dimarts, 8 de gener de 2008

2008. Molts reptes per endavant

El 2007 ja és història. Crec que ha estat un any de recollir els “mals fruits” d’allò que s’ha anat sembrant en el passat.

La gran apagada elèctrica, el col•lapse de les rodalies, els incendis hospitalaris, la gran abstenció a les eleccions municipals del mes de maig, la represa armada d’ETA, els informes d’educació a Catalunya,… un any que alguns recordaran per la famosa frase del rei i d’altres per la mort d’en Xirinachs.

Ara bé, també s’han deixat veure coses que a alguns ens donen alé per començar amb una mica d’il•lusió l’any que ha començat. Ens comencem a qüestionar la utilitat de la família reial; Europa és un bressol de noves nacions: Montenegro ha estat la darrera en aconseguir-ho i en llista d’espera figuren Kosovo, Flandes, Escòcia i per què no Euskadi i Catalunya?. L'1 de desembre els carrers de Barcelona van ser un clam, clar i català.

D’aquí a dos mesos ens toca als ciutadans i ciutadanes prendre de nou la paraula, ara en eleccions estatals. I és important que anem a dir la nostra i que no ens oblidem en primer lloc de les mancances que tenim i que volem solventar en el futur; en segon lloc que els dos partits majoritaris a l’estat ja sabem de quin peu calcen, tant el PP de Rajoy, Acebes i Zaplana, com el PSOE de Zapatero, Magdalena Alvarez i Jose Bono. No fora bó, doncs, caure en el bipartidisme perquè això és el que perjudicaria més a Catalunya, i tal i com pinten les coses, no sembla que els resultats donin majories absolutes a ningú.

I per descomptat, d’altra banda, a Catalunya tenim la necessitat imperiosa de que els nostres polítics es posin les pil•les i readrecin una situació que de cap manera pot anar a pitjor. I parlo de serveis bàsics com l’educació, les infraestructures, la sanitat,…

A alguns ens tocarà batallar en llocs més concrets com són, barris, districtes, pobles i a d’altres en l’àmbit del país. Però tots tenim una part de responsabilitat que no hem de defugir i l’ètica, tal i com vaig apuntar ens les meves darreres entrades al bloc, ha de jugar un paper destacat. Hem de fer país, cadascun a la seva manera i amb la intenció que cregui millor, però hem de fer país. Catalunya no pot esperar més mentre Espanya ens passa per alt i el nostre govern bada.

Jo, com ja es sabut, sóc dels que aposta per construir el camí cap a la independència. Estic convençut de que en un país més petit i amb els nostres recursos, seria molt més fàcil elevar el nivell de vida de les persones ens tots aquells aspectes, en que precissament ara, tenim greus mancances.

Aquestes són algunes de les dades publicades pel Financial Times, la setmana passada i que donen la raò a aquesta creença:

- Pel que fa al producte interior brut per càpita, 4 dels 5 països més rics del món tenen una població de menys de 5 milions d’habitants. Els Estats Units són l’excepció a la regla i ocupen el quart lloc en riquesa per cap.

- 8 dels 10 països mes pacífics i segurs tenen menys de 10 milions d’habitants.

- 5 dels 7 països més competitius tenen menys de 10 milions d’habitants.

- En qualitat de vida i educació, l’únic país gran entre els 10 primers és el Japò.

- Dels 5 països més grans del món, només els EUA són rics, mentre que el Brasil, la Xina, l’Índia i Indonèsia encara es troben en via de desenvolupament.


Les dades de Catalunya, en realitat estan molt lluny de les dades de l’Europa dels quinze i cal recordar que l’estat espanyol deixarà de rebre fons de cohesió de la UE el 2014. Per tant el lastre que suposa ara la sangria de Catalunya per part de l’estat espanyol, incrementarà. I jo, com la resta de persones d’aquest país, vull agafar com a referents els països que hi ha més al nord. És segur de que en un país més petit serà més fàcil arribar a la cohesió necessària per crèixer i afrontar en els reptes que generarà el món global en que ja ens trobem.

Per tant, hem de fer molta feina encara i el 2008 és un bon any per començar a canviar les coses.

Cap comentari: