dilluns, 31 de desembre del 2012

Del mirall escocès al mirall islandès


Durant mesos hem observat amb una certa enveja el procés escocès cap al referèndum sobre la seva independència. L’estil d’Àlex Salmond al front de l’Scotish National Party ha estat un exemple en el qual ens agradava emmirallar-nos. No obstant hi ha un fet diferencial que és molt important. El govern del Regne Unit ha acceptat la celebració del referèndum i, per tant, aquest es celebrarà dins el marc legal de l’estat.
És evident que aquest no serà el marc legal en el qual els catalans i catalanes podrem celebrar el nostre referèndum. Espanya s’hi oposarà i posarà tots els pals a les rodes possibles i fins i tot algun més. Per tant, haurem de buscar un marc legal diferent del de l’estat i aquest passarà necessàriament per un marc legal internacional.
Catalunya, en aquest sentit, pot significar un cas excepcional i podem provocar un precedent que impliqui canvis en la legislació internacional i en la manera de fer les coses, des d’un punt de partida totalment democràtic.
El cas és que hem passat de mirar els processos independentistes que hi ha en altres indrets del món (Escòcia, Flandes, Euskadi,...) a ser nosaltres el centre d’atenció. Farem la consulta i, probablement, guanyarà el Sí. Aquest canvi d’status en el procés independentista català ha de significar també un canvi de referent per a la continuació del procés.
Hi ha un cas recent a Europa que hauria de ser exemple per a qualsevol nou país que vulgui començar a caminar. Us parlo d’Islàndia. Un estat que ha estat capaç d’afrontar la crisi amb valentia, processant i condemnant els banquers que van causar l’esfondrament de l’economia i ajudant les persones que van patir les conseqüències.
A més, Islàndia ha fet un procés de reforma de la Constitució exemplar, amb un procés de participació complet i a través de mitjans diversos, incloent-hi el crowdsourcing via xarxes socials com ara Facebook o Twitter amb una web per anar explicant tot el procés.
Islàndia ha apostat per la transparència i el diàleg i aquest model és perfectament importable a Catalunya, amb els matisos que calguin atesa la diferència poblacional entre ambdós països, tant pel que fa al nombre com als trets característics. Però si volem tenir èxit, hem de fixar-nos en els casos d’èxit i el cas d’Islàndia ho és.
La millor manera de guanyar adeptes i no perdre’n pel camí és explicar quin model de país volem construir. I per fer-ho primer hem d’escoltar de la ciutadania què és el que espera d’aquest nou país. Realment hem de ser un estat dins de la Unió Europea? Quin model productiu hem de desenvolupar? Quina mena de llei electoral volem? Quin model legislatiu volem i de quins instruments ens hem de proveir per garantir que tot funcioni correctament?
És evident que la creació d’un nou estat necessita una normativa legal bàsica com ha de ser una constitució. Com volem que sigui la Constitució Catalana? Perquè el model de país que volem construir dependrà en bona part del marc legal que definim a partir d'aquesta Constitució.
Tot això que vull plantejar entenc que hauria de ser feina per al “Consell Català pera a la Transició Nacional” que l’acord de governabilitat entre CiU i ERC inclou. Però és molt important fer-ho de manera que impliquem la ciutadania i que aquesta, a més d’implicar-se, pugui resoldre els molts, moltíssims dubtes que tindrà. El procés en que ens trobem és el fet polític més difícil i transcendent al qual ens enfrontem en els darrers 3 segles. Cal que estiguem a l’alçada i no ens deixem ningú enrere.

dissabte, 29 de desembre del 2012

Balanç municipal a Horta-Guinardó



Ja ha passat més d’un any i mig des de les eleccions municipals que van portar el canvi de color al govern de la ciutat. La veritat és que en aquest temps he passat de l’expectativa per saber què faria aquest govern de CiU a la decepció majúscula de veure que no tenen cap mena de projecte ni per la ciutat, ni per al districte d’Horta-Guinardó.
El balanç ens indica que, lluny de guanyar res, anem perdent serveis un rere l’altre.  Hem perdut un model d’escoles bressol públiques i de qualitat que veurà incrementades les ràtios i, a més, comptaran amb menys personal de suport. Hem perdut 2 línies de P3 a l’escola pública, malgrat en altres districtes es mantenen concerts amb menys nens i nenes per aula. Hem perdut els busos de barri en festius. Hem perdut equipaments compromesos i pressupostats com els previstos al barri del Guinardó. Hem perdut la inèrcia en el Pla d’Equipaments previstos.
Pel que fa als grans planejaments urbanístics, han estat aturats i no hi ha indicis que es vulgui posar fil a l’agulla. Per contra es va presentar el projecte de Portes de Collserola com una oportunitat per als barris de muntanya. Després de marejar veïns i veïnes amb un procés de participació i un concurs d’idees, aquest projecte també sembla que ha quedat aparcat sine die.
Els espais de participació s’han convertit en un lloc molt depriment. Portem un any i mig revivint els debats dels Plans de Futur per als barris. A hores d’ara encara estem tancant el que ha de ser la priorització en les actuacions. Les reivindicacions dels veïns i veïnes són escoltades però no ateses. Es va dir de manera reiterada que cada projecte tindria un pressupost assignat. Algú ha vist algun pressupost previst? Doncs jo tampoc.
Vivim amb la sensació permanent que tot resta pendent d’una reunió, que hem de seguir parlant, que més endavant potser... Un any i mig de mandat i el balanç és que no s’ha fet res de res. En els consells de barri es presenten llistats d’actuacions que consisteixen en arranjar escocells, col·locar fitons i pintar passos de zebra. Mai el manteniment urbà havia estat protagonista com ara.
La regidora del districte, Francina Vila, ha optat per una línia justificativa que no podrà mantenir durant gaire temps. Les persones que més s’impliquen, representants veïnals i entitats, comencen a estar una mica cansats de veure que estan perdent el temps. I és que sembla que la regidora ha pres aquesta forma de fer de “qui dia passa, any empeny”. Sempre defuig l’enfrontament i la gent no és imbècil, ni suporta que se la tracti com a tal. La ciutadania vol ser escoltada sí, però també espera una resposta adequada a les seves demandes i aquesta resposta no arriba.
Cal aplicar una dosi de realisme al moment econòmic, en això estic d’acord; però de cap manera es pot continuar amb aquesta sensació que no hi ha projecte. Barcelona sempre ha estat una ciutat que s’ha caracteritzat per tenir projectes en marxa. Som una ciutat sanejada i ens podem permetre el luxe d’endeutar-nos una mica. Necessitem urgentment un projecte de ciutat i el país ens brinda l’oportunitat de ser cap i casal d’un procés il·lusionador.
No ho sé. Potser a partir d’ara m’enduc una gran sorpresa i veig que els busos de barri tornen a circular els festius, que es tira endavant la reforma de la Plaça Eivissa, que es fa un pla de revitalització de l’activitat econòmica, que la ciutat pren el paper de capital de Catalunya i es posa al capdavant del procés cap a la independència, implementant estructures de capital d’estat, que traslladem al carrer el debat sobre aquest procés, que els espais de participació es prenen seriosament i no es fan només perquè toca fer-los. Potser, potser...
Però molt em temo que això no serà ben bé així. Molt em temo que les coses no canviaran gens i començaran a esclatar petits conflictes veïnals a causa d’aquesta actitud. Com a representant del grup municipal d’ERC-Rcat-DC, plantaré cara a tot això, perquè creiem en la participació ciutadana i perquè creiem que la política de proximitat ha de donar la cara, també quan les coses no van bé. La regidora de districte ha de ser una figura que defensi els drets dels seus conciutadans i en canvi, ara per ara, la regidora d’Horta-Guinardó està fent les funcions de delegada del govern. Tot això ha de canviar.

dimecres, 26 de desembre del 2012

PSC i ICV busquen espai en el mapa polític Català


Després de les eleccions del 25N, el mapa polític Català ve a ser com el de la gràfica o, si més no, s’assembla. La gràfica en qüestió es basa en els 2 eixos principals: independentisme-federalisme-unionisme i l’eix esquerra-dreta. També he procurat col·locar els partits en la banda dels 2 eixos on penso que s’ubiquen i alhora amb el tamany que es correspon, més o menys, amb la representació parlamentària actual. M’he permès també la llicència de separar Convergència d’Unió perquè penso que són 2 perfils molt diferents actualment. Bé, podem estar més o menys d’acord amb la ubicació a la gràfica de cadascun dels partits però tampoc no diferiria massa en el resultat final.
Si mirem l’eix nacional hi ha 3 formacions clarament ubicades en la vessant independentista. ERC que històricament sempre ha estat en aquest espai, les CUP que hi són des de la seva creació i CDC que s’ha ubicat definitivament com a força independentista en els darrers mesos.
La franja federalista està ocupada per ICV en la seva banda alta atès que bona part dels seus votants votarien Sí en un referèndum sobre la independència i per PSC i Unió en la banda baixa perquè molts dels seus votants no estan per canviar gaire les coses.
La franja unionista també és força clara amb C’S com a partit més d’esquerres en teoria i el PP com a dreta espanyolista.
Si observem l’eix esquerra-dreta la cosa està més descompensada. Per la banda dreta tenim clarament ubicats el PP i Unió, amb una CDC que s’ubica més a prop del centre.
Per la banda esquerra tenim ERC i el PSC com a representants de la social democràcia, C’S com a esquerra unionista, ICV com l'esquerra alternativa fins el 25N i unes CUP que entren en joc com una opció atractiva i que pot guanyar terreny pel costat més a l'esquerra.
Aquests resultats fan que, especialment l’eix esquerre de la política catalana tingui una representació més variada pel que fa al nombre de partits. Ara bé, cal realment que hi hagi 5 partits en l’eix esquerre de la política catalana? Personalment opino que si hi hagués un partit o coalició que aglutinés l’esquerra nacional catalana aquest espai esdevendria molt més clar. Aquesta ha estat una de les grans reivindicacions i propostes de diferents figures de la política catalana que no ha arribar a esdevenir realitat. Tal com es veu hi ha una dreta clarament definida amb 3 opcions polítiques que, amb la coalició de CiU, queden reduïdes a 2 (CiU i PP).
Penso que ERC, en esdevenir segona força i ser el partit d’esquerres independentista hegemònicament parlant, és el més ben col·locat per a liderar aquesta esquerra nacional. El PSC ha perdut la seva identitat al nostre país i ara mateix no és bandera de cap projecte ni de cap alternativa. El federalisme és una alternativa que contempla molt poca gent al nostre país i gairebé ningú en el conjunt de l’estat espanyol. ICV-EUiA no ha estat una oferta prou atractiva per a desbancar un PSC que ha perdut molt més terreny en favor de C’s que no pas cap a ICV. I les CUP que potser arrepleguen una petita part del vot d’ERC però que, sense cap mena de dubte són una amenaça evident per a ICV per la seva banda esquerra.
Amb aquest panorama en que PSC i ICV tenen més dificultats que no pas ERC i les CUP per ubicar-se en el mapa polític català, no és estrany que es qüestioni la figura d’Oriol Junqueras com a cap de l’oposició. Segurament els seria molt més fàcil adaptar el seu discurs com a líders de l’oposició i alternativa al govern, però aquest espai correspon a ERC per dret i per acció política. El fet de tenir un president i un cap de l’oposició que comparteixen un objectiu tan ambiciós com convocar un referèndum afavorirà el procés. Però, a més, sense la fermesa i l’exercici de responsabilitat d’ERC, no s’hagués aconseguit implantar uns impostos que, d’entrada, reduiran les retallades en més de 1.000 milions d’euros.
L’esquerra que clama contra les retallades i no ofereix alternatives no és una opció seriosa. L’esquerra que critica un acord de governabilitat que aplica mesures fiscals pròpies de l'esquerra, no és una opció creïble. L’esquerra que no és capaç d’acceptar i comprendre que el partit líder de l’oposició pot arribar a acords de governabilitat sense la necessitat d’entrar a govern, no és una opció responsable. 
Sincerament penso que PSC i ICV estan descol·locats perquè el federalisme no està de moda i hi ha opcions atractives que fan forat en el seu espai polític. ERC per la banda nacional, les CUP per l’esquerra i C’s per la banda unionista. El mapa polític català pot variar en els propers anys, especialment si el procés independentista finalitza amb èxit. En qualsevol cas ens cal una esquerra nacional forta i ERC és la força més ben col·locada per a liderar-la.

divendres, 7 de desembre del 2012

Espanya ens escanya


Després del resultat de les eleccions del 25N no hi ha lloc al dubte pel que fa al que vol la ciutadania de Catalunya. Majoria de diputats i diputades a favor del dret de decidir al Parlament. Però aquesta serà una legislatura molt difícil.
El fet que CiU i ERC siguin primera i segona força respectivament és un fet que no s’havia donat mai des de que hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. I aquest fet no passa per alt a ningú, ni a Catalunya ni a l’estat espanyol.
D’entrada dir que em sembla encertada la decisió d’ERC de no entrar a formar part del govern però sí de garantir la governabilitat en uns anys que seran molt durs. Ho seran perquè la crisi econòmica no deixarà respirar encara durant el 2013 i perquè a Madrid no estan per la labor de deixar-nos cap mena de marge. L’objectiu de l’executiu de l’estat és escanyar Catalunya i provocar una fallida que ubiqui l’opinió pública en contra de l’executiu català.
Tenim un clar exemple en la creació de l’impost sobre els dipòsits bancaris. Curiosament, Oriol Junqueras volia proposar la creació d’aquesta taxa per minimitzar en part les retallades que s’hauran de produir al nostre país quan a Madrid han decidit avançar-se i crear-ne una igual, però al 0%!!!! Realment escandalós. No va molestar a Madrid que altres comunitats la implantessin anteriorment, com per exemple Andalucia. Ara bé, quan és Catalunya qui pretén millorar els ingressos per fer front a la crisi tot s’hi val. L’objectiu és clar: escanyar l’economia catalana tant com puguin.
Un altre exemple de com les gasten a Madrid és la supressió de la partida pressupostària dedicada al servei de tele assistència o la negació a admetre la dació en pagament per als casos de desnonament hipotecari. No cal dir a qui perjudiquen més aquestes decisions. Tot això mentre a Bankia es destinen desenes de milers de milions d’euros.
El cas és que venen uns mesos molt difícils al nostre país. Espanya sap que Catalunya vol marxar. En són conscients i enlloc d’escoltar i actuar en conseqüència opten per la línia dura de l’imperialisme. El seu objectiu és desprestigiar les institucions catalanes i ho faran principalment per 3 vies:
1. Ofensiva mediàtica: els casos de corrupció es magnificaran. Qualsevol error el pagarem molt car i hem d’estar disposats a rebatre tot el que sigui fals, però també hem d’estar disposats a castigar tot el que sigui cert.
2. Ofensiva legal: l’exemple de la reforma de la Llei d’Educació proposada pel ministre Wert és un clar exemple. De forma totalment desinhibida atacaran sistemàticament el nostre taló d’Aquil·les: la immersió lingüística.
3. Escanyament econòmic: obligació de complir els nivells de dèficit malgrat patir un espoli fiscal de més de 16.000 milions d’euros i la negació a poder legislar des de Catalunya per obtenir recursos addicionals que ens permetin reduir l’import de les retallades que ens imposen.
En fi, tenim un panorama molt negre i hem de ser forts i tolerants amb nosaltres mateixos en un moment en què el mapa polític català s’està acabant de concretar. El resultat de les eleccions ens dona una idea força exacta de quin és aquest mapa però cal veure com acaba després que UDC prengui una posició concreta sobre què vol representar d’ara endavant.