Manifestació: sí o no i com?

Aquests dies de vacances la veritat és que estic força desconnectat, però de tant en tant escolto una mica les notícies i llegeixo algun diari. Les notícies al voltant de la manifestació que ha proposat Omnium Cultural confirmen que el nostre país està molt fraccionat i no som capaços de posar-nos d’acord ni per com hem de fer les reivindicacions sobre qüestions ens les que sí que estem d’acord.

Quan el Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat ja tenim criteris diferents sobre com fer les coses.

Primera disjuntiva: hem de fer una manifestació per a reivindicar l’Estatut aprovat en referèndum o bé hem de manifestar-nos per la Independència de Catalunya?

Segona disjuntiva: hem de fer-ho abans o després de la sentència del TC?

Tercera disjuntiva: la resposta institucional l’ha de liderar el president de la Generalitat, el Parlament o la societat civil?

Massa disjuntives per a una reacció que hauria de ser unànime, clara i contundent. A cada filtració de les possibles retallades del text estatutari, sorgeixen declaracions com a bolets i els diferents partits polítics es dediquen a desacreditar-se entre si i alhora una part de la societat civil, aglutinada en plataformes sobiranistes, desacrediten a tots els representants polítics sense excepció.

Fóra bo que en la primera disjuntiva la manifestació anés clarament en el sentit de reivindicar el dret a decidir del poble català. Si es retalla un estatut referendat pels catalans i catalanes, no ens deixen espai per a decidir el què volem i per tant això és el que hem de reivindicar. El dret a decidir sobre totes les coses, sobre la sobirania també!

En la segona disjuntiva, crec que s’hauria de fer després de la sentència del TC, perquè sinó ens limitarem a reclamar la no retallada de l’Estatut, i personalment aquest Estatut està molt lluny de les expectatives nacionals a que ha d’aspirar Catalunya.

Pel que fa a la tercera disjuntiva la meva opinió és que aquesta resposta hauria de ser unànime i la plantada hauria d’aglutinar a tothom. Però això és una utopia irrealitzable a hores d’ara. Primer perquè el PSC no te capacitat per a desmarcar-se del PSOE i fer un grup propi al Congrés; segon perquè per a CiU l’objectiu és guanyar les properes eleccions al Parlament i la seva estratègia va en el sentit de torpedinar el tripartit en tot allò que sigui possible; tercer perquè ERC no té credibilitat per a defensar un Estatut que va rebutjar abans del referèndum i de moment tampoc no té credibilitat per a liderar un moviment independentista que està, una vegada més, fraccionat perquè cadascú farda de tenir-la més llarga i més impol·luta que la resta, enlloc d’unir forces per a l’objectiu comú.

De què servirà fer una manifestació multitudinària, si no hi ha previst un full de ruta per anar més enllar de la reivindicació? Les dues darreres manifestacions han estat absolutament menystingudes, tant pels d'aquí com pels d'allà i això ens hauria de servir per a aprendre de la història recent i de com ens ha anat fins ara.

En conclusió: mentre a les Espanyes es freguen les mans en veure el guirigall que tenim muntat aquí, nosaltres continuem tenint com a principal enemic intern el partidisme i la manca de lideratge d’un projecte independentista que il·lusioni a la gent d’aquest país, aquella gent que creu que el millor camí en comú serà aquell que es faci sense Espanya.

El temps passa, països com Montenegro s’han convertit en estats i milloren les condicions de vida de la seva gent a un ritme frenètic, i mentrestant aquí ens comportem com aquells mascles primitius que van als serveis i miren els que pixen al costat per comparar la llargada i el grossor.