Imatges d'unitat al Parlament per negociar un finançament més just, però la ciutadania no creu en aquesta unitat. Apostes per la unitat en el sí d'algun partit polític, però la ciutadania no s'ho creu. Declaracions d'intencions de càrrecs públics, sobre les quals la premsa fa un comentari de descrèdit, i la ciutadania desconfia. La crisi que es veia venir d'una hora lluny i la ciutadania no creu que els polítics siguin capaços d'arranjar aquesta situació. Gent d'esquerres emprenyada amb els partits d'esquerres. Gent independentista emprenyada amb els partits independentistes. Catalans i catalanes perplexos per alguns i emprenyats per uns altres. Promeses incomplides, il•lusions que s'esvaeixen amb les retallades, ...Sufragi rere sufragi la ciutadania ha donat prou símptomes de que està deixant de confiar en els polítics actuals i els partits estan més preocupats per les disputes internes o per recuperar el poder que no pas pels problemes reals de la gent. Això que d’entrada sembla un discurs fàcil i fatalista, és la realitat pel que fa a la percepció que la ciutadania te dels polítics. Algun motiu els hem d’haver donat perquè això sigui d’aquesta forma.
És cert que un bon polític ha de ser capaç de controlar els mecanismes del poder per sortir-se’n, però també és cert que l’idealisme ha d’exercir un paper fonamental en la seva línia de treball. La combinació d’ambdues coses i unes bones formes en la comunicació han de ser la clau per ser un bon polític. I el problema, potser, és que els màxims representants dels partits polítics actualment els manca d’almenys un d’aquests tres paràmetres. Poden ser idealistes i tenir el control, però no saben comunicar. O bé són idealistes i saben comunicar, però no tenen el control i algú els acaba “fent el llit”. O potser són bons comunicadors i tenen el control, però perden els ideals pel camí i llavors és quan s’allunyen de l’objectiu principal del bon polític: millorar les condicions de vida de la ciutadania i garantir la seva estabilitat i seguretat.
Els partits polítics del nostre país han de fer un gir radical en la forma d'orientar els seus esforços, sense excepció. És cert que cadascú ha de defensar la parcel•la a la qual vol representar, però ho ha de fer de manera honesta. Perquè quan els polítics perden tot el crèdit que la ciutadania els concedeix, pot ser que aparegui un oportunista capaç de convèncer a la gent amb un missatge que ofereixi un canvi, que encara que no sigui un bon canvi pot ser acceptat només pel fet de ser-ho, com està passant en alguns països europeus en què l'ultradreta està millorant els seus resultats en els darrers anys.
En un moment en què se'ns escapa el tren (i aquest no només és per culpa de la RENFE), és l'hora de marcar un punt d'inflexió, especialment en els partits d'esquerres. Cal treballar per al país perquè sabeu? Catalunya som tots i totes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada