diumenge, 19 de desembre del 2010

Esquerra, nova etapa

Ahir, després de conèixer la notícia que l’actual president d’Esquerra, Joan Puigcercós, no presentarà candidatura en el congrés que es farà a la tardor, vaig sentir-me alleujat. La situació creada per la desfeta electoral del 28N en què vam passar de tenir 21 diputats i diputades a només 10, afegida a la tardança en l’assumpció de responsabilitats a les files del partit, ens havia col•locat en un atzucac complexe.

La decisió posterior d’en Puigcercós de posar el seu càrrec a disposició del Consell Nacional per si sola, no era la idònia. Quan l’electorat t’envia un missatge tan contundent com el que vam rebre el 28N, el pitjor que pots fer és girar-li l’esquena a aquest electorat i preguntar als teus consellers i conselleres nacionals què és el que has de fer. La resposta ha d’estar a l’alçada i s’ha d’emetre un missatge directe a les persones que han preferit no votar-te.

Si aquesta opció s’hagués mantingut fins al final podien haver-se produït tres situacions, a quina pitjor. 1) si el CN ratificava de forma unànime o àmplia a Joan Puigcercós, el partit hagués semblat autista en no escoltar el missatge de la ciutadania. 2) si el CN l’avalava amb poc marge, Esquerra s’hagués visualitzat com un partit dividit un altre cop. 3) si el CN votava en contra del president del partit, s’hagués generat un buit de poder i el conseqüent guirigall.

Afortunadament crec que s’ha pres una bona decisió, atesa la situació actual. La decisió de fer un congrés a la tardor, afegida a la decisió d’en Puigcercós de no presentar candidatura, permet afrontar les properes eleccions municipals amb una certa estabilitat interna i amb la perspectiva de fer una renovació consensuada i tranquil•la de cara a la tardor. Ho celebro sincerament.

Aquest partit està ple de persones preparades per afrontar el repte de recuperar l’esperit d’Esquerra. Una Esquerra que ha perdut en els darrers mesos el lideratge d’un sector polític molt necessari. En poc temps hem passat a no ser l’únic partit independentista, a no ser el referent de l’esquerra nacional i a no liderar el discurs en les polítiques socials. Si afegim tot això a les pèrdues contínues d’efectius en forma d’escissions o pèrdua de militants, el resultat electoral és lògic.

Ara calen esforços, sacrificis i generositat per arribar a la tardor amb una candidatura única que sigui el reflex de totes les visions i sensibilitats que tenim. La diversitat és bona i alhora necessària per a un partit que aspira a ser un partit gran. Ans al contrari, si no som capaços de donar resposta a aquesta diversitat el que fem és perpetuar-nos a ser un partit petit amb el risc existencial que això implica.

Hem de fer una renovació integral, aprofitant l’experiència de les persones que han estat al capdavant i incorporant aquelles que ens han d’aportar aquest aire fresc que ens cal. I ho hem d’anar fent a tots els nivells, des de la direcció nacional fins a les seccions comarcals i també en la representació institucional arreu del territori. Hem de començar aquest procés a la tardor, però després hem de continuar-lo en els diversos congressos regionals, comarcals i locals que s’hauran d’anar produint.

Una Esquerra forta i renovada haurà de liderar un projecte ambiciós d’esquerra nacional i és responsabilitat de tots i totes els que en formem part fer-ho possible. Qui s’apunta?

dissabte, 11 de desembre del 2010

Una d’Esquerra Nacional

L’espectacular davallada de vots i conseqüentment de diputats i diputades de les forces d’esquerres a Catalunya ha provocat un seguit de renecs i/o brindis al sol que fins ara no han esdevingut en moviments concrets.

Esquerra opta per tancar files al voltant del seu president que serà, sense cap mena de dubte, avalat per la votació del Consell Nacional del proper dia 18. De moment es planteja des de la direcció l’elaboració d’un full de ruta on Joan Manuel Tresserras i Oriol Junqueras tinguin un paper rellevant per “recuperar” el discurs d’una esquerra nacional que s’havia perdut des que va començar la pre campanya. Aquest ha estat en bona part el desencadenant de la desfeta electoral del 28N.

El PSC ha obert de forma evident la ferida entre els que defensen una posició d’esquerra catalanista i els que aposten per ser la sucursal catalana del PSOE. I el seu electorat no ha estat aliè a aquest debat intern.

I ICV, que ha aguantat el tipus amb una certa dignitat, es vol erigir com el partit de referència de l’esquerra catalana, tot i que en el si del partit també hi ha sensibilitats diverses respecte a quin ha de ser el model a seguir i que va des del dogma comunista fins a una esquerra més oberta, passant per l’ecologisme. En aquest punt EUiA hauria de fer una acció d’obertura important.

El buit de lideratge del que anomenem esquerra nacional és evident. CiU s’ha erigit en el partit de referència per a una majoria de votants catalanistes de diverses tendències, des del més conservador al més independentista. I el PP ha guanyat la partida de l’espanyolisme als socialistes d’aquest mateix perfil. A més, l’esquerra s’ha afeblit amb les noves opcions independentistes que deixen de banda el debat esquerra-dreta per quan siguem independents.

