent a un ritme frenètic, i mentrestant aquí ens comportem com aquells mascles primitius que van als serveis i miren els que pixen al costat per comparar la llargada i el grossor.

dimecres, 5 d’agost de 2009

Vacances amb els deures fets

El darrer curs polític a Horta-Guinardó ha estat molt intens. Ho ha estat per a mi i em consta que per a molts altres ha estat també esgotador, però en general crec que la resolució dels temes que han sorgit en aquests mesos ha estat molt positiva.

Hem treballat i hem debatut intensament amb temes tan mediàtics com el MPGM del Carmel o el dels Tres Turons (encara en aprovació inicial), hem trepitjat molt de territori i hem visitat moltes persones i entitats dels barris del nostre districte, tantes com els grans temes ens han permès. I dic això perquè especialment els darrers mesos els hem hagut de dedicar en gran part al barri del Carmel per aconseguir arribar a acords de consens que finalment han permés l’aprovació provisional del MPGM. Al marge d’aquests grans temes hem tingut molta activitat en altres àmbits, que no per ser menys mediàtics han estat més fàcils. És cert que també hem gaudit de les festes majors dels nostres barris; hem tastat truites i paelles, hem acompanyat a la gent dels barris en les seves cercaviles, sopars, sardinades, pregons i en tants i tants moments magnífics.

Igualment, a nivell de ciutat, ERC hem fet una oposició molt activa cercant d’arribar a acords en els temes que hem compartit amb el govern, molt propositiva en mesures anticrisi i també en temes d’identitat nacional; però també hem rebutjat amb arguments les propostes del govern que no ens han agradat.

Segurament és fruit de tot això que el darrer índex d’opinió sobre la intenció de vot a Barcelona és favorable a ERC. Tant que som l’únic partit que puja en intenció de vot directe a Barcelona. Jo de totes formes sempre he estat molt escèptic respecte a les enquestes i índexs d’opinió; no són fiables en quant a les dades tot i que sí apunten una tendència i les dades actuals diuen que ERC a Barcelona és l’únic partit que puja.

A nivell personal arribo a la fi de curs amb la sensació d’haver fet els deures. Això es nota quan parles amb la gent amb qui has tractat al llarg del temps. Un mateix nota quan la gent valora millor o pitjor la seva feina, però si més crec que en el meu cas aquesta feina és respectada; i en l’àmbit de la política això del respecte és un valor tan preuat com escàs. És evident que no es fa content a tothom, mai no plou a gust de tots i totes, però amb implicació, diàleg, un bon equip i una mica d’imaginació normalment s’està més a prop de treure bons resultats. No sé jo si això serveix o no per captar votants, perquè la política municipal en una ciutat com Barcelona està molt influenciada per coses que no són estrictament municipals, però és evident que serveix per a prestigiar la política.

A partir divendres i durant uns dies toca descansar i agafar forces. Han passat dos anys de mandat municipal i han estat mogudets, però encara en resten dos més i cal mantenir el nivell d’exigència. Ara toca carregar bateries i posar a punt la fàbrica d’idees per afrontar els reptes del curs vinent, com per exemple els Tres Turons o la implantació dels consells de barri. Però aquest no serà l’únic repte al districte. A banda dels temes que aniran sorgint al llarg del temps, ja hem de començar a fixar-nos objectius en qüestions que seran notícia en el futur; i per què no? Començar a elaborar un bon programa per a les properes eleccions.

Bones vacances a tothom!!

dimecres, 22 de juliol de 2009

MPGM del Carmel, dues visions diferents

Dilluns passat es va celebrar la reunió de la comissió de seguiment de l’AERI (Àrea Especial de Rehabilitació Integral) del barri del Carmel. Òbviament l’ordre del dia de la reunió era únicament la informació sobre el document que divendres s’aprovarà al plenari de l’Ajuntament.

En una reunió presidida per la regidora Montserrat Ballarin com a presidenta del districte, vam intervenir per aquest ordre la regidora Elsa Blasco facilitant la informació relativa a l’acord polític i també als acords veïnals, jo mateix explicant els criteris d’ERC per arribar a l’acord amb el govern municipal i el sr. Alió de l’Agència del Carmel explicant amb força detall la part tècnica del document.

Entre els assistents, tots membres de la comissió, persones i entitats del barri del Carmel i també d’Horta, que un cop finalitzada l’exposició van poder intervenir en un torn de preguntes.

En termes generals crec que la reunió va anar força bé, però no vaig tenir en cap moment la sensació que es donés per bo l’acord, o més ben dit, vaig trobar a faltar aquella “trempera” que es pot esperar d’un acord que permetrà endegar una reforma de gran abast al barri del Carmel.

En algunes de les intervencions dels assistents vaig confirmar les meves sospites. Una de les intervencions a càrrec del representant de l’associació de veïns i veïnes del Carmel va anar clarament en clau de crítica cap a l’acord. En primer lloc va tornar a mostrar una vegada més la fixació que té amb ERC (cal recordar que ara fa un any en aquesta comissió aquest personatge va dir que a Esquerra li anava bé mantenir ghettos a la ciutat…), aquest cop va carregar irònicament amb el tema de la llengua, al·ludint que ho faria en castellà tot i que algú (ja us podeu imaginar a qui es referia) sembla que no l’entendria. Després va fer una dura crítica dient que s’havien retallat massa les expropiacions, que això representava perdre moltes oportunitats per a fer una millora en profunditat i que al final aquest acord ha vingut donat per la fam d’arreplegar uns quants vots per part dels grups de l’oposició.

En d’altres intervencions, una d’elles feta per la sra. Custodia Moreno, van apuntar en la línia que tota la feina que s’havia fet des d’aquesta comissió, al final no havia comptat prou i que els acords polítics i veïnals l’han deslluït. Es va fer una clara referència en el sentit que les persones i entitats que formen part d’aquests grups de treball, han de tenir més capacitat de decisió en el projecte final.

Jo discrepo absolutament per diversos motius. En primer lloc cal tenir molt en compte, i així es fa, l’opinió de les persones i entitats que habitualment estan més implicades en els projectes comuns dels nostres barris. Hi ha però alguns elements que no ajuden a garantir la imparcialitat i l’objectivitat en un 100%. Sé que això no serà ben rebut per tothom qui ho llegeixi, però hi ha una part important d’afinitat política entre determinades entitats i els diferents partits. De vegades aquesta afinitat va més enllà del que es pot considerar assumible, tot i que no sempre. Hi ha casos en què un representant d’una entitat determinada amb carnet de partit polític, sap perfectament quan ha de dur posat un barret i quan ha de dur l’altre. Hi ha persones que saben en quin moment estan representant als seus veïns i veïnes o bé als associats de la seva entitat, i en quin moment es dediquen a militar en un partit polític. Però malauradament hi ha alguns casos en que això no succeïx.

I a l’inrevés, de vegades els partits de govern s'envolten de forma preferent amb aquelles persones i entitats que acostumen a ser condescendents i poc crítics amb la seva labor. I això també és negatiu perquè el govern té una visió més limitada de les coses i després venen les sorpreses, com ha passat amb el MPGM del Carmel i també en altres casos com l’afer del bus 24.

És evident que aquesta complicitat excessiva tampoc és la norma habitual de les persones i entitats que fan una gran feina no només a nivell de cohesió social, sinó també en forma d’aportacions que ajuden a millorar la qualitat de vida dels barris. Però també és cert que el problema és més present en alguns barris que no pas en d’altres i això em porta un altre cop al concepte del clientelisme polític; a aquesta mena de “quid pro quo” que no beneficia l’interès general.

En qualsevol cas continuo pensant que l’acord al qual s’ha arribat per a les millores del barri del Carmel i també a la zona d’Horta que formen part d’aquesta MPGM, és un acord fantàstic. Hem aconseguit finalment una calma que es preveia difícil fa tot just un any, però les hores invertides i les converses mantingudes amb els afectats i afectades han pagat la pena en arribar a aquest punt. I aquests contactes han estat tan o més importants que les aportacions fetes per les entitats de la comissió de l’AERI, sense menystenir aquestes darreres.

Per sort, agradi o no a tothom, disposem d’una sèrie de mecanismes que garanteixen la possibilitat d’arribar a pactes i acords. Si només tinguéssim una visió de les coses i només es comptés amb les aportacions d’una part de la societat, no ens allunyaríem gaire dels règims estalinistes. Afortunadament no és així, i entre la societat civil, els grups polítics escollits de forma democràtica per la ciutadania i els veïns i veïnes a títol individual, podem construir plegats una ciutat i un país millor. És més difícil arribar a acords de consens, però és molt més enriquidor.

dissabte, 18 de juliol de 2009

Carmel: “no news, good news”

Aquesta expressió d’origen anglosaxó i molt utilitzada en el món de la publicitat pot servir per definir la situació actual, després de donar-se a conèixer l’acord per a l’aprovació del MPGM del Carmel, que dijous va aconseguir el suport polític necessari per a tirar endavant.

Els arguments exhibits pels grups que mantenen el seu vot contrari (CiU i PP) estan mancats de criteris sòlids. L’argument es redueix a l’arbitrarietat en les desafectacions, sense cap més motiu, sense entrar a nivell tècnic en cap dels sectors i actuacions que hi ha previstes. Probablement han optat per no mirar el document que s’ha portat a aprovació perquè la decisió ja la tenien presa prèviament.

Les dades generals evidencien el treball que s’ha fet i en quin sentit s’ha fet.



Per tant, les dades per sí soles confirmen que els criteris que ERC va fixar en el primer moment, són els que han prevalgut fins al darrer moment. Reducció d’afectacions (48%) i el 55% de les afectacions provenen de planejaments anteriors, increment de l’aportació pública (del 20 al 56%) i reducció dels terminis (de 16 anys a només 8 anys).

Davant d’aquestes dades tan evidents i del treball de camp que hem dut a terme, el qual ha conduït el planejament no només a l’acord polític sinó també a un gran nombre d’acords amb afectats i afectades, com es pot parlar d’arbitrarietat? Un criteri no és arbitrari si es té clar quins són els objectius del planejament: millores col·lectives com l’obertura d’espais, la connectivitat, la millora de l’espai públic, els equipaments, etc.

Altres símptomes que em porten a la conclusió que aquest acord s’ha fet amb un ampli consens és que molts es volen sumar a l’èxit. Des de l’equip de govern a les plataformes d’afectats i la seva coordinadora asseguren que han fet una feina essencial per a arribar a aquest punt. Jo no ho poso en dubte; al final tothom ha tingut el seu paper; però ningú no pot negar que quan uns exigien retirar aquest pla i altres no eren capaços de dialogar amb els afectats, la feina feta per ERC ha facilitat el camí per arribar als acords, que avui en dia garanteixen aquesta aprovació provisional.

Hi ha però un símptoma que és molt rellevant: l’absència de comentaris contraris al planejament. En els mesos anteriors qualsevol article publicat en aquest bloc o en dels blocs del Pere Nieto o del Jose Rodriguez, implicava rebre un seguit de comentaris en defensa de les desafectacions i en contra del pla tal i com estava en aquell moment. Aquesta setmana, almenys fins ara, només han reaccionat des del Bloc Defensem Horta i el de la Coordinadora d’Afectats. En cap cas es posicionen en contra del pla, tot i que mantenen algunes reserves i demanen que es garanteixi un bon tracte a les persones que finalment resulten afectades. Això confirma el que anuncia el títol de l’article: “no news, good news”, si no hi ha notícies, són bones notícies.

dimecres, 15 de juliol de 2009

Hi haurà acord per al MPGM del Carmel

Ha passat gairebé un any i mig des que el govern municipal va presentar el document de Millora de Pla General Metropolità per al barri del Carmel i entorns (MPGM del Carmel). En aquell moment el planejament va resultar rebutjat amb els vots contraris dels tres partits de l’oposició. Aquesta va ser una de les primeres grans ensopegades del govern municipal i la primera en un planejament urbanístic de primera magnitud en aquest mandat.

El que en aquell moment va ser considerat una sorpresa, doncs sembla que tothom donava per fet el vot favorable d’ERC, tot i no haver-se manifestat mai en aquest sentit, va donar peu a obrir un procés llarg, intens, en molts moments dur, però que finalment ha acabat assolint el grau de consens i compromís necessari per a poder tirar endavant amb garanties.

Tal i com vam manifestar des del primer dia, el Grup Municipal d’ERC a Barcelona ens hem implicat de ple per anar perfilant un document que fos majoritàriament acceptat i que alhora no perdés l’esperit de les reformes necessàries que s’han de dur a terme al barri.

Val a dir que al llarg d’aquest procés les hem vist de tots colors. Vam passar dels aplaudiments després de tombar la proposta inicial del planejament, als retrets quan vam acordar l’aprovació inicial. I des d’aleshores fins avui, què hem fet públic l’acord en roda de premsa, molta feina de camp. Visita zona per zona, gairebé casa per casa, i el més important de tot: escoltar a la gent implicada, per poder garantir els acords necessaris. Aquest acord quedarà rubricat en el plenari del dia 24 d’aquest mes a l’Ajuntament.

A grans trets, i fins que disposi dels números oficials sobre la taula, podem dir que:
- l’afectació entre la proposta de febrer de 2008 i l’aprovació provisional es redueix en gairebé un 50%.
- d’aquelles afectacions que finalment es consoliden, un 55% ja provenen de planejaments anteriors.
- el pressupost s’ha reduït considerablement, fent que sigui més assumible en el termini de 8 anys en què s’haurà de dur a terme.
- hi haurà només un petit excedent d’uns 60 habitatges per damunt dels necessaris per a reallotjament, dels quals un 40% seran de protecció.

Alguns sectors han estat modificats de forma important:
- Passerell-Montserrat de Casanovas. En renunciar a obrir un carrer entre Passerell i Montserrat de Casanovas i alhora reduir el tamany de l’equipament previst, s’ha pogut suprimir una bona part de l’afectació prevista i al mateix temps es poden conservar moltes de les casetes amb pati que donen a aquesta part del barri una característica molt peculiar.

- Passatge de Lugo (mercat del Carmel). La pretensió d’expropiar un habitatge per si, en un futur, es decidia dotar al mercat d’un nou accés de càrrega i descàrrega, no justificava l’afectació. A més el carrer per on es pretenia donar accés als vehicles de càrrega i descàrrega no compleix amb els mínims d’amplitud, per estret, i pendent, per massa pronunciada.

- Sector Dante-Llobregós. Es desafecten moltes de les casetes afectades inicialment i s’arriba a acords puntuals amb dues propietats que s’han convertit en emblemàtiques com són la masia de Ca l’Eudald i Can Gallart. Aquí es garanteix que el patrimoni es preservarà i s’han ofert opcions que finalment han fet viable l’acord.

- Murtra-Moratín i Llobregós (afectació de vial). Es manté l’afectació de qualificació però es retira del planejament, restant a l’espera la solució en el moment que es vulgui reedificar en aquests espais.

També ha estat molt important la inclusió d’instruments i mitjans per a millorar la gestió en el traspàs de la propietat. A tall d’exemple hi ha casos en què es permetrà viure a casa seva als actuals propietaris amb fórmules com un vitalici (fins que ells o la vida decideixin que han de marxar) i el tempteig i retracte (quan es decideix vendre, l’Ajuntament té dret preferent en l’adquisició). Gràcies a la inclusió d’aquestes opcions s’ha pogut arribar a acords en molts casos puntuals en què la intervenció urbanística pot esperar, i els propietaris de l’habitatge opten per romandre a casa seva.

La veritat és que després del rebuig a la primera proposta presentada pel govern, ens vam trobar amb un munt de veïns i veïnes indignats que ràpidament es van establir en plataformes. Persones que tenien un problema d’interlocució amb els representants del districte, precisament perquè estaven molt emprenyats. Mentre representants dels altres grups de l’oposició es van dedicar a atiar el foc tant com van poder, el grup d’ERC ens vam dedicar a anar sector per sector i casa per casa a escoltar les demandes concretes de les persones, primer amenaçades d’afectació abans de l’aprovació inicial, i a les afectades després d’aquella aprovació inicial de l’estiu passat.

Ha estat fruit d’aquest coneixement del terreny i d’aquest coneixement pel que fa a les reivindicacions veïnals que hem pogut fixar els termes de l’acord. Un acord en el qual prevalen els mateixos criteris que ja vam apuntar el primer dia: nous equipaments, millorar la connectivitat, obrir espais per esponjar alguns sectors del barri, ajustar els terminis d’execució, equilibrar la inversió pública respecte a la privada, i tot això sota una premissa bàsica: reduir el màxim possible les afectacions.

En aquells casos puntuals en què l’afectació és justificada, però es podia gestionar el traspàs de la seva propietat en el temps, hem facilitat les bases per a que es produís una entesa entre la propietat i el govern municipal. En d’altres en què la discussió ha estat el dret edificatori dels particulars, s’ha arribat a fórmules d’acord que es puguin donar per bones a dues bandes. En els casos que calia preservar patrimoni, aquesta preservació resta garantida.

Finalment hi ha la part de drets de les persones afectades. S’aplicarà el decret HAUS que millora substancialment aquest apartat respecte a la legislació anterior. Tothom tindrà dret a reallotjament en un habitatge de característiques similars al seu (això no vol dir però, que sigui idèntic). En els casos en què sigui necessari expropiar abans de disposar de l’habitatge de reallotjament, i per tant l’expropiat hagi d’estar temporalment en un de lloguer, “mai”, en cap cas s’haurà de fer càrrec del cost d’aquest lloguer, ni tampoc li serà restat del valor de l’expropiació. L’import de les expropiacions vindrà determinat en funció del moment en què s’iniciï cada procés i sempre sota la legislació vigent i els termes del decret HAUS.

En línies generals crec que l’aprovació del MPGM del Carmel arriba amb un grau de consens molt important, atès que ha estat molt treballat. En aquest cas no s’ha fet bona aquella expressió que diu que “malament acaba el que malament comença”. Aquest projecte que va començar amb un acord només d’entitats, però amb la sorpresa d’aquells que resultaven directament afectats. Un planejament fet a partir dels plànols, però sense trepitjar realment els sectors ni veient en primera persona moltes de les casetes que en la primera proposta es qualificaven d’infrahabitatge (terme sense definir en cap article urbanístic).

La línia de treball que hem seguit ha estat sempre la de conèixer el territori, els habitatges i les casuístiques de la gent que hi viu en elles. Perquè al final, quan vols millorar un barri se suposa que les millores han de ser comptant amb les persones que hi viuen, i no sense elles.

He triat la imatge de la capçalera, perquè ha estat un símbol de la reivindicació veïnal i alhora un exemple de la pressió i el pes de responsabilitat que ERC hem sabut gestionar crec que molt bé. Que cap lector pensi que ha estat per vanitat partidista.