dimarts, 24 de maig del 2011

22M, la gran decepció

Una derrota electoral com la d’ahir és d’aquelles que et deixen, d’entrada, molt tocat. Quan mires de trobar els motius pels quals has obtingut un mal resultat sempre fas la vista enrere. I quan te n’has d’anar molt enrere per trobar un motiu que ho justifica penses que capgirar una dinàmica negativa així és molt i molt difícil.


Deixeu-me començar aquest article amb una afirmació clara. No ens mereixíem aquest resultat; no a Barcelona. El Jordi Portabella ha fet coses que són molt difícils de veure en la política actual. Fa 4 anys va renunciar a formar part d’un govern municipal, tot i ser convidat a ser-hi, per convicció i durant 4 anys el grup municipal d’Esquerra hem jugat un paper molt important en els temes principals a la ciutat. Ho hem fet amb un criteri coherent i a partir d’un model de ciutat molt ben definit, amb coherència. Ens hem diferenciat del govern de sempre i també ho hem fet de l’oposició de sempre.

A més, davant l’atzucac en que es troba l’independentisme a causa de la dispersió de vot en candidatures diferents, el Jordi també ha fet un gest poc habitual en la política actual com és la generositat. Una generositat que ha aconseguit ajuntar en una sola llista 3 partits que, feia només uns mesos, competien aferrissadament entre si.

El Jordi Portabella i totes les persones que hem estat al seu voltant hem tingut com a premissa principal el valor de l’honestedat. Mai hem fet promeses que no podíem complir. Sempre hem anat amb la veritat per davant i amb la determinació d’arribar fins al final de qualsevol procés, com per exemple en el cas de l’hotel del Palau on Esquerra va ser l’únic grup municipal que sempre hi va votar en contra. Tampoc no ens hem arronsat mai davant els conflictes veïnals i hem afrontat sempre aquestes situacions a partir del diàleg, enlloc de partir d’una negativa que satisfés les oïdes dels afectats, pensant que la solució als problemes estava una passa més enllà i d’aquesta manera es resolia el conflicte amb el consens necessari, com hem fet en els diversos planejaments urbanístics que hem tingut que abordar.

El Jordi Portabella ha recollit el guant dels molts independentistes que ens han reclamat la generositat del pacte per arribar a presentar una llista unitària. Doncs bé, aquesta generositat ha quedat reflectida en l’acord d’Unitat per Barcelona amb Esquerra, Reagrupament i Democràcia Catalana.

Hem fet el que calia, hem estat honestos i hem anat junts, però malgrat tot hem tingut un resultat dolent. Francament, no entenc el perquè de tot plegat. Podem acceptar que el mal ve d’Almansa, que els errors, alguns magnificats en excés, del passat ens han passat factura. Però fins quan haurem d’estar pagant aquesta factura.

Si la ciutadania reclama honestedat a la classe política, com és que penalitza aquells polítics que actuen amb honestedat i, per contra, com passa a València, els corruptes obtenen el premi de la majoria absoluta?

Si els independentistes reclamen la unitat dels partits que defensen la causa, com és que es penalitza tant una formació que fa una aposta clara per la unitat?

Jo, la veritat, cada cop entenc menys una societat que renega de les polítiques restrictives amb els serveis a les persones i alhora els hi dona suport a les urnes als causants d’aquestes polítiques. Tampoc entenc que 230.000 persones votin a Barcelona a favor de la independència i en uns comicis vinculants no triïn una opció independentista. Com tampoc no entenc aquelles formacions polítiques que són conscients que afebleixen l’independentisme perquè no obtindran un resultat suficient per a tenir regidors a l’ajuntament i, alhora, resten vots als que sí poden sumar més. Veure gent que a través de les consultes independentistes, reclamaven la unitat, després no han estat capaços de posar-ho en pràctica.

A nivell personal la decepció ha estat la més gran des que vaig iniciar la meva tasca en la política municipal. I ho és perquè allò que la ciutadania ha triat entra en conflicte amb les meves conviccions. Si l’honestedat no te premi, si és millor dir que no a tot, practicar la demagògia populista i apostar per expulsar els immigrants, que no pas treballar amb fermesa i ideals. Aleshores val la pena dedicar-hi tant de temps i esforços?

Al final, te n’adones que a la gent tant li fa el programa electoral que has preparat perquè no se’l pensen mirar pas. Al final, tant fa si fas esforços per unir els independentistes perquè l’etiqueta que et van penjar fa temps no te la treuen així com així. Al final, te n’adones que la gent no sap si has estat a govern o no, si has fet propostes o no, si has aconseguit millorar les coses o no. Al final, hi ha una mena de núvol que ho envolta tot i si tens la sort d’apropiar-te de la paraula “canvi” tens molt de guanyat, encara que no estiguis disposat a canviar les coses en realitat.

El temps de l’autocrítica ja ha passat. Esquerra ha de canviar per millorar i això ho sabem tots els que en formem part. Sense cap mena de dubte ho farem en el proper congrés. Però aquesta vegada no ens mereixíem aquesta bufetada. El camí de la unitat que hem encetat a Barcelona és el camí que hem de seguir. El camí de la política honesta és el camí que hem de seguir. Ni una passa enrere en les formes que hem emprat a la capital perquè, potser si no ho haguéssim fet així ara ens trobaríem com a la resta de grans ciutats del país, sense representació.

Vull acabar l’article amb un agraïment especial a tota la gent que ha treballat de valent durant la campanya. Hem fet una campanya excepcional i, malgrat el resultat, si s’hagués de repetir tornaria a apostar per aquest model. Gràcies a totes les persones d’Esquerra, Reagrupament i Democràcia Catalana que han apostat per la unitat. I gràcies al Jordi Portabella perquè durant uns dies ens ha fet somiar i ens ha mostrat que hi ha una manera diferent de fer política, que aquest cop no ha tingut premi, però que cal perseverar en el model.

dijous, 19 de maig del 2011

Jo trio l'independentisme que suma +

En començar la campanya, vaig fer una declaració d’intencions i vaig expressar el desig que la campanya fos una campanya neta i pro positiva. Ara que arribem a la fi s’ha vist qui en te de propostes i qui no. S’ha vist en la manera de fer campanya perquè els partits i les coalicions que tenim propostes i que tenim projecte ens hem abocat a explicar-lo i a mirar de convèncer als ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat.
Els que no tenen ni propostes ni projecte s’han dedicat a ensenyar fotos del passat dels seus rivals o a exhibir vídeos aliens o a parlar i a difamar dels candidats dels altres. Una llàstima perquè al final l’única cosa que s’aconsegueix amb aquestes actituds és desencisar encara més a la gent que valora poc a la classe política i a abonar aquell discurs que diu que tots els polítics són iguals i només procuren  per agafar-se a la poltrona.
He tingut la sort de formar part d’una candidatura que ha optat pel camí honest, per fer propostes i per traçar les línies del seu projecte en la campanya. O millor dit, no ha estat sort, n’estava convençut que això seria així; perquè jo no m’hi veig en una candidatura o equip de campanya que es dediqui a practicar el joc brut; ho trobo indefensable i barroer.
En aquesta campanya hem vist dos projectes independentistes amb formes molt diferents. L’un ha fet propostes, ha explicat el seu model de ciutat, ha potenciat els seus candidats i candidates, ha parlat de país, ha plantejat lluitar contra la crisi, ha concretat molt cadascuna de les propostes que ha presentat, ha demostrat el seu respecte pel dret a manifestar-se de les persones que acampen a la plaça Catalunya en canviar la ubicació de l’acte final de campanya, ha estat capaç d’arribar a acords amb formacions polítiques que fa pocs mesos eren rivals a les urnes, ha recollit el guant de l’esperit del 10J i el 10A i l’ha dignificat. Un independentisme que suma. Un independentisme positiu. Un independentisme optimista. Liderat per una persona que coneix la ciutat de cap a cap i que defineix una estratègia de suma.
L’altre no te propostes que oferir, tret de les proclames buides de contingut. Ha centrat la seva campanya en perseguir i tapar determinats cartells al carrer, ha abocat porqueria infundada i falsa sobre el representant de la candidatura independentista més sòlida,  va fer recular 30 anys la imatge de l’independentisme l’endemà del 10A, ha arribat a crear pàgines falses imitant la d’una formació d’esquerres joves i independentistes per difondre una divisió que mai ha existit, ha comparat l’acampada de la plaça Catalunya amb la que ells van fer davant el Parlament i ha demanat que els desallotgin igual que van fer amb ells, ha renegat d’una persona que fa pocs mesos era el seu cap de llista i la seva icona. Un independentisme que resta. Un independentisme que ens vol fer petits. Un independentisme negatiu. Un independentisme derrotista. Amb un candidat que no coneix la ciutat i que en les formes és capaç de perdre els papers en directe a la televisió cridant embogit per fer callar a un altre tertulià.
Jo ho tinc clar. Votaré independentista i ho faré per l’independentisme que suma, per l’independentisme intel·ligent, per l’independentisme honest, per l’independentisme guanyador. Votaré Unitat per Barcelona, votaré Jordi Portabella.

dimecres, 18 de maig del 2011

Mobilització sorpresa abans del 22M

La Plataforma Democràcia Real Ja ha iniciat un seguit de mobilitzacions arreu de l’estat per reivindicar canvis en el sistema democràtic. Aquesta mobilització va dirigida contra el sistema econòmic, els partits dependents del sistema bancari i, atenció, els sindicats. Que la gent protesti contra les entitats financeres o els partits polítics és un fet més habitual, però els sindicats són la novetat. Aquests ja són vistos per un sector de la societat com uns apoltronats més.

Però no vull entrar a valorar quina part de raó tenen o no. El que, de moment, m’atreveixo a valorar és la capacitat de convocatòria d’aquest moviment. En els darrers mesos hem vist com les xarxes socials han estat el punt de trobada de convocatòries en els processos de canvi a Egipte, Líbia, Tunísia,... i els resultats estan a la vista; 2 presidents dimitits i un tercer que ha optat per la lluita armada per a mantenir-se en el poder.
La primera diferència que veig entre aquests processos al nord d’Àfrica i el que ha endegat a diverses ciutats de l’estat espanyol, inclosa Barcelona, és que en els primers l’objectiu ha estat clar i ben definit: tombar el règim de govern. Mentre que en el procés de Democràcia Real Ja l’objectiu és més inconcret. Es reclama canviar el sistema, però sense tenir molt clar quin sistema es vol proposar. De fet, la improvisació de la mobilització ha fet que gent molt diversa s’aplegui en uns punts de convocatòria sense organització pel que fa a l’estructura i el lideratge. Tot s’improvisa i només hi ha una directriu de romandre en acampada en aquests punts fins que es comencin a perfilar uns canvis, que tampoc no s’han concretat.

Trobo molt sorprenent però que, malgrat no hi ha un objectiu clar i definit més enllà d’exterioritzar el descontentament per la situació de crisi i la manca de resposta, hi ha molta gent que ha optat per acudir a la crida. Especialment rellevant és l’èxit, primer de les manifestacions que es van produir diumenge en diverses ciutats simultàniament, i avui de la convocatòria a la plaça del Sol de Madrid amb milers de persones. A la plaça de Catalunya, de moment són uns centenars.

Caldrà veure si aquest moviment s’estructura d’alguna manera, perquè el funcionament assembleari que s’ha vist fins ara pot impedir un funcionament àgil i resolutiu. Caldrà veure com reaccionaran les administracions (si hi haurà desallotjaments o no). Caldrà veure si es fixen uns objectius a negociar o simplement aquest moviment esdevé un avís del que podria arribar a passar si no es prenen mesures des de les administracions de govern.

El que s’està demostrant és que hi ha una insatisfacció i una preocupació que va en augment entre la ciutadania, especialment entre uns joves que veuen com poden ser la primera generació que pot tenir menys oportunitats que els seus progenitors en molt de temps.

Caldrà estar atents a l’evolució. Pot arribar a implicar algun canvi important aquesta mobilització? Pot mantenir-se de forma sostinguda durant molts dies? Hi haurà alguna declaració al respecte per part dels màxims dirigents polítics? Ho esbrinarem en els propers dies.

Aquests són alguns dels hashtags utilitzats a Twitter: #democraciarealja #democraciarealya #acampadabcn #acampadasol #spanishrevolution #nonosvamos

Enllaços web:
http://democraciarealjabarcelona.blogspot.com/
www.democraciarealya.es
acampadabcn.wordpress.com

També us deixo aquests enllaços de vídeo:
http://www.youtube.com/watch?v=ar2nmOQZEjw&feature=share
http://www.youtube.com/watch?v=Vuiqs1w8aR8&feature=youtube_gdata_player
http://www.youtube.com/watch?v=UjiDEiHXEhQ&feature=youtu.be

dilluns, 16 de maig del 2011

Una setmana + treballant per al somni

El 10J molta gent demanava que els independentistes anéssim junts i el 22M anirem junts. Molta gent ens ha demanat la unitat i hem aconseguit la unitat. No ha estat fàcil. Els grans canvis mai es produeixen si darrera no hi ha un esforç important per part de moltes i moltes persones.

Ara em venen al cap moltes discussions en reunions internes del partit. Reunions on l’exigència de ser generosos i honestos amb els nostres ideals es va imposar, com no pot ser d’una altra manera, a visions més conservadores.

També em venen al cap els equilibris que s’han tingut que fer per assolir un acord amb 2 partits més (Reagrupament i Democràcia Catalana) i no parlo només de les condicions del pacte en si, sinó de les moltes pressions que hem rebut des de fronts molt diversos.

Però durant tota la campanya i avui especialment, en el transcurs de l’acte central que hem fet al Parc de la Ciutadella, he anat visualitzant la confirmació que tots els esforços han valgut la pena. Aquesta coalició te una força enorme. Tenim com a base un gran programa electoral i tenim com a pal de paller la força de la unitat.

És veritat que no hi som tots. Les circumstàncies i la proximitat amb el 28N han fet que algunes ferides obertes no s’hagin pogut tancar. Però veure en un mateix escenari a Jordi Portabella, Joan Laporta, Ester Capella, Ignasi Planas, Anna Arqué i també l’Elisenda Paluzié i l’Alfred Bosch, demostra que amb la generositat i l’honestedat com a instruments per a un pacte, hem pogut recollir el guant i l’esperit del 10J i també del 10A. En aquest sentit, Jordi Portabella ha fet una cosa molt difícil de veure en política. Ha estat generós i ha estat fidel als seus ideals polítics, sense pensar en què pot passar si el resultat no és prou bo. I, a més, ha contagiat aquest esperit a tots els que formem part d’aquest projecte polític. Regidors que podien anar amb el 3 i 4 respectivament, ara ho fan en els llocs 6 i 7 de la llista i, malgrat això, continuen defensant aferrissadament el projecte. Ho fan per convenciment, perquè són honestos i no egoistes. Ho fan perquè el projecte és més important que les persones.

Aquesta és, de totes les campanyes en què he estat, d’una banda la que més feina m’ha comportat i, de retruc, la que ha exigit un esforç més gran als voluntaris i voluntàries. Hem optat per una campanya de proximitat i, evidentment, això és més dur que fer només banderoles, anuncis i tanques publicitàries. Hem parlat amb molta, amb moltíssima gent. I això són moltes hores de dedicació. Però també ha estat, d’entre totes, la campanya en que el bon rotllo està més present. Hi ha una química especial en l’equip de campanya i els candidats i candidates i això es nota i ens dona seguretat.

És per tot això que m’hi vaig ficar en aquesta cosa pública de la política. És per això que m’hi he dedicat en cos i ànima a intentar millorar les coses, a incidir en els canvis que esdevindran. Vull viure en una ciutat més lliure i justa. Vull viure en un país lliure i socialment avançat. I mentrestant treballaré per millorar les petites grans coses que afecten a les persones. Mentrestant cal millorar planejaments urbanístics i fer estudis de mobilitat. Però la veritat, és que jo vaig entrar en política per assolir l’objectiu més difícil de tots, la independència del meu país. Diumenge 22 votaré Unitat per Barcelona i Jordi Portabella, perquè és el millor projecte polític per a la ciutat des d’un punt de vista municipal, però també ho faré perquè si l’independentisme surt reforçat a la capital, com a país haurem fet un gran pas cap a la llibertat.

Queda una setmana i jo i molts altres ens hi deixarem la pell, perquè treballem per a un somni.

dijous, 5 de maig del 2011

Un país, una capital, una proposta de futur




En unes hores donem el tret de sortida a la campanya. Desitjo de debó que sigui una campanya propositiva, honesta, de bones formes i on tothom tingui el seu espai per a poder explicar la seva aposta de futur per a la capital del país.

Us deixo l'enllaç al Programa d'Unitat per Barcelona (Esquerra+Reagrupament+Democràcia Catalana). Un ampli ventall de propostes perquè entri aire fresc a l'ajuntament de la capital.

dimecres, 4 de maig del 2011

És l'hora de les propostes

Avui en Jordi Portabella ha fet la presentació en roda de premsa del programa municipal d'Unitat per Barcelona. El lloc triat ha estat una de les parades informatives que cada dia s'instal·la en un punt de la ciutat, recollint propostes de la ciutadania.
El procés de participació ha durat 4 mesos i ha comptat amb les aportacions de 42 experts, 510 representants d'entitats de la ciutat, 843 aportacions a través del 2.0, 1.286 ciutadans i ciutadanes en 51 trobades amb els regidors i regidores del grup municipal i 5.038 entrevistes a peu de carrer.
El programa tindrà 4 eixos principals:
+ Llocs de treball (una Barcelona pròspera)
+ Dret a decidir (una Barcelona capital d'estat)
+ Estat del benestar (una Barcelona republicana)
+ Transparència, proximitat i participació (una Barcelona per a la gent)
en resum, la idea és aconseguir una Barcelona més lliure i justa.
Però abans de dedicar un article a presentar les propostes principals del programa electoral, m'agradaria fer-vos 5 cèntims de la situació actual i de la nostra declaració d'intencions per al districte d'Horta-Guinardó.

On som?
Horta-Guinardó ha vist durant aquest darrer mandat i també en l’anterior com s’han aprovat diversos planejaments que han de marcar una transformació en diversos barris del districte. Les MPGM de la Vall d’Hebron, el Carmel i Tres Turons en són els principals planejaments urbanístics aprovats. També es va aprovar a finals del mandat anterior el Pla d’Equipaments amb el suport de tots els grups municipals.
Per un altre costat hi ha barris del districte que han viscut un endarreriment històric pel que fa a inversions que són molt necessàries. Aquest és el cas de Sant Genís, Can Baró i la part alta del barri de la Font d’en Fargues.
Altres actuacions que van amb retard són la reforma del mercat del Guinardó i l’illa d’equipaments previstos, així com el trasllat del mercat de la Vall d’Hebron i el paquet d’equipaments previstos a la Llosa.
La declaració de parc natural a Collserola també ha arribat a final d’aquest mandat municipal i encara són una incògnita quines mesures determinarà el pla director pel que fa als límits del parc.
A l’igual que en la resta de districtes de la ciutat, Horta-Guinardó ha patit els efectes de la crisi i alguns indicadors com són les entitats de suport social ens alerten de l’augment de persones que requereixen el seu ajut. També el comerç està patint la crisi i són molts els negocis que han tingut que tancar. El comerç que prolifera actualment és en gran part comerç de poca qualitat.
La implementació dels consells de barri no ha estat ben planificada i en alguns casos han esdevingut focus de conflicte entre el govern municipal i la ciutadania. S’ha produït una saturació d’òrgans de participació i no hi ha un perfil concret per a cadascun d’aquests òrgans.

Què volem per a Horta-Guinardó?
Unitat per Barcelona (Esquerra+Reagrupament+Democràcia Catalana) entén que el programa municipal del districte ha de ser un full de ruta per a millorar la ciutat per a les persones que hi viuen. Volem recuperar el concepte i els valors de ciutadania. Totes les propostes les generem en aquest sentit i contemplant els diversos àmbits. No volem centrar-nos principalment en l’obra pública, tot i que entenem la millora de l’espai públic com un element clau en la forma de viure a la ciutat i de la seva capacitat de transformació. Tenim molt clar un model de ciutat fet a mida de les persones que hi viuen i basat en l’essència del republicanisme. Aquest és el model que abans des del govern municipal i aquests darrers anys des de l’oposició ens ha marcat el camí a totes les proposicions i iniciatives que hem endegat.
Creiem que, per davant de tot, hi són els serveis a les persones. Que en el moment actual hi ha molts ciutadans i ciutadanes que travessen un camí ple de dificultats econòmiques i que s’ha de fer especial èmfasi en tot allò que garanteix la qualitat de vida. Els serveis públics com l’ensenyament, l’assistència social, l’acompanyament són fonamentals i cal reforçar-los. Però també cal avançar en l’oferta lúdica i en equipaments perquè aquestes persones i altres no tenen perquè quedar-se tancades a casa seva i perquè els joves i també la gent gran necessiten espais i activitats que els ajudin a desenvolupar-se com a ciutadans.
A l’hora de fixar les inversions urbanístiques, desenvoluparem els planejaments urbanístics previstos, sense renunciar a modificar tot el que sigui millorable, i prioritzarem aquells barris que han patit un endarreriment històric en la millora del seu espai públic.
També fem una aposta clara per la mobilitat. Una mobilitat basada en una molt bona oferta de transport públic i una intermodalitat que permeti anar a qualsevol racó de la ciutat combinant diferents opcions de transport i en un temps raonable. Això ens ha de permetre reduir el nombre de vehicles a motor en els carrers de la ciutat per millorar les condicions de salut de les persones. A més, també ens permetrà recuperar espai públic per a poder desplaçar-nos a peu o en bici. L’objectiu és que les persones deixem de ser vianants per esdevenir ciutadans.
Per descomptat creiem que tot això no ho farem sols des del govern municipal, sinó que ens cal trobar la complicitat de la ciutadania i del seu teixit associatiu. Esperem doncs que la nostra proposta per a la capital de Catalunya i per als nostres barris sigui allò que espereu per als propers anys.

diumenge, 1 de maig del 2011

Unitat per Barcelona, guanyem el carrer




Tal com vaig avançar a l’inici de la pre campanya, la coalició d’Unitat per Barcelona (Esquerra + Reagrupament + Democràcia Catalana) vam apostar per fer una campanya diferent a les habituals.

Normalment les campanyes tenen molta imatge en forma de cartells, tanques, busos i molta visita exprés a equipaments, barris, festes, etcètera; però gairebé mai parem atenció a conèixer en profunditat què és el que la pensa la ciutadania; quines són les seves principals queixes? Quines idees o propostes tenen? Què els preocupa?

Més enllà de les dades obtingudes a través d’enquestes fetes a partir d’una mostra, hi ha una altra manera de fer, amb un recorregut més llarg, que és dedicar-hi un temps a parlar amb cada persona. I aquest és el camí que hem triat.

El 17 de març vam començar una campanya d’escolta de gran abast i hem constatat que la gent de Barcelona te moltes ganes de poder expressar la seva opinió, de fer preguntes i de rebre respostes. Això es contradiu amb el concepte de desafecció política que hom dona per instaurat. Si be és cert que ficar a tots els polítics en el mateix cabàs és un fet habitual, també és cert que quan atures el temps, oblides les presses, i hi dediques un temps a escoltar i xerrar de forma cordial i distesa el resultat és sorprenent i positiu. Si tot això ho adobem amb unes pastes, uns sucs i regalem una estelada a canvi d’una idea o una proposta, la dinàmica que es genera en aquests espais és de molta empatia.

Des del 17 de març ja hem parlat amb més de 20.000 persones de tota mena i hem gestionat prop de 4.000 respostes a les qüestions que ens han plantejat. Això significa un esforç humà important tant en l’atenció ciutadana com en la mecànica per poder donar resposta a tothom. Però francament, a la vista del resultat, paga la pena.