Enmig d’aquest enrenou ahir va fer la seva reaparició Josep-Lluís Carod-Rovira. I la seva aposta passa també per una mena d’aliança d’esquerres per a presentar una candidatura a les eleccions del Congrés dels Diputats el 2012. Aquesta proposta pot tenir diverses lectures. D’un costat hi ha qui la veurà com una llum al fons del túnel o una via per a recuperar una esquerra nacional forta. També hi ha qui ho veu com una intenció clara de reeditar la fórmula tripartit en la seva essència i cal recordar que la marca tripartit està tan cremada que sona a dimoni pelut. I per últim hi haurà qui ho veurà com un altre brindis al sol per tal de mantenir la figura d’en Carod-Rovira en primera línia.

Que aquesta opció prengui força dependrà només de la voluntat dels partits. No veig Esquerra per la labor, ara per ara, de sumar esforços al voltant d’un projecte proposat per una persona que ha estat mal tractada per l’aparell del partit i que, amb raó o sense, ha donat cop de porta al partit durant la campanya fent aparicions esporàdiques que no han afavorit gens la imatge d’Esquerra. I aquí em vull permetre de recordar-li que Esquerra no només és la seva direcció, sinó que la formem un conjunt de persones militants i simpatitzants que donem la cara pel partit quan les coses venen de cara i també quan les coses van mal dades. Puc entendre el fet que estigui emprenyat amb les decisions que algunes persones del partit han pres respecte al seu paper, però m’hagués agradat veure’l el dia que vam fer el míting central al Palau de la Música. Un míting on, per cert, va rebre un sonat homenatge en forma d’aplaudiment i que no va poder gaudir en no fer acte de presència.

Pel que fa al PSC tampoc els veig de moment en bones condicions per afrontar un repte com aquest. El PSC ha d’aclarir, entre altres coses, si recupera posicions en clau de país (català, es clar) i per això ha de donar pes polític de veritat a gent com Tura, Castells, Mascarell, Maragall i també haurà de revertebrar la seva estructura a nivell orgànic des de la base. El PSC no es presentarà en una candidatura d’entesa catalanista si abans no decideix separar el seu grup al Congrés del PSOE. I si opta per mantenir la línia actual potser haurà de fer front a una escissió important que seria la desaparició del PSC per molt de temps de la primera línia política a Catalunya.

I ICV es podria plantejar perfectament l’opció que proposa en Carod-Rovira. De fet ICV és qui aguanta el pal del paller d’IU a l’estat perquè només és a Catalunya on els que estan més a l’esquerra que els socialistes tenen prou pres per aconseguir escons al Congrés. Si no fos per ICV, la IU hauria desaparegut del mapa electoral a l’estat. No obstant voldran tenir un pes important en aquesta possible entesa i d’això en podria dependre la seva posició.

Veig difícil, per tant, que l’aposta de Carod-Rovira pugui agafar prou força de cara a les eleccions estatals del 2012. En primer lloc perquè els partits dedicaran els propers 6 mesos a preparar les eleccions municipals i en segon lloc perquè la contundent victòria de les forces conservadores els atorga un cert marge de temps per veure com afronten i resolen la triple crisi actual (econòmica, de relació amb l’estat i de valors). Està bé però, que persones destacades del mon de la política prenguin la iniciativa per recuperar el marc de l’esquerra nacional. Però no crec que aquest procés sigui ràpid. Potser a partir de finals del 2011, els partits hauran posat ordre en les seves files, amb uns lideratges prou sòlids i oberts de mentalitat com per poder fer realitat una esquerra nacional forta. Però per això caldrà molta generositat i això també dependrà dels líders que Esquerra i PSC tinguin.

Per part meva, tant de bo, però ara amb les municipals tenim una primera pedra de toc i, francament, no m’hi veig formant part d’una aliança d’esquerres a Barcelona amb l’alcalde actual al capdavant i amb l’actual model socialista a la capital de Catalunya. En aquest sentit el president del grup d’Esquerra, Jordi Portabella, ho ha deixat prou clar i si el PSC manté la seva aposta actual i Esquerra aconsegueix ser una força decisiva, avalarà l’opció que suposi un canvi de rumb a la ciutat, tot i que no a qualsevol preu. I ICV voldrà retenir l’avantatge que ha pres en aquests darrers comicis a Esquerra i que a Barcelona ha estat important.

Ja vaig expressar en el seu moment el convenciment que els polítics d’aquest país hauran de presentar una proposta a la ciutadania que renovi la il•lusió i reculli la força que la gent va evidenciar el 10 de juliol. Però crec que tardarem més del que pensava en aquell moment tot i que podrà venir de propostes diferents; un gir sobiranista de debó a CiU que tingui la capacitat de sumar esforços amb la resta de forces catalanistes, amb el permís de l’establishment actual, o bé una refundació de l’Esquerra Nacional que convenci a la gent d’aquest país amb un discurs fresc i creïble. La resposta de moment no la té ni Wikileaks.