dimecres, 23 de maig de 2012

2012 annus horribilis


Abans de començar a llegir aquest article, has de saber que ho faig amb un estat d’ànim poc optimista, però suposo que és el mateix estat d’ànim en què es troba la gent d’aquest país i, fins i tot, m’atreviria a dir que més optimista que molta altra gent que, a hores d’ara, ja s’ho passa molt malament.
Fa massa dies que no rebem inputs positius de cap mena. Entitats financeres que fan fallida i hem de pagar entre tots, monarques que passen del poble, governs que no saben fer res més que retallar la despesa allà on fa més falta, l’atur que creix sense fre, els indicadors econòmics sota mínims,... i cap senyal que la cosa hagi de canviar a curt o mitjà termini. Ben al contrari sembla que tothom estem esperant “el pet” definitiu, la fallida, la intervenció.
El meu entorn laboral és un drama. Jo, a part de la meva vocació política, treballo en el sector de la indústria gràfica i la comunicació. Aquest sector fa anys que pateix una crisi pròpia del sector a la qual ara s’hi ha afegit amb molta mala llet la crisi econòmica. Les empreses que acumulaven deutes importants ja no hi són. Les que estaven sanejades fa uns mesos que pateixen per mantenir les seves estructures. I tot l’entorn es troba així. Hi ha un desànim generalitzat i, malgrat tothom és conscient que el futur passa pel producte propi i diferenciat i la cooperació, restem impassibles. No hi ha esma per tirar endavant.
Conec moltes persones que han estat lluitadores incansables i ara mateix no saben cap a on tirar. Qualsevol iniciativa que comporti una inversió és una fita impossible. No és aquest un problema exclusiu de la indústria gràfica, evidentment. El nombre creixent de locals tancats a la ciutat ens demostren que la petita i mitjana empresa, els autònoms, pateixen. No poden suportar les pèrdues malgrat haver iniciat la crisi amb el negoci sanejat de deutes.
I mentrestant, l’aixeta del crèdit roman tancada i els ajuts han desaparegut. Davant un panorama així hi ha una sensació d’abandonament per part de les diferents administracions. No hi ha confiança en les persones que hi ha al capdavant. Un govern de l’estat que oculta el dèficit de les comunitats que governen sota el mateix color polític no és un govern de fiar. El govern de la Generalitat opta per retallar els serveis essencials de la ciutadania i capa el nexe entre el que s’ha aconseguit en el passat i el mal futur que ens espera. Cada cop coneixem més persones del nostre entorn directe que es troben en risc d’entrar en una espiral de la que costa molt sortir.
Vivim en un país que perd 16.500 milions d’euros cada any. En un país que ha perdut un sistema financer basat en el crèdit a les PIMEs a través de les caixes d’estalvi. En un país que perd el tren de les infraestructures perquè l’estat ens les nega. En un país que no disposa de les eines necessàries per sortir de la crisi malgrat tothom que hi entén una mica, dins i fora del país, reconeix que si fórem un estat tindríem una oportunitat. Però amb Espanya ens anem al pou. Espanya s’ofega i ens arrossega al fons amb ella.
Però malgrat tot, veig el “Sense Ficció” avui a TV3; i veig a la gent del Caliu d’Horta amb aquest esperit cooperatiu que necessitem com a país; veig a persones que es preocupen de veritat i brinden una oportunitat a qui no la té. I aleshores penso que, amb persones així, ens hem de sortir. El 2012 serà dur, molt dur, però ha de servir perquè el nostre país faci un pas endavant. Segurament hi haurà eleccions aviat a Catalunya i el govern que surti escollit no tindrà excuses a on agafar-se. Hem de recuperar els nostres recursos i això passarà per l’estat propi, el de debò, el que és independent econòmicament i política.