diumenge, 16 de novembre del 2014

7 dies després del 9N

Fotografia de Diari de Girona
Ja han passat 7 dies des del 9N i, contrastant la meva opinió amb la de la gent del meu entorn, penso que sóc de les poques persones que no ens hem emocionat en excés amb el resultat obtingut, més enllà de l’emoció de veure com la ciutadania que va decidir anar a votar va fer-ho amb tota la il·lusió del món.

Des d’un punt de vista numèric, pel que fa la participació podem considerar que es tracta d’un èxit important. A hores d’ara el web www.participa2014.cat, ens diu que han participat un total de 2.305.290 ciutadans, dels quals han votat Sí-Sí  un 80,76%, és a dir 1.861.752 vots netament independentistes. Si tenim en compte que el cens era d’aproximadament 6.300.000 persones tenim una participació del 35,6%.

Per tant la valoració podem fer-la des de dos punts de vista diferents. El primer és que com a mobilització ciutadana tenim un resultat sense precedents en el nostra país. Però no passa de ser això, una gran mobilització ciutadana que, això sí, manté la línia ascendent de les grans mobilitzacions que s’han produït en el nostre país des de l’11S de 2012. Però no, no tenim el mandat democràtic que el món espera de nosaltres.

El segon és que, si fem un referèndum autèntic amb una participació (suposem) del 75%, votarien uns 4.700.000 ciutadans. I aquesta xifra de participació situaria el 51% en gairebé 2.400.000 vots favorables a la independència.

La primera reflexió que em faig és si l’opció independentista compta a hores d’ara amb 550.000 vots més dels que s’han obtingut el 9N. I la segona és que allà on punxem més és al cinturó metropolità de Barcelona. Per tant, ja sabem on cal fer més i millor feina. En aquest sentit, i a curt termini, des d’ara sóc pro plebiscitari, ja que penso que la Llei Electoral afavoreix el vot independentista en unes eleccions plebiscitàries que ens permetin fer una Declaració d’Independència al Parlament.

Pel que fa a la valoració política del 9N i després d’escoltar el full de ruta que té el president Mas, crec que cal anar el més ràpid possible. La resposta al diàleg des de Madrid ha estat clara. Una vegada més s’ha dit que no hi ha res a fer i que mai hi haurà un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Atesos els números que he plantejat abans, aquest és un error per part de l’estat que afavoreix un procés d’independència, al revés del que va fer el Regne Unit amb el cas escocès. Afortunadament per a l’independentisme català l’actitud de reiterar les negatives a la negociació deixa només oberta la porta a la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries i, a més, segueix generant més independentistes al nostre país.

En clau catalana, el full de ruta a seguir ha de ser clar. D’acord amb el que es planteja des de la societat civil cal convocar eleccions a primers de 2015. La gran pregunta és: ha d’haver una llista unitària? El primer que cal tenir en compte és que la Llei d’Hondt no afavoreix expressament aquesta opció tal com s’insisteix des de determinats sectors polítics i socials. Aquest article de Jordi Regincós ens fa 5 cèntims. 

Per tant, aquesta crida a la llista unitària a què respon? A una voluntat real de guanyar la independència des del Parlament? O a mantenir el president com a cap de llista sí o sí?


En aquest sentit, la meva opinió personal és que les eleccions plebiscitàries es poden fer amb llistes separades però amb un punt clar i concís al programa sobre el posicionament de vot al Parlament d’una Declaració d’Independència. I de passada, que siguin els ciutadans qui decideixin qui ha de ser la persona que ha de liderar aquest procés. Més democràcia no es pot demanar.

dijous, 10 de juliol del 2014

Primàries d'ERC Barcelona. Ha arribat l'hora

Demà divendres, militants, simpatitzants i amics d’ERC a Barcelona triarem el cap de llista per a les municipals de l’any vinent. Finalment tindrem un desenllaç per al debat suscitat des de fa 3 anys sobre el possible relleu de Jordi Portabella.

Els 15 anys de Portabella al capdavant del grup municipal deixen un llegat important. Per un costat s’ha consolidat la presència d’ERC a l’ajuntament de la capital, fins i tot en els moments més complicats per al partit a nivell municipal. Ha estat una dècada i mitja en la que vam passar del govern a l’oposició i, al llarg de tot aquest temps, hem deixat petjada a la ciutat en molts àmbits: defensa del comerç de proximitat, reforma de mercats, defensa dels drets dels animals, participació, espai públic i paisatge urbà, drets civils, drets de les dones, de GLTB, turisme de qualitat, promoció econòmica, internacionalització de Barcelona...

Ara però, ens trobem en un moment de canvi de cicle. Un canvi de cicle que ve determinat per la reivindicació ciutadana de canviar la manera de fer política. Per a una nova era, és necessària una nova manera de lideratge. Idees noves, noves maneres de fer. En aquest sentit penso que el gest que ha fet Jordi Portabella de deixar pas ha estat encertat. Cal agrair els anys de dedicació i també la decisió d’afavorir una renovació que el partit va començar a fer en el moment que Oriol Junqueras va arribar a la presidència.

I què és el que triarem divendres? Què és el que hem de decidir en aquestes primàries? Doncs senzillament decidirem qui és el millor candidat per agafar el relleu i dur ERC a guanyar les properes eleccions municipals. Tots dos candidats, Alfred Bosch i Oriol Amorós, estan més que qualificats per a encapçalar aquest projecte però, en realitat, tots dos tenen perfils molt diferents.

Després del període de recollida d’avals i dels 13 debats oberts que s’han fet en un termini de 15 dies, hem escoltat arguments a favor i també en contra de cadascun d’ells.  Un dels temes que s’han posat sobre la taula és el del coneixement de la ciutat. Penso que tots dos compleixen sobradament aquest aspecte. Amorós perquè fa anys que viu més de prop l’àmbit de la política municipal i el segon perquè va treballar activament en el projecte de la Barcelona Olímpica i també va dirigir el procés de participació més important que s’ha fet mai a la capital del país, amb Barcelona Decideix.

En qualsevol cas penso que el coneixement personal aporta poc al perfil d’alcaldable. El coneixement, en ple segle XXI, ha de ser compartit. El treball en equip i la socialització del coneixement han de ser claus per a construir un projecte republicà per a la capital d’un nou país.

Un altre argument que ha sorgit és el de la necessitat que Alfred Bosch es quedi a Madrid, defensant els interessos del país, en una apel·lació al compromís adquirit. En aquest cas penso que hi ha 2 elements a tenir en compte. Les eleccions municipals seran el maig de 2015 i el setembre del mateix any està prevista la dissolució de Las Cortes. Tenint en compte que a juliol i agost no hi haurà activitat al Congreso, Bosch només hauria de deixar el càrrec a Madrid durant 2 mesos. Càrrec que restarà molt ben cobert per la resta de l’equip d’ERC a Madrid, amb Joan Tardà, Teresa Jordà i també Ester Capella. Per altra banda Amorós ha anunciat que deixarà l’escó al Parlament de Catalunya si resulta guanyador demà. En aquest cas, Amorós abandonarà el compromís adquirit a meitat de mandat i ERC Barcelona perdrà un dels dos escons que te al Parlament de Catalunya.

A nivell de projecte hi ha algunes diferències entre un i l’altre, però en essència comparteixen la majoria d’idees. De fet, no seria normal que no fos així ja que tots dos defensen un projecte republicà i d’esquerres, com no pot ser d’altra manera. El programa municipal l’hem de fer amb les aportacions i les idees de tothom, de dins i de fora del partit.

Les diferències són més evidents pel que fa al perfil de cadascun. Un te un perfil més continuista i l’altre te un perfil més renovador.

Què triem doncs en definitiva? La persona que encapçalarà aquest projecte. I què hauríem de valorar doncs?

1. La capacitat d’encapçalar un projecte de coneixement i lideratge compartits.
2. La determinació i les idees per a tornar a cosir una ciutat que va a dues velocitats molt diferents i també la determinació per a canviar la manera de fer política a la ciutat de Barcelona
3.  L’esperit de renovació de portes enfora i també de portes endins
4.   La voluntat d’incorporar al seu projecte les persones que defensen la candidatura rival
5.   I, per damunt de tot això, les opcions que tindran un o altre candidat per a guanyar les eleccions a l’actual alcalde Xavier Trias.

És cert que les enquestes i també els darrers resultats electorals ens diuen que ERC te moltes possibilitats d’encapçalar el mapa polític de la ciutat de Barcelona, però cal que sapiguem triar el millor candidat per a obtenir el millor resultat possible; un resultat que hauria de permetre que el cap de llista d’ERC a Barcelona sigui el nou alcalde de la capital del país.


En qualsevol cas, sigui quina sigui la decisió que prendran les 2.500 persones que estan convocades a les urnes de les primàries, a partir de dissabte hem de construir plegats un projecte per a ressuscitar Barcelona i convertir-la en el motor de Catalunya i també del sud d’Europa. Una ciutat capdavantera al món que ha de ser model a seguir en la redistribució de la riquesa. Una Barcelona social i republicana.

divendres, 30 de maig del 2014

Can Vies. Mala peça al teler.

Portem 4 dies d’aldarulls amb l’excusa del desallotjament de Can Vies al barri de Sants. Quedi ben clar, abans de seguir amb aquest article d’opinió, que considero que la violència mai està justificada, vingui d’on vingui. No hi ha mai cap excusa que la justifiqui en el moment actual i en aquest país.

Hi ha situacions que requereixen un tacte especial i aquest és el cas de Can Vies. Durant els darrers mesos la tensió ha anat creixent; la corda s’ha anat tibant. És cert que hi ha una sentència judicial que requereix el desallotjament, però també és cert que l’activitat que es duia a terme a l’espai de Can Vies no representava cap risc per als veïns i veïnes. És cert que determinades persones que prenien la paraula en nom de Can Vies han portat la seva protesta massa enllà, però també és cert que des del govern de la ciutat ha actuat amb la determinació de deixar clar que ”això no ho deixarem passar així com així”.

En qualsevol cas, cadascuna de les parts és responsable d’allò que fa. Però en el cas de l’ajuntament és molt evident que fa o deixa de fer, mentre en el cas dels aldarulls no queda clar qui els provoca i per a què, malgrat s’utilitza com a excusa el desallotjament.

El diàleg és l’única manera d’afrontar conflictes d’aquest calibre. Diàleg i negociació i ningú no s’aixeca de la taula de negociació fins que hi ha un acord. Les amenaces es deixen de banda, per part de tothom. L’actitud de determinats membres de l’Assemblea de Can Vies no ha de servir d’excusa per a deixar de parlar i donar pas a accions que generen confrontació. Hi ha molts exemples als quals podríem recórrer com a exemple per a poder fer les coses millor com ara Can Batlló o Can Masdeu. És evident que hi ha un sentiment creixent de voluntat ciutadana d’autogestionar espais i això no és negatiu, ans al contrari, aquests projectes enforteixen la societat i cohesionen.

Com a govern, cal tenir la voluntat política de resoldre el problema. No s’hi val a dir que vols negociar quan has posat l’excavadora dins de Can Vies i has començat l’enderroc, com tampoc s’hi val a cremar contenidors i provocar aldarulls i destrosses que acabem pagant entre tots, amb l’excusa que l’excavadora hi és allà.

A més, a la manca de voluntat política cal afegir la manca de visió de l’escenari actual. En aquest moment el país està donant un exemple al món en utilitzar els instruments democràtics, i només els instruments democràtics, per afrontar un repte tan important com l’assoliment de la independència. Aquesta imatge de crema de contenidors, trencadisses a les oficines bancàries i al mobiliari urbà, aldarulls, no ens beneficia en res. És una imatge que confon i que, els contraris al procés d’emancipació que està duent a terme el nostre país, aprofitaran per a fer créixer els arguments de la por.

No m’agrada gens que determinats col·lectius aprofitin els conflictes per a justificar i exercir el vandalisme. Però tampoc m’agrada gens veure la manca de responsabilitat i voluntat del govern municipal davant una negociació difícil. L’exercici de la força és una mostra de violència, vingui d’on vingui. Hi ha però massa preguntes sense resposta en tot el que està passant i també caldrà fer un esforç per conèixer tots els detalls.

dimarts, 1 d’abril del 2014

Són útils les primàries obertes?

Després d’assistir a la primera volta de les primàries del PSC a Barcelona, aquesta és una pregunta que molta gent es fa. Realment val la pena l’esforç perquè, al final, et votin alguns centenars de persones més enllà de la militància estricta?

La meva resposta és Sí. Tot el que signifiqui compartir les decisions d’un partit amb la ciutadania és una bona praxi i també un símptoma d’obertura. I cal apostar per a fer-ho, al menys, amb aquells ciutadans que s’han significat com a simpatitzants del projecte sense pagar una quota de militant. De fet, als Estats Units aquest és un fet normal i no es qüestiona l’elecció d’un candidat o candidata amb aquesta fórmula.

Quin ha estat doncs el problema en les primàries del PSC? L’habitual en aquests casos. Alguns partits semblen no estar preparats encara per a deixar escapar el control de les decisions. Davant d’aquesta situació, l’aparell del partit és pressa del pànic i utilitza pràctiques negligents per tal d’assegurar-se un nombre de vots suficient. Això sembla que és el que ha passat amb la candidatura de Jaume Collboni a Barcelona Vella. Un elevat nombre de ciutadans d’origen paquistanès van anar a votar amb un sobre que ja duien preparat. El vídeo que s’ha difós a través de Vilaweb mostra com alguns d’aquests ciutadans han anat a votar per un tal Jaume però no saben exactament perquè l’han votat ni tampoc a quin partit pertany.
La por a no obtenir el resultat que convé a l’aparell ha portat en aquest cas a una situació en què el ridícul ha estat majúscul. Sembla força probable que Collboni guanyi també en la segona volta de les primàries però, amb quina imatge pot presentar-se com a alcaldable  una persona que arriba a ser candidat a partint de la manipulació deliberada del procés?

No és el primer cop que el PSC a Barcelona intenta obtenir, al preu que sigui, un resultat determinat en una elecció. Recordem que, amb l’alcalde Hereu, la consulta ciutadana sobre la reforma de la Diagonal se li va girar en contra. Les 2 opcions plantejades eren sí o sí el que el govern socialista volia tirar endavant. L’aparició de la tercera opció es va acabar convertint en la resposta plebiscitària contra l’alcalde i, per tant, en guanyadora. Això significa que les consultes ciutadanes no són viables? Ni molt menys. Això significa que, quan fas una consulta ciutadana, com a govern no pots prendre part per una opció.

El mateix passa en un procés de primàries obertes en un partit polític. Els partits encara tenen por, massa por. Els mecanismes de control de les decisions s’escapen quan es fan extensives a una ciutadania que no té els vicis i tendències propis de la militància. Són vots incontrolats. Cal un canvi de cultura democràtica dins dels partits perquè no pot ser que la partitocràcia i el control passin per davant de les propostes que han de servir per a millorar la vida de les persones.

diumenge, 16 de març del 2014

Conversant amb en Valerio

Ahir dissabte vaig ser durant tot el matí acompanyant els companys i companyes d’ERC Sant Andreu, en el periple de l’Oriol Junqueras pels barris de Bon Pastor i La Sagrera. Després d’un matí intens, uns quants vam acabar fent un mos al Versalles del carrer Gran de Sant Andreu amb la satisfacció perquè el matí havia anat molt bé i, cap als volts de les 6 de la tarda, vaig pujar a la moto en direcció a casa.

Vaig agafar el carret de la compra, la llista i vaig posar rumb al supermercat perquè, es clar, encara no havia tingut temps de fer la compra setmanal. Camí del súper anava jo, pensant en les meves coses, amb la ruta programada i la ment distreta quan, de sobte, un home em va fer la pregunta clàssica d’un turista perdut: “excuse me sir, do you speak english?”.  Vaig alçar la mirada, vaig veure un home que aparentava una seixantena d’anys amb una motxilla a l’esquena i aspecte un pel descuidat. “Yes, but only a little” vaig respondre. De seguida vaig veure que no es tractava d’un turista.

A partir d’aquí, no sé ben bé com, però el fet és que vam iniciar una conversa en ple carrer que es va allargar ben bé una hora. De manera excepcional, dissabte a aquella hora jo no tenia cap pressa. Més enllà d’anar a comprar, no tenia cap feina urgent a fer ni tampoc havia quedat amb ningú; per tant, disposava de temps i em vaig poder relaxar i deixar-me portar. Vaig pensar que parlar amb aquella persona seria interessant i crec que no em vaig equivocar.

En Valerio, romanès d’origen, busca feina d’electricista. És una persona que ha recorregut mig món (Turquia, Ucraïna, Itàlia, Toledo, Madrid, Barcelona...). No sé com ha arribat a aquesta situació. Aquest és un tema que va voler passar de llarg. És separat i sense fills, fet que imagino l’ha permès vagar amb una certa llibertat pel món. El cas és que ell va decidir fer-ho així i, mentre ha tingut feina ha pogut anar tirant, però ara no en té i assegura que, quan entres en una espiral de decadència és molt difícil sortir-se’n.

Per la seva manera de parlar vaig pensar que l’alcohol no era causa de la seva situació, com en tants altres casos. Jo l’escoltava amb interès i, de tant en tant, li donava la meva opinió sincera sobre el que pensava que podia fer en una ciutat com Barcelona. Perquè si bé és cert que Barcelona,com qualsevol altre ciutat desenvolupada, entranya moltes dificultats per a les persones com en Valerio; també és cert que hi ha una important xarxa d’entitats del tercer sector que poden oferir-li uns mínims i també l’oportunitat de començar encara que sigui de molt a baix.

No us detallaré tota la conversa. Penso que tampoc em va explicar tot això perquè jo fes un article al bloc ni tampoc perquè li solucionés la vida. Dues de les seves principals preocupacions són la seva cama, que te una infecció amb molt mala pinta però no vol anar a l’hospital per por a perdre-la i, l’altre, que ha perdut els seus papers.  També el fa patir la inseguretat de perdre el poc que porta a sobre.

El Valerio, que es va mostrar sorprés quan li vaig preguntar pel seu nom, dormirà on pugui fins dilluns, que anirà a la Fundació Arrels. Vaig recomanar-li també un parell d’entitats més que el podrien ajudar. Finalment em va demanar una ajuda econòmica, es clar. Després de conversar durant una hora amb una persona així, si et demana diners es fa molt difícil no donar-ne. Li vaig “prestar” una quantitat petita. Ell es va comprometre a convidar-me a un cafè un altre dia si ens trobem.

Segurament el seu objectiu, en principi, era demanar-me diners i segurament sap que empatitzant amb la gent és molt més fàcil obtenir-ne. Però també em va agrair l’estona que li vaig dedicar. Em va dir que creu que sóc una bona persona i que ell tenia vergonya a causa del seu aspecte. Jo li vaig respondre que no tenia perquè. Que cap de nosaltres te garanties de no arribar mai a la seva situació i que, si això em passés a mi, m’agradaria poder parlar amb algú ni que fos sota la llum d’un fanal al carrer. Li vaig regalar una frase que algú important em va dir a mi un dia: “1000 quilòmetres comencen amb un pas”. Ens vam donar la ma. Jo vaig anar cap al supermercat i ell va seguir el seu camí en direcció contrària.

Després d’escoltar en Junqueras al matí al barri de Bon Pastor i la conversa inesperada de la tarda, tinc molt clar que una de les coses que vull que es facin bé és aquesta. No hem de descuidar a ningú pel camí. Ni tans sols als que, volgudament o no, acabin tan avall en l’estatus social. Tan avall que, malgrat els veiem dormint en els caixers o rodejats d’objectes personals en un banc al carrer, sembla que ja no formen part d’aquesta societat. Doncs hi són, pensen, senten, s’emocionen i ens observen amb temença i vergonya.

dilluns, 3 de febrer del 2014

On són els arguments contra la independència?

Passen els dies i els arguments contra la independència de Catalunya no evolucionen. Més enllà del discurs de la por no hi ha res. Encara és l’hora que escolti a algú intentar-me convèncer que anar del bracet amb Espanya ajudarà a millorar la meva vida, la dels pensionistes, la de les persones aturades, la de la petita i mitjana empresa d’aquest país.

Els arguments que repeteixen constantment, amb independència de l’interlocutor i de l’adscripció política que representa sempre són els mateixos, escassos i fàcilment rebatibles.

Quedarem fora de la Unió Europea?. D’entrada això no es pot assegurar de cap manera, ni en un sentit, ni en l’altre.  No hi ha cap document jurídic que ho asseguri, de fet això no està contemplat.  I difícilment Europa retallarà drets adquirits pels 7,5 milions de ciutadans i ciutadanes europeus que vivim a Catalunya. Però suposant que així fos, només hi ha una Europa? Hi ha l’Europa de la unió monetària on hi ha estats, com ara Andorra, que utilitzen l’Euro sense formar part de la Unió. L’espai Schengen que permet la lliura circulació de  béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. Aquest vídeo del Col·lectiu Wilson ho explica de forma clara.

No podrem pagar les pensions? Els diners que les persones treballadores han cotitzat no estan guardats en una capsa forta. Les pensions es paguen a partir dels diners que es recapten en l’actualitat. I si tenim la certesa d’alguna cosa és que un estat amb un índex del 27% d’aturats i un deute que supera el 100% del PIB difícilment podrà mantenir les pensions en el model actual. De fet s’ha aprovat a l’estat una reforma de les pensions que fixarà la cotització en funció de l’esperança de vida i que es revisarà cada 5 anys, de manera que les pensions podrien retallar-se un 5% nominal cada 10 anys per aquest factor de sostenibilitat que s’ha introduït. Per contra, una Catalunya independent disposarà d’un pressupost molt superior que garantiria el pagament de les pensions.

La consulta és il·legal? Si agafem la Constitució Espanyola com si fos la Bíblia segurament pensaríem que sí. Però si el govern de l’estat tingués la voluntat de deixar opinar la ciutadania a Catalunya podria traspassar el dret competencial per a fer un referèndum en el marc de la Constitució. No obstant hi ha molts altres marcs legals als quals Catalunya pot acollir-se per a fer la consulta. La Llei de Consultes que s’impulsarà a Catalunya mateix o el Dret Internacional que, en la Declaració Universal dels Drets Humans, preveu el dret a l’autodeterminació dels pobles, com han fet la majoria dels estats que conformen avui en dia el mapa polític d’Europa en els darrers 100 anys.

Catalunya no és econòmicament viable? Un país amb un increment constant de les seves exportacions, amb la riquesa empresarial, patrimonial, territorial i cultural de Catalunya te tot a favor seu per a poder prosperar econòmicament. A més, disposaríem de 16.000 milions d’euros que ara marxen en forma d’impostos a l’estat espanyol i no retornen en forma d’inversions, el que representa més de 2.000 euros per persona, 8.000 en una família de 4 membres.

La societat es fracturarà? Pensar que Catalunya viurà una fractura social per aquest motiu és ridícul. Els lligams emocionals i de parentesc amb Espanya són evidents. Per contra, una societat amb 800.000 persones aturades, on les diferències entre les classes socials cada cop són més acusades, sí representen una fractura social i d’oportunitats que no ens podem permetre com a país. Amb la independència tindrem l’opció de construir un nou país que atorgui nous drets a les persones enlloc de retallar-los. La dobla nacionalitat està garantida, la cooficialitat de la llengua castellana, també.


En resum, faig meu un argument que va oferir Jose Rodriguez, ex company al consell de districte d’Horta-Guinardó i militant socialista. Qui està al costat del dret a decidir més enllà dels partits? Sindicats, agents de la societat civil i entitats que habitualment són els que lluiten pels drets de les persones. I qui està en contra? l’establishment; grans empreses i corporacions amb interessos econòmics basats en la retallada constant de drets ciutadans. Curiosament aquells que es beneficien i molt de la fractura social.