dijous, 24 de setembre de 2009

L’Independentisme com un fet normal

Van passant els dies i ja en fa onze des de la consulta per la independència celebrada a Arenys de Munt. La repercusió mediàtica de l’esdeveniment ha acabat sens dubte superant les expectatives inicials dels impulsors d’aquesta consulta, en gran part per les reaccions dels organismes de l’estat i també per l’entrada en escena de la Falange.

Entre avui i demà desenes de municipis catalans votaran mocions de suport a una consulta per a la independència. Avui ja han resultat aprovades en els plens dels ajuntaments de Montblanc i Cardedeu. L’efecte Arenys de Munt no s’atura i les consultes ciutadanes sobre la independència s’extendran a moltes poblacions catalanes en els propers mesos.

És molt important mantenir aquest efecte multiplicador per tal que el globus no es desinfli i caiguem un altre cop en el desencís pel qual ha passat el país després de les diverses manifestacions reivindicatives fetes a Barcelona el desembre de 2007 i el febrer d’enguany, provocades per la retallada de l’Estatut i la manca d’inversió de l’estat en l’àmbit de les nostres infraestructures. Però hi ha quelcom encara més importat en tot això i és la normalització del fet de parlar obertament de la independència.

Gràcies a Arenys de Munt el debat sobre la independència i els avantatges o problemes que això podria suposar per a Catalunya és més obert que mai. Almenys Catalunya endins aquest debat s’està duent a terme amb total normalitat (altra cosa és a l’estat espanyol). I encara més important, tot i que els partits polítics estan començant a definir posicions i evidentment juguen el seu paper, l’empenta s’està duent a terme des de molts sectors de la societat civil.

L’independentisme a Catalunya ha fet una passa de gegant per assolir la maduresa necessària que l’ha de convertur en una opció amb possibilitats de tirar endavant. Molta gent i molts sectors que abans veien la independència com una extravagància o una opció massa radical, ara resten atents a l’evolució de l’opinió pública del país i, gràcies a la normalitat amb que s’està duent a terme el debat, molts d’ells comencen a sospesar la possibilitat de viure en una Catalunya independent.

De la mateixa forma que les persones a títol individual deixen oberta l’opció independentista, també els partits polítics van prenent posicions. ERC i les CUP hi donen ple suport a la independència com era d’esperar, CiU i ICV-EUiA donen suport a les iniciatives sense promoure-les i a l’igual que molts ciutadans i ciutadanes es mantenen a l’espera de definir-se del tot, pendents de veure com evoluciona l’opinió pública en general, i la dels sectors econòmic i social en particular. El PP i C’S, també com era d’esperar, treuen les urpes en contra de tot allò que soni a desfer la unitat de la “una, grande y libre”. El partit que es mostra més incòmode amb la situació, i per això estan tan neguitosos amb aquesta qüestió, és el PSC. I la incomoditat del PSC es deu a que arribarà el moment en que haurà de triar de forma clara entre l’opció catalanista del PSC o l’opció espanyolista del PSOE. Mentrestant a Zapatero li ha crescut un nan amb el qual no hi comptava conseqüència de les consultes per la independència. En gran part però és responsable directe per no haver estat capaç d’avançar cap a un estat espanyol federal en contra del que predicava en un inici. I a tot això encara estem pendents de la sentència del Tribunal (inquisidor) Constitucional sobre l’Estatut.

Ja se sap que aquestes consultes no poden ser mai vinculants, però el simple fet que la gent del nostre país es pugui expressar lliurement mentre reclama el seu dret a decidir fa molt de mal a la línia de flotació de l’aparell de l’estat. Un aparell que ha quedat en evidència visualitzant-se com una herència directa del passat franquista. Un aparell que va ser organitzat pel règim franquista i que ara, després de més de tres dècades, manté a molts falangistes o persones lligades al règim franquista movent els fils del poder. En aquest sentit cal ser agraïts perquè la “poca vergonya” d’aquests estaments ha fet que molta gent es treiés la vena dels ulls i ha fet molt visible qui pren les decisions que ens afectaran mentre formem part d’aquest estat.

No podrem mai organitzar un referèndum legal en el marc actual. La sagrada Constitució Espanyola no ens ho permet, tan si fas una lectura conservadora, com si la fas més liberal, tant fa. Per aconseguir-ho s’hauria de fer una reforma de la llei marc de l’estat, i ja es van assegurar aquells que la van impulsar que això no fos gens fàcil. Per tant, també hem de mentalitzar-nos que aquesta via no serà possible. Aquí no podrem mai dipositar una papereta a l’urna ni a favor ni en contra de la independència, amb el permís de l’estat. No podrem fer mai el que fan amb absoluta normalitat al Quebec, o a Groenlàndia, o a Eslovàquia; o el que acabaran fent amb total normalitat a Escòcia i segurament a molts altres països que veuen en la independència una oportunitat i no pas un problema.

En el marc actual Catalunya haurà de transgredir la llei suprema de l’estat si vol celebrar un referèndum per l’autodeterminació. Ara però, gràcies a l’efecte d’Arenys de Munt, hi ha més gent disposada a fer-ho. L’independentisme suma i arribarà un moment en què la maduresa del projecte haurà crescut prou per a plantejar el repte. I què passarà si l’estat espanyol no ens ho permet? que farem aleshores? Jo ho tinc molt clar… estic disposat a transgredir la llei i anar a votar, acollint-me al dret que m’atorga la Declaració Universal per als Drets Humans.

la fotografia l'he trobat a la web dedicada al centenari de l'estelada

Cap comentari: