dilluns, 28 de desembre de 2009

Balanç

Quan l’any s’acaba sempre és un bon moment per fer balanç. Enguany resulta complicat perquè el 2009 ens ha deixat a molts amb aquell regust agredolç que fa que l’ampolla es pugui veure mig plena o mig buida i per a algunes de les coses que han endegat el 2010 serà un any important.

En l’àmbit internacional vam començar l’any amb grans expectatives pel que fa al nou president dels Estats Units d’Amèrica. Barack Obama ens ha aportat un alè d’esperança a tots els que pensem que el nou ordre mundial gestat en els darrers anys no ens durà a bon port. El problema és que l’expectativa és tan gran que tot i apreciar-se un canvi substancial en les formes i en l’impuls polític, al final els interessos econòmics acaben imposant-se a les il•lusions. No obstant, val a dir que tot i haver heretat dos conflictes bèl•lics de difícil solució encara manté bona part del seu crèdit intacte passat aquest any. El premi Nobel de la Pau rebut (massa precoç al meu parer) li afegirà pressió, però la victòria (a mitges) que ha aconseguit en l’àmbit domèstic, pel que fa a la cobertura sanitària universal ha estat un punt a favor dels importants.

Mirant a l’altre costat del globus cal fixar-se en l’Iran. En aquest país s’està gestant l’inici d’un procés que potser tan important o més que els canvis polítics als Estats Units. Una nova generació està demanant canvis profunds en els fonaments de l’estat dels Aiatol•làs. El país ha anat a dos ritmes ben diferents. D’un costat un govern que pretén mantenir el poder religiós a tota costa i de l’altre una generació d’iranians i iranianes que s’ha format, que té ideals i que vol prosperar.

El 2009 ha estat un any de grans crisi: crisi econòmica, crisi alimentària, crisi energètica i a més hem rematatl'any amb un gran desencís a la reunió sobre el canvi climàtic de Copenhagen, on els líders mundials no han estat capaços de tancar cap acord satisfactori.

En l’àmbit nacional es barreja el sentiment de desafecció amb un punt de rebeldia. Desafecció per la manca d’idees per a sortir d’una crisi que, tot i ser global, ens provoca molts problemes domèstics. El nombre de persones a l’atur ha crescut sense parar durant tot l’any i cada cop hi ha més famílies que no poden arribar a final de mes.

Desafecció pels casos de corrupció que han sortit a la llum i desafecció perquè el procés de l’Estatut ens ha desgastat a tots i a hores d’ara encara estem pendents d’una sentència del Constitucional que s’antoja arbitrària en funció dels interessos polítics del moment.

I un punt de rebeldia perquè enmig de tot això una part de la societat civil ha optat per convocar consultes ciutadanes sobre la independència, tot i haver de lluitar contra tots els elements; i de moment estan sortint endavant. També el 2010 servirà per a comprovar l’abast d’aquestes consultes i quin recorregut tindran, tot esperant les properes per als mesos de febrer i abril i també el procés de gestació d’una consulta a Barcelona que es podria acabar produint, potser, al mes de setembre.

La política nacional és la que ens deixa un regust més agredolç. S’ha resolt el tema del finançament amb el màxim resultat possible per als interessos de Catalunya en el marc actual, s’ha aprovat la Llei d’Educació de Catalunya que blinda l’ensenyament en català a les aules, s’ha acceptat a tràmit la ILP contra les corrides de toros, s’ha signat el Pacte Nacional per a la Immigració, s’ha reformat l’impost de successions,… però malgrat tot el sentiment de desafecció continua creixent. Com a nota positiva l’independentisme també creix i ho fa de forma racional i democràtica, lluny d’un radicalisme que li faria més mal que bé.

Em deixo moltes coses al tinter, però és evident que per a fer un balanç extens del 2009 hi ha llocs molt més adequats que aquest bloc. No vull passar per alt però el que crec ha donat de sí la política al districte d’Horta-Guinardó.

Un dels temes estrella ha estat la Modificació de PGM a l’àmbit del Carmel i entorns. L’aprovació d’aquest planejament es preveia complicada per la manca de consens polític i veïnal, però finalment es va arribar a un consens veïnal prou ampli per aprovar-lo amb garanties de poder desenvolupar-lo de forma eficient i sense crear cap conflicte. A títol personal em sento molt feliç per la forma en que s’ha assolit aquest consens i també per la bona feina que hem fet des del grup municipal d’Esquerra i que, en bona part, ha facilitat que això sigui possible. Més encara si tenim en compte que un any abans la crispació era evident.

A banda d’això moltes altres coses, com el desplegament de la Barcelona 2.0 que ha de permetre posar en marxa els Consells de Barri i que, malauradament, es quedarà molt lluny de ser l’eina de participació ciutadana que havia de ser.

A títol personal el 2009 representava un repte. Era el moment de consolidar la feina del grup municipal d’Esquerra al districte, ara com a conseller de plena dedicació a mitja jornada i alhora posar en marxa projectes de la Federació de Barcelona, com el programa “l’Esquerra t’escolta”. Crec que en línies generals em puc donar per satisfet, però tot el que s’ha iniciat ha de seguir el seu curs durant el 2010. Un any que ve carregat de reptes; uns reptes que repassaré en un proper article. Mentrestant desitjar-vos a tots i totes que el 2010 sigui un bon any i que espero que ens apropi als nostres objectius personals i nacionals.

Cap comentari: