dimecres, 29 d’octubre del 2008

Mai nou mil euros havien suposat tants titulars

Perquè això és el que ha costat a la ciutadania els accessoris que el President del Parlament del país va decidir instal•lar en el seu vehicle oficial. Uns accessoris que, recordem-ho, havien de servir per a treballar còmodament aprofitant els nombrosos trasllats que fa i que suposen moltes hores acumulades.

No és que estigui en contra de la contenció en la despesa, que és una mesura necessària en temps de crisi. El problema és que un President del Parlament, que és la segona autoritat del país, amb una trajectòria impecable, ha estat sotmès a una campanya mediàtica orquestrada amb l’únic propòsit d’intentar desprestigiar la seva imatge.

No em sorprèn que l’ABC publiqui titulars en aquesta línia. El que sí em sorprèn és que un altre membre del govern, conseller d’Interior i Relacions Institucionals, opti davant d’aquesta campanya a sumar-se a la crítica. I encara ho entenc menys quan fa quatre dies que aquest departament ha inaugurat les noves i flamants oficines a l’antic edifici d’Agbar i on també gaudeix d’un nou i flamant despatx amb un mobiliari que segur que ha costat molt més del que han costat els accessoris del vehicle oficial del President del Parlament, que recordem-ho, no és el seu vehicle privat.

Potser també fóra bo que la premsa del país fes un marcatge així d’estret sobre les despeses de la família Reial, per exemple. O bé que algú es preocupés de quant costen determinats actes oficials com ara les recepcions. O quin és el cost de determinades subcontractacions. A tall d’exemple, en un districte com el nostre, es paguen entre 4.000 i 7.000 Euros per suport extern en la redacció de documents com les actes dels plenaris o el PAD.

Crec que quan la repercussió mediàtica supera l’interès de la notícia i quan malintencionadament s’inclouen paraules de referència com corrupció, el que es fa és orquestrar una campanya en contra d’algú. En aquest cas es confirma que ERC és una força incòmoda per a molts sectors d’Espanya i també del nostre país, i només d’aquesta forma tan barroera es pot intentar desacreditar a una persona que té el seu crèdit més que guanyat amb treball i bones formes.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

L’Ampliació del CEIP del Carmel serà realitat

Finalment, un dels culebrons que s’han afegit al MPGM del Carmel ha quedat resolt, tot i que finalment la ciutat ha pagat un preu més car del previst.

La història del solar del carrer de Llobregós, contigu al CEIP Carmel és una d’aquelles històries que solen passar a la nostra ciutat i que són el reflex d’una manera de fer, de vegades poc clara, per part de l’Ajuntament.

Tot comença quan se supedita l’expropiació del solar, encara per construir, al planejament de MPGM del Carmel. Un planejament que es porta a votació en una comissió d’urbanisme, a només uns dies del final de la suspensió de llicències decretada un any abans al barri. Amb la no aprovació inicial del planejament, la suspensió de llicències esgota el seu termini legal i per tant obre la veda de poder obtenir o prorrogar llicències que abans eren suspeses.

Cal tenir en compte que l’actuació de l’ampliació del CEIP del Carmel, està enquadrada en una actuació aïllada del planejament, l'AI.05, de la qual no s’especifica gairebé res en el document que es porta a votació. Aquest és el primer despropòsit.

El segon es produeix quan el propietari del solar en qüestió, acudeix a prorrogar la seva llicència caducada i l’Ajuntament executa aquesta pròrroga, la qual cosa no deixa de ser curiosa si encara hi ha intenció d’adquirir el solar.

Tot seguit el que succeeix és impresentable. La regidora del districte, per excusar-se de l’oportunitat perduda, per haver intentat passar aquesta expropiació a través d’un planejament d’un abast tan ampli com el MPGM del Carmel, li passa la pilota a ERC i dona a entendre a la direcció del centre i a l’AMPA que la culpa de què l’escola no es pugui ampliar aprofitant el citat solar, és responsabilitat d’ERC.

Davant d’això, nosaltres vam haver d'anar fins al centre escolar a explicar quina era la realitat del moment i per quins motius vam votar en contra del planejament del Carmel. I que, evidentment, tot allò no tenia res a veure amb el nostre posicionament al respecte de l’ampliació del centre, que consideràvem necessària.

En aquesta visita, nosaltres vam donar la nostra paraula de què no faríem una guerra d’aquest tema, almenys fins que quedés resolt; i que per descomptat treballaríem en la línia d’intentar solucionar un problema que no havíem creat nosaltres.

En el transcurs d’un plenari al districte, la regidora va tornar a parlar de “l’oportunitat perduda” en el CEIP del Carmel, la qual cosa vam haver d’argumentar una vegada més. És cert que no va parlar de responsabilitats, ni seves ni de cap altre, però allò va quedar dit una vegada més i ja eren dues. Tot i així, ERC sempre ha mantingut un posicionament de prudència en aquest afer.

Finalment, s’arriba a un acord amb el propietari del solar per poder fer la compra per part de l’Ajuntament. Ja només falta trobar el fons pressupostari per poder efectuar-la. I això és el que s’acaba d’aconseguir. A partir de les reassignacions pressupostàries de l’Ajuntament que s’han aprovat ara, amb un acord segellat per ERC i el PSC, i entre aquestes assignacions figuren els 3.100.000 Euros que ha costat a la ciutat la compra del solar. Un preu més elevat del que seria desitjable i al qual s’ha arribat per la manca de previsió de l’Ajuntament i especialment, per la mala gestió feta des del nostre districte.

Curiosament, aquest cartell que figura a la foto que encapçala el meu post, es va posar abans de que l’assignació pressupostària se signés. Evidentment el van posar per fer bonic en la visita que el sr. Hereu i el sr. Maragall van fer al centre per inaugurar el nou curs escolar.

En qualsevol cas, felicitats al CEIP Carmel que finalment veu complert el seu desig de guanyar aquest espai. Espero que ara que ja disposaran de l’espai, es puguin fer de forma ràpida les millores que necessita l’escola. Avui he pogut escoltar les propostes de la direcció i m’han semblat molt interessants.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Amb el MPGM del Carmel caldrà filar prim

El MPGM del Carmel es troba actualment en període d’al•legacions. Des de que el Febrer d’enguany, aquest planejament fos rebutjat en comissió d’urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona, gràcies al vot contrari de CiU, ERC i PP, se n’ha parlat molt i encara se’n parla.

El barri del Carmel semblava un racò oblidat de la ciutat i darrerament, entre els fets de l’esfondrament per les obres del metro i aquest planejament, aquest nostre barri barceloní és protagonista en moltes pàgines de premsa i en llocs d’Internet.

El Carmel necessita reformes, això no ho nega ningú. Es tracta d’un barri que s’ha anat construïnt sense un planejament ordenat i sobre una orografia complicada doncs es tracta d’un barri fet damunt d’una muntanya.

Després de l’anomenat “forat de la vergonya” tots els responsables polítics es van afanyar a avançar els ajuts que volien aportar al barri. El mateix president de l’estat, José Luis Rodriguez Zapatero, va prometre 16 milions d’euros per a les obres de rehabilitació del barri. Per cert, on són aquests 16 milions?

Mesos més tard, el districte impulsa un estudi per fer un planejament molt ambiciós al barri del Carmel. Es tracta del famós MPGM que avui està en boca de tothom. Un planejament que es fa sobre el plànol i que no té en compte la situació real de molts habitatges que són qualificats d’infrahabitatges. Aquest planejament que es volia aprovar el mes de Febrer no convidava a l’optimisme. L’abast de les actuacions projectades i els terminis d’execució previstos ens van fer pensar en un nou cas a l’estil del futur parc dels Tres Turons. Aquesta desconfiança fa doncs que finalment el posicionament d’ERC sigui secundat també per CiU i PP.

És en aquest moment que comença el treball a fons, visitant els sectors projectats i és en aquest moment que comprovem que les afirmaciones fetes sobre el paper, no es compleixen quan es treballa sobre el terreny. Evidentment, el fet de no aprovar el planejament va fer saltar totes les alarmes entre els veïns i veïnes amenaçades d’afectació, que ràpidament i de forma encertada es van constituir en plataformes.

Davant d’aquesta situació, el més fàcil hagués estat començar a desmuntar-ho tot i posar-se d’acord amb les plataformes, compartint els criteris o no. Però aquesta situació hagués conduït el planejament a una situació d’enrroc que no permetia endegar el procés de millores que el barri necessita i d’altra banda hagués allargat innecessàriament la situació d’amenaça d’afectació de molts habitatges que clarament podien quedar desafectats.

És en aquest punt , després de moltes modificacions pactades amb la regidoria d’urbanisme, que s’arriba a un acord per a l’aprovació inicial del planejament abans de l’estiu. Les modificacions redueixen en més del 20% les afectacions previstes deixant només en un 50% de les afectacions totals, les que són afectacions noves; la resta ja provenen de planejaments anteriors. A més s’escurça el termini d’execució i es garanteix sobre el paper que aquest es complirà. I també s’equilibra la inversió pública respecte a la inversió privada. Per tant, s’aconsegueix d’entrada, posar molt de rigor en l’aprovació inicial.

Ara, com he dit abans, ens trobem en període d’al•legacions. Per tant, el procés no està tancat. S’han obert converses amb els que ara sí resten afectats. En definitiva el procés s’ha endegat i avancem cap al que hauria de ser l’aprovació provisional del planejament.

Però caldrà tenir en compte molts detalls perquè això sigui possible. D’entrada hi ha parts del document que segurament hauran de patir modificacions. Pel que fa a la part tècnica del projecte, caldrà revisar les actuacions previstes per valorar quines passen a formar part del planejament de forma definitiva i quines no són del tot necessàries. Per fer aquesta valoració, caldrà mesurar el balanç resultant posant en un costat de la balança la millora per al barri en forma d’equipaments o connectivitat i en l’altre costat l’afectació més el seu cost econòmic. En cas de que el balanç sigui positiu, valdrà la pena incloure aquesta actuació, però en cas contrari el millor serà desestimar-la. En alguns casos ja tenim clar quin criteri tindrà el grup municipal d’ERC, però no el farem públic fins que es resolgui tot el paquet. Pel que fa a l’apartat econòmic cal treballar a fons per arribar a un consens el més ampli possible, doncs aquesta és una de les preocupacions més importants que tindran les persones que finalment resultin afectades; aquesta i també les condicions de reallotjament.

Amb l’aprovació inicial, el govern de l’Ajuntament i el del nostre districte, gaudeixen d’una molt bona oportunitat per fer les coses bé. Ara cal que el diàleg es mantingui de forma fluída i transparent i també cal que es valori punt per punt aquest planejament per arribar a una aprovació provisional que compti amb el màxim consens possible.

Caldrà filar prim d’aquí a l’aprovació provisional per tal que aquesta es pugui produïr, o no serà. Després d’això, no oblidem que també hem d’afrontar el tema del parc dels Tres Turons, condició indispensable per poder enllestir també l’aprovació del Carmel. Caldrà mesurar molt bé la viabilitat econòmica dels dos planejaments, perquè no es podrà fer un sense fer l’altre.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Calen compensacions per a tenir fills

Amb crisi o sense, tenir descendència és gairebé un luxe avui en dia. La manutenció (vestir, menjar, escolarització, llibres, despeses extraordinàries quan són bebès), el sacrifici d'un dels membres de la parella ja que cal que un afluixi amb els horaris laborals, evidentment a costa de cobrar menys sou, o bé el cost de la persona que els hagi de cuidar mentre no tornem a casa de la feina (exceptuant els casos en què avis i àvies accedeixen a col·laborar amb la causa), suposen un esforç econòmic considerable per a una parella que gaudeixi d'una situació de més o menys estabilitat.

No cal mencionar que en cas de tractar-se d'una mare soltera el problema es multiplica per molt. El cas és que els ajuts que reben avui en dia pares i mares, tot i el famós xec d'en Zapatero, deixen molt que desitjar; són gairebé nul·les.

Com podem incentivar doncs que les parelles vulguin afrontar el repte "majúscul" de tenir fills i/o filles? La resposta és senzilla: amb ajuts econòmics que de forma perllongada en el temps rebin les famílies en funció del nombre de fills i/o filles que tinguin, i alhora amb mesures conciliadores pel que fa als horaris de treball que no cal que vagin en detriment de les hores a treballar, sinó que han d'aportar flexibilitat d'horaris per poder compatibilitzar feina i família.

D'altra banda, no sembla just que una parella hagi de patir les dificultats econòmiques de tenir fills mentre d'altres parelles que trien l'opció de no tenir-ne gaudeixen de tots els ingressos per a l'habitatge i el seu gaudi personal. No és que em sembli malament aquesta darrera opció doncs cadascú és lliure de fer el que vol i li convé. És que uns fan una funció, que des del punt de vista de la sostenibilitat econòmica, aporta futurs contribuïdors i els altres no. Amb això no vull dir que s'hagi de penalitzar a les parelles que opten per no tenir fills ja sigui biològics o no, ni molt menys. Ans al contrari, s'ha d'afavorir a aquells que sí trien l'opció de tenir-ne. En aquest tema també estem a la cua dels països de la Unió Europea.

dijous, 9 d’octubre del 2008

La unitat mal entesa

El procés congressual que estem afrontant a la federació de Barcelona d’ERC i que culmina aquest cap de setmana amb les votacions a la presidència en primer lloc, demà divendres, i el propi congrés dissabte, fa que aquests dies em dediqui a escriure en aquest bloc més en clau interna que no pas en temes d’interés més ampli com la política municipal o general.

Avui vull acabar els escrits pre-congressuals amb una reflexió final de com he vist el procés i del perquè m’he posicionat clarament en favor d’una de les candidatures.

Després d’analitzar els diferents programes presentats i escoltar en diverses ocasions als representants de cadascuna de les candidatures hem refermo encara més en el posicionament que vaig prendre de bon començament. Per a mi la candidatura més ben preparada, més oberta i que sap millor que cap altre cap a on vol anar és la de l’Oriol Amorós i Barcelona Oberta.

Ja he analitzat en altres escrits els objectius que planteja aquesta candidatura, per tant no em reiteraré en expressar el mateix un altre cop. Qui tingui interés en conèixer les propostes, si encara no les coneix, ho pot fer a través del Web de Barcelona Oberta.

Avui vull fer una breu anàlisi d’algunes de les coses que s’han dit o fet especialment aquesta darrera setmana de campanya i que en certa manera m’han sorprès.

La primera d’elles és l’afirmació que la Rut Carendell, candidata de Reagrupament, va fer en el diari El Punt afirmant que vol guanyar perquè si guanya l’Oriol Amorós tindrem una federació enfrontada amb l’executiva nacional. Particularment trobo que aquest és un missatge absolutament contradictori, venint de la candidata avalada per en Joan Carretero. Tant en Joan com la Rut han mantingut i mantenen una pugna duríssima amb la direcció del partit, i francament no crec que amb ells al cap davant de la federació de Barcelona la cosa pugui anar com una seda.

La segona i molt recent, feta pública a través d’un comunicat a les deu i quart d’aquesta nit, és la retirada del Jordi Eduardo en l’últim moment. En el comunicat de premsa que acaben de fer públic, afirma que es retira perquè cap de les altres tres candidatures ha estat capaç de fer renúncies a favor d’arribar al consens en la candidatura i els programes, i que per això demana el vot en blanc. Pel que fa a aquest comunicat, he de dir que si la voluntat és d’entrada retirar-se, doncs no cal demanar el sentit del vot encara que sigui en blanc. Quan no pots guanyar, pretendre veure’s representat en forma de vot en blanc és una opció absurda. La gent d’ERC vol mullar-se i decidir que és el que vol per al seu partit a Barcelona, de la mateixa forma que ho va fer fa pocs mesos en un multitudinari congrés nacional i amb una elevadíssima participació en el sufragi del dia anterior. La gent d’ERC demà anirà a votar i es mullarà perquè l’opció del vot en blanc no té cap sentit.

Pel que fa a l'afirmació de dir que no hi ha hagut renúncies, es desmunta per si sola. Dissabte passat, l’Oriol Amorós va dir clarament que renunciava al 50% de la seva llista per a l’executiva a canvi d’integrar als membres de les altres candidatures en proporció a les signatures d’aval presentades; i la resposta va ser negativa per part de “tots” els altres candidats, perquè per part seva no hi ha hagut mai cap intenció d’arribar al consens. Tot i que en diverses ocasions hem sentit parlar d’unitat a tothom, és una unitat que s’ha dit amb la boca petita, perquè la unitat no pot arribar si una part dels candidats no vol.

Encara amb la negativa a l’oferiment fet, l’Oriol ha mantingut que després de les votacions, si ell resulta guanyador, tornarà a oferir integrar persones de les altres candidatures. Des del meu punt de vista, aquesta és la forma en què s’ha de cercar el consens i la unitat. Presentant una candidatura alternativa o demanant el vot en blanc, encara es provoca més fracció de la que pugui haver. D'això se'n diu unitat mal entesa.

No crec que aquest sigui l'espai per demanar el vot a ningú, que cadascú faci el que li dicti la seva consciència.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Política i ciutadania. Cada cop més allunyats.

Imatges d'unitat al Parlament per negociar un finançament més just, però la ciutadania no creu en aquesta unitat. Apostes per la unitat en el sí d'algun partit polític, però la ciutadania no s'ho creu. Declaracions d'intencions de càrrecs públics, sobre les quals la premsa fa un comentari de descrèdit, i la ciutadania desconfia. La crisi que es veia venir d'una hora lluny i la ciutadania no creu que els polítics siguin capaços d'arranjar aquesta situació. Gent d'esquerres emprenyada amb els partits d'esquerres. Gent independentista emprenyada amb els partits independentistes. Catalans i catalanes perplexos per alguns i emprenyats per uns altres. Promeses incomplides, il•lusions que s'esvaeixen amb les retallades, ...

Sufragi rere sufragi la ciutadania ha donat prou símptomes de que està deixant de confiar en els polítics actuals i els partits estan més preocupats per les disputes internes o per recuperar el poder que no pas pels problemes reals de la gent. Això que d’entrada sembla un discurs fàcil i fatalista, és la realitat pel que fa a la percepció que la ciutadania te dels polítics. Algun motiu els hem d’haver donat perquè això sigui d’aquesta forma.

És cert que un bon polític ha de ser capaç de controlar els mecanismes del poder per sortir-se’n, però també és cert que l’idealisme ha d’exercir un paper fonamental en la seva línia de treball. La combinació d’ambdues coses i unes bones formes en la comunicació han de ser la clau per ser un bon polític. I el problema, potser, és que els màxims representants dels partits polítics actualment els manca d’almenys un d’aquests tres paràmetres. Poden ser idealistes i tenir el control, però no saben comunicar. O bé són idealistes i saben comunicar, però no tenen el control i algú els acaba “fent el llit”. O potser són bons comunicadors i tenen el control, però perden els ideals pel camí i llavors és quan s’allunyen de l’objectiu principal del bon polític: millorar les condicions de vida de la ciutadania i garantir la seva estabilitat i seguretat.

Els partits polítics del nostre país han de fer un gir radical en la forma d'orientar els seus esforços, sense excepció. És cert que cadascú ha de defensar la parcel•la a la qual vol representar, però ho ha de fer de manera honesta. Perquè quan els polítics perden tot el crèdit que la ciutadania els concedeix, pot ser que aparegui un oportunista capaç de convèncer a la gent amb un missatge que ofereixi un canvi, que encara que no sigui un bon canvi pot ser acceptat només pel fet de ser-ho, com està passant en alguns països europeus en què l'ultradreta està millorant els seus resultats en els darrers anys.

En un moment en què se'ns escapa el tren (i aquest no només és per culpa de la RENFE), és l'hora de marcar un punt d'inflexió, especialment en els partits d'esquerres. Cal treballar per al país perquè sabeu? Catalunya som tots i totes!

dijous, 2 d’octubre del 2008

Barcelona Oberta: l'impuls per al canvi






De demà en vuit, coneixerem el nom del president o presidenta per a la Federació de Barcelona d’ERC. Entrem en la darrera setmana i, si no hi ha sorpreses, demà els quatre pre-candidats es confirmaran com a candidats en presentar les signatures requerides.

De moment podríem dir que en la campanya interna, els missatges han estat clars i contundents, però les formes es mantenen i això és molt important. Ho és perquè la militància del partit ha de decidir quin programa trien per als propers quatre anys i quin grup de persones l’ha de tirar endavant i no pas qui la diu més grossa.

El repte serà important, perquè la ciutat necessita un canvi de tendència en la manera de fer les coses. Els més de 30 anys de govern socialista han exhaurit un model que perd força legislatura rere legislatura. En aquest sentit la decisió d’ERC de no reeditar el tripartit municipal a Barcelona va ser encertada, perquè en contra de la lògica ERC ha resultat molt decisiva des de l’oposició i hem forçat, després d’un any de dures batalles, l’inici del canvi en les formes municipals, però també l’inici del canvi de tendència que de cara a les properes eleccions municipals anirà prenent cos.

La ciutat necessita obrir-se a noves formes de concebre-la, per tal de fer una Barcelona més propera a les persones; una Barcelona més Republicana. I, en aquest sentit, la candidatura de Barcelona Oberta fa una aposta decidida per impulsar i alhora preparar el partit per a aquest canvi. Un canvi que només podrà venir donat per la decisió d’ERC de tirar-lo endavant. Qualsevol altra combinació portaria la ciutat a l’estancament amb una reedició del que tenim avui, o bé amb un govern de dretes que barraria el pas a les polítiques socials.

Barcelona ha de ser capital del país, per tant l’aplicació de polítiques que girin a l’entorn d’aquest concepte han de ser cabdals. I Barcelona ha de ser una ciutat per a les persones, per tant les polítiques socials han de ser la base a l’hora de decidir on s’han d’abocar els recursos.

Per fer tot això, per afrontar tots aquests reptes amb garanties d’èxit, ERC ha de ser un partit sòlid, innovador i amb empenta. Per tant, també és important reforçar-nos des de dins, posant a disposició de la militància eines de participació i decisió en els temes importants per a la ciutat i, per descomptat, en els temes importants per al país. No cal que ERC siguem una família a l’estil sicilià. El que cal és que siguem un grup d’amics i amigues, companys i companyes, que compartim uns objectius i unes il•lusions; i per aconseguir això hem de partir de les “idees” i dels “projectes” impulsats per aquestes idees.

No es tracta de competir per veure qui és més d’esquerres que l’altre o qui és més independentista que l’altre. Com que tots en som, no cal discutir més sobre això. Discutim sobre idees i fem-ho a partir del coneixement dels nostres defectes i les nostres virtuts, però sobre tot fem-ho a partir del projecte que hem de dur a terme “plegats” un cop passi el congrés de la propera setmana.

Us convido a conèixer el programa que hem elaborat des de Barcelona Oberta. Un programa que compta amb les idees que us parlo, i també compta amb les persones adequades per tirar-lo endavant, encapçalades per l’Oriol Amorós.

En aquest programa trobareu això, idees i propostes; lluny de fer demagògia sobre qui és més que l’altre; lluny d’adscriure’s a cap “sector” encara que alguns ho pretenguin negar; lluny de fer una creuada a favor de la unitat de forma errònia i afegint més divisió.

Idees i propostes, amb treball i independència.