La política que la gent no veu

Consell Comarcal del Barcelonès - Foto: El Punt Avui

Dimecres vam tenir Junta de Portaveus al Consell Comarcal del Barcelonès. Una d’aquelles reunions on, si tot va bé, duren 20 ó 30 minuts. I és que, ateses les competències que té aquest Consell Comarcal, òrgans com la Junta de Portaveus, la Junta de Govern, o els mateixos Plens del Consell, esdevenen tràmits amb poc debat polític.

Haurien de ser reunions de tràmit, però darrerament no ho són. La incorporació d’un nou secretari que, Llei en ma, qüestiona l’estructura del Consell i moltes de les decisions (expedients) que s’han de dur a votació, ha afegit un plus d’interès i treball en aquest òrgan i això fa que, de tant en tant, es coneguin pràctiques que podrien no ajustar-se ben bé a la Llei. No penseu malament, no estic parlant que hi hagi irregularitats volgudes o que cap membre s’hi embutxaqui diners. No és això. Més aviat es tracta que, probablement, no sempre s’han seguit els procediments amb el rigor que cal. I vull insistir en el “probablement” perquè també hi ha informes contradictoris. Ja se sap que la interpretació jurídica sovint té diversos camins.

Precisament en aquesta darrera Junta de Portaveus, un informe negatiu de Secretari i Interventora, obligaven a suspendre un punt de l’ordre del dia que s’havia de votar en la Junta de Govern que se celebrava immediatament a continuació. Una ampliació de contracte de transport escolar a Santa Coloma de Gramenet que, sembla ser, es va contractar en el seu moment a 25 anys quan, per la tipologia de servei, el termini hauria de ser com a màxim de 4+2 anys. 

Vist així un pot pensar... cap problema, suspenem el punt i licitem una contractació per la via recomanada des de la intervenció. Però es clar, si se suspèn el punt, l’ampliació de contracte no es fa efectiva i alguns nois i noies no podran gaudir del servei de transport escolar al qual hi tenen dret.

Si heu arribat fins aquí llegint, no patiu. En la mateixa Junta de Portaveus, a petició de diversos grups inclòs el meu (ERC), el Secretari va proposar una solució per resoldre la situació en el Ple del Consell d’aquest mateix mes i vam prendre la decisió per unanimitat. És a dir, que amb voluntat de treballar i arribar a acords es poden resoldre els petits problemes que afecten a persones concretes. Per contra, si la voluntat és la d’enfrontar-se els uns amb els altres i encallar-se en els conflictes, les persones que han de rebre serveis públics acostumen a sortir perjudicades. Petits problemes per a l’administració i grans problemes per a les persones usuàries.

La responsabilitat i l’ètica dels servidors públics han de ser el cavall de batalla d’això que avui en dia anomenen “nova política”, però que en realitat és “bona política” (ni nova, ni vella). I per servidors públics entenc tant els representants polítics com el funcionariat. Els polítics d’aquests consells podem optar per resignar-nos a perjudicar la ciutadania per problemes burocràtics i cobrar la dieta corresponent, o bé cercar solucions que gairebé sempre són possibles i, fins i tot en alguns casos com el meu en particular, renunciar a cobrar-la.

Per un Zoo del segle XXI

Publicat a El Periódico el 14-9-16

No descobriré res de nou si afirmo que el Zoo de Barcelona és un espai obsolet que ja no respon a la realitat del segle XXI. Ha costat però, per fi, el debat està sobre la taula i tant de bo s'hagués iniciat abans perquè ens hauríem estalviat decisions erràtiques i errònies. Decisions preses sense tenir clar el més elemental: ¿quin model de zoo volem?


És obvi que s'han fet inversions per millorar els espais dels animals i també per millorar la manera en què el visitant els pot observar, però en cap cas s'ha pensat en quins animals hi havia d'haver al zoo ni tampoc quina era la seva funció. ¿El zoo ha de ser un catàleg d'animals per observar o un espai centrat en la investigació i l'educació? ¿Hem de tenir dofins en captiveri? ¿Hem d'enclaustrar goril·les dins d'una gàbia? ¿Hem de convertir els lleons en animals sedentaris? ¿Hem de mostrar en horari diürn animals que en el seu hàbitat fan vida nocturna? ¿Què ens aporten aquests animals i què els estem aportant nosaltres? Diguem-ho sense embuts. El zoo perjudica més que beneficia els animals, i les tasques d'investigació i educació ara no són la prioritat del centre.


Per això, ara que s'ha obert el meló del zoo, hem de definir un nou model i, a la vegada, prendre decisions urgents per salvarlo. Perquè el zoo s'ha de salvar, s'ha de transformar i ha de ser un referent mundial d'un nou model més didàctic, més atractiu i en el qual els animals i el seu benestar siguin el centre d'aquest model. ¿Què proposem des d'ERC?
Un model que combini la presència d'alguns animals amb les noves tecnologies, també per fer-lo més atractiu per a franges d'edat que ara no mostren interès pels zoos. Hi ha una aposta per l'educació en valors i és necessari també que el zoo destaqui en la tasca d'investigació i la cooperació de projectes en els seus llocs d'origen, ja sigui per rescatar espècies en perill d'extinció, ja sigui per aprendre més dels animals en el seu hàbitat natural.


El zoo també ha de teixir complicitats i vincles amb altres entitats com el CRAM (Centre de Recuperació d'Animals Marins). Per descomptat, exigim que deixi de dependre de Barcelona Serveis Municipals (BSM), una societat municipal amb visió mercantilista. Ha de dependre d'una àrea de l'Ajuntament que sigui responsable dels drets dels animals, l'educació o la investigació.


Una vegada definit aquest model, també hi haurà un pla d'etapes. Si decidim, per exemple, no tenir elefants, lleons o dofins, tampoc ens els podem treure de sobre perquè vagin a un altre zoo on puguin estar en pitjors condicions. Haurem de respectar el cicle de vida dels animals que hi ha ara i haurem d'anar definint la transformació del zoo de forma escalonada.


Malgrat que les condicions econòmiques pesen sempre en la presa de decisions, aquest pla d'etapes ha de vetllar per arribar al nou model i a la vegada mantenir el zoo viu i actiu. En aquest sentit, proposem un acord de ciutat que tothom respecti i que el govern de torn no pugui canviar i, per garantir-lo, s'ha de crear un Consell del Zoo de Barcelona que faci seguiment i ajudi a prendre les decisions oportunes.


La primera decisió serà què fem amb els dofins. És evident que no poden viure en una banyera com ara i tampoc poden ser traslladats a un altre lloc, com pot ser l'Oceanogràfic de València, si les condicions de propietat, benestar i reproducció no queden ben definides.
PermetIN-me finalment expressar el meu escepticisme respecte a les intencions de l'actual govern municipal respecte al zoo. Vist el calendari de sessions participatives, l'enfocament que se n'ha donat i les respostes ofertes fins ara a les qüestions plantejades per ERC, tinc el mal pressentiment que ens passarem aquest mandat sense avançar en aquesta qüestió. Potser ens trobarem davant decisions populistes a la recerca d'un titular que debilitaran el zoo actual i que poden acabar justificant-ne el tancament. Aquesta, sens dubte, seria la pitjor decisió que podria prendre. Potser això acontentaria algun sector de la societat, però s'ha de tenir visió de futur, pensar en com pot revertir en la societat i, insisteixo, en l'educació i en la investigació.


Així doncs, Barcelona té una gran oportunitat amb el debat del zoo per ser, una vegada més, referent en polítiques animalistes. Cal aprofitar-la perquè només així podrem seguir dient amb orgull que Barcelona ha sigut, és i serà una ciutat líder en la defensa dels drets dels animals.

Top manta: és l'hora de la responsabilitat

Publicat a diario.es el 22-3-16

Ara fa tres mesos de la constitució de la Taula de Ciutat per a l'abordatge de la venda ambulant irregular al carrer, més coneguda com a Taula de Ciutat pel top manta. Tres mesos en els quals ha anat creixent la tensió a l'entorn d'aquest fenomen i tres mesos que han permès establir un marc de diàleg, intens i fluid, en dues sessions plenàries i moltes altres reunions per separat amb els diferents integrants de la mateixa.

La tensió creixent ha estat causa principalment a la gran atenció mediàtica que ha tingut el top manta, a l'acció reivindicativa i legítima de les entitats de drets humans i dels propis manters, a la pressió exercida també legítimament des del sector del comerç, a un cert malestar en el si de la Guàrdia Urbana i a un to elevat en la postura política dels diversos grups municipals fins al punt que el tema del top manta ha estat el que més debat ha generat, de llarg, en les comissions i plenaris municipals.

Però també, perquè no dir-ho, per una certa lentitud en la disposició de solucions per part del govern municipal i perquè el missatge que s'ha enviat durant els darrers mesos ha estat confús. Molts interessos, a vegades creuats, si bé tots legítims i que no he volgut oblidar a l'hora d'afrontar la presidència de la taula.

El passat 9 de març vam presentar a l'Ajuntament l'informe que he elaborat com a president de la Taula i que tenia un objectiu: emetre un missatge clar i amb la intenció ferma d'acordar amb el govern de la ciutat una sèrie de compromisos i accelerar al màxim la seva aplicació.

En primer lloc, el compromís clar de lluitar contra la venda de productes falsificats i il·legals. Un objectiu que ha de comptar amb la coresponsabilitat de totes les administracions, començant per interceptar l'entrada de mercaderia il·legal al port de Barcelona, seguint per avortar la venda de productes il·legals en els magatzems existents a l'àrea metropolitana i finalment evitant la venda de productes il·legals a peu de carrer, ja sigui en mantes o en botigues. Sembla una obvietat, però aquest ha de ser el primer estrat de la lluita, i la lluita contra la venda de producte il·legal cal centrar-la en la distribució del producte, en l'arrel del problema.

En segon lloc, cal el compromís d'abordar la situació de vulnerabilitat de gran part dels manters de la nostra ciutat. Una vulnerabilitat que ve determinada perquè 7 de cada 10 persones es troben en situació irregular, és a dir, sense papers. L'Ajuntament s'ha compromès a activar plans d'ocupació de 12 mesos adreçats a persones sense papers i residents a Barcelona abans de juliol de 2015. Això ens permet tancar un cens inicial d'actuació i considero que és una mesura molt encertada. Aquest nombre de plans pot ampliar-se amb la col·laboració de les entitats d'inserció socio-laboral i també dels diversos sectors econòmics de la ciutat. A més s'està treballant en la definició d'un projecte de cooperativa similar a la de ferrovellers creada en el mandat passat. I cal demanar aquí la voluntat i col·laboració dels manters per deixar l'activitat.

La presentació de l'informe tenia un objectiu que crec que era molt necessari: emetre un missatge clar i entenedor. L'Ajuntament de Barcelona té l'oportunitat de fer molt més del que mai s'ha fet per aportar solucions al fenomen del top manta. Més si tenim en compte les limitacions de l'àmbit competencial municipal. Ara bé, arribats a aquest punt és l'hora que tothom assumeixi com a propi el fet de la responsabilitat.

Responsabilitat per part del govern municipal d'aplicar amb celeritat les mesures socials proposades. Responsabilitat per part de les altres administracions per combatre de manera efectiva la venda de productes il·legals a tots els nivells. I també, responsabilitat de les entitats de drets humans i dels propis manters per facilitar l'accés als plans socials de l'ajuntament i no exposar-los a situacions que poden complicar la seva possible regularització i inserció en el mercat laboral, fet que es pot produir sense abandonar una reivindicació que avui segueix sent molt necessària, malauradament.

És l'hora de la responsabilitat de tothom sense excepció i tothom ha d'estar a l'alçada de les circumstàncies. Amb el conflicte difícilment arribarem a cap solució, però amb voluntat d'avançar tot és possible. No es tracta de perseguir a ningú, es tracta d'implicar-nos-hi tots! De buscar sortides, no conflictes. De perdre-hi una mica per guanyar-hi tots i avançar en la convivència a Barcelona.

És l'hora de passar de la voluntat de fer-ho, a fer-ho!

Incapacitats a la força

Publicat a diario.es el 2-2-16

Sovint la burocràcia administrativa i la manca de voluntat política per a produir “canvis reals”, ens impedeix avançar en el reconeixement dels drets. El cas que us exposo tot seguit és un bon exemple:

Fa molts anys, potser massa, els agents de policies que pateixen alguna discapacitat sobrevinguda o bé alguna malaltia degenerativa, reivindiquen el dret a poder treballar en règim de segona activitat. És a dir, no són aptes per a realitzar accions de carrer però sí que poden desenvolupar moltes altres funcions en el cos policial al qual pertanyen, des de tasques administratives a formació, planificació, etc. En canvi són obligats a abandonar el cos a partir del moment en que se’ls reconeix el dret a percebre una pensió.

Els cossos de la Guàrdia Urbana i els Bombers de Barcelona no en són una excepció. Malgrat hi ha iniciatives aprovades des del 2014, a hores d’ara encara no s’ha plantejat ni tan sols estudiar una solució. L’excusa de l’Ajuntament ha estat l’article 67 de l’Estatut Bàsic dels Empleats Públics que diu que la jubilació d’un funcionari pot ser, entre d’altres, per la declaració d’incapacitat permanent per a l’exercici de les funcions pròpies del seu cos o escala, o pel reconeixement d’una pensió d’incapacitat permanent, absoluta o total.

Malauradament obvien l’article 14 del mateix estatut que reconeix el dret al treball de persones amb discapacitat, l’article 27 de la Convenció de l’ONU que reconeix el mateix dret en les discapacitats sobrevingudes, la Llei 27/2011 que clarifica la compatibilitat de percebre una pensió amb altres activitats professionals, els informes del Síndic de Greuges de la Generalitat i de la Síndica de Barcelona, l’informe del CERMI i del Comité de la ONU que recull els incompliments en matèria de drets de les persones amb discapacitat per part de l’ajuntament de Barcelona entre d’altres, diverses sentències judicials i la no adaptació del Reglament de la Guàrdia Urbana a la Convenció sobre el Dret de les Persones amb Discapacitat.

Com es pot comprovar, no fan falta gaires arguments més per a poder, d’una vegada per totes, acabar amb un acte d’injustícia social. Només depèn de la voluntat política per abordar aquesta qüestió. Voluntat per reconèixer el dret al treball i per respectar la dignitat de les persones. En casos així sento vergonya de representar una institució que no respecta els valors bàsics dels quals en fa bandera.

La realitat és que des de la inspecció mèdica ofereixen l’opció de treballar a canvi d’una alta voluntària que els faria perdre la pensió a la qual hi tenen tot el dret. La realitat és que trobem agents de policia que amaguen la seva malaltia degenerativa per tal d’evitar l’acomiadament. La realitat és que aquesta negació del dret al treball implica, molts cops, un drama humà, personal i familiar.

L'Ajuntament de Barcelona ha d'actuar i deixar de mirar cap a una altra banda. La nova política ha de significar compromís i voluntat de canvi. Si aquesta nova política va acompanyada de les excuses burocràtiques de sempre, per tal de no assentar un precedent, no és representativa de cap canvi.