dilluns, 9 de desembre del 2013

Mandela, Escarré, Casaldàliga


Hi ha persones que, en moments excepcionals, fan coses excepcionals. Generalment es tracta de persones que són fidels als seus ideals i que estan disposades a sacrificar molt per tal de ser honestos amb la societat que els envolta i també amb ells mateixos. Aquests tres personatges tenen en comú tot això, malgrat ho han exemplificat de maneres diferents i en moments i llocs del món diferents. Però qualsevol d’ells podria considerar-se un càtar, un bon home.

Nelson Mandela ens ha deixat aquesta setmana i ho fa deixant un llegat impecable. Un país, Sudàfrica, que durant dècades va practicar l’apartheid contra la majoria negra, és avui en dia un país on negres i blancs poden conviure gràcies a la reconciliació que Mandela va procurar. 27 anys empresonat no van impedir que aquest bon home africà abandonés els seus ideals i la lluita de tot un poble. Ho va aconseguir. No ha estat un màrtir i serà recordat per sempre més com un líder que va saber administrar la victòria de la millor manera possible, cercant la reconciliació enlloc de la venjança.

L’abat Aureli Maria Escarré va realitzar, tot just fa 50 anys, unes declaracions en el diari francès Le Monde, criticant obertament el règim franquista. L’aleshores abat de Montserrat va dir coses com “No hi ha justícia sense llibertat”, “Allà on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia; i és el que passa a Espanya”, “Espanya, i aquest és el gran problema, encara es troba dividida en dos bàndols. No tenim darrera nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l’església, que es veié obligada a lluitar al costat d’aquests últims no han fet res per tal d’acabar amb aquesta divi­sió de vencedors i vençuts: això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme”.

Escarré va fer aquestes declaracions l’any 1963, mentre el règim franquista seguia practicant la repressió com a fórmula de control del poder. L’abat Escarré va passar de ser proper al règim franquista a extremadament crític en observar les injustícies que es van cometre des d'aquell règim. També va defensar els seus ideals i això ho va acabar pagant amb un exili forçat a Viboldone, Itàlia.

Pere Casaldàliga és una altra d’aquestes bones persones que estan disposades a arriscar-ho tot, la vida inclosa, per tal de defensar els seus ideals. Gran defensor i practicant de la Teologia de l’Alliberament, ha dedicat gairebé tota la seva vida a defensar els drets dels camperols de Sao Félix de Araguaia i rodalies, de la injustícia que practicaven impunement els latifundistes brasilers. També va viure la paradoxa de ser considerat falangista a Catalunya i alhora comunista pels governants i homes poderosos al Brasil, així com per la mateixa església.

Casaldàliga no ha passat per la presó ni tampoc ha viscut a l’exili. Ell va triar no marxar de Sao Félix de Araguaia i va ajudar a construir un món millor per a uns camperols que finalment van poder treballar les seves terres, enlloc de fer-ho en règim d’esclavatge per a un altre. Tot just ara, TV de Catalunya emetrà una mini sèrie basada en el llibre “Descalç sobre la terra vermella”. Per aquells que no hagueu llegit el llibre, us el recomano o, si més no, us recomano que veieu aquesta mini sèrie.

Tres persones, tres exemples a seguir. Si hi hagúes moltes persones fidels als seus ideals i vetllant pel bé comú, segurament el món seria molt millor.