dissabte, 5 de febrer del 2011

Necessitats socials

La setmana passada vaig visitar l’espai Caliu del barri d’Horta, acompanyat per la regidora Ester Capella. Va ser una visita molt interessant des de tots els punts de vista, perquè la millora manera de fer-te una idea de la situació que pateixen avui en dia moltes persones és comprovar-ho in situ.

En primer lloc permeteu-me felicitar i encoratjar a totes les persones que voluntàriament ocupen part del seu temps en donar esmorzar i calor a les més de 120 persones usuàries que diàriament passen per aquest lloc.

Una de les coses que més em va sorprendre és la mitjana d’edat d’aquestes persones usuàries, entre 30 i 50 anys majoritàriament. I aquesta és una dada contundent perquè precisament aquesta és la franja d’edat en que una persona assoleix la plenitud laboral per norma.

Durant la conversa amb alguns responsables del centre i també de Càritas van sorgir alguns temes preocupants, com el fet que de vegades els usuaris arriben allà via Serveis Socials sense un seguiment del cas. Sembla ser que estan desbordats de treball, símptoma que la situació s’agreuja a cada dia que passa, però la solució no és treure’s la feina del damunt així. Si falten assistents socials s’haurà d’incrementar la plantilla o, si més no, optimitzar el funcionament.

En el moment puntual en que aquestes persones arriben a aquesta situació, serveis com el que ofereix Caliu estan molt bé com a mesura pal•liativa en primera instància, però la caritat no pot ser l’única cosa que s’hi fa. Ha d’haver un seguiment. La franja majoritària d’edat ens ha de forçar a treballar molt la reinserció social i laboral d’aquestes persones donant-les accés a un circuit de formació i mitjans perquè puguin desenvolupar-se personalment. És cert que hi ha casos molt complexos, com ara persones alcohòliques, drogodependents o amb problemes psíquics i que aquestes persones han de passar per un procés previ que és molt complicat. Però n’hi ha moltes altres, la majoria, que no es troben entre aquests casos.

L’endeutament familiar, homes separats, mares solteres, pares i mares que no volen anar a serveis socials per por a perdre els fills i persones immigrades que no han pogut accedir al mercat laboral o bé han passat a ser aturats, també formen part d’aquest col•lectiu. I malauradament els indicadors de les entitats del tercer sector ens avisen que això s’està incrementant. Per tant, aquesta ha de ser la primera de les prioritats per al futur equip de govern a l’ajuntament. Les retallades que s’hagin d’aplicar no poden de cap manera afectar als Serveis Socials sinó que s’han d’incrementar.

D’altra banda també cal vigilar per no caure en el parany de fer retallades que queden molt bé de cara a la graderia, però que impliquen danys col•laterals. Em refereixo, per exemple, a les publicacions municipals o als serveis de càtering. En el primer cas cal tenir en compte que els tallers d’impressió i manipulació donen feina a moltes persones amb discapacitat i en el segon les empreses de càtering són una de les portes d’entrada per a persones que necessiten reinserció laboral. Potser baixant la qualitat del producte o exigint a les empreses contractades que compleixin amb aquests paràmetres l’estalvi pot ser equivalent o fins i tot superior.

Una tendència que cal invertir és que l’estat espanyol és un dels estats d’Europa que inverteix menys diners en desenvolupar l’estat del benestar i, per contra, atorga més subvencions per a entitats del tercer sector que no poden fer gaire cosa més que pal•liar la situació de les persones que queden excloses de la societat.

Per acabar una mala notícia que he llegit avui. L’aeroport tancarà a les nits perquè les persones sense sostre no hi puguin accedir a fer nit a l’interior. L’argument és que creen inseguretat quan els Mossos asseguren que no es així. Els responsables de l’aeroport del Prat han de pensar que les úniques que pateixen inseguretat en aquests casos són les persones sense sostre i que deixant-los tirats al carrer seran com a mínim corresponsables del que els pugui passar. Mala política aquesta de llençar a les escombraries allò que no ens agrada veure, sense més ni més.