diumenge, 26 de maig del 2013

De Soló a Pau Casals. El meu somni per al dia després

El somni de la independència del nostre país el tenim a tocar. La majoria social a favor de l’emancipació de Catalunya fa que, tret que es cometin errors polítics, el procés sigui irreversible. Ja sigui via referèndum o via eleccions plebisicitàries prèvies a una Declaració d’Independència, veig que ara és possible arribar-hi.

S’han esgrimit molts arguments per justificar aquest posicionament d’una majoria de la ciutadania de Catalunya. Arguments de caire econòmic, social, cultural, de relació amb l’estat... I tots ells tenen prou de pes per a convèncer molta gent, però no tothom.

El somni, el meu somni sobre com vull que sigui el meu país comença just el dia després. I és per això que hem de començar a pensar-hi. Crear un estat de bell nou és una oportunitat única i no l’hem de deixar escapar. Al llarg de la història hi ha hagut molts moments clau, moments de canvi; i ara ens trobem en un d’aquests moments clau.

Volem crear un estat nou que vetlli per totes les persones? O volem perpetuar un model que vetlla pels interessos econòmics d’una minoria? Sí, ja sé que el meu raonament pot semblar més propi de les CUP que no pas d’algú que milita en un partit com ara ERC. Però això és precisament perquè aquest malestar social no troba resposta en els partits que el representen. Rectifico: no troben una resposta suficientment decidida a canviar les coses de soca-rel.

En l’antiga Grècia, quan els camperols no podien viure dignament perquè la pressió en forma d’impostos era excessiva i no se’ls garantia de cap manera la subsistència (si hi havia sequera o una mala collita, ja t’espavilaràs) va haver una reforma institucional molt important. Les Polis o ciutats estat van néixer amb la idea d’estructurar la societat i garantir uns drets bàsics. Res era perfecte però un dels objectius era evitar les desigualtats socials. Soló (Atenes, s.VI i V ac) va ser un governant que va implantar reformes importants quan els coses pintaven malament. Entre d’altres reformes va suprimir els impostos excessius, va cancel·lar les hipoteques, va abolir l’esclavitud per endeutament i va alliberar als camperols que havien fet esclaus pels seus deutes. També va imposar modificar les institucions polítiques de la ciutat i va establir noves lleis per a tots els ciutadans. En certa manera, Soló va ser un estadista revolucionari.
Una cita de la Constitució d’Atenes feia aquesta referència “
"... hi havia conflicte entre els nobles i la gent corrent. Per la Constitució estaven per sota de l'oligarquia en tots els respectes, i sobretot els pobres, juntament amb les seves dones i fills, que eren esclaus dels rics... Tota la terra estava en mans d'uns pocs. I si un home no pagava les rendes, ells mateixos i els seus fills podien ser venuts com esclaus. La seguretat de tots els préstecs era la pròpia persona del deutor fins a època de Soló. Ell va ser el primer campió del poble”
Doncs ara que hem de fer un nou país, tenim l’oportunitat de canviar les regles del joc, és a dir, les lleis per fer que aquestes siguin iguals per a tothom, per evitar les desigualtats socials, per garantir la igualtat d’oportunitats, per fer un país més just i més transparent. Un nou país que ajudi als que més ho necessiten i que s’escolti la seva gent. Un nou país que garanteixi una educació pública de qualitat per a tothom i que garanteixi el dret universal a la sanitat.

Tenim l’ocasió de ser un estat pioner en les reformes socials que necessita urgentment la vella Europa. Un lloc on el poder sigui en mans de la ciutadania i no dels que controlen els mercats. Un estat que articuli uns òrgans de representació ciutadana que complementin les institucions en tots els àmbits. En definitiva el país que sempre hem volgut ser. Com ho vam ser en el passat.

Aquest és el meu somni. Que un dia, passats uns anys, algú pugui parlar del nostre país com ho va fer Pau Casals l’any 71 a les Nacions Unides. Que puguem ser la primera pedra de la construcció d’un sistema social més just a Europa i, perquè no, arreu del món.

I per agafar la inspiració, us deixo el discurs, breu però intens que va fer Pau Casals.



4 comentaris:

Enrique ha dit...

Estimado Jordi, le escribo para saludarle y espero que todo le vaya bien. Tengo una pregunta: No alcanzo saber en qué ley o decreto prohibió Franco el catalán. He consultado hemerotecas pero no tampoco encuentra ninguna referencia, ni con el dictador, ni con Carlos III, con Felipe V, o con los Reyes Católicos. Creo que lo que pasó fue que dada la preponderancia en el final de la Reconquista y en el descubrimiento de América de Castilla sobre Aragón, el castellano adquirió esa preponderancia, y se aceptó con toda naturalidad que debía ser así. Pero lo de imponer el castellano por la fuerza de las armas, no encuentro documentación. Hay historiadores que afirman que el dictador protegió el catalán mucho más de lo que era necesario, y que otra cosa diferente, es la cobertura que se le dio y el rango de oficialidad. Y que venía dada por la naturaleza de las cosas, y nunca por una imposición arbitraria. A ver si me arrojas algo, y me recomiendas algún libro sobre la historia de cataluña.

Un abrazo.

Jordi Coronas i Martorell ha dit...

Estimado Enrique.
aquí te dejo algunas referencias
http://es.wikipedia.org/wiki/Decreto_de_Nueva_Planta_de_Catalu%C3%B1a

http://www.ccncat.cat/sites/default/files/Catalanperseguido.pdf

Una lengua que queda excluída de la administración y la educación és condenada a la desaparición. Afortunadamente la inmersión lingüística en Catalunya garantiza el perfecto conocimiento de catalán y castellano.
Los grandes bulos son los que afirman que en Catalunya se impone el catalán sobre els castellano. 12 familias, 12 pidieron la escolarización en castellano este año. en cambio són miles las familias que piden la escolarización en valenciano en el País Valencià i se les niega el derecho.
para empezar a entender la historia de Catalunya, te recomiendo una novela. "Victus". Sin duda te permitirá entender algunas cosas.
Gracias por la confianza. Un abrazo

Enrique ha dit...

Querido Jordi, si la mayoría absoluta de un gobierno no le otorga patente de corso, y por supuesto que estas no deben de usarse contra las minorías. Entonces: crees que mucho menos se puede tolerar que sean las minorías las que decidan y sometan a la mayoría ? no crees que no sería ni democrático ni justo ? En este caso, la democracia se contradice al afirmar que la mayoría absoluta no le otorga pantente de corso. Me encantaría conocer su opinión.

Saludos y gracias por responder siempre.

Jordi Coronas i Martorell ha dit...

Hablamos de lengua? 12 familias en Cataluña han pedido la escolarización en castellano. 12. Donde está la mayoría. Mientras en el País Valencià són miles las que solicitan educación pública en valencià i se les niega.