divendres, 22 de març de 2013

Els trasplantaments com a moneda de canvi


Fa alguns anys, un dels meus fills va haver de passar uns dies a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Una otitis que es va complicar i va esdevenir una infecció més greu va ser la causa quan només tenia un any i mig. En tan sols un parell de dies vam compartir experiències amb altres pares que tenien un fill o una filla ingressats allà. Recordo especialment el cas d’un nen al qual s’havia trasplantat el fetge per segona vegada. No ho va superar. En aquest cas el trasplantament no va ser suficient. Quan ets en un lloc així, ni que sigui unes hores valores molt més algunes coses i, per descomptat, te n’adones de la necessitat de la sanitat pública. Moltes persones, en molts casos nens, tenen l’oportunitat de viure gràcies als trasplantaments.
En conèixer ahir la mesura que el president de l’estat espanyol, Mariano Rajoy, va anunciar respecte que les comunitats autònomes que no compleixin amb el sostre de dèficit deixarien de rebre l’ajut estatal per als trasplantaments, em van venir al cap moltes coses; em van venir al cap aquells nens de la UCI de la Vall d’Hebron i les seves famílies. La indignació em va superar.
El càstig per no complir els objectius és especialment greu en aquest cas. Qui és el president del govern per jugar d’aquesta manera amb la vida i la mort? Quina diferència hi ha entre un segrestador que anuncia la mort d’un hostatge cada mitja hora si no es compleixen les seves condicions i l’amenaça del president del govern? Potser resulta que estem en guerra i els civils són l’objectiu com quan es va bombardejar indiscriminadament la ciutat de Barcelona?
Francament em costa molt de pair una actitud així. S’ha de ser molt roí i menyspreable per proposar una mesura com aquesta. Potser el president Rajoy no ha tingut mai una experiència que el sensibilitzi amb aquesta qüestió. Potser es pensa que els trasplantaments mèdics són una cosa irreal. Potser és el president qui necessita un trasplantament, el problema és que no tinc molt clar si hauria de ser un trasplantament de cor, per veure si és capaç de tenir sentiments, o potser seria millor un trasplantament de cervell per evitar que li passin pel cap idees com aquestes.

Cap comentari: