Els partits catalans segueixen amb la ronda de converses per
cercar un hipotètic consens al voltant del pacte fiscal. La majoria ho
escenifiquen, si més no, però jo crec que està prou clar quina és la visió de
cadascun. No hi haurà consens a casa, tret que sigui un consens de mínims que
faria que aquest mateix consens es trenqués en el seu nucli més dur.
Em costen d’entendre determinats posicionaments.
Convergència i Unió tenen discrepàncies enormes entre els 2 partits que
conformen la coalició fins al punt que la vice presidenta del govern (d’Unió) i
el president (Convergència) fan afirmacions contraposades pel que fa al tema de
la hisenda pròpia.
El cas del PSC no deixa de ser curiós perquè no volen
demanar per a Catalunya el mateix que defensen aferrissadament a Euskadi. La clau de la caixa no forma part de les
seves prioritats i, per tant, ens volen deixar a expenses del que es decideixi
sempre des de Madrid, encara que això signifiqui mantenir unes xifres d’espoli
fiscal que ens aboquen a la misèria. Lluny de formar grup propi per a defensar
els interessos de Catalunya, el PSC mostra una total submissió al PSOE.
ICV és, per a mi, una incògnita. Per primer cop veig la
possibilitat que, en el tema de les claus de la caixa, es puguin sumar a un
front a CiU i ERC malgrat el PSC no s’hi afegeixi a la foto. Això ens ubicaria
en un escenari diferent a l’habitual al nostre país i similar al que s’ha produït
diverses vegades al Parlament Europeu o al mateix Parlament basc.
ERC i PP no ofereixen dubtes. Els uns perquè es mantindran ferms en no abaixar el
llistó (a diferència del procés de l’Estatut) i els altres perquè
no permetran que aquest llistó s’aixequi més de 2 dits del terra.
I mentrestant, a Madrid no tenen dubtes de cap mena. El
govern de l’estat ha agafat les regnes de la situació i no semblen gens
preocupats per això del pacte fiscal. Ha estat Madrid qui ens ha arrossegat al
pou amb un dèficit fiscal insostenible; però als ulls de tothom la culpa és
nostra. Malgrat són les comunitats governades pel PP les que amaguen les xifres
reals del dèficit que acumulen, els catalans seguim sent els malbaratadors i
els dolents de la pel·lícula. No importa si cal injectar 20.000 milions d'euros per tapar l'immens forat que els amics del PP han provocat a Bankia.
A Madrid no es cansaran de dir mentides de Catalunya que s’acaben
convertint en veritats als ulls de tothom. El govern de l’estat espera la
fallida de la Generalitat per intervenir-nos sense contemplacions i encara
quedaran com a herois i responsables. L’estratègia del PP a Madrid es basa en
el desprestigi de Catalunya perquè ens consideren una amenaça greu. Saben que
la independència de Catalunya és més possible ara que mai i buscaran la divisió
social en el nostre país.
Uns ja ho fan des de dins amb el tema de la llengua. Altres ja ho fan des de Madrid amb els assumptes econòmics. Ens desmunten els
instruments d’estat com ara el sistema de caixes català i ens desproveeixen de
les infraestructures necessàries com la connexió de l’AVE amb França, el corredor
mediterrani de mercaderies, la connexió ferroviària del port de Barcelona i la
conversió de l’aeroport en un autèntic hub internacional.
La maquinària ja fa temps que l’han posada en marxa i ara la
intensificaran. El PP endegarà una campanya antisobiranista al mes de setembre.
L’objectiu és clar: convertir les seves mentides en veritats als ulls de
tothom. I, mentrestant, nosaltres buscant un consens que no arribarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada