dimecres, 16 de setembre de 2009

Arenys de Munt, punt i seguit

La consulta ciutadana que es va dur a terme diumenge a Arenys de Munt ha estat sense cap mena de dubte l’esdeveniment de l’any per als catalans que creiem que la independència és l’objectiu a assolir. Ara, passada l’eufòria que s’ha produït arran del resultat de la jornada (41% de participació i més d’un 96% de vots a favor de la independència), és el moment de fer reflexió i anàlisi del que ha suposat i el que pot suposar a partir d’ara aquest esdeveniment.

Hi ha diverses coses que crec cal tenir en compte, perquè hi ha molts fets que han incidit de ple en el resultat de la jornada d’Arenys i també en la difusió mediàtica de la mateixa. Aquesta successió de fets han condicionat evidentment en tot plegat dotant a la jornada electoral amb molts elements d’excepcionalitat i aquests compliquen molt l'anàlisi.

Quan es celebra una consulta ciutadana sobre la independència i resulta que l’advocat de l’estat la prohibeix per inconstitucional; després resulta que aquest advocat de l’estat ha figurat en les llistes de la Falange; a més la mateixa Falange convoca una manifestació en el mateix lloc i dia de la consulta; a més la justícia de l’estat ratifica la prohibició de la celebració de la consulta i alhora autoritza a la Falange a manifestar-se; quan totes aquestes coses passen sense que cap demòcrata (independentista o no) entengui que és el que està passant, o potser ho entén perfectament atès que l’estat espanyol encara arrossega l’herència del règim franquista sense fer net, aleshores amb un cúmul de despropòsits com aquests s’aconsegueix una motivació extraordinària.

I el resultat és espectacular ja que una consulta ciutadana no vinculant aconsegueix mobilitzar més votants que no pas les eleccions europees i els vots a favor de la independència van acabar superant els vots a favor de l’Estatut.

Ara bé, el resultat d’Arenys de Munt s’ha de mirar amb lupa i no caure en l’error de pensar que en un referèndum autèntic per a l’autodeterminació el 96% dels vots d’Arenys serien afirmatius com ha passat ara. El votant del “Sí” ha estat extraordinàriament motivat a anar, mentre que els partidaris del “No” han optat clarament per no participar-hi. Tal com comentava un company del meu casal en la reunió de dilluns, hagués estat millor i més creïble un resultat més moderat a favor del Sí, amb una participació del 60 o el 70%, i segurament s’acostaria més a la realitat en aquesta població.

Després cal tenir en compte que Catalunya no és només Arenys de Munt, Puigcerdà, Ripoll, Vic, Manlleu o Reus. Catalunya concentra la majoria de la seva població a Barcelona i a l’àrea metropolitana. Per tant Catalunya també és Santa Coloma de Gramenet, Badalona, l’Hospitalet, Cornellà, Nou Barris i el Carmel. I les realitats són ben diferents. De fet, el darrer índex publicat al respecte deia que prop del 20% dels catalans i catalanes són independentistes (força lluny del 96% del referèndum a Arenys), tot i que més de la meitat creuen que la relació Catalunya-Espanya ha de ser diferent.

Jo crec però, que per damunt del resultat l’experiència d’Arenys de Munt té una càrrega important de coses positives:

1) el caràcter festiu i la normalitat de la jornada, tot i l’intent d’esguerrar-lo de la Falange que va fer el ridícul aportant 81 falangistes patètics a la manifestació. Aquest caràcter festiu va contrastar molt amb el regust agre que ens va deixar la Diada, dos dies abans, en diversos actes que van tenir lloc (xiulada a les autoritats en les ofrenes a Rafel de Casanoves, tensions al Fossar entre ERC i CAJEI, polèmica per l’actuació de la cantant israeliana Noa a la Ciutadella, …). També és de justícia reconèixer el bon desplegament dels Mossos a Arenys que va impedir que hi hagués cap xoc amb els falangistes.

2) la imatge de força i determinació que s’ha donat mantenint la consulta tot i la prohibició de l’aparell de l’estat.

3) el suport a la consulta per part d’ERC, CiU i ICV-EUiA, tot i que uns més convençuts que altres, però en qualsevol cas s’ha creat una mena de convenció a la basca al voltant d’un exercici de democràcia, on curiosament el PSC-PSOE s’ha alineat amb el PP (i per descomptat C’S) també a la basca i demostrant que en les qüestions relatives a la unitat de l’estat si cal, la democràcia pot passar a un segon pla.

4) la capacitat de mobilització no només dels partits sinó també de les plataformes sobiranistes d’arreu del país. Per una vegada els independentistes ens hem vist capaços d’il·lusionar-nos junts sense fissures.

5) Arenys ha sentat un precedent que ara és un referent per a, de moment, una seixantena de poblacions que s’estan plantejant celebrar consultes en la mateixa línia.

6) El ressò mediàtic del referèndum arreu del món amb articles al New York Times (USA), Le Monde (França), Euronews (Europa), DeMorgen (Flandes), N-TV (Alemanya), Expresso (Portugal), El Universal (Veneçuela), etc.

I ara què? Aquesta és la qüestió perquè Arenys ha marcat una línia que evidentment serà seguida per altres poblacions, però el camí per assolir la fita de fer un referèndum vinculant és molt complicat. D’entrada cal aconseguir majoria parlamentària a favor d’aquest, també cal reformar la llei i a més s’ha de superar la “inconstitucionalitat” de la cosa. I malgrat l’èxit de la consulta d’Arenys la viabilitat per tirar endavant un referèndum real des dels projectes polítics de les diferents forces polítiques a Catalunya és molt limitada. Mentre CiU no aposti clarament per la via sobiranista (i no sembla pas que vulgui fer- ho) i mentre l’Esquerra independentista continuï fraccionant-se i per tant afeblint-se sembla molt complicat poder presentar un projecte amb cara i ulls al nostre Parlament.

Continuem notant la manca de lideratge, i curiosament fruit d’això ha sortit a la palestra en Jan Laporta deixant-se estimar per tothom. Alguna cosa em diu que aquest enamorament entre Reagrupament i en Laporta respon, més enllà que connectin en quant al discurs, a l’afany de protagonisme de l’actual president del Barça del qual no gaudiria en una formació política més consolidada, i també a l’oportunitat que tindria Reagrupament de millorar resultats en unes eleccions on pogués comptar amb un candidat tan mediàtic com en Jan. Potser és per això que ERC també li obre les portes, no fos cas que l’efecte Carretero+Laporta ens donés un disgust electoral difícil de pair.

Pel que fa a l’efecte Arenys, coincideixo plenament amb el que exposava avui el Salvador Cardús en un article a La Vanguardia. El referèndum d’Arenys ha tornat a situar el debat en el punt que hi era abans de començar el desgast del procés estatutari. Un altre cop està en qüestió la relació actual entre Catalunya i l’estat. Aquest estar lligats i no poder-nos deslliurar de les mancances que patim a causa d’aquesta relació, l’espoli fiscal, les mancances democràtiques, tornen a estar en el punt on eren el 2003. I aquesta és una oportunitat amb la qual els més pessimistes ja no hi comptaven. Si més no, l’efecte Arenys és una ocasió per reprendre el camí; però això sí, ara ja sabem que l’estat no està disposat a cedir res de res i la via estatutària o el finançament ja no donen més de sí. Cal plantejar-se una altra cosa i aquesta cosa ha de ser la independència.


La imatge l'he trobada al bloc "Aleix a ca la Toca"

Cap comentari: