diumenge, 16 de març de 2014

Conversant amb en Valerio

Ahir dissabte vaig ser durant tot el matí acompanyant els companys i companyes d’ERC Sant Andreu, en el periple de l’Oriol Junqueras pels barris de Bon Pastor i La Sagrera. Després d’un matí intens, uns quants vam acabar fent un mos al Versalles del carrer Gran de Sant Andreu amb la satisfacció perquè el matí havia anat molt bé i, cap als volts de les 6 de la tarda, vaig pujar a la moto en direcció a casa.

Vaig agafar el carret de la compra, la llista i vaig posar rumb al supermercat perquè, es clar, encara no havia tingut temps de fer la compra setmanal. Camí del súper anava jo, pensant en les meves coses, amb la ruta programada i la ment distreta quan, de sobte, un home em va fer la pregunta clàssica d’un turista perdut: “excuse me sir, do you speak english?”.  Vaig alçar la mirada, vaig veure un home que aparentava una seixantena d’anys amb una motxilla a l’esquena i aspecte un pel descuidat. “Yes, but only a little” vaig respondre. De seguida vaig veure que no es tractava d’un turista.

A partir d’aquí, no sé ben bé com, però el fet és que vam iniciar una conversa en ple carrer que es va allargar ben bé una hora. De manera excepcional, dissabte a aquella hora jo no tenia cap pressa. Més enllà d’anar a comprar, no tenia cap feina urgent a fer ni tampoc havia quedat amb ningú; per tant, disposava de temps i em vaig poder relaxar i deixar-me portar. Vaig pensar que parlar amb aquella persona seria interessant i crec que no em vaig equivocar.

En Valerio, romanès d’origen, busca feina d’electricista. És una persona que ha recorregut mig món (Turquia, Ucraïna, Itàlia, Toledo, Madrid, Barcelona...). No sé com ha arribat a aquesta situació. Aquest és un tema que va voler passar de llarg. És separat i sense fills, fet que imagino l’ha permès vagar amb una certa llibertat pel món. El cas és que ell va decidir fer-ho així i, mentre ha tingut feina ha pogut anar tirant, però ara no en té i assegura que, quan entres en una espiral de decadència és molt difícil sortir-se’n.

Per la seva manera de parlar vaig pensar que l’alcohol no era causa de la seva situació, com en tants altres casos. Jo l’escoltava amb interès i, de tant en tant, li donava la meva opinió sincera sobre el que pensava que podia fer en una ciutat com Barcelona. Perquè si bé és cert que Barcelona,com qualsevol altre ciutat desenvolupada, entranya moltes dificultats per a les persones com en Valerio; també és cert que hi ha una important xarxa d’entitats del tercer sector que poden oferir-li uns mínims i també l’oportunitat de començar encara que sigui de molt a baix.

No us detallaré tota la conversa. Penso que tampoc em va explicar tot això perquè jo fes un article al bloc ni tampoc perquè li solucionés la vida. Dues de les seves principals preocupacions són la seva cama, que te una infecció amb molt mala pinta però no vol anar a l’hospital per por a perdre-la i, l’altre, que ha perdut els seus papers.  També el fa patir la inseguretat de perdre el poc que porta a sobre.

El Valerio, que es va mostrar sorprés quan li vaig preguntar pel seu nom, dormirà on pugui fins dilluns, que anirà a la Fundació Arrels. Vaig recomanar-li també un parell d’entitats més que el podrien ajudar. Finalment em va demanar una ajuda econòmica, es clar. Després de conversar durant una hora amb una persona així, si et demana diners es fa molt difícil no donar-ne. Li vaig “prestar” una quantitat petita. Ell es va comprometre a convidar-me a un cafè un altre dia si ens trobem.

Segurament el seu objectiu, en principi, era demanar-me diners i segurament sap que empatitzant amb la gent és molt més fàcil obtenir-ne. Però també em va agrair l’estona que li vaig dedicar. Em va dir que creu que sóc una bona persona i que ell tenia vergonya a causa del seu aspecte. Jo li vaig respondre que no tenia perquè. Que cap de nosaltres te garanties de no arribar mai a la seva situació i que, si això em passés a mi, m’agradaria poder parlar amb algú ni que fos sota la llum d’un fanal al carrer. Li vaig regalar una frase que algú important em va dir a mi un dia: “1000 quilòmetres comencen amb un pas”. Ens vam donar la ma. Jo vaig anar cap al supermercat i ell va seguir el seu camí en direcció contrària.

Després d’escoltar en Junqueras al matí al barri de Bon Pastor i la conversa inesperada de la tarda, tinc molt clar que una de les coses que vull que es facin bé és aquesta. No hem de descuidar a ningú pel camí. Ni tans sols als que, volgudament o no, acabin tan avall en l’estatus social. Tan avall que, malgrat els veiem dormint en els caixers o rodejats d’objectes personals en un banc al carrer, sembla que ja no formen part d’aquesta societat. Doncs hi són, pensen, senten, s’emocionen i ens observen amb temença i vergonya.

Cap comentari: