dijous, 26 de juliol de 2012

Caixa, clau, rescat, República Catalana


Avui el Parlament de Catalunya ha donat llum verda a la proposta de pacte fiscal que ens atorgaria el dret a recaptar, gestionar, inspeccionar i liquidar tots els nostres impostos. De fet, CiU, ERC i ICV han mantingut la mateixa posició que van prendre a finals d’octubre de l’any passat al respecte.
Estic content per això? Sí, indubtablement.
Crec que aquest pacte fiscal serà acceptat pel govern de l’estat? No, per descomptat.
Aleshores, per què estic content? Doncs estic content perquè aquesta és una victòria ideològica molt important. Estic content perquè allò que ERC ja defensava fa més de vint anys, avui  ha estat defensat per una majoria parlamentària per primer cop. I encara estic més content perquè aquesta és una postura defensada per una amplíssima majoria social incloent-hi sindicats, entitats, agents socials, ciutadans i ciutadanes. Per tant, anem bé. I sobretot estic content perquè Catalunya ha demanat el què vol, sense dubtes ni rebaixes.
Celebro que CiU hagi optat per mantenir-se al costat d’una ERC ferma i també celebro que ICV hagi estat al costat del que demanda la ciutadania, malgrat el fet de sortir en una foto al costat de CiU i on no surt el PSC pugui ser una foto incòmoda. Un PSC que, d’altra banda, queda ubicat en un lloc allunyat del què vol una majoria social molt àmplia. Que s’ho facin mirar.
I fins aquí les alegries, perquè el que vindrà a continuació no serà fàcil. El full de ruta de Catalunya xocarà frontalment amb el full de ruta de l’estat espanyol. El PP ha traçat un camí recentralitzador que topa a gran velocitat amb les pretensions de Catalunya. L’espoli fiscal, insuportable, fa que justament en aquest moment el govern de Catalunya hagi de demanar un  rescat que es produirà amb els diners que l’estat ens pren any rere any. Ens rescataran amb els nostres diners; quina contradicció tan absurda. És per aquest motiu que Catalunya necessita un nou règim fiscal, de plena sobirania fiscal, amb una agència tributària pròpia. Però evidentment, això no ens ho donaran pas.
No obstant hem cremat l’última etapa en les relacions Catalunya-Espanya, tothom ho sap. Fins i tot l’Oriol Pujol ho ha expressat d’aquesta manera i tant de bó ho cregui així. És per això que Espanya ha atacat sistemàticament tot allò que defineix el model econòmic del nostre país. Primer ha estat el model de caixes català, afeblir la petita i mitjana empresa i els autònoms, rebentar el model comercial català de proximitat amb la liberalització d’horaris, negar-nos les infraestructures, escanyar-nos econòmicament. Ara, aquesta petició de rescat ens ubica on el govern espanyol del PP vol. Ara el món ens veu com una comunitat autònoma que s’enfonsa i que alhora forma part d’un estat que s’enfonsa. Ja podem anar a explicar que ens enfonsem perquè Espanya ens roba. El titular és un altre.
Per tant, davant aquest panorama només ens queda seguir elevant el llistó. L’alçada fixada en el pacte fiscal, que ERC hem defensat fins al darrer moment sense vacil·lacions, ja és història perquè no ens donaran ni aigua. Ara cal pujar un graó més i donar la veu al poble. El president Mas volia esperar a que la ciutadania fos prou madura per decidir el futur del nostre país. Doncs bé, el  moment ja ha arribat. La societat està prou madura i les necessitats fan que la convocatòria d’eleccions constituents i un referèndum posterior per la independència de Catalunya siguin una urgència nacional.
Per a PSC i PP aquest camí generarà fustracions. S'equivoquen. Aquest camí és un bri d'esperança emmig d'un moment molt complicat socialment.

5 comentaris:

Francisco Garcia ha dit...

Felicitats Jordi pel teu article. Jo, com no podia ser d'una altre manera, tambe estic molt content pero a la vegada, estic desconcertat. Desconcertat amb la postura de SI. Com un partit independentista es pot alinear amb els enemics de la Patria com son PP i Ciutadans. De veritat que no ho entenc.

JOAN GARCIA XUCLA ha dit...

M'ha agradat molt el teu blog precisament per que posa l'ènfasi en les dificultats amb que ens trobarem a partir d'ara, en el joiós supòsit de que els "amics" de CiU es mantinguin ferms i coherents amb el que han votat.

No obastant, com que a mesura que em faig gran em vaig tornant pesimista, em temo que es traran enrera, i un tast d'això el podem veure en la votació a l'Ajuntament de Barcelona al acceptar la vinculació de la marca de la ciutat amb la marca "España".

Sincerament, creus que en podem esperar gaire, d'aquesta gent?

Jordi Coronas i Martorell ha dit...

Francisco, SI fa el seu camí. Tots volem arribar a un objectiu comú. ERC i crec que Rcat també en bona part, pensem que cal anar guanyant adeptes pel camí, sumant gent nova al projecte independentista que només arribarà a culminar si hi ha una amplíssima majoria social que tenim a tocar. Ells opten pel discurs simplista. Nosaltres pel de picar pedra.

Jordi Coronas i Martorell ha dit...

Joan, tens raó. Fins on arribarà CiU en aquesta travessia? doncs ja es veurà. Però de moment el llistó l'hem col·locat alt i, si algu ha de baixar el llistó, hauran de ser ells i quedaran retratats.

Francisco Garcia ha dit...

Estic d'acord amb tu company. Soc molt content de compartir el meu temps de lluita amb tota la bona gent que he trobat dins d'ERC. Endavant, sempre endavant!!