Catalunya viu un moment molt difícil. L’estat espanyol ha
decidit aplicar de forma cruel un ofec econòmic que ens obliga a fer un
pressupost que és injust i inadmissible. L’estat ens deu més de 8.000 milions d’euros
que no està disposat a pagar. Catalunya aporta a l’estat 16.000 milions d’euros
que no tornen mai. A més, l’estat ens obliga a un sostre de dèficit del 0,7%.
Amb el panorama imposat de forma injusta per l’estat,
Catalunya ha d’aplicar 4.500 milions d’euros en retallades. Si tanquem la
Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals sencera, totes les universitats i
els 6 hospitals més grans del país, encara no arribem a retallar els 4.500
milions. És evident que el que Espanya ens exigeix és un impossible.
Si Espanya ens pagués la meitat dels 8.000 milions d’euros
que ens deu, o ens retornés una quarta part del que ens espolia en un any o ens
permetés arribar al 2,3% de dèficit no caldria fer cap retallada a Catalunya.
Però el govern espanyol no està disposat a afluixar i produirà un ofec econòmic
que patirem tots, però molt especialment el patirà la gent que més ho
necessita.
El 80% del pressupost de la Generalitat es destina a
Sanitat, Educació i Acció Social. On penseu doncs que es notaran els efectes de
les retallades? I davant d’aquest panorama en que farmàcies o entitats cooperatives del tercer sector tenen problemes per cobrar, no s’hi val a exigir que no hi hagi
retallades sense presentar una alternativa de la magnitud de 4.500 milions d’euros.
Demagògia no, gràcies. Senyores i senyors del PSC i d'ICV ofereixin una alternativa viable, si us plau i si no facin un exercici de responsabilitat.
Ahir es va acordar, una vegada més, retallar una paga
extraordinària a les persones funcionàries. És injust? Sí. És imprescindible? Segurament
també. Però la mesura ha d’anar acompanyada d’altres compensatòries. ERC, per
exemple, demana establir retribucions màximes, suprimir les dietes dels
consells d’administració, els complements de dedicació i les hores extres,
millorar la flexibilitat horària i no retallar als que cobrin menys del doble
del salari mínim interprofessional. Però amb tot això, encara no n’hi ha ni per
pipes. A més començant per casa. Cap diputat ni diputada d’ERC cobrarà tampoc
la paga extra perquè hi renunciaran.
Per tant, s’acosta l’hora de saber què està disposat a fer
cadascun de nosaltres per ajudar al nostre país. Que ve a ser el mateix que
ajudar a la gent que s’ha quedat sense feina; a la gent que desnonen de casa
seva perquè no pot pagar la hipoteca, a les persones grans que han d’anar a
menjadors socials per arribar a final de mes.
Què estan disposades a fer aquelles persones que acumulen
ingressos? Aquelles pesones que gaudeixen de segones o fins i tot terceres
residències? Perquè a l’hora de dir que sí, que volem ser independents molts
ens apugem al carro, però si cal fer algun sacrifici per assolir-la això resulta més difícil. Que els sacrificis els facin els altres és necessari, però un
mateix... home tot no s’hi val.
Hi ha molta gent que no podrà fer més sacrificis. La majoria
no podrà. Però d’aquelles persones que tenen una situació de confort econòmic,
quantes estaran disposades a renunciar a una part d’aquest confort? Perquè no
fer-ho seria un gest d’egoíssme impropi d’un país que es considera generós a si
mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada