Ha quedat demostrat que hi ha temes concrets en que els dos socis de govern actuals no es posen d'acord. Això és perfectament comprensible, el que no acabo d'entendre és que els dubtes no es resolguin fins al darrer moment i es faci de manera improvisada i atavalada.
Dijous passat en comissió a l'Ajuntament, es va votar una proposta per retirar el projecte d'ampliació del parc d'atraccions del Tibidabo per fer-hi una muntanya russa. Això representarà la tala de dos centenars d'alzines que ocupen una superfície de més d'una hectàrea, just en un moment en que s'està intentant convertir Collserola en Parc Natural.
Doncs el resultat de la votació va ser que ERC, CiU i PP van votar a favor de retirar el projecte, el PSC en contra i ICV-EUiA es va abstenir. De tots els vots possibles per part dels ecosocialistes el d'abstenció és el que entenc menys, perquè si haguésin votat a favor de retirar el projecte ho hagués entès molt millor i fins i tot m'hauria instat a felicitar-los.
Això em fa pensar que el fet de que hi hagi una coalició al govern considerada ecologista no ens garanteix que s'apliquin les mesures oportunes en temes mediambientals.
diumenge, 25 de novembre del 2007
diumenge, 18 de novembre del 2007
Catalunya està lligada de mans
Responent a la invitació del Marc Arza en el meu darrer post, avui us donaré el meu punt de vista sobre les possibilitats executives de Catalunya.
Actualment tenim un govern del PSOE a l’estat espanyol i un govern d’Entesa amb PSC – ERC – ICV-EUiA. A priori això hauria de ser un escenari ideal per al desenvolupament de polítiques i inversions que el nostre país necessita. Però a l’hora de la veritat el govern del PSOE ens ha demostrat que no és ni de bon tròs una bona opció per als interessos de Catalunya. En qualsevol cas és l’opció menys dolenta. L’única cosa que aconseguim és que el PSC s’hagi de desmarcar del govern català sempre que aquest ha de tocar el crustó al govern espanyol. Vegi’s per exemple la petició de dimisió de la incompetent ministra de foment. I ja pot anar el president Montilla a fer advertències a Madrid, que allà no en fan ni cas. La seva conferència ha tingut més ressó a casa nostra que no pas allà.
Suposem, per contra, que a Catalunya el govern fos de diferent color;: Per exemple CIU – ERC. Llavors el govern espanyol del PSOE encara seria més hostil amb la nostra causa. Vegi’s per exemple la política socialista vers Euskadi.
I si el govern català fos dirigit per la tants cops nomenada “Sòcio-vergència”. Llavors el govern de Madrid i els dos grans partits catalans estarien en la seva salsa. Tots a mantenir-se en les seves cadires i de fer avançar Catalunya res de res. Això sí, la majoria de la premsa ens faria tornar a l’oasi català. I en aquest cas la paraula oasi cobra un significat ben diferent als oasi que aporten vida i riquesa enmig del desert.
L’altra opció és que el govern espanyol sigui de dretes, és a dir que mani el PP. No cal que us digui jo quin és el posicionament del PP respecte a Catalunya. Ja ho han fet ells mateixos durant molts anys, i no crec que guanyar les eleccions els giri el cervell d’un dia per l’altre.
Per tant, vist el panorama polític actual i amb les previsions del que hi haurà a molts anys vista, si realment volem que Catalunya faci passes endavant de prou significació, aquestes hauran de venir de decisions preses al Parlament de Catalunya, i aquestes decisions hauran de tenir un caire sobiranista. No n’hi ha una altra.
Davant d’aquest repte quines opcions tenim?.
- El govern d’Entesa pot ser-ne una, sempre i quan el PSC es desmarqui del PSOE, i això no crec que sigui possible en molts anys.
- Una altra, és que ERC i CiU acostin posicions en els temes nacionals i formin govern (si poden) el 2010. Això ens convertiria en un segon Euskadi per a Espanya.
- La opció de la sòcio-vergència seria la tomba de les aspiracions catalanistes.
- Encara hi ha una darrera opció en la que també s’hauria de pensar: ara mateix els vots d’ERC i ICV-EUiA junts suposarien la segona força política de Catalunya, i aquest és un terreny poc o gens treballat.
En definitiva, crec que amb el que tenim, ara per ara, és impossible fer gaire cosa més. Estem lligats de mans. Cal començar a treballar de veritat perquè se sumin prous forces polítiques al projecte sobiranista de Catalunya, doncs és la única via que tenim per prosperar amb contundència. El 2014?, crec que la data ens ve molt justa, però els resultats del 2010 i el tarannà dels quatre partits catalans de tradició democràtica, PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA, marcaran i molt el futur de Catalunya. Si esperem molt més, pot ser serà massa tard.
Només tinc clara una cosa. Per que el Parlament de Catalunya convoqui un referèndum per l’Autodeterminació, Esquerra haurà de ser un partit fort, ben asentat i amb les idees clares. Anem per feina, doncs.
Actualment tenim un govern del PSOE a l’estat espanyol i un govern d’Entesa amb PSC – ERC – ICV-EUiA. A priori això hauria de ser un escenari ideal per al desenvolupament de polítiques i inversions que el nostre país necessita. Però a l’hora de la veritat el govern del PSOE ens ha demostrat que no és ni de bon tròs una bona opció per als interessos de Catalunya. En qualsevol cas és l’opció menys dolenta. L’única cosa que aconseguim és que el PSC s’hagi de desmarcar del govern català sempre que aquest ha de tocar el crustó al govern espanyol. Vegi’s per exemple la petició de dimisió de la incompetent ministra de foment. I ja pot anar el president Montilla a fer advertències a Madrid, que allà no en fan ni cas. La seva conferència ha tingut més ressó a casa nostra que no pas allà.
Suposem, per contra, que a Catalunya el govern fos de diferent color;: Per exemple CIU – ERC. Llavors el govern espanyol del PSOE encara seria més hostil amb la nostra causa. Vegi’s per exemple la política socialista vers Euskadi.
I si el govern català fos dirigit per la tants cops nomenada “Sòcio-vergència”. Llavors el govern de Madrid i els dos grans partits catalans estarien en la seva salsa. Tots a mantenir-se en les seves cadires i de fer avançar Catalunya res de res. Això sí, la majoria de la premsa ens faria tornar a l’oasi català. I en aquest cas la paraula oasi cobra un significat ben diferent als oasi que aporten vida i riquesa enmig del desert.
L’altra opció és que el govern espanyol sigui de dretes, és a dir que mani el PP. No cal que us digui jo quin és el posicionament del PP respecte a Catalunya. Ja ho han fet ells mateixos durant molts anys, i no crec que guanyar les eleccions els giri el cervell d’un dia per l’altre.
Per tant, vist el panorama polític actual i amb les previsions del que hi haurà a molts anys vista, si realment volem que Catalunya faci passes endavant de prou significació, aquestes hauran de venir de decisions preses al Parlament de Catalunya, i aquestes decisions hauran de tenir un caire sobiranista. No n’hi ha una altra.
Davant d’aquest repte quines opcions tenim?.
- El govern d’Entesa pot ser-ne una, sempre i quan el PSC es desmarqui del PSOE, i això no crec que sigui possible en molts anys.
- Una altra, és que ERC i CiU acostin posicions en els temes nacionals i formin govern (si poden) el 2010. Això ens convertiria en un segon Euskadi per a Espanya.
- La opció de la sòcio-vergència seria la tomba de les aspiracions catalanistes.
- Encara hi ha una darrera opció en la que també s’hauria de pensar: ara mateix els vots d’ERC i ICV-EUiA junts suposarien la segona força política de Catalunya, i aquest és un terreny poc o gens treballat.
En definitiva, crec que amb el que tenim, ara per ara, és impossible fer gaire cosa més. Estem lligats de mans. Cal començar a treballar de veritat perquè se sumin prous forces polítiques al projecte sobiranista de Catalunya, doncs és la única via que tenim per prosperar amb contundència. El 2014?, crec que la data ens ve molt justa, però els resultats del 2010 i el tarannà dels quatre partits catalans de tradició democràtica, PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA, marcaran i molt el futur de Catalunya. Si esperem molt més, pot ser serà massa tard.
Només tinc clara una cosa. Per que el Parlament de Catalunya convoqui un referèndum per l’Autodeterminació, Esquerra haurà de ser un partit fort, ben asentat i amb les idees clares. Anem per feina, doncs.
divendres, 16 de novembre del 2007
El costat humà del rei
Ahir estava dinant amb uns amics i es clar, enmig de la conversa vam dedicar una estona a conversar sobre l’escena del monarca i el “por qué no te callas”. Aquesta és la frase del mes. Bé, doncs un dels meus amics té una teoria sobre la reacció del rei.
Aquesta teoria té fonament en els diversos àpats i còctels que es donen en aquesta mena de cimera. La referència segurament la podem trobar en algun àpat de similars característiques al qual haguem assistit. Segons com t’agafa el cos, després d’un got de vi i un xupito de whisky pots tenir una pujada i/o baixada de tensió sobtada, popularment coneguda com a “pet”, en el decurs de la qual ets capaç de fer callar al Chaves, al rei, i a qualsevol que se’t posi pel davant si perds els papers, de la mateixa manera que ets capaç d’explicar un d’aquells acudits o anècdotes que només et fan gràcia a tú mateix. Només cal recordar la famosa roda de premsa que va fer en Sarkozy després de reunirse amb el Vladimir Putin, tot i que jo amb en Putin no sé si compartiria una copa, no fos cas que enlloc de vodka hi posés Polonio 210. Si ho preferiu podeu recordar aquell sopar de cap d’any o aquell casament en què més animats de l’habitual vau prendre una copa de més i vau fregar el ridícul. Això sí, us ho vau passar molt bé. Doncs aquesta és la mena de “pet” a la que em refereixo. En fí, només és una teoria però a mí em sembla divertida i humana, com el rei.
Suposo que la gent veu més fàcil criticar un president com el Sarkozy o qualsevol altre quan perd les formes i resulta més difícil criticar un rei. Això és totalment contraposat a la dita de que “el treball dignifica”. A mí per contra m’acosta una mica més al costat humà del rei.
Espero que si algun jutge, per error, cau en aquesta pàgina no m’ho tingui en compte. Que pensi que només és una teoria. Ademés la justícia ja està prou saturada com per carregar-se de més feina amb tonteries així. Anant pel camí que van, acabaran empresonant algú per encendre una barbacoa amb el Diez Minutos o l’Hola, pel fet de contenir imatges de la família reial.
Salut i República!
Aquesta teoria té fonament en els diversos àpats i còctels que es donen en aquesta mena de cimera. La referència segurament la podem trobar en algun àpat de similars característiques al qual haguem assistit. Segons com t’agafa el cos, després d’un got de vi i un xupito de whisky pots tenir una pujada i/o baixada de tensió sobtada, popularment coneguda com a “pet”, en el decurs de la qual ets capaç de fer callar al Chaves, al rei, i a qualsevol que se’t posi pel davant si perds els papers, de la mateixa manera que ets capaç d’explicar un d’aquells acudits o anècdotes que només et fan gràcia a tú mateix. Només cal recordar la famosa roda de premsa que va fer en Sarkozy després de reunirse amb el Vladimir Putin, tot i que jo amb en Putin no sé si compartiria una copa, no fos cas que enlloc de vodka hi posés Polonio 210. Si ho preferiu podeu recordar aquell sopar de cap d’any o aquell casament en què més animats de l’habitual vau prendre una copa de més i vau fregar el ridícul. Això sí, us ho vau passar molt bé. Doncs aquesta és la mena de “pet” a la que em refereixo. En fí, només és una teoria però a mí em sembla divertida i humana, com el rei.
Suposo que la gent veu més fàcil criticar un president com el Sarkozy o qualsevol altre quan perd les formes i resulta més difícil criticar un rei. Això és totalment contraposat a la dita de que “el treball dignifica”. A mí per contra m’acosta una mica més al costat humà del rei.
Espero que si algun jutge, per error, cau en aquesta pàgina no m’ho tingui en compte. Que pensi que només és una teoria. Ademés la justícia ja està prou saturada com per carregar-se de més feina amb tonteries així. Anant pel camí que van, acabaran empresonant algú per encendre una barbacoa amb el Diez Minutos o l’Hola, pel fet de contenir imatges de la família reial.
Salut i República!
dimarts, 13 de novembre del 2007
Alguna cosa s'està movent
Després d’uns quants dies sense dir “ni ase ni bèstia” en aquest espai, avui torno a la càrrega blocaire. La verirat és que aquestes dues setmanes han estat intenses, tan pel que fa a l’àmbit local (estem en ple procés de participació del PAD), com pel que fa a l’àmbit nacional i internacional (Rodalies, Hoquei català, els nervis monàrquics, …).
Pel que fa a la blogosfera una de freda i una de calenta. La calenta és que la Xarxa de Blocs Sobiranistes arriba al seu primer aniversari amb més de 500 blocs inscrits i que amb aquest motiu farà la seva presentació pública el proper 28 de novembre a les 19.00 hores a la sala d’actes d’Òmnium Cultural, al carrer de la Diputació, 276, principal, a Barcelona. La freda és que l’il•lustre blocaire i alhora director de l’ACN, Saül Gordillo està de baixa per una sobtada apendicitis. Des d’aquí li desitjo una ràpida recuperació, es troben a faltar les seves opinions sobre els temes d’actualitat.
Em deixo moltes coses, però tampoc escriuré sobre tots aquests temes avui, per tant em limitaré a escriure sobre aquestes espurnes que comencen a avivar les veus de destacades pesones i entitats catalanes.
Precedents d’aquests dies: el president Montilla dona un toc d’atenció a Espanya en una conferència a Madrid; el president de Foment del Treball diu que hi ha un greuge comparatiu en les inversions Madrid vs Catalunya; la Plataforma pel Dret de Decidir convoca una manifestació per a l’1 de desembre amb l’objectiu de protestar pel dèficit d’infraestructures a Catalunya i aquesta ja ha estat recolzada per ERC i CiU; abans de tot això Carod-Rovira situa l’horitzó de la independència per al 2014 i Artur Mas parla de refundar el catalanisme.
En definitiva, sembla que alguna cosa s’està movent. Engegar ha estat difícil, però espero que com si es tractés d'un motor dièsel, un cop hem engegat costi d’aturar-nos. Només amb unitat i amb normalitat política podrem aconseguir els objectius nacionals que Catalunya mereix. Però també, mentrestant, hem de mantenir el nivell en coses més properes com la política municipal, el benestar de les persones, la prestació de serveis,… El país ha d’avançar des de tots els fronts possibles. Aviat tocarà mullar-se i ja veurem quí està disposat a fer-ho.
Pel que fa a la blogosfera una de freda i una de calenta. La calenta és que la Xarxa de Blocs Sobiranistes arriba al seu primer aniversari amb més de 500 blocs inscrits i que amb aquest motiu farà la seva presentació pública el proper 28 de novembre a les 19.00 hores a la sala d’actes d’Òmnium Cultural, al carrer de la Diputació, 276, principal, a Barcelona. La freda és que l’il•lustre blocaire i alhora director de l’ACN, Saül Gordillo està de baixa per una sobtada apendicitis. Des d’aquí li desitjo una ràpida recuperació, es troben a faltar les seves opinions sobre els temes d’actualitat.
Em deixo moltes coses, però tampoc escriuré sobre tots aquests temes avui, per tant em limitaré a escriure sobre aquestes espurnes que comencen a avivar les veus de destacades pesones i entitats catalanes.
Precedents d’aquests dies: el president Montilla dona un toc d’atenció a Espanya en una conferència a Madrid; el president de Foment del Treball diu que hi ha un greuge comparatiu en les inversions Madrid vs Catalunya; la Plataforma pel Dret de Decidir convoca una manifestació per a l’1 de desembre amb l’objectiu de protestar pel dèficit d’infraestructures a Catalunya i aquesta ja ha estat recolzada per ERC i CiU; abans de tot això Carod-Rovira situa l’horitzó de la independència per al 2014 i Artur Mas parla de refundar el catalanisme.
En definitiva, sembla que alguna cosa s’està movent. Engegar ha estat difícil, però espero que com si es tractés d'un motor dièsel, un cop hem engegat costi d’aturar-nos. Només amb unitat i amb normalitat política podrem aconseguir els objectius nacionals que Catalunya mereix. Però també, mentrestant, hem de mantenir el nivell en coses més properes com la política municipal, el benestar de les persones, la prestació de serveis,… El país ha d’avançar des de tots els fronts possibles. Aviat tocarà mullar-se i ja veurem quí està disposat a fer-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)