Incivisme, prostitució i drogoaddicció

D’aquesta manera s’han de presentar aquestes tres coses, per separat. He estat seguint -com no podia ser d’altra manera vist el bombardeig mediàtic sobre la qüestió­- el debat que s’ha obert arran del reportatge publicat per “El País” sobre la prostitució al carrer, i francament crec que al final s’ha acabat barrejant elements molt diversos i que tenen poc en comú dins el mateix sac de l’incivisme.

Pel que fa a l’incivisme aquest és un tema més proper a la mala educació que no pas al sexe de pagament i les drogues. En Salvador Cardús va escriure un llibre molt interessant sobre el tema de l’educació i la convivència en el moment actual, sota el títol de “Ben educats”, i recomano a aquells i aquelles que no l’hagin llegit que ho facin. Evidentment tot el que diu en aquest llibre de lectura amena i ràpida no cal ser compartit, no és la veritat absoluta sobre com s’ha de plantejar l’educació, però és cert que dona una perspectiva molt interessant sobre quin ha de ser el comportament en els espais compartits per tothom.

Respecte a això de l’incivisme cadascú té la seva opinió, sempre en funció de quines llibertats pròpies són trepitjades pel comportament d’una altra persona o bé d'un grup. Hi ha comportaments incívics individuals i d’altres que es fan de forma col·lectiva. Molts cops es dona la paradoxa que algú pot criticar el fet que els gossos vagin deslligats pel parc i alhora aquesta persona que fa la crítica es dedica a escopir al terra, mentre un altre critica aquest últim i alhora aparca el seu vehicle en doble fila. On són els límits del comportament cívic en una ciutat com Barcelona? La resposta hauria de ser fàcil: els límits venen fixats per les normes establertes per a la convivència i aquestes venen regulades per les lleis i les normatives, i d’alguna manera s’ha de garantir que aquestes s’acompleixen.

Exigir el compliment a una norma col·lectiva pot semblar pot progressista o poc d’esquerres per uns sectors concrets de la societat, però francament això em sembla una bajanada. Exigir el dret a les llibertats individuals és tan d’esquerres com exigir el dret a les llibertats dels pobles i per tant, també és una forma de ser d’esquerres. Quan es demana que es posin els elements necessaris per a garantir el compliment de les normes, si cal en forma de sancions, el que s’està fent és instar a garantir les llibertats individuals de cadascun de nosaltres. Això és ser de dretes? Crec sincerament que no.

De fet, tots i cadascú de nosaltres és conscient quan es passa de la ratlla en les seves accions i/o comportaments. A l’escola ens ensenyen valors i actituds de respecte, a casa habitualment també i tothom que tingui un cert nivell de raonament sap què és permissible i què no. I és obligació de l’administració competent fer promoció i campanyes a favor dels comportaments que facilitin la convivència, i també ho és garantir el compliment de les normes fins i tot sancionant sempre que faci falta. Insisteixo que això no és aplicar polítiques ni d’esquerres ni de dretes, és només garantir la llibertat individual de les persones. És en altres paraules, garantir que podem anar al parc amb els nostres fills sense patir pels gossos deslligats, ni per si trepitgen o no excrements, o que no es punxin amb alguna xeringa, o que no es taquin amb aquell envàs brut de iogurt; i també ho és que puguem gaudir de bancs en bon estat i que les papereres no siguin arrencades, i que aquella persona que, per exemple, ha de llevar-se a les 5 del matí i conduir un autocar durant 8 hores, pugui dormir per la nit sense les molèsties d’un grup de persones que es dediquen a fer serenates o partits de futbol al parc a hores intempestives. Exigir aquests drets és de dretes o esquerres? Jo crec que no té res a veure.

Per a garantir tot això no cal fer el discurs fàcil de la ma dura i demanar constantment que hem de tenir més policies per a vigilar cada cantonada dels nostres carrers. Per a garantir tot això només cal la voluntat de fer-ho, perquè ara per ara a Barcelona tenim l’instrument en forma de Normativa i tenim el personal per a poder-ho garantir. Jo continuo defensant que les societats més segures no són aquelles que tenen més policies al carrer, sinó aquelles que tenen més seguretat en tots els àmbits, laboral, benestar, salut, justícia, etc… Ara bé, tot té límits i quan algun individu o conjunt d’individus els traspassa, s’ha d’actuar.

Un exemple clar el tenim en la conducció. Si ens passem en el límit de velocitat o cometem una infracció i ens enxampen haurem de pagar la corresponent sanció; els infractors som conscients de la infracció i tot i que ens emprenya haver de pagar una multa, ho fem i prou. En el cas del tabac passa igual i tothom és conscient que en alguns llocs es pot fumar i en altres no. En tots dos casos el sistema de campanya de comunicació per conscienciar combinada amb el sistema sancionador funcionen força bé. Potser no és el sistema perfecte, però sense dubte és millor que no fer res al respecte.

Pel que fa a la prostitució és una qüestió que no té res a veure amb l’incivisme, tot i que en ocasions com per exemple la pràctica sexual al carrer, afecta a les nostres llibertats individuals. Però aquí també s’ha de tenir en compte les llibertats de les prostitutes i els prostituts (que també n’hi ha encara que no parlem d’ells). Aquest és un tema molt més profund i dona per a un article a part, per tant no entraré a fons en aquesta qüestió.

De la mateixa manera tampoc podem barrejar el tema de les drogues en el sac de l’incivisme. Aquest tema s’ha de treballar des del punt de vista d’una malaltia com és l’addicció i per garantir que no s’envaeixi l’espai a compartir hem de disposar d’espais on el consum de determinades drogues es faci de forma segura per als usuaris i també per a la resta de ciutadans. Aquesta qüestió també dona per a un escrit a part.

Tornant al llibre d’en Salvador Cardús, aquest fa una reflexió al voltant de la “convenció”, que és el punt de trobada comú entre tots i totes. És l’espai a compartir, són les actituds que hem de tenir per a ser acceptats en un l’entorn que poden ser diferents per a cada espai o per a cada grup de persones amb les quals compartim un espai comú. És la posada d’acord perquè tots i cadascun, a partir del respecte i les bones formes, siguem capaços de no alterar les llibertats de les altres persones.

Crec, i torno a insistir en la mateixa cosa, que tothom és conscient que es passa de la ratlla quan ho fa i no val apel·lar a la intolerància quan els que ens passem som nosaltres. La nostra llibertat acaba on comença la dels demés i si no som capaços d’acceptar-ho i respectar-ho, no ens podem queixar si ens cau una sanció per no fer-ho.